La paella mecànica

Aquesta vegada la tragèdia ha estat brutal i per això ha segut impossible arraconar-la en un xicotet requadre de pàgina senar en els mitjans de (des)informació, com hauria estat de desitjar.
Més de 350 immigrants que havien eixit de Líbia amb direcció a Itàlia poden haver mort ofegats només a escassos centenars de metres de les platges de l’illa de Lampedusa.

No ha calgut ni matar-los a canonades, com va suggerir fa un temps Umberto Bossi, ministre aleshores de Berlusconi, perquè ells sols s’han ofegat davant la mirada indiferent de diversos pesquers que pescaven pels voltants. Ha estat un treball net, no ha calgut tacar-se les mans, només les consciències, si es que en tenim.

Les cíniques reaccions de dol i de pesar entre els representants polítics i de l’església no s’han fet esperar.
Però això és avui, perquè demà ningú se’n recordarà d’aquests morts que han estat assassinats per aquesta Europa de les fronteres i de l’exclusió. El seu greu pecat ha estat el de cercar una vida més lliure i més digna. 

Més de 8000 “esquenes mullades”  han perdut la vida al canal de Sicília en els últims 25 anys, intentant aconseguir un somni que els semblava un paradís però que en realitat era el mateix infern.
Tots i cada un d’ells són el reflex d’un brutal drama personal, social i col.lectiu, davant del qual Europa roman indiferent.

Les Nacions Unides consideren que en aquest moment hi han entre 250 i 300 milions de persones que poden considerar-se emigrants econòmics, dels quals un 5% segueixen la ruta de sud a nord cercant aquest paradís infernal.

Per poc que fem anàlisi de consciència i tinguem un mínim d’informació independent, ens adonarem que la seua lluïta i la de moltíssims milers d’africans al llarg de molts anys en recerca de la seua llibertat a les nostres terres, no és res més que el resultat patètic de les nostres correries colonials durant molts segles arreu del devastat continent africà que els hem deixat com a criminal herència.

Potser Europa espera que després de centúries de saquejar Àfrica, despullant-los de la seua cultura pròpia, dels seus recursos materials i humans, d’injectar-los amb la nostra febre perniciosa del consum, podem continuar vivint tancats com en una fortalesa inexpugnable, a l’interior de la qual nosaltres, els seus habitants, som feliços i ens donen a un consum desenfrenat i espoliador dels recursos del planeta, mentre fora de la nostra fortalesa s’estén la fam, la misèria, l’explotació i la desesperació generalitzades?

En el conte d’Edgar Allan Poe “La màscara de la mort roja”, es simbolitza la inutilitat de l’intent del Príncep de tancar-se en el seu palau a donar festes, fins que la pesta passara a l’exterior… però la mort va acabar entrant en el seu Palau.

Potser estem esperant que els africans famolencs es queden a sa casa, patint les conseqüències dels robatoris europeus, mentre les societats europees gaudeixen d’alts estàndards de vida?

Europa és rica gràcies, en bona part, a tot el que va espoliar a l’Àfrica, i també en altres continents. 

Algú creu que és tolerable què qui els va saquejar, matar i violar al llarg de segles, s’avingue ara a pontificar i donar-los lliçons sobre mora internacional i drets humans?

No recorden els anglesos les seues massacres a Kenya, o les despulles en que van convertir Rhodèsia?

No recorden els francesos l’immens robatori que feren a Dakar, i de quina manera van saquejar sense escrúpols Costa d’Ivori?

No recorden els alemanys els camps de concentració de Namíbia i els cranis del poble herero, que encara es conserven al Museu de medicina de Berlín?

No recorden els belgues les seues atrocitats comeses en el Congo?

No recorden els portuguesos les seues excavacions depredadores a Angola, a la recerca d’or, o els seus caceres d’esclaus a Moçambic… qui va regar de sang de xiquets innocents les mines de diamants de Serra Lleona?

Qui es beneficia de la guerra civil a la República Democràtica del Congo, que ha costat ja més de 4 milions de morts, a costa d’explotar les seues mines de diamants, or, coltan, cobalt, etc.? Les empreses que es beneficien d’aquest genocidi són la AngloGold Ashanti, una societat amb seu a Àfrica del Sud, l’Anglo-American, societat minera internacional amb seus a Johannesburg i Londres i la Barrick Gold Corporation, amb seu a Canadà, entre d’altres multinacionals occidentals.
 

I ara resulta què els europeus ens permetem el luxe de repel.lir aquestes barcasses de desesperats, de tancar i de deportar aquests fugitius que apleguen a les nostres costes i que enlletgeixen amb la seua presència les nostres glamuroses platges.

Si Europa fora coherent amb les seues pròpies polítiques de drets humans, hauria d’acollir-los amb els braços oberts i suplicar perdó de genolls, oferint compartir alguna cosa de les moltes que els varem furtar i espoliar de les seues terres.

I el més curiós de tot és que aquests angoixats fugitius no demanen el que els correspondería en justícia, que no seria una altra cosa més que la devolució del que legítimament els pertany… tan sols demanen una almoina, vendre’ns quincalla a les places, treballar explotats als nostres camps, repartir diaris o netejar els parabrises del nostres cotxes… i tot i així no els volem!

La nostra ceguesa és vergonyosa, la nostra hipocresia criminal i la nostra baixesa indescriptible!

Malgrat la greu crisi econòmica i social que estem patint a Europa. el món rugeix desesperat al nostre voltant, perquè estem infinitament millor que ells… quan de temps pensem que podrem fer el no veure-ho ni escoltar-ho?.

Europa vol romandre tancada en la seua fortalesa, mentre una Àfrica humiliada i saquejada es dessagna.

Quan aturarem aquesta hipocresia i aquest genocidi emmascarat?

Patraix, València (L’Horta), a 4 d’octubre de 2013.