ARCHILETTERS

En les dues entrades anteriors referents a aquesta matèria hem presentant el comportament de la radiació solar en les tipologies urbanes de Ciutat Vella i de l’Eixample del segle XIX.

Aquelles dues tipologies que en les nostres latituds representen una major protecció davant l’efecte solar, i en latituds superiors també, com ara Viena, Londres, Berlín, o París, per l’encerclament de les murades defensives del període medieval que provocava assentaments curulls d’alta densitat. En el cas dels eixamples tenim l’arrancada en els esventraments dels antics recintes ciutadans com el carrer de la Pau a València, la Via Laietana a Barcelona, endemés de l’ensolsida de les murades. Casos iniciàtics són els les intervencions haussmannianes de París de Lluís Napoleó, el Ringstrasse de Viena, els Crecents londinencs, o els eixamples cerdans de Barcelona i els dos filocerdans de València.

En aquesta tercera entrada, també referida a la incidència de la radiació solar sobre l’espai públic, presentarem els resultats de la mateixa sobre una tipologia d’urbanització oberta o expansiva. Aquella que té l’eclosió, la teorització i implementació en el funcionalisme des d’en Tony Garnier ençà sobre la doble premissa del zoning i la implantació estilística i funcional del Moviment Modern.

Detalls de la ciutat Industrial d’en Tony Garnier

Detall de la Hufeisensiedlung (ferradura) d’en Bruno Taut

Veiem una certa preocupació per l’existència vegetal més enllà del mer acompanyament. Sobretot en Taut.

Tenint els seus detractors com ara Camillo Sitte, Ebenezer Howard, Camillo Boitto i àdhuc el nostre menorquí, en Rubió i Tudurí. En els primers exponents la queixa fou la manca d’esperit artístic urbà. Una mica enyoradís.

El zenit de l’aplicació vindria de la mà dels herois del Moviment Modern, com ara Le Corbusier, Bruno Taut, Gropius, Mies, Meyer, Sert, Hilberseimer, etc. que implementen llurs idees al disseny de la Gran Ciutat i densa en alçada. Ací la desocupació/despreocupació vegetal és total. Sols importa l’artefacte arquitèctico i la funció mecanicista de l’urbs.

Cap referència. Sols hi ha mecanicisme funcional.

En el cas de “mediterranis” com Le Corbusier i Sert, sí existeix una major intervenció naturalista com veurem més avall.

El primer que cal fer, però, és entendre que és això de “l’urbanisme obert o expansiu”. L’urbanisme obert o expansiu és una morfotipologia d’urbanisme que es caracteritza per presentar construccions que no tenen perquè alinear-se entorn a uns marcats eixos o carrers, i que, a més, tampoc han d’estar en contacte unes amb altres. És, per tant, un urbanisme que disposa els diferents elements arquitectònics sense cap ordre aparent, i que acaba configurant –en molts casos– grans espais “lliures” entre edificis. Els carrers, per tant, semblen quedar en un segon lloc.

La mostra-espai amb què la testem, en el cas de València, l’hem localitzat aquest tipus d’urbanisme al voltant de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Això ens pot dir coses sobre la dita implemetnació tan denostada, mancances i beneficis. Sempre fetes les opiinions d’una presa (política o ideològica) de partit prèvia. Rara vegada emeses des de criteris merament sostenibles i arquitectònics.

Si recordem les entrades anteriors, l’entramat de carrers de les diferents tipologies d’urbanisme existents en la ciutat té diferents repercussions sobre la radiació solar que incideix sobre l’espai públic en les hores centrals del dia, és a dir, de 12:00 a 16:00. En un entramat de carrers o predominen les orientacions Sud–Nord i Est–Oest, la radiació que incideix sobre els diferents carrers variava en funció de l’orientació dels mateixos, especialment en els mesos d’hivern. Per contra, en un entramat de carrers on predomina les orientacions Sud-Oest – Nord-Est i Nord-Oest – Sud-Est, com es dóna al barri de Russafa, tot i haver diferències entre la radiació solar que incideix sobre els carrers, aquestes no són tant significatives com el primer cas. Anem ara a veure que passa en una tipologia urbana caracteritzada per l’urbanisme obert o expansiu. El que fins ací exposem es pot veure en la següent imatge, on es representa l’àmbit d’estudi que hem escollit per portar a terme l’anàlisi de radiació incident.

Fotos d’àmbit

Pel que fa a la radiació solar que incideix sobre la superfície durant les hores centrals dels dies, aquesta en veu fortament influenciada per l’alçada dels edificis i els espais existents entre els mateixos. L’alçada mitjana del conjunt d’edificis existents en l’àmbit d’estudi té al voltant de 32 metres d’altura, sent-hi les cotes màximes de al voltant de 70 metres. Aquest fet crea zones d’ombra bastant extenses, especialment en els mesos d’hivern, quan el Sol està més baix.

En la següent imatge es pot veure la quantitat de radiació que incideix sobre la superfície de l’àmbit d’estudi durant els mesos d’hivern. En ella es pot observar com es creen grans zones d’ombra (tonalitats grogues) que pràcticament cobreixen totes les zones “lliures” interiors que queden entre els diferents edificis. Com es pot comprovar en la imatge, pràcticament tot l’àmbit d’estudi està baix una zona d’ombra durant les hores centrals del dia dels mesos d’hivern.

Pel que fa als valors de la radiació que incideix sobre la superfície en les hores centrals del dia durant els mesos d’hivern, hi ha que dir que varien substancialment, tot i que són valors bastants baixos. Així, els patis interiors la quantitat de radiació que incideix sobre els mateixos és d’una mitjana de 50 WH/m², mentre que les zones d’ombra fora d’aquestos espais interiors és d’una mitja de 100 WH/m². Per contra, en aquelles zones lliures d’ombra, és a dir, sobre aquelles zones que incideix el Sol, la quantitat de radiació és de 400 WH/m².

21_desembre_2

La situació canvia de manera dràstica durant els mesos d’estiu, tal i com es pot observar en la següent imatge. Al contrari del que ocorre durant els mesos d’hivern, durant les hores centrals del dia dels mesos d’estudi, les zones on la radiació que incideix es relativament més baixa (tonalitats grogues) en comparació amb la resta escassegen, localitzant-se majoritàriament en la cara est de l’edifici.

Pel que fa als valors de radiació, durant els mesos d’estiu, les zones d’ombra en patis interiors reben unes quantitats d’energia al voltant de 120 WH/m², valor ja de per sí superior a les zones de màxima radiació durant els mesos d’hivern; mentre que les zones de màxima insolació reben valors d’energia entre 2.000 i 2.500 WH/m².

21_juny_2

Tenint en compte la realitat d’aquests espais: amplies zones entre edificis, elevades altures de les construccions, altes quantitats de radiació durant els mesos d’estiu i baixes durant els d’hivern, el disseny de les zones lliures d’edificació allà on es presenta aquest tipus d’urbanisme ha de ser un factor a tenir molt en compte. L’elecció d’espècies caducifòlies per enjardinar aquestos espais lliures garantirà, doncs, unes millors condicions de confort; ja que quan menys radiació incideix les especies perden la fulla, no creant ombres, mentre que quan el Sol pica amb més intensitat, el fullatge dels arbres crearà zones d’ombra.

CONCLUSIONS PROVISIONALS

1. Hem repetit l’error dels urbanistes del M.M. més centreeuropeus amb l’agreujant de ser ubicats a una latitud de pitjors condicions de l’entorn vegetal que les centreeuropees. Hem copiat literalment. I per a copiar s’ha de saber el què, el com, on i el perquè.

2. No hem aprofitat per plantar masses boscoses que assuavirien la radiació estival i refredarien l’ambient de trànsit peatonal en els intersticis entre blocs.

3. Malgrat dedicar-nos-hi a fer urbanisme de “places dures”, hem estat incapaços a instal·lar aparells col·lectors d’energies renovbles com ara, de fotovoltàica, eòlica, etc. amb beneficis socials generals.

4. Ens calen tals mases boscoses de fulla caduca per a atemperar l’ambient d’extrema humitat que posseeix la ciutat de València amb una mitjana realtiva (HR) permanentement per sobre del 70 % amb la subsegüent sensació de basca o xafagor.

5. Ni tan sols l’Umbacle de la Ciutat de les Arts i les Ciències ha estat “tancat” per l’heura enfiladissa promesa.