ARCHILETTERS

Radiació solar i espai públic

Dissenyar edificis i espais públics amb unes adequades condicions de confort -entre elles, les de confort tèrmic-, és obligació de tots aquells professionals que tenim en l’urbanisme el nostre camp de treball. Les diferents condicions climàtiques existents al llarg i ample del planeta Terra, unit al progressiu, i ja crític, esgotament dels recursos naturals ens obliguen a dissenyar i construir elements tenint present sempre les condicions ambientals de l’entorn. És el que es coneix com urbanisme bioclimàtic. Urbanisme bioclimàtic, doncs, és aquell urbanisme que se n’aprofita conscientment de les condicions ambientals de l’entorn a fi de dissenyar nous espais i construccions on, principalment –però no sols–, l’energia solar passiva es utilitzada amb la finalitat de fer l’espai més habitable i sostenible des d’un punt de vista integral. Com a norma general, es tracta de minimitzar els guanys de calor en aquella època de l’any amb més altes temperatures, i de maximitzar les aportacions del mateix en les èpoques més fredes. Aquestes condicions haurien de ser objectiu del disseny tant dels espais i edificis públics i privats, a fi i efecte de reduir el consum d’energies procedents de fonts no renovables.

A l’hora d’establir condicions de confort tèrmic, doncs, cal tenir present les diferents variables que poden incidir en el planejament urbà. D’entre totes aquestes, presència o no de vegetació, orientació, elements artificials…, cal tenir-ne presents dues per sobre de la resta:

1. La relació entre l’amplada dels carrers i places amb l’altura dels edificis que s’alineen al llarg d’aquestos espais, per una banda.

I 2. L’orientació dels sistema estructural de la ciutat, és a dir, els carrers i les places, per l’altra. Totes dues, però, es veuen influenciades per la trajectòria solar, que, com és sabut, varia al llarg de l’any.

A partir d’ací podem distingir grosso modo diverses àrees de la ciutat compacta mediterrània. Les de caràcter asiàtic, americà, etc. mereixen un tractament diferent degut a la matriu hipodàmica sobre la què es basen. La ciutat difusa no té cabuda ací, sinó com a objecte de crítica i rebuig.

Per tant distingirem:

1. La ciutat històrica o vella com diem en la nostra cultura.

2. La ciutat d’eixample dinovesca.

i 3. La ciutat de l’urbanisme expansiu o oberta, a partir d’una segona embranzida expansionista, en termonologia funcionalista des del moviment modern des dels anys 1920′ fins als vuitanta del segle passat. En bona mesura, la ciutat americana de nord i sud i l’asiàtica s’enquadrarien en aquest nivell.

La idea que subjau en aquests posts és l’aproximació pautada al concepte i l’obtenció d’indicadors i índex que ens avaluen amb números en cada cas concret de què estem parlant. És a dir, som pràctics i no teòrics, malgrat que de moment puguem donar la sensació inversa. Volem que el sistema siga operatiu arreu i mesurable per a poder ser aplicat de manera discrecional quantitativament i qualitativament.

El primer que caldrà, doncs, és entendre com varia la trajectòria solar al llarg de l’any. Per entendre aquesta trajectòria, des de l’Estudi hem dissenyat la següent imatge a tall d’exemple, que –pensem- il·lustra molt bé la variació anual de la trajectòria de l’astre rei.

Com es pot observar en la imatge anterior, durant els mesos de l’estiu, i sempre parlant de l’hemisferi nord, l’angle d’inclinació del Sol és major que durant els mesos d’hivern. Així, durant les hores centrals del dia (12:00 a 16.00) del mes de juny, l’angle d’inclinació és aproximadament 75º, mentre que en el mes de desembre el mateix és devora els 25º, sempre inclinat vers el sud. Aquest fet, com hem comentat, té conseqüències tant sobre l’entramat de carrers com sobre els edificis que s’alineen en el mateix. En aquesta entrada, però, ens centrarem solament amb les repercussions sobre l’entramat de carrers.

En els mesos d’hivern, quan el Sol orbita baix i la distància que el separa de la Terra és més elevada, la radiació solar que incideix sobre la superfície és escassa, i ho fa, majoritàriament en direcció Sud-Nord, durant les hores centrals del dia. Aquest fet implica que els carrers orientats en direccions Sud-Nord rebran major quantitat de radiació que els orientats en direcció Est-Oest; fet que es deu a l’ombra que durant gran part del dia projecten sobre els carrers amb orientacions Est-Oest els blocs de vivendes situats sobre els mateixos eixos.

En la següent imatge, on s’ha modelitzat la quantitat de radiació que incideix en les hores centrals d’un 21 de desembre amb el cel ras sobre els voltants del Carrer dels Serrans de València s’observa molt bé aquest fenomen. En la mateixa, les altes quantitats de radiació solar incident es representen amb tonalitat vermelles, mentre que les baixes ho fan amb tonalitats grogues.

En la imatge, tal i com apuntàvem en línies anteriors, es pot observar com el Carrer dels Serrans, de direcció N-S, rep, durant les hores centrals del dia dels mesos d’hivern, major quantitat de radiació que els carrers amb direcció E-O, com per exemple el Carrer dels Cavallers. A més, es pot observar com les ombres dels edificis es projecten en direcció al nord, creant zones on la radiació solar que incideix és molt baixa (tonalitats grogues). Aquest fet s’observa molt bé en l’intersticis creats per la Plaça de Manises i en la Plaça dels Furs. Tal i com el lector haurà pogut comprovar, s’observen carrers en direcció E-O amb elevades quantitats de radiació (tonalitats vermelles), aquest és un error del model degut a la escassa amplària d’aquestos carrers.

Per contra, durant els mesos d’estiu, a l’estar el Sol en posició pràcticament perpendicular a la superfície de la Terra durant les hores centrals del dia, la radiació que incideix sobre tots els carrers en aquestes hores és pràcticament la mateixa, i molt elevada. Per tothom es sabut que durant les hores centrals del dia dels mesos d’estiu el Sol cau plomat, com col·loquialment es diu; i les zones d’ombra es redueixen a mínims.

Aquest fet es representa en la imatge següent, on s’ha modelitzat la radiació que incideix en les hores centrals d’un 21 de juny amb cel res, dia amb més hores de Sol de l’any. En ella s’hi pot observar com, tal i com hem comentat adés, les zones d’ombra (representades amb tonalitats grogues) s’han reduït al mínim.

Tindre presents aquestes consideracions, i modelitzar l’espai tal i com ho hem fet en aquest exemple, ens ajudarà a dissenyar espais públics més habitables i traure decisions que redunden en un millor aprofitament de llurs condicions. Si tenim en compte el temps mitjà que passa una persona en les places i carrers amb un clima com el nostre, el mínim que podem fer és pensar aquestos espais.

En aquest post hem comentat com incideix la radiació solar sobre l’espai públic en un d’entramat de carrers on predominen les orientacions E-O i N-S dels mateixos. En la propera entrada mirarem d’explicar quin és el comportament de la radiació solar que incideix en un entramat de carrers amb orientacions intermèdies. Cal tenir present que estem intentant d’esbrinar allò què tenia de bo la ciutat compacta tradicional i en un altre moment passarem a estudiar les darreres intervencions en zones d’eixample i d’urbanisme de petjada (edificació oberta) amb grans espais oberts entre edificacions com és la Ciutat de les Arts i les Ciències i d’altres àrees de companatge pertanyents a l’àrea entre el segon i tercer cinturó que constitueixen Les Rondes de recent urbanització.