Can Gazà, l’hostatge de malalts socials del Secar de la Real, pot mantenir el seu model assistencial basat en l’autoesment dels assistits i l’autogestió, gràcies al compromís contret amb la causa per una llista molt llarga d’amics. Anit, més de tres centenars tocaren comparició a Sa Casa Llarga per fer una torrada, acompanyada de música,
I tu, què mires? No em diguis que t’he tocat el viu i tens pietat de mi. I una merda! La commiseració més plena és la dels que m’eviten; la dels que acceleren el pas i es tapen el nas per no sentir la fetor de pixum que fot. Així sí que m’arriben les bavarades
Amb en Paco Trigo en el món, els esdeveniments per en Goyo i na Sisla es precipitaren. Com pensava el batlle, la mateixa nit del naixement la comare n’informà puntualment a qui pertocava perquè la nova fos coneguda per tota la vila. Afortunadament per l’alcalde, l’esdeveniment s’escampà un cop acabat el Ball de les Donzelles,
Mira, el milà ja és aquí. És hora de parar taula. No s’erra de cap segon, l’animalet: en ser la una en punt es deixa veure tirant cap al penyal. I d’allí torna dret cap a la nostra balconada presumint d’estampa i de vol. I d’ençà que ell no hi és, com si el cercàs.