marginàlies

Amb en Paco Trigo en el món, els esdeveniments per en Goyo i na Sisla es precipitaren. Com pensava el batlle, la mateixa nit del naixement la comare n’informà puntualment a qui pertocava perquè la nova  fos coneguda per tota la vila. Afortunadament per l’alcalde, l’esdeveniment s’escampà un cop acabat el  Ball de les Donzelles, quan ell acomiadava el governador i sa filla, passada la mitja nit. La presó, a partir  ’aquell moment, es convertí en l’escenari d’una mena aparició. Tothom deia que hi anava per oferir els seus serveis a la jove parella nouvinguda, però tots hi paraven purament i simple per  tafanejar i per maleir l’autoritat que tingué la ideota de fer parir a la presó aquella al·lota que, badant  els ulls com plats, no sabia com atendre aquell riu incessant de visites.

A ningú no se li escapava el detall que aquell infant prenyat a fora havia nascut el dia del patró de la vila   que, per tant, ja naixia amb una ventura sota el braç, perquè, de la  mateixa manera que a la vila era signe de mal averany morir-se el dia de sant Llàtzer, significava ventura molta per a l’infant que hi naixia.

Això no obstant, les veus més autoritzades per opinar sobre les virtuts i tares del dia de sant Llàtzer no  sabien com interpretar el fet que el primer infant nascut en aquella festa tan assenyalada des de feia  moltíssims anys, fos, precisament, el fill d’uns forans. I, sobretot, a aquells taumaturgs de pa amb  fonteta els acabava d’ensorrar l’ensumada el lloc on l’atzar havia decidit que naixés Paco Trigo.

El batlle s’interessà per com havia anat el part. Na Sisla, retuda, jeia vora l’infant. El batlle s’adonà de  seguida que en aquell llit de plaça, amb la criatura i sa mare, no hi cabia ningú més i sentí un neguit  aspre. Començava a sentir-se fortament culpable per haver avantposat el seu profit particular a la necessitat manifesta d’aquella parella -que ja eren tres- quan en Goyo, tímidament, amb els ullons que  li espirejaven, li donà les gràcies per tot el que havia fet per ells; que li agradaria pagar-li-ho d’alguna  forma però que desgraciadament res no tenia; que els pocs cèntims de què disposaven eren l’almoina  del rector i calia reservar-los per a les necessitats de la criatura.  El batlle, commogut, i això que no era gaire donat als sentimentalismes, contestà tantes mercès amb dues noves: la primera que la seva  germana i ell s’oferien a ser el padrins de fonts d’aquella criatura, si a ells els semblava bé, i la segona  que ja els havia trobat una casa per llogar a molt bon preu. Quant a la feina, encara no hi havia res segur, però que en dos dies en tindria.