CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

 L’episodi protagonitzat per
Sandro Rosell respecte del seu predecessor és penós i
lamentable; Catalunya i la massa social culer no se’l mereixen. Exposaré la meva opinió amb paraules manllevades d’alguns
tertulians.

1. No pot tenir cap crèdit un estudi dels comptes fet per
aquell amb qui t’has barallat àrduament. Als números els pots fer dir moltes
coses. I en els balanços a vegades és discutible si una partida s’ha de computar com a
guany o com a pèrdua, o en quin exercici s’ha d’incloure. Qüestions sotmeses a interpretació no es poden fer servir d’arma per enviar una persona als tribunals
i menys si aquesta persona ha estat important en la institució que presideixes perquè
poc o molt la imatge de la institució en quedarà afectada sigui qui sigui que guanyi
al final. Tothom hi perdrà. Temes opinables no es poden dirimir davant d’un tribunal quan tothom
admet que els béns del club seguiran sent els mateixos i inalterats. Els béns materials,
que els béns de prestigi i imatge a partir d’aquest afer poden quedar devaluats.
Una llàstima!

 2. Que l’auditoria no és mai neutral sinó que va a acontentar al client. Obama ha fet canviar la normativa que regia les auditories de Wall Street per la mateixa raó: tot eren lloances cap a uns bancs que van fer fallida poc després de ser auditades. Aleshores no val la pena fer auditories? Sí, quan se n’exposen les diverses lectures a què donen lloc.

És veritat que una de les auditories la va encarregar Laporta, però ara es presenta en societat en nom d’uns altres amos, d’uns altres pagadors.

3. Laporta i la seva junta no s’han pogut presentar en igualtat de condicions davant dels compromissaris per poder fer la lectura alternativa. No n’hi ha prou que pel seu compte Laporta visiti el mitjans per explicar-se. S’havia d’haver pogut defensar abans que els compromissaris prenguessin cap decisió.

3. “No m’agrada el que ha passat. No m’agrada que s’hagi portat als tribunals al president de l’època més gloriosa del club amb només 29 vosts de diferència.” (Pilar Rahola) Una decisió d’aquesta transcendència no es pot fer per un estret marge de 29 vots, el 2,9% de l’assemblea. Per més que ho permetin les seves normes, que per cert mai van ser pensades per una situació tan inversemblant que ni la podien preveure. Recordem que el mateix Rosell ha dit que no hi ha indicis que ningú s’ha embutxacat diners sinó que es tracta, al seu parer, de mala gestió.

5. “No m’agrada que només hi hagi hagut fiscal i no hi hagi hagut defensa.” (PR)

6. “No m’agrada aquest aire que té de revenja. No m’agrada el populisme amb que s’han presentat les xifres.” Jo en posaré només un exemple que ha passat desapercebut als comentaristes. Quan s’ha donat les xifres de la despesa en aerotaxis (dir-ne “jets privats” té una connotació de luxe i “malbaratament” que no és gens innocent), s’ha donat el total de … I tot seguit s’afegeix que dos van ser per trasllat de futbolistes, cosa del tot justificable a ulls del soci. La pregunta és per què no s’ha tret de la xifra que presenten com escandalosa la quantitat que ells mateixos qualifiquen de justificada? Està clar que per a la seva pretensió de cridar a l’escàndol. Es va voler induir la indignació pel “malbaratament” i per això calia donar una xifra ben voluminosa incloent-hi fins i tot aquelles despeses justificades de tota evidència. Està clara la mala bava, la voluntat d’excitar els ànims i pretendre que l’emoció ofusqués el pensament del compromissari i aquest no s’adonés de la trampa.

 Un dels molts detalls que analitzats en fred posen en relleu l’estratègia tramposa de la conducció de l’assemblea.

7. Una altra i la major de totes: demanar una votació per un balanç comptable després de la presentació d’unes despeses “sumptuoses” que res hi tenien a veure. Es van barrejar els temes amb la clara intenció que l’escàndol (?) d’aquestes despeses maliciosament presentades contaminés la deliberació sobre l’exercici comptable. 

8. Per cert, de les despeses escandaloses que s’anoten en la due diligence  ningú en té cap prova ni constància. Senzillament perquè ni s’ha pogut llegir la due diligence en el seu original ni s’ha presentat cap document que provés les actuacions negatives per al club que els actuals dirigents ens asseguren que la tal due dilligence assenyala. No s’ha presentat cap prova,

9. Del tal document se n’ha fet una presentació esbiaixada i tendenciosa. Només es destaquen les pèrdues de fitxatges com el d’Ibrahimovic, però s’amaguen els guanys del de Touré Yaya, per exemple. O el valor d’un planter que s’ha sabut rendabilitzar al màxim.

Si algunes despeses com  la dels aerotaxis eren o no justificades només ho podem saber pels mateixos que els van fer servir. Però resulta que ara ens hem de posar a sospitar per sistema? No se’ls pot donar un marge de confiança i ens hem de deixar emportar per interpretacions malintencionades? Ara els de la junta Laporta han de fer un inventari de justificacions de cada pas que han donat? Això no té cap sentit. Per això en democràcia i bon sentit, si algú ha de donar explicacions i proves és qui acusa i l’acusat només en segon moment responent a les acusacions. En bona lògica i en bona democràcia.  Elemental 

10. Quan es vulnera la lògica més elemental només hi ha una explicació: l’ofuscament del ressentiment i l’odi. No és bo començar una presidència destruint. És impossible voler construir una presidència sobre les runes de l’anterior, amb trinxament previ.  “Quina necessitat tenia el barcelonisme de trobar-se davant d’un si és no sobre la gestió de l’anterior president? Si el que hem de fer, com s’ha fet sempre, és mirar endavant, mimar l’entorn dels jugadors, donar suport a Guardiola i mirar que les coses vagin bé.” (Pilar Rahola)

11. Fer amb Laporta, el president del Barça que a tots ens ha donat les majors satisfaccions, el que no s’ha fet ni amb els darrer Núñez de trista memòria, ni amb el Gaspar de memòria més  llastimosa, és un insult a la intel.ligència de la massa social del Barça.

12. Però els barcelonistes podem estar ben orgullosos que la major part dels compromissaris van saber esquivar la subtil trampa sargida per Rossell i la seva junta i no van alçar el cartronet blau. És una esperança i un element d’optimisme per als que ens estimem el Barça i el país. Ens tocarà passar un desert del que en sortirem enfortits i que posarà cadascú al seu lloc: s’empetitirà el ressentiment i lluirà amb més fulgor  la generositat i el coratge lluminós d’un dels actius amb què avui compta el país: Joan Laporta.