Com ens estimen els espanyols, en xifres
Les traduccions castellanes d’autors catalans no funcionen. Ho explica David Castillo a l’AVUI. . “Escriptors que no existeixen en castellà i que no han acabat ni la primera edició en els bons segells que els han traduït, com Jaume Cabré, Maria Barbal i Ada Castells, han triomfat en altres països –més civilitzats que Espanya, per cert.” “Les xifres ens diuen que mentre que a Alemanya Jaume Cabré ja ha venut només de Les veus del Pamano 400.000 exemplars, a Espanya continua sent un desconegut. De la primera edició en butxaca de Senyoria en preparen 50.000 còpies.”
La conclusió de David Castillo és d’allò més evident:
“No entenc la tossuderia dels espanyols a retenir-nos.
I menys la dels catalans de pertànyer a Espanya.
No és una pèrdua de temps?”
Evidències d’aquest rebuig cap al català en tenim cada dia. Per això sorprèn el martelleig ideològic dels unionistes que segueixen acusant-nos de paranoics (Albert Boadella) o d’obsessius (Xavier Sardà) quan ho posem de manifest. Insisteixen en negar una realitat a crits. Es van posar una bena als ulls mig per “fraternitat” idíl·lica i mig per mantenir la font dels seus ingressos, i ara els plauria que compartíssim la seva ceguesa; així es podrien permetre seguir amb l’autoengany sense problemes de coherència personal. La veritat els fa mal. La nostra lucidesa els remou la consciència.
Acabaré amb un altre paràgraf de l’article que aconsello. “Els espanyols, tan patriotes en tot el que no surti del seu guió monoteista i monolingüista, no acceptaran mai res que no surti de la idea imperial. De fet, quan els Reis Catòlics van unificar la Península es van afanyar a eliminar tot el que sortís de les seves creences unidimensionals.”
3/4 del mateix. Només s’han sentit a l’Estat Espanyol grups catalans quan aquests han cantat en castellà, tenen un desconeixement total de la música del nostre país. Els intercanvis musicals, i culturals en general, que no siguin en llengua castellana només existeixen, majoritàriament, entre Euskal Herria i els Països Catalans.
I encara volen que formem part del seu estat? Totalment lamentable…
Amb això de la música -i la cançó- crec que tindríem d’agafar exemple dels nostres germans -i veins- del nord (els i les francessos/es) i ser una mica més xovinistes (a CatalunyaRadio, al matí, normalment hi possen cançons que no són en català… Potser els “promotors” de la cançó en català no paguen prou. Ara, això sí, si un negoci no té el retol en català: multa al canto!).
Atentament