“2666” de Roberto Bolaño
El que us prometerem ahir era un deute que havíem de saldar, ens hem tirat dues bones hores escrivint açò i ací teniu el resultat:
Una altra novel·la de l’autor descobert per nosal3 l’any passat i que ens ha deixat bocabadats.
Hem traduït les notes introductòria i final de la novel·la, perquè pensem que ens aproximen a l’autor i a la novel·la. Traduir l’obra sencera seria un desgavell, ja que té les seues pinzellades de la manera de parlar de sudamèrica, que sent diferents, ens sonen pròximes i més reals que una bona traducció.
La novel·la té 1.125 pàgines (òstima!) i ens costà mes i mig de llegir, mentre anàvem i veníem de Tarragona, quan treballàvem allà a la docència. Si ja us heu llegit “Los detectives salvajes” i us va agradar, no deixeu de llegir aquesta, paga la pena…
Si voleu saber de què va, llegiu-vos-la.
” Un oasi d’horror al bell mig
d’un desert d’avorriment”
Charles Baudelaire.
Índex
Nota de los herederos del autor.
La parte de los críticos.
La parte de Amalfitano.
La parte de Fate.
La parte de los crímenes.
La parte de Archimboldi.
Nota a la primera edición, por
Ignacio Chavarría.
NOTA DELS HEREUS DE L’AUTOR.
Davant la possibilitat d’una mort propera, Roberto
Bolaño deixà instruccions de que la seua novel·la “2666” es publiqués en cinc llibres que es corresponen amb les cinc
parts de la novel·la, especificant l’ordre i periodicitat de les publicacions
(una l’any) i fins i tot el preu a negociar amb l’editor. Amb questa decisió,
comunicada dies abans de la seua mort pel mateix Roberto a Jorge Herralde,
creia deixar solucionat el futur econòmic dels seus fills.
Després de la seua mort i després de la lectura i
estudi de l’obra i del material de treball deixar per Roberto Bolaño que porta
a cap Ignacio Echavarría (amic a qui indicà com a persona referent per a
sol·licitar consell sobre els seus assumptes literaris), sorgeix una altra
consideració d’ordre menys pràctic: el respecte al valor literari de l’obra,
que fa que de forma conjunta amb Jorge Herralde canvie la decisió de Roberto i
que “2666“ es publique primer en tota la seua extensió
en un sol volum, tal com ell hauria fet si no s’hagués acomplert la pitjor de
les possibilitats que el procés de la seua malaltia oferia.
NOTA A LA PRIMERA EDICIÓ.
“2666” es
publicà per primera vegada pòstumament, més d’un any després de la mort del seu
autor. És raonable, doncs, preguntar-se en quina mesura el text que s’ofereix
al lector es correspon amb el que Roberto Bolaño hagués tret a la llum d’haver
viscut el suficient. La resposta és tranquil·litzadora: en l’estat en què quedà
a la mort de Bolaño, la novel·la s’aproxima molt a l’objectiu que ell es va
traçar. No cap cap dubte que Bolaño hagués seguit treballant més temps en ella però
només uns pocs mesos més: ell mateix declarava estar prop del final, ja
sobrepassat l’ampli termini que s’havia fixat per acabar-la. De qualsevol
manera l’edifici sencer de la novel·la, i no solament els seus fonaments, ja
estava aixecat, els seus contorns, les seues dimensions, el seu contingut
general no hagueren estat, en cap cas, molt distints dels que té finalment.
A la mort de Roberto Bolaño es va dir que el magne
projecte de “2666” havia estat
transformat en una sèrie de cinc novel·les, que es correspondrien amb les cinc
parts en les quals l’obra està dividida. El ben cert és que els darrers mesos
de la seua vida Bolaño va insistir en aquest idea, cada vegada menys confiat
com estava en poder culminar el seu projecte inicial. Convé advertir, no
obstant, que en aquesta intenció s’interposaren consideracions d’ordre pràctic
(en les quals, dit siga de pas, Bolaño no era molt espavilat): davant la cada
vegada més probable eventualitat d’una mort imminent, a Bolaño li semblava més
lleuger i rendible, tant per als seus editors com per als seus hereus, haver-se-les
amb cinc novel·les independents, de curta o mitjana extensió, abans que amb una
sola descomunal, vastíssima i per a rematar no completament conclosa.
Després de la lectura del text, no obstant, sembla
preferible retornar la novel·la en el seu conjunt. Encara que toleren una
lectura independent, les cinc parts que integren “2666” apart dels molts elements que comparteixen (un teixit subtil
de motius recurrents), participen inequívocament d’un designi comú. No paga la
pena encabotar-se en justificar l’estructura relativament “oberta” que les
abasta, tant menys quan es compta amb el precedent de “Los detectives salvajes“. Si aquesta novel·la s’hagués publicat
pòstumament, no hagués donat peu a tot tipus d’especulacions al voltant del seu
inacabament?
Hi ha a més una consideració que avala la decisió de
publicar reunides – i sense detriment de què, una vegada establert el marc
íntegre de la seua lectura, es publiquen després soltes, permetent combinacions
que l’estructura oberta de la novel·la autoritza, fins i tot recomana – les cinc parts de “2666“. Bolaño, ell mateix excel·lent contista i autor de diverses nouvelles magistrals, es jactà sempre,
una vegada embarcat en la redacció de “2666”
tindre-se-les a veure amb un projecte de dimensions colossals, que deixava molt
enrere, tant en ambició com en extensió, a “Los
detectives salvajes“. L’envergadura de “2666”
és indissociable de la concepció d’originalitat de totes les seues parts, també
de la voluntat de risc que l’anima, i de la seua insensata aspiració de
totalitat. En aquest punt, no està de més recordar el passatge de “2666″ en el que, després de la conversa
amb un farmacèutic afeccionat a la lectura, Amalfitano, un dels protagonistes
de la novel·la, reflexiona amb indissimulada decepció sobre el prestigi
creixent de les novel·les breus, rodones ( en el passatge se citen títols com “Bartleby, l’escrivent, de Melville, o “La metamorfosi” de Kafka), en prejudici
de les més extenses, ambicioses i atrevides
(com “Moby Dick”, com “El procés”) “Qué triste paradoja, pensó Amalfitano. Ya ni los farmacéuticos
ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que
abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes
maestros. O lo que es lo mismo, quieren ver a los grandes maestros en sesiones
de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de
verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que
acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez” (pp.
289-290).
I després està el títol. Aquesta xifra enigmàtica, 2666
-una data, en realitat-, que actua com a punt de fuga en el qual s’ordenen les
diferents parts de la novel·la. Sense aquest punt de fuga, la perspectiva del
conjunt quedaria coixa, irresolta, suspesa en el no-res.
En una de les seus abundants notes relatives a “2666″, Bolaño assenyala l’existència en
l’obra d’un “centre ocult” que s’amagaria davall del que cap considerar , per
dir-ho així, el “centre físic”. Hi ha raons per a pensar que eixe centre físic
seria la ciutat de Santa Teresa, fidel transsumpte de Ciudad Juárez, en la
frontera de Mèxic amb Estats Units. Allà convergeixen, al cap, les cinc parts
de la novel·la, allà tenen lloc els crims que configuren el seu impressionant
teló de fons (i dels que, en un passatge de la novel·la, diu un personatge que
“en ellos se esconde el secreto del
mundo”) . Quant al “centre ocult”… no l’estaria indicant precisament eixa
data, 2666 que empara la novel·la sencera?
L’escriptura de “2666″
ocupà a Bolaño els darrers anys de la seua vida. Però la concepció i el
disseny de la novel·la són molt anteriors, i retrospectivament cal reconèixer els
seus batecs en aquest i en aquell llibre de Bolaño, més en particular entre els
que anà publicant a partir de la conclusió de “Los detectives salvajes” (1998), que no per casualitat conclou en
el desert de Sonora. El moment arribarà de rastrejar detingudament eixos
batecs. Per ara, és suficient assenyalar un molt eloqüent, que ressona en “Amuleto”, de 1999. La seua relectura
ofereix una pista inequívoca del sentit al que apunta la data 2666. La
protagonista de “Amuleto”, Auxilio
Lacouture (personatge prefigurat, a la vegada, en “Los detectives salvajes”) compta com una nit va seguir a Arturo
Belano i a Ernesto San Epifanio en la seua caminada rumb a la colònia Guerrero,
en Ciudad de México, on els dos es dirigeixen en la recerca de l’anomenat Rey
de los Putos. Açò és el que diu:
“Y los seguí:
los vi caminar a paso ligero por Bucardi hasta Reforma y luego los vi cruzar
Reforma sin esperar la luz verde, ambos con el pelo largo y arremolinado porque
a esa hora por Reforma corre el viento nocturno que le sobra a la noche, la
avenida Reforma se transforma en un tubo transparente, en un pulmón de forma cuneiforme
por donde pasan las exhalaciones imaginarias de la ciudad, y luego empezamos a
caminar por la avenida Guerrero, ellos un poco más despacio que antes, yo un
poco más deprisa que antes, la Guerrero, a esa hora, se parece sobre todas las
cosas a un cementerio, pero no a un cementerio de 1974, ni a un cementerio de
1968, ni a un cementerio de 1975 [fecha en la que se dicta el relato de Auxilio
Lacouture] sino a un cementerio de 2666, un cementerio olvidado debajo de un
párpado muerto o nonato, las acuosidades desapasionadas de un ojo que por
querer olvidar algo ha terminado por olvidarlo todo” (pp.76-77).
El text que se serveix ací al lector es correspon amb
la darrera versió de les distintes “parts” de la novel·la. Bolaño assenyalà
molt clarament quins, entre els seus arxius de treball, deurien considerar-se
definitius. Malgrat això, s’han revisat esborranys anteriors, a fi d’esmenar
possibles salts o errors, a fi també de detectar possibles pistes sobre les
intencions últimes de Bolaño. El resultat de les indagacions realitzades no a
il·luminat més el text, i deixa molt poc marge als dubtes sobre el seu caràcter
definitiu.
Bolaño era un escriptor sorrut. Solia fer diversos
esborranys dels seus textos, que pel comú redactava d’una tirada però que polia
després amb cura. La darrera versió de “2666″
ofereix en aquest sentit, salvant algunes excepcions, un nivell molt
satisfactori de claredat i de neteja: de deliberació, doncs. Molt poques
vegades s’han hagut d’introduir esmenes mínimes i corregir alguns errors
evidents, amb la seguretat que proporciona als editors el seu tracte assidu i expert -però sobretot
còmplice- de les “febleses” i de les “dèries” de l’escritor.
Una última observació, que si de cas no estiga de més
afegir. D’entre les anotacions de Bolaño relatives a “2666″ es llegeix, en un apunt aïllat: “El narrador de “2666” es Arturo Belano”. I en un altre lloc
afegeix, amb la indicació “para el final
de 2666″: Y esto es todo, amigos. Todo lo he hecho, todo lo he vivido. Si
tuviera fuerzas, me pondría a llorar. Se despide de ustedes, Arturo Belano”.
Adéu, doncs.
Ignacio Echevarría
Setembre de 2004.
