“El mal negoci de l’anticatalanisme” Resum xerrada 6 de març 2009 amb Josep Vicent Boira.
Tenim molta feina, però intentem portar-la a cap, amb alguns retards, pels quals demanem perdó. Aquest comentari se centra en els apunts que agafarem el passat dia 6 de març al Casal del Bloc Jaume I de l’Alcúdia, on Josep Vicent Boira ens va parlar de la necessitat de la creació d’un corredor mediterrani, i de moltes més coses… passeu i llegiu… i si voleu, comenteu-ho.
Bloc Jaume I de
l’Alcúdia.
6 de març 2009.
Sopar-xerrada amb Josep
Vicent Boira:
“El mal negoci de
l’anticatalanisme”.
Puga semblar que aquest títol porta enganyifa, però
Josep Vicent Boira ens ho va deixar bastant clar.
Ens començà explicant per què l’anticatalanisme és un
tema d’actualitat, i per què s’ha convertit en la llosa que ens impedeix
créixer econòmicament. És un tema que interessa i ens interessa, i que es
centra al voltant de l’anomenat corredor mediterrani i del qual encara no s’ha
parlat almenys institucionalment, no s’ha fet cap passa endavant per aquest
costat.
Sembla que no ens adonem que per anar a Europa, ens
cal passar per Barcelona, i açò és molt important per a les empreses radicades
al País Valencià. El 2002 va publicar “Euroregió 2010. La via europea” assaig sobre la necessitat d’adoptar una nova
perspectiva econòmica, geogràfica i empresarial per a fer front als reptes del
segle XXI, on contempla els territoris de parla catalana i ens explica com
conformen una realitat geoeconòmica i territorial de primera magnitud. Aquest
assaig va ser premiat als Premis Octubre d’aquell any. Aleshores, ningú no es
plantejava la necessitat d’aquest corredor mediterrani. També va comentar que
ara, en arribar al 2010, caldrà revisar aquest assaig i veure què s’ha
acomplert (de segur ben poca cosa) i què no, i fins i tot plantejar noves propostes
que abans no es podien copsar.
Cal normalitzar les relacions entre el País Valencià
i Catalunya, tal i com va publicar en un article el 2000 o 2001 (no ho
recordava exactament) a la revista “L’Espill”
i que en el seu dia va passar inadvertit, i on parlava que calia (i encara ens cal)
fer un esforç per redreçar el País Valencià. Volia contribuir oferint propostes
a la societat catalana i valenciana. La societat catalana va respondre
positivament, no així la valenciana. Ho va poder explicar als polítics
catalans, els valencians no van voler saber res…
Com es pensava, en aquest article, vertebrar els
territoris que podem anomenar corredor mediterrani? Construint infraestructures
de comunicació potents i creant unes relacions econòmiques que contemplen la
realitat: el nostre client més fort, a qui més venem, és Catalunya, i el seu
client més fort, a qui més vénen, és el País Valencià. I això molts polítics no
ho volen veure, sent una realitat empírica.
Per posar un exemple, ens va parlar de com es començà
a formar la Unió Europea: posant en comú l’extracció i distribució del carbó i
la producció d’acer. Així s’inicia una relació entre països diferents, amb
coses materials, i no amb idees,cultura, etc. que poden i deuen venir després,
per suposat. Açò pot sonar una mica “materialista” i a alguns no ens va agradar
gaire, però pensant-ho bé, és la realitat. Les coses materials, les relacions
comercials són les que cohesionen les societats.
L’anticatalanisme, ho tornem a dir, és una llosa que
frena tot açò. L’exemple que tenim més a prop és el d’Almussafes que presenta
problemes per no tenir una bona connexió per tren amb Europa per a distribuir
el cotxes que produeix. Ho fa mitjançant camions, amb el que això pressuposa de
riscos d’accidents, costos afegits de peatges, etc.
D’ací ve la necessitat de crear el corredor
mediterrani, una reivindicació que sembla nova, però que ja es començava a
demanar a la dècada dels anys 20 del segle passat. El substrat empresarial sembla
que estiga adonant-se i ve demanant-ho, però no amb la suficient fermesa. Els
polítics que manen ací (el P.P., caldrà dir-ho?), embarcats en el l’anticatalanisme,
han fet molt de mal a la nostra economia. Aquest enfrontament ha amagat la
realitat sota una lluita estèril i poc profitosa (econòmicament parlant, a l’hora
de les eleccions li treuen profit a bastament).
Les economies catalana i valenciana són similars, i
cal posar-les en comú, com es va fer a Europa. La relació fins ara amb
Catalunya s’ha centrat més en la llengua, la cultura, els trets comuns
idiosincràtics, i ha deixat de banda l’economia i les infraestructures. Cal
donar-li la volta a aquestes relacions, desmobilitzant les guerres culturals. Les
dinàmiques polítiques s’han de centrar en els esforços de la Universitat, les
associacions empresarials i econòmiques i fins i tot el poder civil per crear
unes infraestructures que ens treguin de l’aïllament que patim. Aquestes forces
no deuen posar-se en mans dels polítics, ja que a aquests, com podem comprovar
cada vegada més, només es centren a guanyar les eleccions i poca cosa més.
Açò és, més o menys, el que vam poder agafar en
apunts i que ara us transcrivim per a que reflexioneu, i si us sembla, deixar
un comentari de què en penseu al voltant del tema. Sabem que sembla una mica
difícil d’empassar i que la nostra transcripció pot quedar confusa. Nosal3
abans de començar la xerrada teníem els nos3 dubtes, ja que el títol ens
semblava una mica enrevessat, però les explicacions de Josep Vicent Boira ens
van aclarir aquests dubtes i ens va convèncer amb la seua al·locució.
Salut i fins al proper comentari.
Unes bones relacions internacionals i d’infraestructures amb França no vòl dir que n’hi ha una manca de respecte a l’independència política i cultural a Catalunya.
Unes bones relacions internacionals amb Argentina, Xile, Bolovia, Veneçola o Cuba, no vòl dir que no es respecte l’independència política d’aquests països.
Al Principat de Catalunya solen confondre unes bones relacions d’infraestructures e internacionals amb l’Estat espanyol amb la seva independència política i cultural, i així es va.
És més al Principat accepten de forma tàcita e implicita el xantatge, boicots i amenaces dels espanyols si rebutgen la seva dependència política i cultural imposada.
Tot el que siga mentenyir o amençar l’independència política i cultural de la nacionalitat valenciana és una falta de respecte que sempre anirà en favor del PP i en contra d’unes bones relacions entre el Principat i el País Valencià.
A no ser que per a tindre unes bones relacions s’haja de renúnciar a la personalitat pròpia i tornar a admetre un sistema messell de dependència versemblant a un sistema de dependència pròxim al de l’esclau i colònial.