L’enfosquiment del senyal de TV3 a les Illes Balears que afecta a certs esdeveniments esportius, algunes pel·lícules i altres sèries, és una canallada a parer d’un bon amic meu. I ho compartesc perquè fonamenta la seva ràbia en un argument que probablement no tengui retop: la recepció de TV3 i Canal 9 a les Illes
Josep Lluís Aguiló, (Manacor, 1967) ha parit aquest meritori “Llunari” (Premi Jocs Florals de Barcelona 2008) ben lluny de la malenconia i molt a prop de la cara del lector. Aguiló escriu amb cura i paciència, amb precisió de comptable, perquè vol que la primera lectura dels seus versos entri pels ulls, pel desig de
Nas per nas, drets davant la balconada que s’obre a l’avinguda i amb tota la sang als ulls, Ell i Ella s’escridassen i es dediquen insults de distints calibre. No hi ha temps ni espai per al parpelleig. El nadó, sopat i net, dorm en el bres, damunt el sofà, esguardat de prop pel ca,
Ja no ha estat a temps de poder escollir un seient de finestra. El temps li basta, sempre, però de vegades uns comptes fa l’ase i altres el traginer, i no guanya per ensurts. Ara, per un d’aquests excessos atrevits de confiança, li ha anat d’un pèl no trobar-se amb el vol tancat. Ha de
De la reunió que servidor, Nanda Ramon i Antoni Torrens mantinguérem dijous passat, dia 19, amb la senyora Aurora de Bustos, tècnica jurídica de la Direcció General europea d’Indústria, i Maik Schmahl, tècnic químic del mateix departament, se’n pot extreure que els espectacles de foc participats es troben en greu perill de desaparèixer. Efectivament, la
El tren de les paraules està en via morta. Per què no passa, la paraula, en tren; o trenada? Per què no arriba mai el comboi de mercaderies parauleres? Amb el que costa fer un vers adret podríem derruir casernes. On són les aus del paradís? A aixoplugar monedes sense sostre i divises apàtrides provinents
Està tan ocupat observant tot allò que l’enrevolta, que ignora que també a ell l’estan observant. I qui ho fa, qui observa qui mira, contràriament a l’observador ocupat que s’ho vol acabar tot, només el mira a ell. És una observació tenaç, consistent, mantinguda. Persistent com els jocs de miralls. Només observa aquella mirada de
Des de dissabte passat, dia 14, la marginàlia mallorquina té un altre espai al seu servei. Es tracta de “Sa Casa Llarga”, una finca d’uns nou mil metres quadrats amb un casal magnífic, en el Secar de la Real, a la carretera de Valldemossa número 85, que fa partió amb l’hospital de la ignomínia, altrament
Hi ha dies que costa llegir el diari. Agafis quin agafis. Només són llegidors si vas directament on t’interessa en cada un. I en un dels que acostum a comprar –n’hauria de perdre el vici, ara que ja hem entrat en recessió, segons sembla- avui hi he trobat dues reflexions que m’han ajudat a fer
Les perplexitats i els atzars sempre acaben dictant judici. Amb la vista cansada quequeja la mirada Calla el silenci. L’udol de mort matina. S’entrebanca el vent. L’eternitat alada va plena de perdigons.
Sobre la línia de fons de la badia, quatre dits de claror somorta. Quatre dits de front al dia que declina. Són les sis del capvespre i callen les abelles. Sobre la faixa de llum, una catifa de núvols que planxa amb plom un bon domini de cel. El vent no fa forat en aquesta
El pianista s’escalfa les mans abans dels primers exercicis. No hi ha ningú a la casa, llevat de la dona de fer feines, silenciosa de mena. Sent prou bé el frec de les mans i la calma de l’estança que concita sorolls amatents, gens contaminats. I cau en el compte que sense aquella quietud que
Feia temps que se sentia la memòria ocupada per un barruguet afectat per la síndrome de Diògenes. Els records que, adesiara i dedicant-hi molt esforç, aconseguia trobar entre tanta brossa i porqueria, no tenien gens de suc ni cap poder balsàmic. I aquell matí necessitava recuperar algun episodi viscut amb complaença per contrarestar la lletjor
Res no hi ha més vivificador per al tacte que glopejar la resplendor de la nit instants abans de deixar-te afaiçonar per les mans dels somnis més poca alatxes.
S’aixeca tard i amb l’espinada cruixida. Davalla apressadament la cussa. Fa fred, bé que ho indica la pressa de l’animalet a fer la volta matinera. En ensumar d’un tros lluny la veïna que tant de cas li fa, encara accelera més el pas. I ell no té ganes d’empatar la xerrada amb ningú. Sort que