Visita Can Gazà un jove periodista que s’interessa per com ens afecta la crisi, si ja en notam les conseqüències. En dir-li que, més que en sol·licituds d’entrades –els gazanencs som miserables estructurals- ho notam en el rebost, fa cara d’extraviat. En notar que hem notat la seva estranyesa, ens diu que és la primera
S’insinua amb grolleria –i ofenent- la sensació profunda de derrota. El victimisme grimpa com un cuc i satisfactòriament. Per paga, no hi ha doblers ni paraules amables. I la pell s’ha convertit en un membre retràctil pensat només per atacar l’evidència i per defensar-se de les al·lucinacions. Això pensava el conferenciant, bevent-se l’alba, xicra de
Del Segon cicle de supervisió de l’aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries a Espanya se’n dedueix clarament que al govern de l’Estat li importa molt poc la situació en la que es troben les llengües en el seu domini -llevat del castellà, és clar- i molt menys l’aplicació de la
1 Enllà dels sentits el nervi de la vida crea bellesa 2 La llum no menteix mostra la cara bona de l’esperança 3 Pedres d’aigua reguen la terra prima generosament 4 La roda ho és tot: no comença ni acaba, acompanya el temps
A la sobretaula del dinar familiar d’ahir, parlàvem de la crisi aquesta que ens pot abocar al cataclisme amb dos supervivents de la fam mallorquina dels anys quaranta del segle passat. El més eixerit deia que aquest crec generalitzat era com l’endevinalla que fa: “és una cosa que no és cosa i que per tot
Ara voldria ser vora teu per mirar-te la pensa amb precisió de tomografia. Amb el present de vidre i de campana, ja veus, fa mal somriure al destí bastit sobre els esputs de la idiòcia. Entre nosaltres i la placidesa necessària per vestir la vida sense despullar cap somni, hem deixat que s’hi fes lloc