marginàlies

Hi ha dies que costa llegir el diari. Agafis quin agafis. Només són llegidors si vas directament on t’interessa en cada un. I en un dels que acostum a comprar –n’hauria de perdre el vici, ara que ja hem entrat en recessió, segons sembla- avui hi he trobat dues reflexions que m’han ajudat a fer el cafè i el croissant.

“Sabem que alguns Estats poden decretar matar-nos per qualsevol raó que els convengui; actualment, de la mà d’aquest personatge de serial televisiu [Silvio Berlusconi], sabem que podríem ser obligats a viure”. Ho diu Víctor Gayà a “Última Hora” tot comentant el cas d’Eluana Englaro.

“El deure de viure”, titula el seu article. Volia dir-hi la meva, sobre l’eutanàsia i el dret a morir amb la mateixa dignitat que reclam poder viure, i l’amic Víctor ho acaba de fer per mi.

La segona, del mateix diari, és del mestre i oenegista Pere Polo que sosté que: “La normalització lingüística [a les Illes Balears] està estancada si no en retrocés”. I tot per la “tebior lingüística”, les cometes són meves, tant dels polítics nostrats com dels principals agents socials de l’Illa. I acaba amb una reflexió que caldria ser ben atesa: “Es comencen a jubilar els mestres de pedra picada que varen anar superant tots els obstacles per introduir la normalització lingüística a les escoles i hem d’esperar que les noves generacions no baixaran la guàrdia, perquè valents defensors de la llengua tenim els  polítics que ens han correspost”.

Justa la fusta! Mentre la dotació dels nostres drets lingüístics no figuri en cap de les “agendes” ni “fulls de ruta” d’aquests polítics nostres que, en general i agafats tots dins un sac, se situen molt per baix de la mediocritat més cridanera, res no serà segur ni afermat.