marginàlies

El tren de les paraules està en via morta. Per què no passa, la paraula, en tren; o trenada? Per què no arriba mai el comboi de mercaderies parauleres? Amb el que costa fer un vers adret podríem derruir casernes. On són les aus del paradís? A aixoplugar monedes sense sostre i divises apàtrides provinents de la República de la Totxana. L’amo, fermau aquest mul, que perneja i tira coces; que parla com un jutge i discorre com els esclaus. I si teniu un moment, l’amo, recolliu-me’n les cascarrulles, que són bones per enganyar els urbanites.

El tren passa a mil per hora pels corrals dels suburbis d’un poble gran i envejós de la capital. L’agent comercial llegeix “Stranger Shores: Essays, 1986-1999”, de J.M. Coetzee, i en aixecar el cap per prendre panorama, veu com un home obès amb camiseta blanca imperi es llança per la galeria del darrer pis d’una finca d’uns quants pisos; no en pot precisar el nombre, de pisos, a tan alta velocitat passen les ombres. Sols té temps de veure’l un instant, gairebé suspès a l’aire. El tren no s’entreté i l’aclaparat viatger no pot veure com aquell cos enorme acaba d’estavellar-se. Li han fugit de cop les ganes de seguir llegint i, cap cot, acaba de fer el viatge tot pensant on deu haver caigut l’home obès. I com. I quin soroll ha fet en topar en terra. I amb l’espant de la primera persona que s’hi ha topat. Per què ho deu haver fet? I s’adona que aquella imatge formarà part d’ell durant un temps indeterminat.

El tren de les paraules sembla que arranca. Me’n vaig a Brussel·les.