Se n’anà a dormir amb el cap com un bombo. Els morts de Gaza suraven -inflats com a calàpets- en la seva matèria grisa incapaç de gestionar amb l’eima necessària tanta basarda, tanta malvestat. I encara menys les reaccions de cada bàndol en guerra i les dels seus respectiu adlàters, d’allí mateix i d’ací. Si
“Lleparé un grum de sal empebrebortat per xisclar millor tot maleint qui dels humans en fa matances”. No és més rotund el vers si segueix una escriptura gairebé il·legible. Passem, idò, una novena a qualsevol Verge encara per entronitzar amb la veu de pobre enginyós o de ric amb la consciència vaporosa per recuperar la
Aprofitarem la saó que han deixat les darreres pluges? El vigor renovat de la terra, congriarà nous rebels? Hom creia que amb tanta d’aigua com ha caigut, amb algun dels darrers ruixats bonifacis s’haurien precipitat part o tota la cort de bons estamenejadors que des de fa massa temps resideixen als llimbs. I si no,
Després de dies de pluges i nevades, plaïa retrobar-se amb els espais garrigosos i els boscatges que tant han intervingut en la modulació i la tonalitat de les sensacions de cadascú. Ahir va fer bo, per acomplir aquesta necessitat que, per a molts, tot s’ha de dir, no passa de ser el ritual d’un sentimentalisme
Els ulls no menten mai, però sí la mirada, que és bona fetillera. La paraula pot ser sorda, però no pot ser cega l’escriptura.
Saludau el sol, madona, encara que l’astre no tregui cara ni deixi escapar cap rojor que el delati. Mentrestant, deixau-me escoltar atentament allò que diu –sense aixecar la veu- el raor de Buñuel en tallar l’ull de Simone Mareuil. El sentiu, vós? Sentiu aquesta veu enamoradissa, que llisca com el plaer i fendeix com la
Anit, a Can Alcover, espai de cultura, a les vuit del capvespre s’ha programat una taula rodona –Els nous catalanoparlants i les seves experiències– amb la qual es clourà el cicle de conferències “La cohesió social, projecte de tothom!”, organitzades per l’àrea d’interculturalitat de l’Obra Cultural Balear. Aquest seguit de ponències –emmarcades en la declaració
Farà noranta anys el mes que ve i cada dia, a punta de sol, se’l veu prendre la camada que mena al bosc. Hi va a cercar records conservats en ambre, com els trilobits. Sap millor que ningú que l’edat depreda la memòria, que s’escola pels intersticis de les vivències retingudes i ho fa tot
Acab de fer la migdiada. La necessitava tant que he somniat i tot: caminava pel fons de la mar nostra acompanyat d’elefants savis que me mostraven el millor camí per arribar enter a l’ull de la font d’on flueix l’esforç per vestir els somnis. I abans d’arribar-hi m’he despert inquietat per una pregunta: Què deu
Es tornà a despertar amb la vella melodia de l’ocarina enganxada a la peresa. Aquell primer de març, París clarejava amb una gelor trepanant. Es rentava la cara cantant per ell la cançó terrosa que, com cada pic que el despertava, el retornava amb tots els estris de baixista a la vila que deixà a
Callar vol dir deixar parlar les veus que neutralitzen sermons i discursos. És en el silenci on millor descansen els mots que fan de far a les quimeres. Qui tem no parlar, per tant, no confia en la plenitud del vocabulari. I de res val saber cal·ligrafia o escriure emotivament i correcta si no s’omplen
Els caps d’any no m’han provat mai i els tres darrers encara menys: s’ha estravengut que, per tercer pic consecutiu, en tocar els sants Innocents m’envesteix el refredat més iracund i fins als Reis menj morena. M’afecta primer la veu, escanyant-la; segueixen rosaris interminables d’atxems; se m’irriten els conductes respiratoris però no hi ha manera
En Manuel entrà a Can Gazà, ahir, estrenant l’any, a les vuit i mitja del matí. El deixà, com si fos una andròmina i el casal una deixalleria, el fill de l’amo de la pensió on ha viscut el darrer mig any. No tudà, tampoc, les paraules, el jovençà: m’han dit que deixàs aquest home
Les lladrades del ca del veí –un rottweiler que enamora- em desvetllen massa d’hora. L’animalet només ho fa, això de lladrar tan prest, quan no hi ha els seus amos. Reclama el carrer i els veïns encara deuen celebrar l’entrada de l’any. Són joves i eixerits, molt donats a fer nits tugurials. Des que són