marginàlies

Aprofitarem la saó que han deixat les darreres pluges? El vigor renovat de la terra, congriarà nous rebels? Hom creia que amb tanta d’aigua com ha caigut, amb algun dels darrers ruixats bonifacis s’haurien
precipitat part o tota la cort de bons estamenejadors que des de fa massa temps resideixen als llimbs. I si no, que la força de l’aigua en rieres ajudaria els que malden –amb una determinació envejable- per trencar motlles, a obrir noves vies de circulació de pensades. En aquestes alçades d’hibernació fa l’efecte que el risc de la provatura, de l’experimentació, del biaix en tots els ordres creatius està en perill d’extinció, com les milanes o els mostels, i ningú, cap organització, no engega plans de recuperació i de reintroducció en els seus medis naturals.

Per no parlar dels contracorrentistes, dels disposats a provar nous rumbs, a fer marrada, a traçar noves camades, nous caminois de cabra. En queden, és clar, d’aquesta mena de salmons de terra, però la  sordesa general és eixordadora i no tenen bo de fer ni deixar-se veure ni deixar-se sentir. Ves per on, tanta convulsió meteorològica m’ha desentelat el mirar. O no: qui em diu que no m’ha apregonat encara més el marriment que m’impedeix la vista panoràmica? Són pocs, o del tot insuficients, els que planten cara o és una mania meva? Pot ser que no els sàpiga veure, que no tresqui el suficient per descobrir els seus caus? Els que no es deixen ensarronar, els que creuen en allò que prediquen i no a la inversa, fan caramull fent-se els topadissos o som jo el misantrop? Uf, quin vertigen! Deixem-ho córrer, que em puc estimbar. I tanmateix, costa mobilitzar sensibilitats, de la mateixa manera que costa com mai parlar de la força
revoltosa de la llibertat. I malgrat tots els silenciadors, amb la caparrudesa intacta, em costarà poc seguir cursant inquietuds.