Connexions des de #Badalona

La revista Time i les seves llistes anuals conformen un dels millors exemples de màrqueting periodístic del món. La seva ‘Person of the year’ es converteix cada any en reclam de la pròpia capçalera en els mitjans d’arreu del món… però al seu darrera hi ha llistats diversos, alguns de ben específics. Time no es troba sola, en aquest temps de balanços, però les seves classificacions tenen una rendibilitat enorme en el mercat de la repercussió mediàtica. El ‘hit parade’ que aplega les notícies ambientals de l’any l’encapçala Barack Obama (també és la person of the year), el president electe dels Estats Units d’Amèrica, definit com el primer president autènticament ‘verd’. Bé, això si, és capaç de mantenir les seves promeses, puntualitza assenyadament la gent de Time. De moment, una de les decisions més significatives de les preses pel president electe convida a l’optimisme. Obama ha incorporat al seu equip per a dirigir la cartera d’Energia el premi Nobel de Física, Steven Chu. En el número 10 de la llista, el mitjà nordamericà es fa ressò d’un neologisme que no trigarà a arribar aquí: hypermiling, una forma verbal que es conjuga amb eficiència i responsabilitat. És l’acció de optimitzar la conducció per tenir el mínim consum de combustible. Els sona? Queda bé, oi? A veure quan temps triga a arribar aquí. [PUBLICAT A SOSTENIBLE]

“Bosses de gominoles de molts colors en forma de ninots i una bandera plegada i un nas postís i una gorra de tramviaire i una màquina que picava els bitllets i feia dringar una campana; mai una catapulta; una vegada, per una equivocació que ningú no va poder explicar, una destraleta; i un ànec de cel·luloide que, quan el premies, feia un soroll que no s’assemblava de res als ànecs, un muu miolador digne d’algun gat ambiciós desitjós de ser vaca; i un bloc de dibuix en què podia pintar l’herba, els arbres el mar i els animals del color que jo volgués, de manera que les enlluernadores ovelles de color blau cel encara pasturen al camp vermell sota ocells d’un verd pèsol amb becs irisats”. Aquest és un fragment d’“El Nadal d’un nen a Gal·les”, de Dylan Thomas, que la gent del Cercle de Viena ha editat aquest aquest desembre amb tota l’exquisitesa a la qual ens tenen tan malacostumats. El llibre conté unes il·lustracions precioses, a càrrec de Pep Montserrat, i s’acompanya del text original en anglès. El traductor de l’obra, el també poeta Francesc Parcerisas, aconsegueix una cosa difícil: mantenir el batec deliciosament atropellat de la prosa de Thomas, amb tots els seus racons i olors, amb la desesperada cerca de la memòria petita, la que cap en una petita caixa de cartró amb olor de caramels i terra mullada. Hom podria recitar aquesta prosa poètica en veu ben alta, alçant una copa d’un vi ben vellutat, davant de la taula més ben parada, ja que diria que és així com li hagués agradat al poeta britànic, ell mateix un rapsoda de gran anomenada. 

La convocatòria dels accents també va aplegar un número molt inferior respecte els adherits inicialment i, tanmateix, va aconseguir el seu objectiu. En els últims mesos, les dues últimes campanyes ciutadanes de Badalona han sortit a través de la xarxa, al marge dels actors habituals, i han aconseguit coses concretes (en el cas dels accents) o generar un necessari debat (en el cas del funeral). Però la nova participació virtual genera reticència: suposo que és normal en els moments de transició. En Jaume Oliveras, un dels badalonins que es considerava més ben informat, se’n va assabentar per casualitat, del funeral al cinema, i s’hi va apropar senzillament perquè passava per allà. Algú diria que això exemplifica que aquesta mena de protestes virtuals no arriben a qui toca, que són incompletes. Naturalment: quina protesta –virtual o no virtual– arriba a tothom? Jo diria que aquest oblit també significa, en el fons una altra cosa. Significa canvi: canvi d’actors, canvi d’estratègies, canvi de llenguatge… progressivament, també canvi de discurs. I aquests canvis diria que són més potents del que pot semblar. I van ràpid, molt ràpid. 

Dissabte tornava en cotxe de la Franja de Ponent. La noia del GPS m’anava indicant el camí, tot interrompent de forma imperdonable Billy Bragg i el seu últim disc. Però millor això que perdre’s, no? La senyoreta en qüestió, absent i glacial, s’equivocava un cop i un altre. La seva impertorbabilitat en l’error em deixava perplex… perquè durant una estona jo seguia els seus consells –‘gire a la derecha’ / ‘tome la salida 4’– malgrat veure clarament que la indicació cap a Barcelona era a l’esquerra i que la ‘salida 4’ em portava a un desolat polígon industrial dels voltants de Mollerussa. Si les màquines s’equivoquen, imagina les persones! I així anava fent quilòmetres, donant voltes a una ironia irresistible. Somreia pensant que, de nou, tornava a tenir dificultats a interpretar els camins marcats amb veu de dona. 8 de març, precisament, i jo perdut altra vegada… ‘continue adelante, hasta nueva indicación’, anava fent l’hostessa automàtica. Però en aquell moment jo escoltava més el cantautor punk, que no la noia del GPS. Mentre seguia el meu camí, –al capdavall anar de Lleida a Barcelona no deu ser pas tan difícil– pensava en un nou post. Va del que van últimament els meus posts: de les petites certeses, les conquestes quotidianes. [No sé perquè –o ho sé massa bé– aquest post va quedar prop de deu mesos a la carpeta dels drafts]