La noia del GPS
Dissabte tornava en cotxe de la Franja de Ponent. La noia del GPS m’anava indicant el camí, tot interrompent de forma imperdonable Billy Bragg i el seu últim disc. Però millor això que perdre’s, no? La senyoreta en qüestió, absent i glacial, s’equivocava un cop i un altre. La seva impertorbabilitat en l’error em deixava perplex… perquè durant una estona jo seguia els seus consells –‘gire a la derecha’ / ‘tome la salida 4’– malgrat veure clarament que la indicació cap a Barcelona era a l’esquerra i que la ‘salida 4’ em portava a un desolat polígon industrial dels voltants de Mollerussa. Si les màquines s’equivoquen, imagina les persones! I així anava fent quilòmetres, donant voltes a una ironia irresistible. Somreia pensant que, de nou, tornava a tenir dificultats a interpretar els camins marcats amb veu de dona. 8 de març, precisament, i jo perdut altra vegada… ‘continue adelante, hasta nueva indicación’, anava fent l’hostessa automàtica. Però en aquell moment jo escoltava més el cantautor punk, que no la noia del GPS. Mentre seguia el meu camí, –al capdavall anar de Lleida a Barcelona no deu ser pas tan difícil– pensava en un nou post. Va del que van últimament els meus posts: de les petites certeses, les conquestes quotidianes. [No sé perquè –o ho sé massa bé– aquest post va quedar prop de deu mesos a la carpeta dels drafts]