Connexions des de #Badalona

No és del pes dels anys, que volia parlar en aquest post, sinó de la màgia de les coses que fa temps que ens acompanyen. Aquesta tarda he substituït per raons obligades (atribuïbles a una goma en mal estat) el meu primer tocadiscos, un aparell marca Sansui que m’acompanyava des de feia 24 anys, quan els meus pares me’l van regalar a l’aprovar la selectivitat. No és del pes dels anys que volia parlar, deia; però està clar que entre aquell estiu de finals de mitjans dels vuitanta i avui hi ha quasi un quart de segle. Impressiona, si, i molt. Però m’impressiona més la potència amb la qual han sonat alguns dels vinils que, amb la il·lusió del nou aparell (un sòlid Thorens, de regust atemporal), i per allò de provar, han anat desfilant aquest darrer dilluns de desembre a casa. L’Strangeways here we come, dels Smiths, que feia temps que em venia de gust reescoltar i no trobava en cedé; el Conscience dels Womack&Womack, una debilitat del soul dels vuitanta que feia anys que no feia sonar; i el King of America de l’Elvis Costello, un disc que sempre tinc molt present i que si que tenia en versió digital. I amb tot, han sobresortit de forma sobrenatural dos versos d’un dels temes d’aquest disc de 1986: ‘This is the place where I made my best mistakes, this is the place even angels don’t understand’. El vinil guanya el codi binari en eloqüència i profunditat. El vinil és còmplice saviesa amb el passat. Els anys no pesen, els anys fan màgia… i amb aquell ‘crec-crec’ que fa l’agulla al lliscar damunt el disc, cal dir que, a vegades, aquesta mateixa tarda, fan màgia de la bona.