  |  |
Tirant al blanc
|
 Apassionats de les nostres terres, Joanjo i Vicent s’hi coneixen la Vall de Gallinera pam a pam. Perquè se l’han trepitjat mil i una vegades recorrent sendes i camins, descobrint raconets amagats, ensumant plantes i flors que ningú coneix, ubicant i fotografiant restes. I en definitica documentant tot un patrimoni natural, històric i cultural d’aquesta meravellosa vall, d’aquest trosset de terra de la Marina Alta.  A la ciutat d'Alcoi, com a tot arreu, l'1 de maig és el dia de la classe treballadora però, a més a més, per a tots aquells que ens estimem la nostra llengua tenim una cita, una trobada amb Joan Valls en la Placeta del Fossar, allí on hi és el seu bust, tot mirant la casa on va viure. Aquest poeta alcoià que va nàixer un 1 de maig de 1917 representa la fidelitat a la nostra llengua. Un poeta honest, que va saber estar en tot moment al costat del poble, que va saber conrear el català en uns moments difícils on la nostra llengua era perseguida i menyspreada. En aquestes adverses circumstàncies el mateix Valls, i en un dels seus poemes, es considera un "rondaire esmaperdut". Un poeta que durant la guerra va pertànyer al Sindicat d'Escriptors i Artistes adscrit a la CNT. Un poeta que fou empresonat per haver estat republicà i per ser considerat "poeta perillós". En aquests temps de democràcia dirigida, de corrupció generalitzada de la classe política, de la connivència del poder judicial, de retallades socials en nom de la majoria, de cabotades indignes amorrades al pessebre i del controls dels mitjans per aborregar el poble, ens calen més que mai poetes com Joan Valls: agosarats, conseqüents, fidels al poble, poetes que posen el seu talent i la seua poesia per denunciar, com diria ell, " tanta insuflada podridura".  Fa unes setmanes al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi s'hi va presentar el llibre " El quadern de les vides perdudes", de l'escriptor alcoià Silvestre Vilaplana. El llibre, com tots els de Vilaplana, és de fàcil lectura, molt ben escrit, amb capítols curts que fan que la lectura no siga gens farragosa i que t'incita a continuar llegint. Tant la presentadora del llibre, l'acadèmica Verònica Cantó, com el mateix autor ja ens van advertir en la presentació que la lectura del llibre ens faria patir. I a gosades que ens fa patir!. Segurament Verònica té raó en afirmar que aquesta és la millor novel·la de Silvestre Vilaplana. Una novel·la psicològica que ens atrapa des del primer full i que ens fa pensar molt, almenys sobre dos temes. El primer sobre les conseqüències de la pèrdua de la memòria. Aquesta malaltia tant actual que com un corc rosegador ens xucla la memòria. Què podem acabar sent sense els nostres records? "Animal de records, lent i trist animal de records" que diria Vicent Andrés Estellés. I en segon lloc sobre la passió per llegir, per l'estima que tenim a aquells llibres que ens han marcat en la nostra vida: aquell que ens ajudà a entendre una cosa, aquell altre que ens obrí les portes de..., amb el que en principi no entenguérem, al que rellegírem, al... Algú ha dit que " El quadern de les vides perdudes" és un llibre de llibres. I és que, si no he comptat malament, s'hi fa referència a més de vint llibres, a més de vint cites textual que encaixen perfectament amb el fil argumental. Un llibre que ens fa patir, cert, però que els lletraferits de la lectura no poden deixar de llegir. Al meu parer, un llibre, el darrer de Silvestre Vilaplana, amb un missatge de fons: som allò que hem llegit i tots i cadascun dels llibres que hem llegit ens hi acompanyen al llarg de la nostra vida. És evident que la lectura no ho és tot, però com digué l'assagista suecà Joan Fuster "Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres"  Un any més ens trobem a les portes del 25 d'Abril. Alguns ja fa una pila d'anys que, com si fórem peregrins, envaïm els carrers del cap i casal per palesar que, a banda d'una Comunidad Valenciana de cartó pedra, de flors i violes i "de ofrendar nuevas glorias", també hi ha un País Valencià que encara no s'ha begut l'enteniment, que, tossudament alçats, reivindiquem, lluitem i proposem un altre model de paíss. Un país orgullós de ser-ho, de tindre una llengua i una cultura mil·lenària. D'un poble que està fart d'aguantar uns polítics mesells i corruptes que ens han portat a la fallida total. Podran tenir totes les majories que vulguen, temps al temps!, però el grau de consciènciació del nostre poble va en augment. I és que la gent cada vegada més confia menys en aquells polítics que a Madrid peguen la cabotada, votant en contra dels interessos del nostre poble. Necessitem polítics valencians, però valencians de debò, d'aquells que s'hi deuen al seu país. En aquests moments, on des de la Generalitat Valenciana s'està qüestionant els models d'ensenyament del i en valencià, que tant bons resultats ens ha donat al llarg d'aquests anys, cal eixir al carrer per manifestar la nostra total oposició a un nou model que pretén, d'una manera sibil·lina, arraconar el català en benefici de l'espanyol i l'alglés.  Al meu parer, aquests 15 anys ( per cert, quasi els mateixos anys que porta el PP governant al País Valencià) Barcella ha estat un referent, una veu crítica davant tanta corrupció, manipulació, nepotisme i espanyolització de la societat valenciana. Cal felicitar a totes les persones que ho han fet possible, i encoratjar-les a continuar en aquesta línia. Si volem fer-nos llegir, si aspirem a difondre les nostres reflexions, si volem en definitiva influir en els nostres conciutadans, en una societat tant mediatitzada pels mitjans escrits en espanyol, no tenim més remei que apostar per un producte diferent, de qualitat, rigorós, ben fet, atractiu, que faça goig, un mitjà profitòs, en altres paraules a barcella per garba. L'equip de redacció de la revista, el Col·lectiu Serrella, està preparant tot un seguit d'activitats per celebrar aquests quinze anys. Circula per internet un video (hthttp://youtu.be/Hwp-zA3KdDI) que ens convia a tots plegat als actes que tindran lloc a Banyeres de Mariola el proper 9 de juny. Enhorabona companys i companyes de Barcella pel vostre treball. Salut i força per continuar endavant i ens veiem al vostre poble el 9 de juny.  Feia temps que m'havien parlat d'aquest poble i, la veritat, és que sentia una gran curiositat per anar-hi. Així que aprofitant aquests dies de festa he anat amb la família per menjar-nos la mona i observar, in situ, la seixantena d'obres d'art repartides per una part del terme municipal d'aquest poble. La idea és força interessant i, el més important, econòmicament viable i rendible. I és que, com passa en quasi tots els pobles, hi ha veïns que per les seues idees, pel seu treball desinteressat, pel seu esforç i per la seua estima pel país i pel territori són capaços d'innovar i de donar a conèixer un poble sense grans inversions econòmiques. És el cas de Josep Sanjuan, el veritable protagonista d'aquest projecte, la veritable espurna que inicià la idea d'aplegar un total de 59 artistes, d'il·lusionar-los perquè realitzaren una obra per a Carrícola. El projecte, anomenat Espai d'Art Midiambiental, consta, ja ho hem dit, d'un total de 59 obres ubicades en tres itineraris: passejant per Carrícola, un passeig pel barranc del Castell i els camins de l'aigua. Us puc ben assegurar que la visita s'ho val i, no us càpiga cap dubte, hi tornareu a anar, perquè Carri-Cola és la "xispa" de la Vall.  Fa només uns dies a la sala gran del Centre Ovidi Montllor s'hi inaugurà l'exposició "Ovidi, 70 anys", del pintor Antoni Miró. Per als socis del Centre, i per a tots aquells que ens estimem l'Ovidi, és tot un plaer contemplar aquests meravellosos quadres que el pintor alcoià ha dedicat a un dels seues millors amics. Al petit catàleg de l'exposició escriu l'escriptora, i amiga també del cantant, Isabel-Clara Simó. Diu que en la vida "hi ha persones que moren (...) I capes d'oblit fins que se l'enduu la història i o bé esdevé un clàssic, o bé desapareix per sempre més. Però l'Ovidi, no. Ovidi mor i el plora un país sencer. I passen els anys i el joves l'escolten i el fan més gran encara" I és així. Jo, que ja no sóc tant jove i que vaig tindre la sort de conèixer-lo, avui recreant la mirada en tots i cadascun del quadres, amb ulls terrossos, he recordat aquell primer Ovidi.  Res ens han donat, el poc que tenim ens ha costat déu i ajuda. Tenim un Estatut de mínims, sí, perquè hem tingut uns governants mediocres i mesells. Però, si hem recuperat part de la nostra identitat i hem obert portes i finestres a l’esperança, és gràcies a aquest instrument d’autogovern que ens permet una mica somniar. Tornar a un únic govern central, eliminant les CCAA, significaria la desaparició definitiva de la nostra cultura, l’assimilació total.  En aquesta parada acaba l’itinerari previst. Hem fet un passeig per observar, identificar i conéixer una mica més les restes del nostre passat medieval . De segur que ara coneixem un poc més la història del nostre poble i, en veure un tros de muralla, un porxet, un carrer…, de segur que ho mirarem d’una altra manera: amb més respecte, amb més curiositat, amb més estima… perquè, al cap i a la fi, és el nostre passat, és part de la nostra identitat. 
“ El sant del dia” és un llibre necessari, ix en un moment oportú quan els valencians comencem a recuperar i bastir tot un imaginari popular col·lectiu que ens havien amagat. Un imaginari necessari per refer el nostre país. És imaginatiu, escrit en un vocabulari que fa goig de llegir, com els seus “Trossos i mossos” que ens hi proposa cada setmana al setmanari El temps. Un llibre que tot valencià que s’estime el seu país i la seua cultura ha de llegir, ens fa més cultes, ens ajuda a descobrir una part important de la nostra cultura i ens ajuda a bastir i afermar aquesta identitat que anem construint i que, d’ençà del mal d’Almansa, vam perdre i ens va fer tenir el sant d’esquena. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS AMICS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
