Vicent Luna i Sirera

El cantautor alcoià Jordi Gil, que encetà la seua carrera musical allà per la dècada del setanta i dins del moviment musical de la Nova Cançó, l’any 2017, i després de 50 anys cantant arreu dels nostres països, anuncià la retirada definitiva dels escenaris. I ho va fer presentant-nos el seu darrer treball: Sepharad, un CD amb dotze cançons que d’alguna manera venien a tancar tota una trajectòria musical.

Al llarg de tots aquells anys, Gil va fer concerts reivindicatius, recitals, aplecs… i participà també en tota mena de festivals com, entre altres, Les sis hores de Canet, Barnasants…compartint escenari amb Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra, Toti Soler, Ovidi Montllor, Andreu Valor…i deixant-nos una obra discogràfica farcida de pinzellades del seu tarannà. Més de 250 cançons enregistrades, prop de 2.500 recitals arreu d’Europa: Espanya, França, Portugal, Alemanya, Holanda, Bèlgica, Dinamarca… i les seues cançons han estat traduïdes al castellà, francès, neerlandès i alemany. Una obra, en definitiva, amb un clar compromís: Veus en solitari (1993), Pintem l’esperança (1993), Al meu país (1994), D’Andorra i pobles (1994), De cor i canya (1995), Homenatge a l’Ovidi (1995), 9 d’Octubre Xixona (1996), La cançó de Mariola (1997), Des d’aquest racó de ciutat (1999), Voces Shefardites (2005), Intimament (2006), El barquillero (2012), De llangardaixos, gripaus i lladregots (2012), Münchhausen (2013), Sepharad (2017).

Amb tot plegat, editat i no editat, Jordi Gil amb “les butxaques plenes de projectes, i buides de diners”, va recórrer el nostre país de nord a sud, d’est a oest i mar enllà, cantant les seues cançons i posant veu al nostres poetes: Joan Valls, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés….I denuncià els desastres de les guerres: “vaig preguntar-li al fusell/ com es mata la fam”, i la poca vergonya dels polítics que ens enganyen embolcallats amb patriotisme: “us pagaré amb paraules/ farcides de buidor/ amb pactes i promeses/ que mai no compliré”. Gil és un cantautor que no té pèls a la llengua i sempre ha intentat “ser coherent i humil, no estar ni cec ni mut”, i això li ha portar problemes. Ignorat de vegades, menyspreat altres, assenyalat o traït. Però tot i els entrebancs que li ha comportat la seua professió, mai s’ha donat per vençut,  perquè  és mariner d’alta mar i ha sabut esperar pacientment els vents favorables, guiat pels seues principis: “i al mascaró de proa el meu vaixell/ duu una donzella nua cara al vent”. I per això persisteix en el seu poble, un poble  d’identitat perplexa que es vanta “d’ofrenar noves glòries a Espanya” mentre és anorreat, que no sap ben bé cap on vol anar i què vol ser: “no sabem si açò és país, regne, territori o illa,/ i esperem que els de Madrid ens atorguen a l’atzar,/ les nostres arrels de lluita”. I ha cantat a l’amor: “mentre els meus ulls et miren nua/ brollen geranis als balcons”; als paisatges que l’han fet feliç: “quina terra de barques i de llum/ d’esperit de llibertat”; als companys i amics  d’aventures i lluites: “calçant/ les espardenyes dels valents / i compromés/ amb la terra i la llengua (a Antoni Miró), “pelegrinem a la serra,/ cercant romer i timó (a Ovidi Montllor); orgullós de la terra que el va veure nàixer: “tornem a ser aquells herois[…]tornem a dir-nos gent d’Alcoi”.

 Tot i així, i des d’aquell 2017 que s’acomiadà dels escenaris, Jordi Gil mai no ha deixat d’escriure i compondre noves cançons i, malgrat els problemes de salut, les circumstàncies adverses i els durs colps que la vida li ha donat, ara ha volgut obsequiar-nos amb un CD, 17 cançons, que porta per títol Vida. La presentació del nou treball va fer-se el passat dijous 14 de març a l’IVAM CADA d’Alcoi. El cantautor ens explicà que sense l’ajuda dels seues amics, Juan Mateo, Moisés Olcina, Josep M. Gadea, José Luís Sanchis, Gilberto Dobón, Mateu Company, Josep Sou, Antoni Miró…no hauria pogut editar aquest CD: “Enfrontar-me al blanc absolut com un mar immens, serà per a mi una travessia difícil de resoldre i espere que arribe a bon port. Estic segur que amb l’ajuda dels meus amics, de la seua saviesa i la comprensió que ara necessite, podré assolir aquest repte, aquest viatge”. I, com no podia ser d’una altra manera, els seues amics no l’han decebut. Al meu parer, en aquest viatge al llarg de les 17 cançons, hi trobem, d’una manera resumida, els temes més punyents i les preocupacions vitals que neguitegen al nostre cantautor.

I la primera cançó ens trasllada als inicis, on Jordi Gil, en el seu viatge cercant Ítaca, va decidir ser cantautor, i a més a més que ho faria en la llengua del seu poble: “assumiràs la veu d’un poble/ i seràs la veu del teu poble” (1.-Assumiràs la veu d’un poble). Gil ha estat sempre molt sensible amb “la migració de les persones cercant un món millor”, per això critica amb totes les seues forces aquells estats que, esgotant “tots els recursos naturals en benefici sempre d’uns pocs”, forcen a milions de persones a migrar: “T’ho van fer creure/ que era la terra promesa/ que Europa era al teu abast/ que era una dolça utopia” (5.-T’ho van fer creure).

Quan afortunadament hom hi arriba a les golfes dels anys, els records comencen a ser els nostres millors amics, i la infantesa és, sens dubte, una de les etapes que sovint evoquem: “portava el senyor Vicent./ Baixant per Sant Nicolau amb la barquillera al muscle/ llepolies duu de sucre, barquillets i caramels” (9.-El barquiller). Records que el traslladen a ciutats, llocs i moments on ha sigut feliç com: “Les llambordes humides. El talent dels artistes de Montmatre./ El tramvia de Lisboa, el fado i Camoens./ El port immens, greixós de Rotterdam” (13.-Ironia); i també “Sóc Barcelona, passege per les Rambes/ de flors i alegria[…] M’estime Catalunya, lliure de pensament,/ oberta, viva i culta, coloms volant al cel” (11.-Jo sóc París); així com “Em quede amb la brillantor/ d’un capvespre a l’Albufera/ d’una suau posta de sol/ la teua mirada tendra d’amor” (3.-Res no m’agrada tant).

Però també té el seu record, la seua cançó per a aquelles persones que estima, la seua Paloma, els fills, els néts, els amics: “A la llista de correus,/escriu-me una postal/ o fes-me un petó suau en l’aire/ que estic molt sol.” (7.-Tot s’ho endú el vent”); “Ve la vida vestideta de diumenge,/ adornada amb auguris i bells somnis./ Duu fort el caràcter com l’altiva alzina,/ tendre alhora entre la dona i la xiqueta” (12.-Sense malícia (Paula)); “Ens has deixat amic, sense comiat./ Estem tan buits i arrossinats/ dintre de casa” (16.- Sense comiat (a Sento Masià).

Gil, com hem dit més amunt, ha musicat poemes d’altres poetes, i en aquest treball en trobem dos de l’alcoià Joan Valls. Un, del poemari La cançó de Mariola, que acaba així: “Pels cingles de la Mariola/ vaig igual que un pelegrí./ Del meu  gest de bruixot místic/ s’ha burlat un teuladí” (8.-Pels cingles de Mariola). I un altre (6.-De la flor del magraner) que Jordi de segur que l’ha escollit perquè se sent identificat amb aquests quatre versos tan clars: “De la flor del magraner/ he tret el color de viure:/ vermell, sí, sempre vermell/ en la pensa i en el llibre” . I és que Jordi Gil ha lluitat sempre per ser un home lliure: “Tinc per norma cap norma, però a aquell que les imposa i obliga, el deteste. Aixó si! .I per això de vegades ha estat assenyalat com “un idealista boig[…] tacat de blau i de roig”.

La tardor, com a metàfora d’una de les etapes de la nostra vida, té una importància rellevant en aquest nou treball. La tardor que a poc a poc va desfullant-nos, la tardor compartida amb la persona estimada: “Entre els colors suaus de la tardor/ travessant la flaire de tots els camps/ evocant-te estic en tu. Recordant-te/ sempre amb tu” (2.-Entre els colors suaus de la tardor).  Diuen que la tardor porta por i tristor, perquè la foscor domina bona part del dia, hi ha elements de la natura que caduquen o queden en repòs, en calma i tot plegat ens porta a estats d’ànim de melangia i ensopiment. El cantautor n’és conscient, sap que “és un nàufrag”, que “la cullera de la vida/ t’escudella un plat de temps./ Potser no estiga calent/ ni fora del teu gust” (15.-La cullera). Sí, potser no és del seu gust, però és l’aliment que el nodreix, que l’empeny a seguir el viatge, i per això clama el cer demanant “Aire pur, jo necessite aire pur/ de mestral i tramuntana./ Aire pur, que emplena amb força la vela” (4.- Aire pur). Gil es mostra ferm contra una mar embravida i es rebel·la contra tantes adversitats. I ho fa vivint: “Viu el dia a dia./ Oblida la melangia[…] La vida està feta per als valents” (10.-La vida està feta per als valents),  perquè “la dolçor de la vida,/ m’estimula sovint/ amb plaer/ com una medicina[…] com “m’aporta vitamina/ el somriure/ tendre dels meus néts” (14.-Inexplicablement).

En el fons, el pal de paller, l’eix vertebrador de totes les cançons del CD és la paraula “vida”, i per això no debades és el títol del treball. Cançons que ens parlen de la vida passada, evocada gràcies als records: perquè recordar també és viure. I d’altres de la vida present, escudellada en un plat, i que el cantautor té molt clar que cal viure-la al dia. I del futur no en podem parlar, només podem dir que, malgrat les tempestes, “inexplicablement” el mar ens fascina, ens atrapa, ens… I que volem continuar el nostre viatge a Ítaca, contemplar les “nits de lluna plena/ roses verdes d’esperança[…] Vida, vida, vida, vida, vida” (17.-Lluna blava de vida), i els seus capvespres, com el de la preciosa i molt encertada portada del CD. Es tracta d’una escultura d’acer cortén del seu amic Antoni Miró (Somnis, 2006 de la Suite eròtica grega), que justament ens evoca el cicle de la vida: el mateix ocàs il·lumina la cova negra, el tou esgarrany que, des de fa milions d’anys, dóna continuïtat a la nostra existència, a aquest regal, a aquesta xamba que alguns hem tingut la sort de gaudir. El poeta valencià Vicent Andrés Estellés, que enguany celebrem el centenari del seu naixement, ens ho resumeix tot plegat amb un vers lapidari: Només un mot que t’ho diria tot: VIDA.

Enhorabona amic Jordi, per tota la teua trajectòria, per la teua lluita i dignitat, pel teu compromís, per ser com ets: “sense aparentar”. Per aquest regal que, amb l’ajuda dels teus amics, ens has fet, per aquesta “Vida” que a tots ens hi acompanyarà sempre, camí d’Ítaca.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!