Vicent Luna i Sirera

El dissabte 11 de febrer, malgrat que a poqueta nit feia frescoreta, vam anar a Xàtiva per veure la recreació del Tractat d’Almisrà, que per primera vegada es representava en aquesta ciutat. Em mitja hora s’omplí la platea, algunes llotges i part del galliner del Gran Teatre. I tot gràcies fonamentalment a dues persones que, des de feia anys, tenien la il·lusió de portar aquesta recreació a la capital de la Costera. Per una banda Agustí Ventura, el Cronista de Xàtiva, que ha estat des de sempre un dels impulsors del Tractat, col·laborant amb tota mena d’activitats per donar a conèixer aquest fet històric. I per un altre costat Romà Francés, un dels principals responsables que aquesta representació teatral haja perdurat en el temps. Els mèrits de tot plegat ja sabem quins són: interès, dedicació, recerca, tossuderia, persistència, compromís…

Després de 46 anys representant-se al poble on s’hi va signar, a Almisrà (actual Camp de Mirra),  ja era hora que, ni que fos per una vegada, es traslladés a Xàtiva. El motiu és molt evident: Xàtiva és la protagonista principal de l’esmentat Tractat. Les negociacions entre Jaume I, rei de la Corona catalano-aragonesa i l’infant Alfonso del Regne de Castella, giraren precisament al voltant de qui tenia drets de conquesta sobre Xàtiva i els seues dominis. Segons els tractats anteriors, Tudilén, 1151 i Cazola, 1179, pertanyia a Jaume I, però l’infant Alfonso no volgué interpretar-ho així, és més insistia que, com a dot de casament, el rei català havia de cedir-li Xàtiva. Aquest fou el moll de l’os de tot plegat. I és que l’infant, amb l’excusa que havia de casar-se amb la seua filla, deixà caure una petició enverinada, per veure si hi havia sort: aconseguir Xàtiva i així frenar definitivament l’expansió cap al sud de la Corona d’Aragó. Però, afortunadament, no fou així. Tot i la insistència de l’infant, que aconseguí traure el rei de polleguera, “no hi ha cap home del món a qui vosaltres no feu eixir de mesura, car manar de tothom voleu, perquè feu totes les coses amb orgull e displicents e propugnant a tot hora ço que vol vostre interès”, Jaume I deliberà amb els seues consellers i tots comprovaren, una vegada més, que les ambicions de Castella, el regne peninsular amb més territori, eren il·limitades: redeu, mai no en tenien prou!. El rei, enfurismat, aviat els contestà: “e que ho sàpiga tothom: qui a Xàtiva voldrà entrar sobre nós e nostres hòmens ben cert que haurà de passar!”.

Abans de la representació, l’escriptor José Ferrándiz Lozano, un altre dels membres destacats de l’Associació del Tractat d’Almisrà, que des de fa una pila d’anys està en primera línia impulsant i dignificant aquesta mostra de teatre popular, ens dirigí unes paraules de presentació. I començà pels inicis, per l’any 1976 quan Camp de Mirra decideix sumar-se a la commemoració del VII Centenari de la mort de Jaume I. I ho va fer recreant teatralment aquell fet històric, que tingué lloc al poble en març de 1244. Des de llavors, enguany farà 47 anys, el Tractat, tret d’un any de pandèmia, s’ha representat puntualment davant la façana de l’Església de Sant Bertomeu. Per altra part, el professor Ferrándiz va tindre unes paraules d’agraïment per a totes les persones i institucions que han col·laborat al llarg d’aquestes quasi cinc dècades, i un record especial per a tres persones que hi eren presents al Gran Teatre:  Agustí Ventura i Romà Francés, tots dos perquè havien sigut, com ja deia més amunt, els  “artífex a l’hora de fer realitat el moment que vivim esta nit ací”. I  també per a José Antonio Ferrándiz Hostalet, alcalde del Camp de Mirra en aquell 1976, que impulsà aquella primera representació.

I acabada la presentació, arribà el moment més esperat. La Colla de dolçainers i tabaleters El Terrós de Petrer, començà a tocar el Ball de les espies de Biar, començant així la recreació pròpiament dita. Aquells que hem anat alguna vega a veure-la a Camp de Mirra, o que hem tingut l’oportunitat de llegir el text, (escrit pel biarut Salvador Domènech i Llorens i revisat, ampliat i millorat pels beneixamins Maria Conca i Josep Guia, tots dos professors de la Universitat de València) sabem que la recreació consta de cinc parts ben diferenciades: una de presentació i les altres corresponen als quatre dies que estigueren negociant, totes elles  amb diferents escenes.

Conclós el Ball de les espies, dos focus il·luminaren els dos primers personatges: un joglar i un trobador. Tots dos, Bartomeu  i Mendo, declamant i recitant, un en català i l’altre en castellà, són els que puntualment apareixen en escena per contar-nos detalls de les negociacions i, al ritme de diferents peces que interpreten El Terrós, van donant pas a les diferents escenes.

Així doncs, pel que significà per a Xàtiva aquesta ferma decisió del rei; pel que suposà per a l’expansió de la Corona catalano-aragonesa; per tot el que els valencians ens hi jugàrem en aquell Tractat… per tot plegat, estava més que justificat portar aquesta representació a la mateixa Xàtiva, perquè els xativins i xativines veieren i escoltaren, de primera mà, com foren aquelles negociacions sobre el futur, entre altres, del seu poble.

Estic convençut que, tan el públic com tot l’equip tècnic i artístic que hi participà en aquesta recreació, diguem-ne doblement històrica (per ser un fet històric i per representar-se per primera vegada a Xàtiva), quedà molt content i satisfet. Una experiència que, qui sap, podria repetir-se en altres localitats. I estaria molt bé que així fos, perquè la història sempre ens ajuda a interpretar el present i sempre ens dóna alguna lliçó. I la lliçó d’Almisrà, traslladada al present, és força alliçonadora. D’aquell Tractat hauríem d’aprendre, si més no, que els conflictes els hem de resoldre amb diàleg i negociació, mai amb la força. Ara bé, això no vol dir que no ens hagem de mantindré ferms quan algú, per molt poderós que siga, trepitge els nostres drets.

Els polítics valencians actuals, de totes les ideologies i de tots els colors, haurien de prendre nota de la lliçó que suposà aquell pacte. Que els drets i el interessos dels valencians es defensen dialogant, sí, però quan, com diu el professor Ferrándiz, a l’altra banda de la taula hi ha aquell que no ”vol moure’s de posició i aspira a imposar les seues idees sense acceptar el pluralisme dels altres”, (i en parlar de pluralisme als valencians no ens ha de donar cap lliçó) la solució no passa per cedir i ofrenar, com secularment han fet, (i per això d’aquelles pols, vénen aquests fangs) sinó més aïnes mantenint-se ferm, sense trair els drets i els interessos del nostre poble. Perquè no és per res, però estareu d’acord amb mi que la història dels valencians, malauradament, està farcida de claudicacions, renúncies, genuflexions, traïcions… Fa uns anys, el nostre president Ximo Puig, en el Fòrum Europa Tribuna Mediterrània, i davant un auditori format per empresaris i sindicalistes, va advertir que les inversions de l’Estat i el model de finançament actual “suposen un fre constant “ per al progrés del País Valencià, i el Molt Honorable afegí: “els valencians estan exhausts d’ofrenar noves glòries a Espanya”. I és que si seguim així, si no ens mantenim ferms com ho va fer el rei Jaume I en aquell Tractat, en cada bugada perdem un llençol, donant com a bona la sentència de l’inefable Comte-Duc de Olivares, i que arrosseguem com si fos un pecat original, que digué: “Es que tenemos a los valencianos por más muelles”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!