Vicent Luna i Sirera

A Joan Fuster

Únicament perdurava, foradant la boira, aquella finestra encesa,

amb un llum petit i persistent com una misteriosa taca de sang prematura.

Vicent Andrés i Estellés

(Versos a Jackeley)

Únicament perdurava, foradant la boira, aquella finestra encesa d’aquell senyorial casalici, d’on sorgiren molts projectes i cants. Allí, al mític carrer de Sant Josep 10, lletrat santuari i oracle d’amats.

Ai Joan, el dia que tu te n’anares una colla de fariseus et vindicaren amb la boca petita, tot i posant-se medalles des de les seues poltrones. I han estat anys i panys sense recordar-se’n de tu, és més et van empènyer a l’ostracisme. Avui, en aquest centenari, a desgrat, parlen de tu, no tenen més remei, perquè el poble mai no t’ha oblidat.

I sí, et reivindicaran com a poeta, humanista, com assagista, periodista, historiador i com a un dels nostres millors escriptors. Però, ai l’as! tothora estaran temptats a passar de puntetes, a fer fonedisses aquelles veritats que els fa mal de panxa i que els hi provoca abranor.

Però tu ja ho intuïes, veritat? Mai no te’ls vas creure. I és ben curiós que la majoria d’ells sovint s’omplin la boca  amb un bon grapat de tota mena d’istes: antifeixistes, antiimperialistes, feministes, antiracistes, antimilitaristes, anticapitalistes…I Alguns també dieu que són socialistes, altres comunistes, fins i tot anarquistes i també allò que queda molt bé: ciutadans del món.

I sí, si s’escau tots ells no dubtaran a signar manifests i eixir al carrer per defensar els drets nacionals dels sahrauís, dels palestins, kurds, tibetans, quebequesos, birmans, txetxens…

Ara bé, però quan es tracta dels nostres drets nacionals, quan hom denuncia que l’estat ens roba a mans plenes, quan el nostre poble reivindica el dret a decidir democràticament el seu futur…. és quan llavors s’encenen totes les alarmes i salten per l’aire tots els istes, i tota aquesta colla de gent deixen de ser ciutadans del món, esdevenint els més abrandats defensors d’una “Patria Grande i Libre” i d’una “Constitución- diuen ells- que nos dimos entre todos”. I aleshores, mira que en són d’hipòcrites, tot són equilibris i jocs malabars, instal·lant-se en una zona de confort, en una equidistància que clama el cel, proposant federalismes vaporosos i jugant a fer la puta i la Ramoneta. Jo, arribats ací, no puc més que pensar en aquella lapidària frase del teu amic Josep Pla, que de segur recordaràs molt bé, i que diu: “El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”.

Ai Joan, el dia que tu te n’anares es fongueren els ploms i ens vàrem quedar orfes, però ens restà el teu immens llegat. Avui, per afermar la nostra identitat, cerquem la teua petjada i rellegim Nosaltres, els valencians, on hi vares despertar velles passions, en un poble orfe d’afanys, de somnis i d’il·lusions.

Ai Joan, avui més que mai et tenim present entre nosaltres. Ai Fuster, fuster d’aixa i ploma, fuster de mil finestrals de llum!.

Únicament perdurava, foradant la boira, aquella finestra encesa. Avui la boira és encara espessa, tot i així seguim perseverant i filant xarxes de complicitat arreu dels Països Catalans, seguint el teu exemple i fins que arribe el dia “que el plor serà d’alegria”.

Sopar de l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola

Beneixama, Maset dels Llauradors 17-12-2022

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!