Vicent Luna i Sirera

A finals de l’any passat, el vice-president de la Generalitat Valenciana i conseller de Cultura i Esports, Vicente Barrera, en una compareixença de la Comissió d’Economia, Pressupostos i Hisenda explicava, molt content, ufanós i presumint, que en els pressupostos de 2024 no havia destinat ni un cèntim a, entre altres, la Càtedra Vicent Andrés Estellés ni al Centenari del poeta.

Però els valencians ja estem acostumats a que, de tant en tant, “el mal d’Almansa” i com si fos un pecat original que arrosseguem, s’instal·le com una sangonera en les nostres institucions. És allò que en deia Raimon: “quan creus que ja s’acaba, torna a començar”. Ara, de bell nou, “ens torna a fer fum la teulada”, que diria Al Tall,  i no tenim més remei que, com hem fet sempre, confiar en la societat civil. I aquesta, com no podia ser d’una altra manera, està responent.

Efectivament, un munt d’activitats, al voltant de Cent d’Estellés, comencen a ser una realitat arreu del País Valencià i de la resta dels Països Catalans: concerts, sopars homenatge, exposicions, presentacions de llibres, vídeos, CDs, recitals, lectures, visites guiades, reedicions de poemaris…I és que per als valencians, per a aquells que no ens hem begut l’enteniment i estimem i defenem la nostra llengua i cultura, Estellés és tot un referent: Que nos ens toquen Estellés! I no podem permetre que un torero, que fa de conseller, menyspree els nostres escriptors i poetes.

Molts dels poemes del poeta de Burjassot han estat musicats i cantats per un fum de grups i cantautors: Ovidi Montllor, Jordi Gil, Obrint Pas, Paco Muñoz, Bertomeu, El Diluvi, Joan Amèric, Anselmo Martí, Oh, Foll Amor, Remigi Parmero, Meritxell Gené, Andreu Valor, Vicent Torrent, Eva Dénia, Pau Alabajos, Feliu Ventura….. Poemes que hem escoltat recitats mil vegades, però també musicats i en els estils més diversos: rap, rap electrònic, rap amb ritmes mestissos, rap feminista, sk, hip-hop, trap, reggaeton, folk, romanç popular, cançó protesta…. i ara, també, a ritme de blues.

I és que el castellonenc Artur Àlvarez, compositor, arranjador, productor, cantautor, poeta i mestre, acaba de traure  Estellés a ritme de blues. Es tracta d’un CD amb un total de deu poemes, del poeta de Burjassot, als quals ha posat música. Ell mateix l’ha penjat a la xarxa, perquè tothom el puga escoltar de franc: (https://arturalvarez.bandcamp.com/album/estell-s-a-ritme-de-blues-2024).

Artur Àlvarez, i des que començà l’any 1978, no ha parat de traure discos, més de 10, i poemaris, més de 5. Ha posat música a un bon grapat de poemes seus, així com d’altres poetes. Però ell, com el mateix Estellés i tants altres músics i escriptors, al llarg de la seua carrera ha hagut de lluitar moltes vegades a contracorrent, en un país on els seues governants en lloc d’ajudar els artistes a crear i donar-se a conèixer, han fet justament el contrari. En un país, i ho direm clarament, prou desagraït i de vegades envejós. Tot i així, i malgrat tots els entrebancs, Àlvarez ha fet la seua feina amb molta dignitat.

El 2019, i després de 40 anys cantant  i recorrent amunt i avall els nostres països, va anunciar la retirada definitiva dels escenaris, “defensant molt la seua soledat,/ el seu racó, petit, de cada dia,/ el seu jardí o el seu convenciment”. Tot i així quan vénen maldades, quan, i com la granera del cel, torna el “mal d’Almansa”, Àlvarez, “amarat d’amor de cap a peus” pel seu país, per la seua terra, hi torna amb les seues cançons: “cantant el sol com un ocell/ en el balcó”. Perquè no vol acabar sent “l’home parat” que “varen endur-se una nit”, i perquè a dintre seu hi floreix “una rosa de paper”.

El cantautor castellonenc sap molt bé que la lluita del nostre poble, per viure algun dia plenament com a valencians, ve de lluny. Ell és un més: “Ací em pariren, ací estic./I com que em passen certes coses,/ ací les cante, ací les dic.” I sap que el camí és ple de paranys, viaranys i revolts, per això seguirà cantant a la “lluna de bosc i fageda,/ la lluna que ens agermana,/ la lluna de creure i creure/ i mirar-nos a la cara”. I sap que l’eina més poderosa que tenim contra “ells”, com diria Joan Fuster, és la cultura, la cultura com a arma de destrucció massiva. Perquè el millor està per vindre; “perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot“ -deia Estellés-. Per això “enyorem un temps que no és vingut encara/ com un passat d’accelerada lluita,/ de combatius balcons i d’estendards,/ irat de punys, pacífic de corbelles. Sí, valencians i valencianes, arribarà el dia, “el dia que durarà anys,/ braços lliures i boques i mans” -cantà l’Ovidi-. Aquest dia ho celebrarem amb “el vi  de les tavernes,/ el  vi potent del camí”.

Felicitem el cantautor Artur Àlvarez pel seu nou treball, pel seu retorn puntual als escenaris, per la seua generositat en posar a l’abast de tothom aquest Estellés a ritme de blues. Malgrat la censura, menyspreu, oblit… dels Barrera, Mazón, Rovira…i tota la pesca, no aconseguiran que el poble valencià celebre, amb la dignitat que es mereix el poeta, el Centenari de Vicent Andrés Estellés, perquè, com deia ell, “allò que val és la consciència/ de no ser res si no s’és poble”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!