I sí, organitzaran tota mena d’actes per parlar de Joan Fuster. I aquells que l’enviaren a l’ostracisme i que durant tants anys l’han tingut oblidat i vetat, ara s’ompliran la boca i es posaran medalles, tot exaltant la figura d’un dels nostres intel·lectuals més universals. També parlaran de la relació amb Sueca, el seu poble;
El 21 de juny de 1992 l’escriptor Joan Fuster i Ortells moria a la seua casa natal del carrer Sant Josep 10 de Sueca (la Ribera Baixa). Amb el seu traspàs, la literatura catalana perdia un dels seus millors assagistes, un intel·lectual que sacsejà consciències adormides, un referent per a moltes generacions, una mena d’enfant
Deia Manuel de Pedrolo que “una cultura únicament és entrebancada, perseguida i anihilada amb la finalitat d’anorrear l’existència d’un poble com a nació”. Efectivament, quanta raó que tenia l’escriptor d’Aranyó. I és que, malauradament, és això precisament el què li està passa a la cultura dels valencians. Som un poble que a nivell cultural (però també,
Inauguració de l’exposició (17-12-2021) amb el Conseller d’Hisenda Vicent Soler, l’alcalde d’Alcoi Toni Francés, el pintor Antoni Miró, l’escriptor Jordi Botella, el cantautor Jordi Gil i la periodista Reis Juan. El 2021, malgrat la pandèmia de la Covid-19, ha estat un any important i assenyalat per al pintor alcoià Antoni Miró. Ha rebut
A la Llotja Sant Jordi d’Alcoi acaba d’inaugurar-se la darrera exposició d’Antoni Miró. Amb “RECENT PINTAT” el pintor alcoià ens mostra algunes de les seues darreres obres, quadres corresponents a cinc de les seues sèries: “Nus i nues”, “Suite Havana”, “Costeres i ponts”, “Mani-festa” i “Personatges”. Cinc sèries, com si foren les línies d’un pentagrama,
Recordeu quan als anys seixanta els deien ignorants i hippies? Recordeu quan als anys vuitanta seguien dient-los poca-soltes i radicals? Recordeu quan a finals dels noranta eren uns talibans? Recordeu com encara avui els diuen que són xerraires d’asfalt i que volen frenar el progrés? Recordeu, sí, recordeu que són els ecologistes que des de
Amb l’arribada del petroli tot va canviar, al principi per a bé: és un combustible fòssil amb un gran poder calorífic, fàcil d’extraure, produeix electricitat, és una matèria prima… i sens dubte és el combustible i la font d’energia més utilitzada. Ara bé, passats els anys ens hem adonat que no havíem previst que aquest
Anit, al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi (COM,) vam presentar el llibre “L’aventura del Tractat d’Almisrà”, (Reclam Editorial, 2021) una de les darreres criatures de l’escriptor alcoià Jordi Raül Verdú. Aquest és el llibre de narrativa infantil que a molts mestres ens haguera agradat tindre ja fa uns anys i que ens hauria anat molt bé
Fa un matí típicament tardoral: una agradable frescoreta i el cel cobert, nuvolat, perfecte per caminar i copsar els encants d’aquesta estació de transició. L’objectiu és fer un passeig per un dels raconets que més m’estime de la Safor. El camí, eixint des del mateix Grau, transcorre entre camps de tarongers i en tot moment
Com ens recorda el professor Isidre Crespo (“De Fuster a Pla, amb camí de tornada”, 2002) Josep Pla “creia que, per sobre de cap missatge personal exclusiu, la primera responsabilitat d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època que li ha tocat viure”. Jo estic totalment d’acord amb aquestes reflexions de l’empordanès, i fins i
“Publique els meus escrits, habitualment, fora del País Valencià, ai! Perquè encara avui, al País Valencià, sóc un “personatge conflictiu”. Ho era amb el Franquisme, era natural. Ho sóc, sembla, amb la Democràcia. Una “democràcia” on jo o qualsevol altra persona continuem sent postergats per raons ideològiques, d’opció nacionalitària, pose per cas. Ja se’n
[maulet tossut, de treball subterrani] Metge, químic, també un gran activista i una fructífera vida, cent anys! de lluites, pors i esperançats afanys, sempre decidit valencianista. Pioner, fundador socialista, cercador de sendes i viaranys que amb tenacitat obrires molts panys, tot un valencià lliure i humanista. La teua passió fou la botànica, també en gaudires
Paco Cabanes, a més de ser el millor pilotari que hem tingut, va ser un valencià compromés amb la nostra llengua. L’any 1986 ja va participar en una campanya d’ACPV: “Sí a la nostra llengua”, i anys després amb Escola Valenciana. L’any 2015 vaig voler dedicar-li aquest humil poema, que avui és el meu petit
Aquell maleït jorn vau eixir de casa per defensar el Govern de la legítima República i ja mai més vàreu tornar al poble. La desfeta de la guerra us portà al dur exili. Anit, més de vuit dècades després i gràcies a aquesta poruga Llei de la Memòria, vam honorar la teua memòria. Anit, més
La Flama de la Llengua I restaràs tot l’any a la Casa Pairal, dintre del Castellet: porta, presó, baluard, bastió inexpugnable. I en vespres del solstici joves excursionistes et pujaran al cim, oh mític i enlairat Canigó! I encendran una foguera amb llenya de mil pobles. A trenc d’alba, amb la