A Joan Fuster Únicament perdurava, foradant la boira, aquella finestra encesa, amb un llum petit i persistent com una misteriosa taca de sang prematura. Vicent Andrés i Estellés (Versos a Jackeley) Únicament perdurava, foradant la boira, aquella finestra encesa d’aquell senyorial casalici, d’on sorgiren molts projectes i cants. Allí, al mític carrer de
Fa un matí típicament tardoral: una agradable frescoreta i el cel cobert, nuvolat, perfecte per caminar i copsar els encants d’aquesta estació de transició. L’objectiu és fer un passeig per un dels raconets que més m’estime de la Safor. El camí, eixint des del mateix Grau, transcorre entre camps de tarongers i en tot moment
[maulet tossut, de treball subterrani] Metge, químic, també un gran activista i una fructífera vida, cent anys! de lluites, pors i esperançats afanys, sempre decidit valencianista. Pioner, fundador socialista, cercador de sendes i viaranys que amb tenacitat obrires molts panys, tot un valencià lliure i humanista. La teua passió fou la botànica, també en gaudires
Paco Cabanes, a més de ser el millor pilotari que hem tingut, va ser un valencià compromés amb la nostra llengua. L’any 1986 ja va participar en una campanya d’ACPV: “Sí a la nostra llengua”, i anys després amb Escola Valenciana. L’any 2015 vaig voler dedicar-li aquest humil poema, que avui és el meu petit
El Centre Ovidi Montllor d’Alcoi al Pare Vicent: valencià de pedra picada, portador de llum i dignitat. Llum i dignitat A Turballos trobareu una carrasca per recordar-nos el Pare Vicent, un mossèn patriota i coherent que mai es va amagar sota la closca. Faener, constructor d’una humil bresca on tots plegats viure
En juny de 2016 vaig tindre el gust de presentar-li al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi (COM) el llibre “Cavallet de mar”, un magnífic poemari on ens feia descobrir els amors, els neguits, els somnis, les passions, els ideals, les frustracions… d’un poeta que havia “trobat l’illa perfecta, la que sempre havia somniat, de manera inesperada,
A MIQUEL GRAU Avui fa 43 any que assassinaren a Miquel Grau i encara tinc en la memòria la tristor d’aquell dia. Tot passà la vesprada del diumenge 16 d’octubre de 1977. El curs escolar no feia gaire que havia començat i aquell cap de setmana vaig decidir quedar-me a Alacant i no anar al
Ahir en família vaig tindre el gust de veure, a la Fundació Bancaixa de València, l’exposició “Alfaro, laboratori de formes escultòriques”. Es tracta d’una selecció d’escultures de format menut i mitjà d’Andreu Alfaro. Sempre m’ha fascinat la seua obra, arrelada a la terra. I és que Andreu Alfaro fou un artista, un intel·lectual compromés amb
Anit, i a l’Auditori Municipal de Beneixama, va tindre lloc l’entrega del XXXII Premi de Poesia Joan B. Pastor Aicart. Un premi força consolidat que pretén, entre altres, donar a conèixer la figura i obra d’aquest metge, escriptor i poeta que va destacar en el moviment de la Renaixença, sent el poeta més
Avui, i després d’acudir a la crida dels sindicats a manifestar-nos per tantes i tantes reivindicacions obreres pendents, ens hem aplegat a la Placeta del Fossar per retre homenatge al poeta Joan Valls. Enguany ha estat especial, donat que celebrem el centenari del seu naixement. L’acte ha estat conduït pel poeta Manel Rodríguez-Castelló i
Tres segles d’ignomínia i menyspreu tot aguantant paraules agrejades anorrear-nos a qualsevol preu són les ordres fidelment maquinades Hem aguantat Borbons i dictadors corregidors, comtes-ducs i regines generals i dolents governadors botiflers d’ací i de terres veïnes Tres-cents anys rosegant la identitat sembrant les fèrtils llavors d’autoodi emboirant la nostra realitat i encomanant-nos a
Oh hisn Biyär, com et trobe a faltar! Sí, de bell nou he tornat per contemplar-te i he vist que segueixes ferm i altiu, orgull almohade que repta el temps enlairat al capdamunt d’aquest petit turó. Han passat anys, molts anys, massa anys i jo t’enyore i mastegue aquells records, aquelles estellades nits als merlets
Tot i el menyspreu, la deixadesa i la manca de sensibilitat que la majoria de les administracions valencianes tenen de la nostra cultura, és una realitat constatable la gran quantitat d’actes al voltant de la poesia que darrerament s’organitzen a casa nostra: edicions de poemaris, presentacions de llibres, recitals, sopar poètica….Jo diria que d’ençà que
Ahir va ser l’entrada de Moros i Cristians d’Alcoi i, com sempre, no va decebre. Val a dir que en aquesta festa els alcoians són sens dubte els millors: pels detalls i el disseny, per l’organització, el rigor, la seriositat…, i per tantes coses més. El temps va acompanyar, ni massa calor ni allò que
Ahir va ser el 25 d’abril i per als valencians i valencianes és una data que no podem oblidar. Generació rere generació aquella desfeta ha estat en la memòria col•lectiva, i com la rosa de paper d’Estellés hem anat transmetent-la de mà en mà, de boca-orella, perquè no caigués en l’oblit. I és que tal