Vicent Luna i Sirera

Sabíem que al PP i a Vox mai no els ha fet cap gràcia la poesia de Vicent Andrés Estellés, i encara menys la seua figura i projecció arreu dels Països Catalans. Sabíem que no farien res excepcional per celebra el centenari del seu naixement, però no podíem imaginar que el menyspreu a la figura del poeta fos tan agosarat i lamentable. I és que, malauradament, els valencians ja sabem que cada cert temps, aquesta dreta antivalenciana acaba controlant les nostres institucions d’autogovern i, sense mirar pèl, desfan, esborren, canvien… els pocs avenços culturals aconseguits per una esquerra, massa poruga al meu parer, que no acaba de consolidar un projecte cultural clar i decidit per al País Valencià. Així és que, i com diria Raimon, “quan creus que ja s’acaba, torna a començar”.

Estellés als pobles

I és així que, en saber que el conseller Vicente Barrera no destinaria ni un cèntim a celebrar el centenari del poeta de Burjassot, representants de 44 municipis i tres universitats van reunir-se en gener per crear la xarxa “Estellés als pobles”. Des de llavors, i arreu de les nostres comarques, estan organitzant-se activitats de tota mena: concerts, teatre, dansa, lectures, recitals, audiovisuals, llibres, exposicions…I és que el poeta de Burjassot és, sense cap mena de dubte, el poeta més conegut pels valencians. Qui no ha recitat alguna vegada algun dels versos del poema Els amants? Qui no s’ha emocionat escoltant a Ovidi Montllor mentre recitava Coral romput? Qui no ha vessat alguna llàgrima en cridar amb ràbia Assumiràs la veu d’un poble”?

La gran dolor del meu poble vençut

I com a poeta d’un poble oprimit (aquesta és una de les realitats que PP i Vox no volen sentir-ne a parlar), que maldava per sobreviure en la llarga nit del franquisme, calia anar per feina i no plantejar-se gaire les qüestions del formalisme. Així doncs, la seua voluntat era la de convertir-ho tot en poesia, perquè com diu Jaume Pérez Montaner “tot ha de ser possible en els seues versos”. I, com que tot era possible, calia que la gent l’entengués, i per entendre’l calia, almenys, dues coses. En primer lloc fer-se entendre: “Trencarem les paraules com si fossen olives,/ i ens deixarem ben aspres la llengua i les genives” (Recomane tenebres). I en segon lloc parlar sense pèls a la llengua, i sense por, de les preocupacions, passions, emocions, desitjos, frustracions, neguits, sofriments, somnis… d’aquest poble: ”Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.” (Recomane tenebres).

En esclatar la Guerra d’Espanya (PP i Vox estan en contra de qualsevol reivindicació de la memòria històrica) Estellés només era una xicon, però no per això deixà de patir les conseqüències d’aquell conflicte: “Jo vaig patir la guerra brutalment,/ la gran dolor del meu poble vençut,/ l’enorme fam dels dies de pa escàs,/ […]els falsos déus, les hores peremptòries./ La guerra fou com un arrap llarguíssim” (Mural del PV I).

He patit la greu perseverança de l’enemic

Si la guerra fou com un arrap que marcà a molts per a tota la vida, la postguerra encara fou pitjor per al poble vençut, i Estellés hi formava part (els  del PP i Vox són precisament els hereus d’aquells que es van revoltar contra la legítima República i van forçar una guerra). La postguerra “vol dir els camions de l’estraperlo,/ vol dir la sang indignament vessada / vol dir el pa i l’oli escassos / vol dir anar a missa i rebre la comunió / i que et segellen després un paper […]per tal de cobrar el sou/ vol dir els afronts / vol dir les cauteles / vol dir passar per tot per tal de tenir-hi un sou / vostè mana senyor/ vol dir que no hi ha llibertat i no et faces il·lusions eh” (Versos a Jackeley).

Però tot i els desastrosos efectes de la postguerra, Estellés no va haver de patir l’exili, l’empresonament, acabar en un camp de concentració o perdre la vida afusellat (els del PP i Vox estan en contra de donar ajudes per exhumar fosses, cercar familiars desapareguts, rescabalar i dignificar la memòria d’afusellats i exiliats…). El poeta ens ho diu en aquests versos: “Mai no he patit com heu patit vosaltres,/ amics, companys que haveu sofert presidis / i greus turments de matinada fosca: però he patit la greu perseverança / de l’enemic, vigilant el que feia / i controlant totes les meues passes”(Mural del PV III).

El poeta va poder estudiar periodisme i, en tornar a València, aconseguí treballar en el periòdic Las Provincias. Fent de redactor es guanyà la vida escrivint de tot: “No tinc altre remei, no hi ha solució./ He d’escriure i a més he de recórrer / diaris i revistes per tal que m’ho publiquen,/ per tal que em paguen bé,/ per tal que m’asseguren/ nou dies de menjar, exactament nou dies” (Recomane tenebres).

Sembren confusió i sal

La publicació l’any 1962 del llibre Nosaltres, els valencians de l’escriptor de suecà Joan Fuster, va marcar un abans i un després en la lluita per la reconstrucció nacional. Fuster posà damunt la taula una proposta agosarada per a la reflexió. El seu objectiu no fou altre que incitar els valencians a preguntar-se d’on venim i on volem anar. Proposta que va xocar frontalment amb les idees conservadores i franquistes de la dreta valenciana més espanyolista. Aviat encetaren, amb el suport del periòdic Las Provincias, una campanya antivalenciana. Estellés, malgrat el risc de quedar-se sense feina, no es va mossegar la llengua: “ha esclatat una altra polèmica/ que ignore quan acabarà/ No és polèmica exactament;/ és indocta barbaritat./ Altra vegada —una altra encara—/ es posa en tela de judici/ des d’on vindrà el nostre idioma; […]pense en aquest poble excitat / periòdicament per forces / que tot recorrent a sofismes/ sembren confusió i sal,/ altra vegada el fet d’escriure/ honestament en català/ se’ns ha tornat una batalla” (Mural del PV I). Sembrar confusió i sal, mai en un vers s’ha pogut resumir millor allò que fou la Batalla de València.

Els meus papers són clandestins

Aquest suport total a la unitat de la llengua, i a denunciar aquella “indocta barbaritat”, li va costar a Estellés el lloc de treball. Acomiadat del diari, el poeta continuà escrivint, malgrat la censura: “També he estat perseguit de vegades./ han perseguit els meus mots, els meus versos,/ els meus amors de rosa il·luminada,/ i no he pogut dir allò que calia” (Mural del PV III).Tot i no poder publicar els seus poemes, Estellés sempre va ser conscient que algun dia la situació canviaria: “La meua vida és clandestina,/ els meus papers són clandestins,/ la meua vida, el meu treball/ seran un dia papallona / que haurà d’omplir de seda el dia”(Mural del PV I).

L’alegria de fer una cosa viva

I afortunadament el dia va arribar, amb la mort del dictador: “Amo i senyor vares ser d’un país/ i a voluntat vares fer i desfer./ Ara que ets mort et puc vaticinar:/ no trobaràs ni un pam de terra per jaure” (Mural del PV III). Estelles diu que ”a partir d’aquell dia vaig observar com arribava a mi l’alegria de fer una cosa viva, alegre, molt més lluminosa que la resta de la meua obra, el Mural del País Valencià. És tot el País Valencià que canta i que he cantat jo. Després es va anar configurant com la cantata dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l’alegria d’un futur que s’endevinava joiós després de la mort de Franco”.

El Mural del País Valencià consta de tres volums i, com diu el poeta, és una cantata a tots els nostres pobles, és l’obra més madura del poeta de Burjassot. En el primer fonamentalment ens parla del passat, del naixement d’un poble: “No oblides mai el teu destí, València./ En català t’he donat, molt humilment,/ el testament de la meua mà, cansada de lluitar:/ conserva i divulga el teu català als dies futurs.”(Mural del PV I). El segon correspondria al present, un poble que es posa en marxa: “Posa’t, oh poble, a caminar, recorre/ nits i camins, oh poble, oh poble, dreça’t/ dóna la mida de la teua alçària, poble solar!” (Mural del PV II).I en el darrer Estellés, i amb una claredat meridiana, ens mostra el camí a seguir: “Valencià sóc de soca i arrel,/ i fondament em dec al meu País,/ comunitat d’afanys i d’esperances,/ la llibertat cantant sempre al marlet. El meu partit és el del meu País” (Mural del PV III).

El poeta retorna al poble

Comtat i debatut, com dèiem més amunt no debades Vicent Andrés Estellés ha esdevingut per a molts valencians, aquells que ens estimem la nostra llengua i cultura, el poeta més llegit i recitat, el més popular. I val a dir que això al PP i a Vox no els hi fa cap gràcia. Com tampoc que fos un poeta que escrigué un munt de poemes criticant les misèries d’un règim feixista que perseguí la nostra llengua i censurà els nostres escriptors. Un poeta que escrigué poemes que han sigut i són com un far per al nostre poble. Pel tot plegat, la poesia d’Estellés, per al PP i Vox, és perillosa, si pogueren, com en els millors temps de la Inquisició, cremarien els seues llibres i el farien desaparèixer de la història del nostre poble. A tota aquesta gent Estellés els hi diria: “Massa oblidat haveu tingut al nostre poble!/ Arribaran polítics, cartera de polítics,/ dentífric de polítics, i se n’hauran d’anar/ amb la cua entre les cames. Perquè el poble no es fia./ No es fia de vosaltres (Mural del PV II).

Efectivament, el poble no es fia d’aquests polítics mesells, que constantment “sembren confusió i sal”, però tanmateix si que se’n recorden del fill del forner que feia versos, “el poeta que naix del poble” i que “assumí la veu del seu poble” en la fosca nit del franquisme. Per això, perquè “el poeta és el mateix poble”, Estellés retorna de tant en tant al seu poble, al País Valencià, com també el seu amic Ovidi Montllor que ho fa des de les seues vacances. I per això, a tot arreu hi ha carrers, places, avingudes, biblioteques, escoles, instituts… amb el nom del poeta. I per això a tot arreu hi ha murals per recordar-lo i homenatjar-lo. N’he vist molts de murals, a Muro, Alzira, Burjassot, València, Balones, Alcoi…. Darrerament n’he vist un, i és dels que més m’ha agradat, que està a Tavernes de la Valldigna. El mural, que està en la façana de la Casa de la Cultura i que té uns 200 metres, és espectacular. L’obra, un disseny de Xema González, Nacho Cano i Alejandro Salanova, mostra la imatge d’un iaio i la seua neta llegint un llibre i, al costat i dintre d’una bafarada, s’hi pot llegir un dels versos més reeixits i coneguts d’Estellés: “Allò que val és la consciència/ de no ser res si no s’és poble”.

És una llàstima que els autors no hagen inclòs, en algun lloc del mural, el nom del poeta. Justament enguany que celebrem el centenari del seu naixement, estaria bé que afegiren, posem per cas: Homenatge del Poble de Tavernes a Vicent Andrés Estellés (1924-2024). Tant senzill com això, o alguna cosa semblant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!