Josep Arasa i Ferrer

El Sol és llum, la llum és vida. La nit és foscor, la foscor és la mort. El Sol és el centre de les nostres creences, des de l’antigor l’home ha adorat el Sol. Les esglésies cristianes sempre es feien mirant a llevant, a la sortida del Sol.

El mes desembre hi ha el dia amb menys il·luminació diürna, amb menys Sol i amb les nits més llargues. Aquest mes el Sol fa vaga i, els nostres avant-passats, el substituïen pel foc lluminós, igual que succeeix amb el solstici d’estiu (Sant Joan) on les fogueres esdevenen centre de les celebracions. La llum solar era enyorada i mitificada. Tretze dies abans de Nadal es celebra Santa Llúcia, la patrona dels invidents, un personatge a qui martiritzen traient-li els ulls, deixant-la en la foscor i, malgrat tot, continua veient.

La cuina era, sense cap dubte, una de les parts més importants de la casa. Era presidida pel setial del foc. El foc, font de llum, era considerat l’element purificador i protector de les nostres llars, de les terres de conreu i fins i tot del bestiar. El setial del foc era l’altar on la família reunida al seu entorn li rendia culte. Era el lloc de pregaria, on la família recordava els seus avantpassats alhora que donava gràcies pels bons fruits recollits de la terra. Era l’indret de contes i de llargues converses mirant les flames.

Durant el solstici d’hivern hi havia la creença que fent un bon foc ajudaven a fer renéixer el Sol. Amb aquesta finalitat es posaven una gran soca-tió-tronc al setial del foc. Soca-tió-tronc que dona els seus fruits la nit de Nadal. Posteriorment el tronc havia de cremar durant tretze dies seguits (fins a Sant Ramon). Passats aquets dies el Sol començava a brillar amb més força. Perquè el tronc-tió donés més virtut al Sol calia tallar-lo, d’un any per l’altre, durant la lluna vella del mes de novembre, i deixar-lo assecar a l’ombra, que no hi toques ni el sol, ni la pluja. Si el tió cremava més de tretze dies volia dir que el sol brillaria amb més intensitat. Una vegada s’havia cremat les seves cendres s’escampaven pel camp per tenir collites abundoses i, s’utilitzaven dins les cases com a pols de protecció contra el llamp, les cuques, etc..

El Tió (també dit tronc de Nadal, soca, xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal), Aragó (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal/Navidat),  i Andorra. El Tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també han desaparegut el costum de cremar-lo després de la “cagada” i els rituals amb  les cendres. Fer “cagar el Tió” té el mateix origen que l’arbre de Nadal tan popular als països anglosaxons. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal.

Normalment el 6 de desembre, dia de Sant Nicolau i inici del cicle nadalenc, el Tió ja es tapa amb una manta perquè no tingui fred i s’alimenta diàriament fins la nit de Nadal quan es fa “cagar”. Al tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. En realitat, hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.

Per fer-lo “cagar”, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme d’una cançó o el verb oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no “caga” més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.

Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc.

Hi ha moltes versions de la cançó per fer cagar el tió. Amb lleugeres modificacions, la més popular al Penedès és: “Caga tió / avellanes, avellanes, / caga tió, / avellanes i torró. / No caguis arengades / que són massa salades / caga torrons / que són més bons. / Si no vols cagar, / garrotada, garrotada./ Si no vols cagar / garrotada hi haurà.”.

Que el Tió us cagui moltes coses, que el Sol de Nadal us allunyi de la foscor.

“Que Santa Llúcia et conservi la vista!” és una expressió popular que es diu quan algú no troba una cosa que té davant del nas. Llúcia de Siracusa (283?-304?), coneguda com a Santa Llúcia, va ser una jove màrtir cristiana que és venerada com a santa per les Esglésies catòlica i ortodoxa. La seva festivitat se celebra el 13 de desembre, la nit més llarga de l’any segons el primer calendari julià.

Segons la creença popular, el pare de Llúcia hauria mort quan ella era una nena. Llúcia havia decidit consagrar la vida a Déu i fer un vot de virginitat però la seva mare, Eutíquia, la va prometre amb un home pagà. Per convèncer a la seva mare que l’alliberés del compromís, Llúcia la va portar a resar a la tomba de Santa Àgata per demanar-li que curés la disenteria que Eutíquia feia quatre anys que patia. La malaltia es va curar i la seva mare va accedir a cancel·lar el prometatge i repartir el dot entre els pobres.

Però, el seu pretendent va denunciar-la com a cristiana a un tribunal romà, i va ser sotmesa a un judici en el qual s’intentà que abandonés la fe cristiana i adorés els déus pagans. Davant la negativa de Llúcia, va ser sotmesa a diverses tortures incloent-hi l’extracció dels ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) fins que finalment va ser decapitada.

Llúcia és la santa patrona dels cecs, dels oculistes, dels malalts de la vista, i d’un bon reguitzell d’oficis que només es poden exercir amb bona vista. Tradicionalment, eren totes les treballadores i treballadors de l’art de l’agulla, sastres, modistes, puntaires, brodadores, que el dia de la santa feien festa…, però, actualment encara se n’hi han afegit més: escriptors, fotògrafs, dissenyadors gràfics i informàtics que també necessiten la protecció de la santa.

A Barcelona és costum, la diada de la santa, de passar a demanar protecció contra els mals d’ull a la capella que té dedicada dins la Catedral. A l’Arboç (Baix Penedès) se celebra, des de temps medievals, una fira que fins a mitjan segle XX havia tingut un caire bàsicament agrícola i ramader. El dia abans de la fira, per Santa Margarida i els Monjos, passaven llargues i espectaculars corrues de cavallaries d’arreu de Catalunya que anaven a la fira arbocenca.  Era el punt de trobada dels veïns i veïnes del Penedès.

La festa de Santa Llúcia està molt arrelada arreu de Catalunya, també ho era a Santa Margarida i els Monjos, on les colles de nenes sortien a cantar per les cases i, igual que succeïa amb els nois el dia de Sant Nicolau, la gent donava a les “llucietes” alguna estrena per la seva cançó:

“Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies, tretze dies; / Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies d’aquí a Nadal. / De Nadal a Sant Ramon, / tretze dies, tretze dies; / de Nadal a Sant Ramon, / tretze dies i tots rodons. / Pasqual toca el timbal, / que son festes d’alegria; / Pasqual toca el timbal, que són festes de Nadal.”

Explicava la meva besàvia – Antonia Salines Saloni de Cal Salines-, que quan era petita si la mestressa de la casa no feia cas de la capta, avalotaven la casa i cridaven la següent cançó repetides vegades tan fort com podien: “Caritat no n’heu dat / panses i figues, / panses i figues. / Caritat no n’heu donat, / panses i figues i codonyat”.

A Santa Margarida i els Monjos entre ensenyants vinguts de fora i un ajuntament socialista, que no ha tingut en consideració la cultura popular del municipi, excepte la sorgida a partir de quan ells van accedir al consistori, aquesta festa també s’ha perdut. A la Quadra, l’estable de Mas Catarro, l’espai municipal que defineixen com “una instal·lació per a la conservació i la difusió del patrimoni local i de la cultura popular” no hi ha cap referència a les cantades de Santa Llúcia o a les de de Sant Nicolau. Ignorància o intencionalitat?.

Al Penedès de les maldats de la fil·loxera se n’ha parlat força. La grip de 1918 tan sols la recorden alguns avis. La grip d’aquell any  – coneguda com la grip  espanyola- va ser molt esfereïdora. Encara no s’havien descobert els antibiòtics i va ser una pandèmia viral molt severa, va causar la mort d’entre 50 a 100 milions de persones a tot el món.
Els primers casos, van aparèixer  al Tibet el 1917. El 4 de març de 1918 la malaltia es va detectar a Fort Riley (Kansas, Estats Units). Eren els anys de la Gran Guerra  (Primera Guerra Mundial) i la malaltia es va propagar per les mobilitzacions militars.
La grip va arribar a Europa pel port francès de Brest, una de las principals entrades dels soldats nord-americans. Els aliats li van dir la grip espanyola perquè la pandèmia rebia més atenció a la premsa de l’estat que a la resta d’Europa. Al no participar els exercits espanyols a la Gran Guerra no es censuraven els informes sobre la malaltia i les seves conseqüències. La resta de països que lluitaven, tement desmoralitzar la població, no publicaven els informes sobre les víctimes. Així, als ulls del món, Espanya semblava que fos l’epicentre del virus.
Amb un índex de contagi del 50% la malaltia es va estendre arreu del món en poques setmanes. La grip espanyola es considerada la pandèmia més devastadora de la història de la humanitat, va superar en nombre de morts a la pesta negra, i va produir més estralls en sis mesos que la Gran Guerra en quatre anys. El lloc del món més castigat va ser l’Índia amb 15 milions de defuncions. Al sud d’USA pobles sencers van desaparèixer. El 2,5% de la població mundial va morir i un 20% va patir la grip.
Diferents països europeus i americans van entrar en un estat d’histèria col·lectiva, en alguns  es va implantar el toc de queda, a d’altres es detenien els ciutadans que sortien pels carrers sense la preceptiva mascareta de protecció respiratòria. La manca de personal en els llocs de treball va comportar que milers d’empreses i serveis bàsics com l’electricitat, l’aigua, o els telèfons, fossin interromputs.

El municipi de Santa Margarida i els Monjos, mai havia sigut gaire saludable degut als tolls i les bases que hi havia a l’entorn del riu Foix, que feien de les “febres” una malaltia endèmica de la zona, fins i tot els capellans demanaven canvi de destí al poc temps de la seva arribada.

Els darrers anys de la dècada dels 10 (segleXX) són molt crítics pels 1.500 habitants que llavors tenia el municipi. Les males collites de gra d’aresta que seguiren a la fil·loxera, van provocar escassedat de blat i que quedes poca farina, situació a la qual cal afegir la greu epidèmia de grip mundial. Per totes aquestes raons es crearà al municipi una Junta de Subsistències formada per Joan Guasch de la Ràpita, en  Pere Rubió de Cal Rubió i en  Josep Torrents d’Els Monjos.

Segons Ramon Arnabat “la grip era la causant de més del 6% del total de morts durant els període 1890-1940. La grip “espanyola” de l’any 1918, provoca al nostre municipi dotze defuncions, tres al març-abril i nou el setembre-octubre. Aquestes dotze defuncions signifiquen el 37% del total de morts d’aquest any, una taxa de mortalitat més alta que la dels anys de la guerra de 1936-1939”. La grip tingué tanta incidència en la mortalitat al nostra municipi, perquè agafà els cossos amb greus deficiències alimentaries.

El doctor Marià Samaranch metge que anava per les masies visitant malalts dalt d’una mula blanca, que va ser el pare de qui fou doctor i alcalde Vicens Samaranch i Fina, escrivia “recordaran las autoridades que los segundos semestres de 1918 y 19 hubo las terribles epidèmies de gripe que invadieron toda España, tan intenses y graves, que no se permitió abrir las universidades hasta enero. Yo les asistia a todos, y suerte que tuve que me auxiliara mi hijo, estudiante del ultimo curso en 1918 y medico ya en 1919, que de no ser asi, no habria podido atender a tanto enfermo como havia en un país tan diseminado como este”. Aquestes paraules les adreçava al consistori reclamant un augment de sou, afegint que la seva gestió sanitària havia tingut un cost diari de 20 pessetes, molt superior als diners que la Casa de la Vila pagava. L’Ajuntament no va escoltar la seva demanda i li denega la sol·licitud.

A l’estat espanyol la grip va afectar uns 8 milions de persones, i es  calculen al voltant de 300.000 morts, tot i que les xifres oficials van reduir les víctimes a “només” 147.114.

A Santa Margarida i els Monjos “La gent no sortia de casa ni per comprar”, “als malalts els hi posaven sangoneres al costat per curar les febres”, “els malalts duraven molt poc temps”(Maria Bertomeu1896-1964), … Amb el temps i els milions de morts la pandèmia va desaparèixer.

Cal reconèixer que abans el Xató era un plat d’estiu i que actualment ja no hi ha data per gaudir-ne. Faci fred o calor, el Xató i les xatonades van aparellades a les eternes discutides del seu origen, que si el primer es va fer a Sitges, que si ja ho feien els pescadors de Vilanova, que si els del Vendrell, que va néixer a Vilafranca,……etc, etc. A la propera xatonada ens caldrà introduir un nou indret de naixement.

El vilafranquí Ramon Marrugat en el seu llibre “Narracions llegendàries del Penedès” entra en el debat del Xató, malgrat que tampoc en treu l’entrellat. Fa esment del origen sitgetà de la salsa, relacionant-la amb en Rusiñol -com no podia ser altrament- i amb l’expressió francesa “Ça c’est un chateau!!” (això és un castell) dita pel seu amic Ramon Canudas quan va provar la salsa. La pronunciació francesa i la comparació amb un castell van plaure tan a l’artista que va batejar aquella salsa amb el nom de “xató”.

Oriol Pi de Cabanyes no està d’acord amb l’origen francès del mot i considera que la salsa es descendent de la paraula “deixetar”. “Deixetar és dissoldre una substancia solida fins a fer-la liquida. Per fer la salsa del xató s’han de “deixetar” o desfer en un morter uns quants ingredients”.

Tornant al lloc de naixement del plat i la salsa, l’olerdolec Pere Sadurní a “Retalls de Folklore” reconeix que el Xató té el seu origen a Vilanova. En Xavier Garcia Soler a “Vida marinera” precisa que “és una menja típica vilanovina del dijous gras”. Del mateix parer també és l’escriptor i activista cultural, Bienve Moya.

El gran folklorista Joan Amades reconeix que era un plat d’estiu, però que “a la fonda vilafranquina de Cal Vicens també el servien a l’hivern”.

L’historiador de Sant Sadurní Carles Querol reivindica el protagonisme de tota la comarca, tot introduint-li una nova partida de naixement. Escriu “Eren famoses les xatonades de l’Abadal a Santa Margarida i els Monjos, sempre ben arrelades a la tradició pagesa, molt abans que aquest plat agafés anomenada a l’espai mariner de Sitges, Vilanova i la Geltrú o al Vendrell”.

Tal com explica en Joan Rovira a “El riu de Foix”, el molí fariner de l’Abadal, també conegut com a molí de la Malamort, ja està documentat l‘any 1350, està situat al costat del riu Foix i proper a l’antic Convent, ara anomenat castell de Penyafort. El nom d’Abadal està associat amb l’abat o abadia de Santes Creus.

Amb l’exclaustració de l’ordre del Cister al 1835, el moli va passar a ser de Can Guineu de Sant Sadurní. L’enginy va funcionar fins a les darreries del segle XIX. Paulatinament les estances i els mecanismes del moli es van reconvertir per altres menesters. L’Abadal per la bellesa i qualitat de les aigües era un indret idíl·lic, molt preuat per fer fontades, i es així com es va reconvertir en un establiment on es donava de menjar a la gent de la comarca que hi anava a passar el dia. La bassa que mantenia l’aigua per fer girar les moles es va conservar fins l’any 1940, quan es va omplir de terra i es va plantar una vinya

El Xató, doncs, és un plat que ja es menjava al Moli de l’Abadal abans que a Sitges, Vilanova, el Vendrell o Vilafranca?. Si és així, la qual cosa no puc posar en dubte per l’autoritat de l’historiador que ho constata, a la llista de mèrits històrics de Santa Margarida i els Monjos cal afegir-hi la paternitat del Xató.

Avui a la premsa comarcal del Penedès podem llegir :

“El cap de setmana del 7 i 8 d’octubre se celebrarà una gran trobada de cotxes antics i clàssics que servirà per commemorar el centenari del circuit internacional de carreres que va existir a Vilafranca durant la dècada dels anys 20 del segle passat. Els participants a la trobada faran un recorregut pel traçat de l’antic circuit que unia Vilafranca, Els Monjos i La Múnia a través de les actuals N-340 i B-212. També hi haurà activitats complementàries i una concentració-exposició dels vehicles a la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca”.

El cotxe comença a fer nosa a Barcelona.

A finals del segle XIX no hi havia a Barcelona més d’una dotzena de cotxes. Explica el cronista barceloní Lluís Permanyer que acabava de néixer la polèmica entre vianants i conductors “La situació es va fer d’allò més incòmoda i desigual, ja que els primers vehicles a motor que van cometre l’atreviment d’irrompre al bell mig d’aquell escenari sagrat (el Passeig de Gràcia) van provocar el desconcert, el caos i la irritació. En efecte, el desconcert perquè els pacífics i envanits aristòcrates i grans burgesos no s’esperaven una provocació semblant; el caos, perquè les falses explosions d’uns motors no gaire afinats provocaven que els cavalls s’espantessin i es tornessin momentàniament ingovernables, la qual cosa posava a prova el tremp dels amos inexperts; la irritació, perquè consideraven que els automobilistes no tenien cap categoria i eren esclaus de la moda”.

A la Barcelona de principi del segle XX, el cotxe ja s’havia convertit en un signe de distinció i posició social. Eren poques les persones que hi podien accedir, però tenien molta capacitat econòmica. El sou d’un guàrdia urbà era de 255 pessetes mensuals i un cotxe mitja en costava 12.000. Un Hispano Suiza costava 30.000 pessetes i un Elizalde 60.000 pessetes. Tot i així, al voltant del cotxe aviat va sorgir un ampli teixit comercial i industrial.

L’any 1923 ja hi havia a Barcelona prop de 10.000 cotxes, la difusió del cotxe havia estat espectacular. La indústria carrossera era d’una gran qualitat: les obres de Fiol, de Lucas, i d’altres carrossers catalans, generalment sobre xassís com Elizalde, Hispano-Suiza i d’altres marques de prestigi, son encara premiades en concursos d’elegància arreu del món. Aquest esplèndid panorama propicià una activitat esportiva considerable, es formaren clubs per organitzar curses de regularitat i velocitat en carreteres tancades al tràfic que gaudiren de gran popularitat.

Les primeres curses penedesenques:

La primera cursa de cotxes a Catalunya de la que es te noticia és va  fer l’any 1897,   entre amics, al passeig Sant Joan de Barcelona, i va tenir com a premi un dinar a la Rabassada. L’any 1906 es creà l’Automòbil Club de Barcelona, que l’any 1910 esdevingué el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC).

La primera prova automobilística al Penedès es realitzà el 23 de febrer de l’any 1908, la Copa Sportmen’s Club, en el recorregut Sitges-Ribes-Vilanova, 164 Qm., que va guanyar León Derny (Peugeot) amb un temps de 3 hores i 9 minuts.

L’Automòbil Club de Barcelona va organitzar -en el mateix circuit ampliat fins a Canyelles- el 28 de maig de l’any 1908 una competició internacional de la categoria “voiturettes” (cotxes) amb el nom de  Primera Copa Catalunya, que va guanyar Guioppone amb un Lion Peueot, i una velocitat mitja de 57 Qm/h. Va sortir i arribar a la recta del Vinyet de Sitges i va congregar molt de públic en unes espectaculars grades construïdes expressament per l’esdeveniment.

La segona edició de la Copa Catalunya, disputada el mes de maig de l’any 1909,  transcorregué, també, entre Sitges, Sant Pere de Ribes, Canyelles, Vilanova, per acabar de nou a Sitges. La va guanyar el francès Goux amb un Lion Peugeot.

Quan el RACC tornà a organitzar una cursa ja ho feu fora del Penedès, la Tercera Copa Catalunya es va celebrar al Maresme.

 La Penya Rhin

Quan Barcelona era la ciutat dels cafès i els cafès eren el centre de la vida social barcelonina, un grup de tertulians benestants del cafè El Oro del Rhin, van crear el dia 18 d’abril de 1916, la Penya Rhin per promoure l’esport, especialment el del motor.

El cafè El Oro del Rhin era un bar-restaurant, sala de ball, teatre, sala de concerts, centre de tertúlies que estava ubicat en un edifici modernista de la  Gran Via (601) fen xamfrà amb la Rambla de Catalunya.  Hi actuaven reputades orquestres i cantants (Emili Vendrell, Caietà Renom….) i fou un dels primers escenaris del music vilanoví Eduard Toldrà. Barcelona vivia un moment de grans canvis socials, artístics, industrials, científics, literaris, etc.

Entre els anys 1916 i 1920 (mes d’abril), els tertulians organitzen diferents curses a la nostra comarca. La primera i segona cursa Penya Rhin (1916-1917) són curses per motocicletes i sidecars que tenen com a punt de sortida i final el Vinyet a Sitges. La de l’any 1918 –també per motocicletes i sidecars- es realitza al que anomenen Circuit del Baix Penedès,  (el Vendrell-Banyeres-l’Arboç-el Vendrell)  tres voltes, 69 Qm.

El quart premi  Penya Rhin (1919) realitzat també al circuit del Baix Penedès, ultra les motos i els sidecars, hi participen cotxes. La cursa la guanya en Santiago Soler conduint un David. Un parell de Matas han d’abandonar la cursa, malgrat que el conduit per Pasqual Sogas l’hagués encapçalada durant un llarg trajecte. Els corredors es queixen de les males condicions de les carreteres.

L’any 1920 la cursa de la Penya Rhin deixa el Penedès i s’organitza a Cardedeu.

El Gran Premi Penya Rhin

Els components de la Penya Rhin de Barcelona, van organitzar l’any 1921 la Primera Cursa Internacional de Voiturettes Gran Premi Penya Rhin. La prova va esdevenir el Campionat d’Espanya d’Automobilisme, i va ser el segon campionat estatal que s’organitzava a Europa, anteriorment tan sols s’havia disputat el de França a Paris.

La recerca d’un circuit adient per a disputar la cursa fou una tasca feixuga pels organitzadors. Es van estudiar carreteres de Vic, del Vallès, de Tarragona, i fins al darrer moment no es van decidir pel circuit del Penedès. D’aquestes dificultats n’és un exemple l’article publicat a la revista francesa l’Auto del 6 de març de 1921, en la qual, tres mesos abans de la realització, encara s’assegura que “la carrera es farà (el mes de juny) en un itinerari de la província de Tarragona”. Els periòdics i els professionals del moment proposaven circuits i donaven raons tècniques per un o d’altre itinerari. Per fi, es va decidir córrer transformant les carreteres que unien Vilafranca amb els Monjos,  la Munia i Vilafranca, en un circuit tancat.

El diputat de la Mancomunitat de Catalunya pel Penedès, Enric Rafols, escriu: que: l’elecció de Penedès va ser molt ben rebuda per les autoritats vilafranquines, pel batlle Pau Solsona, pels regidors Campama, Mascaro, Alsina, Recasens, Abella, Feliu i pels alcaldes de les altres poblacions.

 Ja tenim circuit!!!

Seguin la narració del diputat Rafols “el circuit comença a Vilafranca… La ruta és amplíssima, vorejada de plàtans frondosos,… fins el poble de Monjos… El pas d’aquesta població es fàcil, estrenyent-se un xic en travessar el riu Foix…..Desprès de recórrer uns 600 metres des de Els Monjos , es troba a la dreta el viratge dels Pins de Sellarès, anomenat així pels tres magnífics pins centenaris… El viratge es un angle recte i gairebé immediatament la carretera s’inclina en un pendís mitjà fins al nomenat Pont de la Bruixa, amb viratge difícil a l’entrada i un contra-viratge a la sortida…… El circuit es desvia cap a la dreta en el viratge de l’Almunia. És aquest un viratge molt difícil, d’angle agut i que s’ha de prendre en precaució….

Passat la Riera de Pacs comença una recta d’uns 800 metres amb lleugera pujada que passa per davant de les tribunes i tanca el circuit en el viratge de Vilafranca, on s’uneix amb la carretera de Barcelona a Tarragona.”

El circuit Vilafranca- La Munia-Els Monjos tenia 14 quilometres i 790 metres i s’havien de fer 35 voltes al circuit, es a dir 517,650 quilometres.

 L’organització:

Per tal de realitzar la complexa organització de l’esdeveniment, la Penya Rhin va crear un bon grapat de comitès. El comitè d’honor estava presidit per l’Alfons XIII (el Cametes), un comitè d’Alt Patronatge, una Junta Directiva, un Comitè Executiu que presidia el diputat Rafols. El sub-comite de Vilafranca estava presidit per Lluís Cuyàs, el vicepresident primer era en Josep Mascaró, i el segon l’Antoni Pladellorens. El secretari era en Miquel Escasany i el tresorer l’Oscar Sorg. Els vocals eren els presidents del Casino, del Casal, del Sindicat d’Exportadors de Vi, del Foot-Ball Club Vilafranca, del Bloc Catalanista, i de l’Associació Catòlica, i a títol particular en Francesc Calvet, en Julià Aixelà, en Josep Monsarro, en Josep Bardalet, en Josep Campama, l’Emili Berger, en Josep Saumell, i els batlles dels tres municipis per on passava la cursa. Cal fer esment, que entre els més de dos-cents membres dels diferents comitès, no hi havia presència femenina.

Pressa la decisió del circuit, adaptada la reglamentació francesa a la prova, obtingut el reconeixement internacional i els recursos econòmics; amb els permisos necessaris es van iniciar les obres de millora i adequació de les carreteres dirigides pels enginyers Sorribes i Turell; es van peraltar alguns revolts, es van senyalitzar trams, i es van construir unes amplies tribunes i explanades per atendre les necessitats mecàniques i d’abastiment dels vehicles a la carretera de l’Almunia, prop de la baixada de Sant Salvador de Vilafranca.

La primera data prevista per a celebrar la manifestació esportiva fou el 19 de juny de 1921, però entrebancs de darrer moment van ajornar l’esdeveniment al 16 d’octubre d’aquell any.  S’editaren cartells promocionals i programes informatius íntegrament en català, on figuraven els mitjans de transport, els allotjaments, els monuments de la comarca, el reglament de la cursa i un bon reguitzell d’informacions interessants pels corredors i pels assistents a l’esdeveniment.

Els cotxes podien estar inscrits per un constructor o pel propietari del vehicle. Cada constructor tenia dret a inscriure cinc cotxes i els drets d’inscripció eren de 1.000 pessetes. En tots els casos els vehicles eren pesats i revisats abans i desprès de la cursa. No podien pesar menys de 475 quilos buits, i havien de disposar de marxa enrere i permís de circulació. Es van inscriure quinze cotxes.

El guanyador mereixeria una copa d’or i 25.000 pessetes, el segon tindria una copa d’argent i 10.000 pessetes, el tercer una copa i 5.000 pessetes, el quart guanyava 2.500 pessetes i copa, i el cinquè 1.000 pessetes i copa. Dies abans de la prova el Governador va dictar un bàndol perquè els corredors poguessin entrenar-se.

 La Festa Major de l’automobilisme.

Segons explica La Vanguardia va ser tant el públic que va venir al Penedès a veure la cursa, que es van “organitzar caravanes” a l’Ordal i al Garraf,  diu que “eran incontables el numero de automobiles, side, side-cars, motos i bicicletas” i que “su paso fue presenciado por la mayor parte de la población que presentaba animado aspecto”. Explica, també, que els trens anaven curulls de gent, i que fins i tot els sostres dels vagons estaven plens. Per acollir l’elevat nombre de vehicles el camp de futbol de Vilafranca és va habilitar com a pàrquing.

El Mundo Deportivo afegeix “nosotros no hemos visto en manifestaciones deportivas concurrencia igual” i estima que van ser entre 20.000 i 25.000 les persones que van venir al Penedès per contemplar l’esdeveniment.

A les 10 del matí del dia 16 d’octubre de 1921, amb unes tribunes amb moltes “caras lindisimas de damas y damiselas elegantemente ataviadas” (La Vanguardia), el sr. Arturo Elizalde va fer la volta de reconeixement amb el seu vehicle i va trigar 14 minuts en fer-la. Tot seguit, es donà la sortida de la cursa.

El primer vehicle que va arrancar va ser el nº 1, un cotxe francès “la Perle” pilotat per Lefébre, el van seguir el Matas de Joan Ibañez, i el Bugatti d’en Pere Monés. La voiturette numero 15 va abandonar a la primera volta per trencament d’una vàlvula. En el pont de la Bruixa va trencar l’eix el pilot Ibañez. En acabar la sisena volta ja tan sols quedaven sis vehicles en competició. Prop de la una, darrera les tribunes, es va servir un àpat a les autoritats. Quan van acabar, la banda militar va tocar la Marsellesa en honor dels pilots francesos.

La cursa de l’any 1921 la va guanyar en Pierre de Vizcaya,( nº12) amb un cotxe Bugatti, que va fer les 35 voltes en 5 hores, 11 minuts i 19 segons, a una velocitat mitjana de 85 quilometres i 320 metres per hora. El segon classificat fou en Pere Monés Mauri (nº 4), també amb un cotxe Bugatti, que ho va fer en 5 hores, 35 minuts, i 36 segons, a una velocitat mitja de 79 quilometres i 300 metres per hora. El tercer va ser un pilot anomenat Révaux, (nº 14) amb un cotxe La Perle, en 7 hores, 0 minuts i 20 segons.

 1922-1923, els darrers Grans Premis

L’èxit de la prova penedesenca es va repetir els anys 1922 (05/11/22) i 1923 (21/10/23) amb un notable increment de vehicles i espectadors. L’any 1922 la cursa la va guanyar un Talbot pilotat per KL Guiness, i l’any 1923 va tornar a ser un Talbot, aquesta vegada amb el francès Albert Divo com a pilot.

Els anys següents les proves del Campionat d’Espanya s’organitzaren a Sant Sebastià, i no és fins l’any 1933 que la Penya Rhin torna a fer-se càrrec de la cursa, però aquesta vegada ja no tornarà al Penedès. La prova és realitzarà al circuit de Montjuic els anys 1933, 1934, 1935 i 1936.

Al llarg de la historia els hostals i els hostalers han gaudit de mala fama. Al Tratado Legal y Politico de Caminos Publicos y Possadas del Dr. Don Manuel Fernandez de Mesa de l’any 1755, es pot llegir la consideració que mereixien els hostalers a l’autor, “son hombres viles y zafios, no solo en sus hechos si no en su apariencia”. “Pocos mesoneros deixan de ser malos”….”tanto que convendria poner en este oficio a los extrangeros, los quales seria menos perjudicial que se hicieran malos”.

El Tratado especifica la geografia arquitectònica dels hostals, havien de disposar de dues de portes d’entrada, una pels criats i el poble pla i l’altre per la gent distingida, perquè “una señora principal no se vea atemorizada y ofendida por el caballo que se alborota,  por el arriero que reniega, del calesero que fuma, y de toda esta turba que forma una confusion aborrecible a los ojos, al olfato y al oido”. I així “se aparten los brutos de los racionales y no se junten los hombres viles, destrozados y mendigos, con los ilustres”.

Les habitacions del criats –comunitàries- calia que estesin situades veient les menjadores dels cavalls i dels muls, per poder vigilar l’alimentació i la tranquil·litat dels animals. La cambra de l’hostaler havia d’estar a dalt de tot per controlar si algú entrava a robar a les habitacions.

Els hostals, destinats llògicament als forasters, no podien acollir la gent de la localitat, ni a dones de mal viure. Els nobles, els eclesiàstics i els soldats tenien preferència d’estatge per davant del poble pla. Quan tots els espais per dormir estaven plens i un privilegiat arribava, l’hostaler havia de fer-li lloc fen fora a una persona de categoria inferior malgrat que aquesta dormís.

Segons en P. Madoz, al Penedès del segle XIX hi havia un hostal “regular” a l’Ordal, dos de bons a Vilafranca, un parell més als Monjos i un al Vendrell.

Segons explica en Jeroni Pujades en el seu Dietari (1601-1605), a un hostal dels Monjos, el 24 d’octubre de 1602 (guerra dels Segadors), uns bandolers encapçalats per en Pay Català, van entrar de nit i ho van robar tot, especialment el que duien una colla de traginers de Valls.

Però no cal buscar en temps tan reculats per trobar malifetes d’hostal, al mateix poble, l’any 1916, van servir un vi que va provocar forts dolors d’estomac als comensals. Segons les anàlisis fetes per l’Estació de Viticultura i Enologia de Vilafranca del Penedès, el vi tenia un contingut d’àcid sulfúric superior al límit legal.

Un dels hostals monjencs, no fa gaires anys, es va enderrocar per a construir habitatges. L’altre va desaparèixer els anys 30-40 del segle XX per a fer La Casa de la Vila actual; en enderrocar-se van trobar revoltons vermells que, segons els entesos, era el senyal d’hostal en l’època dels romans, i entre les pedres va sortir –diuen- un important tresor.

A mitjans del segle XX es va construir a Santa Margarida i els Monjos un nou hostal -actualment mig enderrocat i vandalitzat- que és una de les imatges vergonyoses del municipi, però, aquestes ja són figues d’un altre paner.

Els sacrificats usuaris del ferrocarril a Catalunya coneixen bé el que és patir davant d’una xarxa ferroviària clarament deficitària amb una demanda de viatgers creixent. A Catalunya, dels 4.300 milions previstos en el Pla Rodalies 2008-2015 només se’n va executar un 14 %. D’aquesta quantitat, el 60 % es va gastar en el nou accés a l’aeroport del Prat. La inversió per català va ser de 250 euros mentre que la inversió per madrileny va ser de 907 €. Mentre que a Catalunya només es va realitzar un 24% de la inversió promesa, a Madrid aquest percentatge s’enfila fins al 153%.

Però per la tranquil·litat, o l’enuig, dels usuaris actuals cal recordar que l’actitud dels governs espanyols castrant les xarxes ferroviàries de Catalunya ve de lluny. Un exemple és la línia ferroviària d’Igualada. A finals del segle XIX va esdevenir el gran desenvolupament del ferrocarril a Catalunya amb finançament català privat. Igualada va quedar lluny del ferrocarril que unia Barcelona amb Saragossà passant per Manresa. L’any 1865 el tren de la línea Barcelona-Tarragona, va arribar a Sant Sadurní marginant, també, a Igualada. Els prohoms igualadins temien que aquesta situació els allunyes del progrés i condicionés el futur de la ciutat i les seves industries. Moltes van ser les iniciatives per sortir d’aquesta illa ferroviària.

L’any 1852 els fabricants igualadins Ramon Castells Pie i Francisco Castells Comas i el polític Celestino Mas van crear una junta per a la promoció del ferrocarril Igualada – Martorell. El 26 de setembre de 1853 el govern espanyol va autoritzar un estudi al sr. Arimon per a la creació d’un enllaç ferroviari entre Igualada i Manresa.

L’any 1855 les forces vives igualadines, amb el recolzament del polític i intel·lectual Pascual Madoz, inicien el projecte del ferrocarril d’Igualada a Sant Sadurní d’Anoia, que va ser redactat per l’enginyer Antoni Aguilera Gibert amb un pressupost de 14.750.000 pessetes; el tren sortia de Sant Sadurní i passava per Terrasola, Lavid i Sant Pere de Riudebitlles. Amb un import tan elevat per a l’època, calia la participació de les institucions i, davant la negativa d’ajuts del govern espanyol, els igualadins van rebaixar, momentàniament, les seves aspiracions i van començar a treballar en el projecte d’una línea de tramvia amb tracció animal que els unís amb Sant Sadurní.

La historia del tren entre Igualada i Sant Sadurní d’Anoia, va estar plena d’incidents. El 24 de d’agost de 1863 una reial ordre va atorgar la concessió del ferrocarril i el 19 de novembre es va constituir a Igualada l’empresa Sociedad del Ferrocarril de San Saturnino de Noya a Igualada. Tenia un capital social de 7.500.000 pts. amb l’emissió de 7.500 accions de 500 pts. i la resta van ser obligacions. De les primeres 7.500 accions, 3.000 ja estaven compromeses amb la companyia del ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona.

El 17 d’abril de 1864 en Josep March Pascual president de la societat ja tenia problemes de caixa per pagar els interessos del capital i les obligacions. Malgrat tot, van contractar les obres de construcció amb l’empresa francesa “Pascal Possicos et Pascal et fils” que van iniciar l’explanació entre Igualada i la Pobla de Claramunt sota la direcció de l’enginyer Federico Alameda. El 13 de maig de 1865 a Igualada van fer festa grossa, es van inaugurar les obres del ferrocarril que havia d’unir la ciutat amb Sant Sadurní. Per tal de seguir amb les expropiacions i abonar els costos de la contracta, el juliol de 1865 la companyia sol·licita dels accionistes un nou desemborsament, que en no ser atès provoca la paralització de les obres i la  fallida de la companyia.

Des de la fallida de la companyia (1865) fins a l’any 1882, el projecte de Sant Sadurní va ser motiu constant de debat, emplenava pagines dels diaris amb acusacions de corrupció, articles, parlaments i disputes entre els polítics i les localitats per on havia de passar. Terrasola, Sant Sadurní, Lavid i Sant Pere o Capellades, Piera, Masquefa i Sant Esteve Sesrovires eren utilitzades electoralment dividint i enfrontant els electors .

A la Vanguardia del 5 d’agost de 1881 parlant del ferrocarril de Sant Sadurní podem llegir  “passa como lo que cuentan de una señora que con un solo limon tomaba limonada todo el año y lo hacia sacando una gota de zumo por semana. Lo mismo podemos decir del ferrocarril electoral de San Saturnino; es un limon que cada vez que hay elecciones se estruja un poco..para que de el zumo de la credencial de diputado”. Una vella cançó amb aires de present.

L’any 1882, el diputat per Calaf, Santiago Serra i Cruselles, que en aquells moments és va fer amb la titularitat de la concessió, al·legava que la crisi financera i la manca d’ajuts del govern espanyol (?) havien provocat la situació. Per salvar el projecte proposa transformar la línea ferroviària de via ample a via estreta. El govern espanyol no admet les al·legacions i aquell mateix any declara la caducitat de la concessió.

El 12 de juny de 1882 la premsa publica una nota que reflecteix el interès d’un grup “de acaudalados vecinos de esta capital (Barcelona)” per obtenir la concessió d’una línea de tramvia “movido por tracción de vapor” entre Igualada i Vilafranca passant per Sant Quinti de Mediona i Capellades.  Aquell mateix any 1882, quan encara seguien els estudis ferroviaris, els igualadins,  amb un exercici de pragmatisme i amb el vist i plau del govern espanyol, van inaugurar un servei de diligencies, que unia Igualada amb Vilafranca en combinació als horaris dels trens. Certament encara no tenien estació de ferrocarril però, amb el pedaç de la diligencia, els igualadins i les seves mercaderies ja podien arribar a Barcelona i a Tarragona.

El 7 de setembre de 1882 es va constituir la companyia del Ferrocarril Economico de Igualada a Martorell. També va tenir forces problemes financers fins que va passar a mans de capitalistes belgues que, per fi, construeixen la via que trencarà el isolament igualadí. L’estiu de 1893, circula el primer tren. La companyia va ser l’origen dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Ja deu fer més de 20 anys que es va començar a parlar del ferrocarril entre Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès en el marc de la Línia Orbital Ferroviària. El 15 d’abril de 2010 al diari Avui podíem llegir  “l’Estat -que es qui fiançarà la línia orbital ferroviària- ha començat a redactar l’estudi informatiu, al qual posteriorment seguirà el projecte constructiu….. El ministre de Foment, José Blanco, apuntava que les obres podrien començar abans de 2015…..” Actualment,2023, tot està per fer.

Les actituds restrictives -o repressives- del govern espanyol davant les inversions a Catalunya repeteix la mateixa estratègia de fa més de cent anys. Les comunicacions ferroviàries al Penedès en son un exemple.

Ahir, el bon amic Josep Maria va començar la verema d’enguany, per  celebrar-ho ens vam trobar a Guardiola de Font-rubí compartint un gustos esmorzar de forquilla.

De tot el que comporta l’elaboració d’un bon vi, la verema  és el més important. Sense verema, no hi ha vi. Les primeres referències escrites a la verema es troben en textos de l’Egipte antic, fa més de 5000 anys. La verema era una manera d’unir, simbòlicament, l’espiritual amb el terrenal. A més de celebrar-se cants i balls per a donar gràcies als déus per la fertilitat de la terra, es trepitjava a la vinya per a produir el most del raïm i es bevia el primer vi de la temporada, una beguda de la qual gaudia la reialesa i s’utilitzava en ofrenes i rituals religiosos.

En Josep Maria és dels que fa de la qualitat el seu objectiu i cull els raïms  a ma. Si aquest any la verema al Penedès és fatigosa i condicionada per la sequera i les altes temperatures, la feina de collir raïms era molt més dura al segle XIX. Amb l’albada tothom dempeus. Es treballava molt i els collidors, “segarretes”, dormien poc al paller o a la màrfega. Eren dies on tothom feinejava. Les mestresses a preparar els àpats. Els padrins a fer la mistela o el vi bullit. La mainada portant els càntirs i omplin els porrons. Hereus i cabalers trafegaven amb tot.

A molts masos s’utilitzava el porró garber pels veremadors. Una porrona grossa dins un cistell ple de palla que s’anava mullant per mantenir-la fresca. La porrona estava dividida verticalment en dues parts, de manera que feia dos dipòsits, un s’omplia d’aigua i l’altre de vi. Quan es traguejava sortien barrejats els dos líquids, satisfent la set ingerint menys alcohol.

Collidors i collidores per parelles, a les ordres del cap de colla, amb els falçons ben esmolats anaven omplin el cove. Quan estava ple el duien a la portadora on s’atapeïa amb el funyot perquè en càpigues més. De portadores n’hi havia d’entre 60 i 120 litres de cabuda. Un cop plenes s’apropaven al carro amb els semalers i es pujaven agafant-les per les cornaleres entre dos homes. El de baix agafava la cornalera amb les mans, l’altre, dalt del carro, tibava amb una corda enganxada a l’altra cornalera.

Cap a les deu, plenes les setze portadores que cabien habitualment en un carro, arribava l’hora d’esmorzar: una bona arengada, pa amb tomàquet, ceba, olives, raïm ben fresc i figues de postres. A les dotze el dinar i la migdiada sota la figuera o el garrofer. Del silenci matiner es passava a les converses i a les cançons, les primeres nostàlgiques, més tard les picants. D’algunes varietats de raïm es separava una part, el macabeu per a fer la mistela, els rojals per penjar, la pansa blanca per les panses.

Quan els carros arribaven al mas abocaven les portadores a la tina situada quasi sempre damunt del cup. Al capvespre,  acabada la feina de collir, els homes trepitjaven el raïm. Un cop fonyat es tirava al cup o al vaixell. En acabar la collita tothom era recompensat amb un bon àpat i la gatzara de comiat.

A Can Costes de l’Alzinar de Font-rubí sembla que tenien un porro casolà bastant lliberal i el dia 24 de setembre de 1882 no va gaudir de gaire repòs.  Ja despuntava el sol, quan el grup de collidors festejaven l’acabada de la verema, estaven  fen tabola a l’era quan, amb la força que dona el vi, van començar una baralla que va acabar amb quatre o cinc trets. L’escopetada va estroncar la ballaruga i va deixar mort i estes a terra en Mateu Vaqués de Sant Martí Sarroca i malferit un altre jove del mateix poble. Van intervenir els Mossos d’Esquadra de la Granada i detenir, en una  taberna de Guardiola, a quatre veremadors com autors del crim. El jutge de primera instancia de Vilafranca els hi va prendre declaració i els va engarjolar incomunicats.

Un bon vi no es defineix només pel territori on hi ha la vinya, sinó per la cura i manyaga amb el qual ha estat elaborat. Amb cada glop hi ha una combinació de treball, clima, tradició, cultura, història i festa. L’esmorzar amb el Josep Maria va tenir el punt just de cada cosa.