Josep Arasa i Ferrer

El Sol és llum, la llum és vida. La nit és foscor, la foscor és la mort. El Sol és el centre de les nostres creences, des de l’antigor l’home ha adorat el Sol. Les esglésies cristianes sempre es feien mirant a llevant, a la sortida del Sol.

El mes desembre hi ha el dia amb menys il·luminació diürna, amb menys Sol i amb les nits més llargues. Aquest mes el Sol fa vaga i, els nostres avant-passats, el substituïen pel foc lluminós, igual que succeeix amb el solstici d’estiu (Sant Joan) on les fogueres esdevenen centre de les celebracions. La llum solar era enyorada i mitificada. Tretze dies abans de Nadal es celebra Santa Llúcia, la patrona dels invidents, un personatge a qui martiritzen traient-li els ulls, deixant-la en la foscor i, malgrat tot, continua veient.

La cuina era, sense cap dubte, una de les parts més importants de la casa. Era presidida pel setial del foc. El foc, font de llum, era considerat l’element purificador i protector de les nostres llars, de les terres de conreu i fins i tot del bestiar. El setial del foc era l’altar on la família reunida al seu entorn li rendia culte. Era el lloc de pregaria, on la família recordava els seus avantpassats alhora que donava gràcies pels bons fruits recollits de la terra. Era l’indret de contes i de llargues converses mirant les flames.

Durant el solstici d’hivern hi havia la creença que fent un bon foc ajudaven a fer renéixer el Sol. Amb aquesta finalitat es posaven una gran soca-tió-tronc al setial del foc. Soca-tió-tronc que dona els seus fruits la nit de Nadal. Posteriorment el tronc havia de cremar durant tretze dies seguits (fins a Sant Ramon). Passats aquets dies el Sol començava a brillar amb més força. Perquè el tronc-tió donés més virtut al Sol calia tallar-lo, d’un any per l’altre, durant la lluna vella del mes de novembre, i deixar-lo assecar a l’ombra, que no hi toques ni el sol, ni la pluja. Si el tió cremava més de tretze dies volia dir que el sol brillaria amb més intensitat. Una vegada s’havia cremat les seves cendres s’escampaven pel camp per tenir collites abundoses i, s’utilitzaven dins les cases com a pols de protecció contra el llamp, les cuques, etc..

El Tió (també dit tronc de Nadal, soca, xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal), Aragó (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal/Navidat),  i Andorra. El Tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també han desaparegut el costum de cremar-lo després de la “cagada” i els rituals amb  les cendres. Fer “cagar el Tió” té el mateix origen que l’arbre de Nadal tan popular als països anglosaxons. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal.

Normalment el 6 de desembre, dia de Sant Nicolau i inici del cicle nadalenc, el Tió ja es tapa amb una manta perquè no tingui fred i s’alimenta diàriament fins la nit de Nadal quan es fa “cagar”. Al tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. En realitat, hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.

Per fer-lo “cagar”, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme d’una cançó o el verb oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no “caga” més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.

Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc.

Hi ha moltes versions de la cançó per fer cagar el tió. Amb lleugeres modificacions, la més popular al Penedès és: “Caga tió / avellanes, avellanes, / caga tió, / avellanes i torró. / No caguis arengades / que són massa salades / caga torrons / que són més bons. / Si no vols cagar, / garrotada, garrotada./ Si no vols cagar / garrotada hi haurà.”.

Que el Tió us cagui moltes coses, que el Sol de Nadal us allunyi de la foscor.