Josep Arasa i Ferrer

Ahir, el bon amic Josep Maria va començar la verema d’enguany, per  celebrar-ho ens vam trobar a Guardiola de Font-rubí compartint un gustos esmorzar de forquilla.

De tot el que comporta l’elaboració d’un bon vi, la verema  és el més important. Sense verema, no hi ha vi. Les primeres referències escrites a la verema es troben en textos de l’Egipte antic, fa més de 5000 anys. La verema era una manera d’unir, simbòlicament, l’espiritual amb el terrenal. A més de celebrar-se cants i balls per a donar gràcies als déus per la fertilitat de la terra, es trepitjava a la vinya per a produir el most del raïm i es bevia el primer vi de la temporada, una beguda de la qual gaudia la reialesa i s’utilitzava en ofrenes i rituals religiosos.

En Josep Maria és dels que fa de la qualitat el seu objectiu i cull els raïms  a ma. Si aquest any la verema al Penedès és fatigosa i condicionada per la sequera i les altes temperatures, la feina de collir raïms era molt més dura al segle XIX. Amb l’albada tothom dempeus. Es treballava molt i els collidors, “segarretes”, dormien poc al paller o a la màrfega. Eren dies on tothom feinejava. Les mestresses a preparar els àpats. Els padrins a fer la mistela o el vi bullit. La mainada portant els càntirs i omplin els porrons. Hereus i cabalers trafegaven amb tot.

A molts masos s’utilitzava el porró garber pels veremadors. Una porrona grossa dins un cistell ple de palla que s’anava mullant per mantenir-la fresca. La porrona estava dividida verticalment en dues parts, de manera que feia dos dipòsits, un s’omplia d’aigua i l’altre de vi. Quan es traguejava sortien barrejats els dos líquids, satisfent la set ingerint menys alcohol.

Collidors i collidores per parelles, a les ordres del cap de colla, amb els falçons ben esmolats anaven omplin el cove. Quan estava ple el duien a la portadora on s’atapeïa amb el funyot perquè en càpigues més. De portadores n’hi havia d’entre 60 i 120 litres de cabuda. Un cop plenes s’apropaven al carro amb els semalers i es pujaven agafant-les per les cornaleres entre dos homes. El de baix agafava la cornalera amb les mans, l’altre, dalt del carro, tibava amb una corda enganxada a l’altra cornalera.

Cap a les deu, plenes les setze portadores que cabien habitualment en un carro, arribava l’hora d’esmorzar: una bona arengada, pa amb tomàquet, ceba, olives, raïm ben fresc i figues de postres. A les dotze el dinar i la migdiada sota la figuera o el garrofer. Del silenci matiner es passava a les converses i a les cançons, les primeres nostàlgiques, més tard les picants. D’algunes varietats de raïm es separava una part, el macabeu per a fer la mistela, els rojals per penjar, la pansa blanca per les panses.

Quan els carros arribaven al mas abocaven les portadores a la tina situada quasi sempre damunt del cup. Al capvespre,  acabada la feina de collir, els homes trepitjaven el raïm. Un cop fonyat es tirava al cup o al vaixell. En acabar la collita tothom era recompensat amb un bon àpat i la gatzara de comiat.

A Can Costes de l’Alzinar de Font-rubí sembla que tenien un porro casolà bastant lliberal i el dia 24 de setembre de 1882 no va gaudir de gaire repòs.  Ja despuntava el sol, quan el grup de collidors festejaven l’acabada de la verema, estaven  fen tabola a l’era quan, amb la força que dona el vi, van començar una baralla que va acabar amb quatre o cinc trets. L’escopetada va estroncar la ballaruga i va deixar mort i estes a terra en Mateu Vaqués de Sant Martí Sarroca i malferit un altre jove del mateix poble. Van intervenir els Mossos d’Esquadra de la Granada i detenir, en una  taberna de Guardiola, a quatre veremadors com autors del crim. El jutge de primera instancia de Vilafranca els hi va prendre declaració i els va engarjolar incomunicats.

Un bon vi no es defineix només pel territori on hi ha la vinya, sinó per la cura i manyaga amb el qual ha estat elaborat. Amb cada glop hi ha una combinació de treball, clima, tradició, cultura, història i festa. L’esmorzar amb el Josep Maria va tenir el punt just de cada cosa.