Josep Arasa i Ferrer

Al Penedès de les maldats de la fil·loxera se n’ha parlat força. La grip de 1918 tan sols la recorden alguns avis. La grip d’aquell any  – coneguda com la grip  espanyola- va ser molt esfereïdora. Encara no s’havien descobert els antibiòtics i va ser una pandèmia viral molt severa, va causar la mort d’entre 50 a 100 milions de persones a tot el món.
Els primers casos, van aparèixer  al Tibet el 1917. El 4 de març de 1918 la malaltia es va detectar a Fort Riley (Kansas, Estats Units). Eren els anys de la Gran Guerra  (Primera Guerra Mundial) i la malaltia es va propagar per les mobilitzacions militars.
La grip va arribar a Europa pel port francès de Brest, una de las principals entrades dels soldats nord-americans. Els aliats li van dir la grip espanyola perquè la pandèmia rebia més atenció a la premsa de l’estat que a la resta d’Europa. Al no participar els exercits espanyols a la Gran Guerra no es censuraven els informes sobre la malaltia i les seves conseqüències. La resta de països que lluitaven, tement desmoralitzar la població, no publicaven els informes sobre les víctimes. Així, als ulls del món, Espanya semblava que fos l’epicentre del virus.
Amb un índex de contagi del 50% la malaltia es va estendre arreu del món en poques setmanes. La grip espanyola es considerada la pandèmia més devastadora de la història de la humanitat, va superar en nombre de morts a la pesta negra, i va produir més estralls en sis mesos que la Gran Guerra en quatre anys. El lloc del món més castigat va ser l’Índia amb 15 milions de defuncions. Al sud d’USA pobles sencers van desaparèixer. El 2,5% de la població mundial va morir i un 20% va patir la grip.
Diferents països europeus i americans van entrar en un estat d’histèria col·lectiva, en alguns  es va implantar el toc de queda, a d’altres es detenien els ciutadans que sortien pels carrers sense la preceptiva mascareta de protecció respiratòria. La manca de personal en els llocs de treball va comportar que milers d’empreses i serveis bàsics com l’electricitat, l’aigua, o els telèfons, fossin interromputs.

El municipi de Santa Margarida i els Monjos, mai havia sigut gaire saludable degut als tolls i les bases que hi havia a l’entorn del riu Foix, que feien de les “febres” una malaltia endèmica de la zona, fins i tot els capellans demanaven canvi de destí al poc temps de la seva arribada.

Els darrers anys de la dècada dels 10 (segleXX) són molt crítics pels 1.500 habitants que llavors tenia el municipi. Les males collites de gra d’aresta que seguiren a la fil·loxera, van provocar escassedat de blat i que quedes poca farina, situació a la qual cal afegir la greu epidèmia de grip mundial. Per totes aquestes raons es crearà al municipi una Junta de Subsistències formada per Joan Guasch de la Ràpita, en  Pere Rubió de Cal Rubió i en  Josep Torrents d’Els Monjos.

Segons Ramon Arnabat “la grip era la causant de més del 6% del total de morts durant els període 1890-1940. La grip “espanyola” de l’any 1918, provoca al nostre municipi dotze defuncions, tres al març-abril i nou el setembre-octubre. Aquestes dotze defuncions signifiquen el 37% del total de morts d’aquest any, una taxa de mortalitat més alta que la dels anys de la guerra de 1936-1939”. La grip tingué tanta incidència en la mortalitat al nostra municipi, perquè agafà els cossos amb greus deficiències alimentaries.

El doctor Marià Samaranch metge que anava per les masies visitant malalts dalt d’una mula blanca, que va ser el pare de qui fou doctor i alcalde Vicens Samaranch i Fina, escrivia “recordaran las autoridades que los segundos semestres de 1918 y 19 hubo las terribles epidèmies de gripe que invadieron toda España, tan intenses y graves, que no se permitió abrir las universidades hasta enero. Yo les asistia a todos, y suerte que tuve que me auxiliara mi hijo, estudiante del ultimo curso en 1918 y medico ya en 1919, que de no ser asi, no habria podido atender a tanto enfermo como havia en un país tan diseminado como este”. Aquestes paraules les adreçava al consistori reclamant un augment de sou, afegint que la seva gestió sanitària havia tingut un cost diari de 20 pessetes, molt superior als diners que la Casa de la Vila pagava. L’Ajuntament no va escoltar la seva demanda i li denega la sol·licitud.

A l’estat espanyol la grip va afectar uns 8 milions de persones, i es  calculen al voltant de 300.000 morts, tot i que les xifres oficials van reduir les víctimes a “només” 147.114.

A Santa Margarida i els Monjos “La gent no sortia de casa ni per comprar”, “als malalts els hi posaven sangoneres al costat per curar les febres”, “els malalts duraven molt poc temps”(Maria Bertomeu1896-1964), … Amb el temps i els milions de morts la pandèmia va desaparèixer.