Josep Arasa i Ferrer

L’arribada de persones provinents d’altres Estats fa creixer Catalunya.

De cada 5 nous catalans empadronats el darrer any, 4 provenen de fora de l’Estat Espanyol. Catalunya, segons dades de primers de gener de 2007, tenia 7.197.174 habitants, 966.004 dels quals eren immigrants (13.4%).

Els col·lectius més nombrosos són els marroquins, que doblen en nombre al grup següent dels equatorians, seguits pels romanesos i els colombians. Paquistanesos i dominicans són col·lectius en augment. Al no tenir estat propi, ni voluntat política de saber-ho, desconeixem el nombre de persones immigrades provinents d’Espanya.

Un estudi fet per la Fundació Viure i Conviure constata que els nou vinguts es troben bé a casa nostra. Vuit de cada 10 se senten integrats i malgrat que molts diuen que han rebut discriminacions, més de la meitat volen quedar-s’hi.

Els argentins són els més ben considerats, seguits dels subsaharians i dels xinesos. En canvi, els marroquins (la comunitat més nombrosa) i els ciutadans de l’Europa de l’Est són els que desperten més recels entre nosaltres.

Tan sols el 29% dels catalans pensa que l’arribada d’immigrants ha anat bé pel desenvolupament econòmic i social. El 46% pensa que l’entrada de nouvinguts no ha estat bona per a Catalunya. I la dada més greu és que el 68% de catalans considera que la política d’immigració de la Generalitat no és prou estricta.

Al marge de les dades fredes, cal passejar pel centre de moltes viles i ciutats catalanes per veure que no hi ha hagut, -malgrat els discursos grandiloqüents i que el 80% dels nouvinguts és consideri integrat- una política seriosa d’integració. La llengua catalana cada cop s’utilitza menys. Bars i restaurants contracten servei nouvingut al que no s’exigeix el coneixement del català. La construcció esta plena de forasters que és mouen en cercles tancats castellanoparlants. Els nostres carrers estan farcits de persones (immigrants i indígenes) que ja han agafat el castellà com a llengua vehicular. Bastants sud-americans i molts espanyols continuen creien i exigint la "españolidad" de Catalunya. La majoria  ni tan sols coneix els costums del país que els acull (i ells no són els culpables).

I els nostre govern fa l’oïda sorda a aquesta circumstància, sense  analitzar el que ha succeït a la República veïna, o a Holanda, o a…… Uns partits perquè no els preocupa l’increment de la voluntat espanyolista del païs, i a d’altres perquè estan més interessat en catalanitzar el PSC i a aferrar-se a la cadira que a fer una política social marcadament nacional.

Amb aquesta actitud governamental, juntament amb els altres factors opressors, és previsible que estiguem assistint a les acaballes de la nostra identitat secular, i en aquesta davallada ens passi com al País Valencià, que el proper President de la Generalitat tan sols senti i parli "llengua de forasters".

Tot passejant per la capital em sentia lluny.

Em sentia lluny quan fa uns dies tenia la possibilitat de ramblejar. Em sentia lluny d’una ciutat que fa del turisme el centre del seu interès. D’un turisme d’espardenya que compra a les botigues de "souvenirs" nines amb "faralaes" i barrets mexicans. D’un turisme al que ningú explica el que és Catalunya, i d’un govern que no forma, ni controla els guies que acompanyen els grups. D’un turisme de tors nu que no sap on te la dreta i fa de la rambla un garbuix de vianants perduts, trepitjadors d’escopinades i ensordit pels crits de mil brètols. 

Em sentia lluny d’uns polítics que van beneir una llei del civisme mentre mantenen els "trilers" i no incrementen el nombre d’assistents socials per ajudar els pidolaires, ni les places d’albergs que puguin acollir-los. Em sentia lluny dels que permeten que la brossa i la degradació s’acumulin als jardins de l’antic Hospital de la Santa Creu.No em sent proper als mil artistes nocturns que a cop d’"spray" embruten façanes i portalades en nom d’una llibertat i d’un art que s’apropa al delicte.

Barcelona a l’entorn de la Boqueria continua fent pudor de pixum. Barcelona en els passos soterranis degradats de la plaça de Catalunya puda a claveguera. Els carrers de la Barcelona vella, també.

Barcelona no inverteix en manteniment, i la majoria dels brolladors no funcionen. La majoria de les il.luminacions monumentals estan apagades i les altres estan trencades. Em sento molt lluny del mil assassins del paisatge urbà que amb la seva manca de civisme, el seu llapis o el seu poder, destrueixen la ciutat o col.laboren en la seva destrucció. Amb la seva actitud estem perden una part de la historia de la ciutat, de la historia del país.

I jo m’estimo la meva ciutat, però cada cop que hi passejo em sento més lluny. Serà que m’estic fent vell.¡¡¡

Encertat comentari de Josep Pinyol, publicat el 06/06/07 al bloc L’ESQUERRA QUE GOVERNA

o com destruir un passat gloriós

Que ERC està en crisi es un fet constatable per la militància i pels analistes. La significativa pèrdua de vots es un toc d’atenció pels dirigents que reiteradament semblen cecs a la realitat, però com diu Víctor Alexandre “és més fàcil blasmar l’adversari que veure les pròpies contradiccions”.

Qualsevol partit te com objectiu l’obtenció del poder, objectiu lloable en un sistema democràtic. La diferencia entre les dretes i les esquerres es que si per uns el poder es el mitja per la perpetuació del sistema, per els altres es tan sols l’eina per realitzar la seva “revolució”.

Obtindre quotes de poder és sempre important per a la conquesta d’aquells espais de llibertat que altrament no serien possibles.Quan un partit -que es diu d’esquerres- com ERC, obté una quota de poder i no projecta el seu ideari diferenciador, perd la seva raó ideològica de ser, i la seva activitat queda difuminada en la globalitat.

Ja fa temps que dels dirigents actuals d’ERC han desaparegut conceptes com la lluita per l’independència o referèndum per la república, amb la conseqüent pèrdua de diferenciació ideològica. Pèrdua, a la que cal afegir la ineptitud política d’alguns dels seus dirigents que van ser capaços de destruir, fart de calçots i bon vi, iniciatives populars que caminaven en aquesta direcció.

Deia l’altre dia un bon amic, a qui ERC va sondejar perquè encapçales una llista en les darreres eleccions municipals, que en les converses prèvies a l’acceptació va proposar, que en cas de que fos elegit, una serie de condicions que comportaven el sanejament de l’irregular situació econòmica i laboral de l’actual administració municipal que esta en mans del PSC des de fa molts anys. La resposta dels membres d’ERC va ser fer esment de que el PSC era un aliat seu en el govern i que ja en parlarien en el cas de que sortís elegit. Evidentment el meu amic va dir que no encapçalava la llista i la persona que van posar en el seu lloc va ser una sense gaire prestigi cultural, ni social i castellanoparlant “en la intimidad familiar”.

La grandesa organitzativa d’ERC esta en el sistema assemblari, que erròniament ja és va intentar que desaparegues en el congrés de Lleida. Les assemblees son mecanismes més lents en les seves decisions que el centralisme democràtic dels aparells de la majoria  de partits, però molt riques en aportacions i debats ideològics. Perdre aquest patrimoni es perdre també una part de l’identitat històrica i democràtica d’ERC. I aquest sembla el desig de l’actual direcció nacional amb les interferències en les executives de Vilafranca-Alt Penedès o de Tortosa per citar tan sols un parell d’exemples. 

ERC esta en crisi de vots i aquesta davallada continuara mentre l’actual direcció nacional no recuperi l’ideari històric, i no esdevingui la punta de llança política de tots els moviments populars que treballen per l’alliberament de la nostra nació.

En aquest camí ERC esta esdevenint un partit de càrrecs, un partit on la cadira i la tàctica són més important que l’ideologia en que governar i l’estratègia a seguir. Si això continua caldrà pensar en repescar al Marroc el líder perdut.

Mantenim un sistema administratiu excessivament rígid i burocratitzat.

Pocs pobles tenen la possibilitat de crear una administració nova, a Catalunya fa quasi trenta anys la vam perdre i la continuem perden a cada traspàs que ens arriba del govern espanyol. Vam copiar el sistema administratiu franquista, amb els mateixos defectes però amb menys papers. Amb els anys l’administració a informatitzat les instàncies, no les ha suprimit.

CiU va calcar el sistema burocràtic, i va fer del cos de funcionaris un conjunt de persones addictes, en molts casos inoperants però fidels, que tan s’utilitzaven per servir al ciutadà, com per emplenar mítings.

Han canviat els governs i l’aparell funcionarial ha rebut la sotragada corresponent. Han entrat nous càrrecs, i s’han remodelat serveis i seccions. Però ningú ha canviat el sistema de gestió.  Ni el sistema d’ingrés, ni s’ha creat cap escola d’administració pública que millori la formació.

En el darrer Construmat un arquitecte mostrava habitatges modulars fets amb material reciclat, ecològics i bastants amplis, a preus molt econòmics (60.000 euros). Davant la gravetat del problema de l’habitatge sembla que aquesta pugui ser una bona solució. Han passat els mesos i cap servei de l’administració ha anunciat la propera construcció de pisos amb el sistema mostrat a la fira, ni tan sols com a experiència pilot.

I vostès es preguntaran, es que els arquitectes de la Generalitat no van visitar Construmat? oi tant que ho van fer! pràcticament tots i totes en horari feiner. És que no van parar atenció a l’experiència? ben segur que sí. És que el sistema constructiu no era bo? esta clar que si, així ho testimonien experiències semblants realitzades a l’estranger. És que els polítics no estan interessats en solucionar el problema de l’habitatge car? estic convençut que si.

Però l’administració és un cos tant compartimentat de responsabilitats, tan mancat de motivació i tan rígid, que qualsevol decisió que trenqui la rutina es difícil que surti a la llum. Les noves experiències o les solucions imaginatives i diferenciades s’ofeguen entre paperassa i càrrecs.

Parlava no fa gaire amb un funcionari i em deia que ni el migrat sou que guanya, ni la confiança dels seus superiors no li permeten tenir idees; i si en té, ja correra prou el seu cap per fer-les seves davant del seu immediat superior.

I entre tant milers de  persones continuen sense pogué accedir a un habitatge.

Ens ha tornat ha enganyar amb la seva vocació pacifista.

Per alguns, criticar al President Zapatero és estar d’acord amb en Rajoi. Ja que el meu cas no és aquest, puc dir amb veu alta que m’ha tornat a enganyar el gran mentider.

A Catalunya recordem l’altisonància d’aquella promesa en la que es comprometia a aprovar l’Estatut que sortís aprovat pel Parlament i recordem les posteriors retallades i pactes amb Artur Mas. Recordem la campanya mediàtica que va orquestra a l’entorn del reconeixement del català a la UE, que no ha estat. Recordem les promeses de traspàs de l’aeroport i dels ferrocarrils de rodalies. Recordem l’afirmació de publicar les balances fiscals. Recordem la teatralitat en que va afirmar que tornarien els arxius espoliats que romanen a Salamanca i dels que tan sols han vingut una part. Recordem la seva afirmació electoral de que les plaques de matricula dels cotxes portarien un senyal identitari de "la comunidad autonoma". Etc.

Recordem, acotem el cap i callem.

Zapatero va ser titllat de "pancartero" per impulsar manifestacions en contra de la guerra d’Iraq. Es va vestir de pacifista i va fer grans declaracions. Tot això mentre incentivava la producció i venda d’armes.

La venda de material militar espanyol va ser de 845 milions d’euros l’any 2006, el doble que l’any 2005 i va representar un increment del 500% en comparació els anys 1999 o 2000. Els clients van ser d’allò més variats i sense distinció. Entre els compradors hi ha estats tan poc conflictius com Andorra, Hongria, Portugal, Noruega, Xile, Bolivià, Austràlia o Suïssa.

O tan conflictius com els Estats Units, Jordània, Israel, el Marroc, Cameru, Tanzània, o Botswana.

Cap de les pistoles venudes eren de joguet, ni cap dels blindats o avions serveixen per replantar arbres. Per un pacifista com en Zapatero l’argument deu ser que les armes són innocents.

Els que certament són innocents són els nens palestins ferits de bala per la policia jordana o els estudiants saharauis reprimits per les forces del Marroc amb tot-terrenys espanyols i amb armes Made in Spain.

Recordem, acotem el cap i callem.

Tots han guanyat, fins i tot a la Segarra

 L?abstenció ha estat la gran guanyadora a les darreres eleccions i de retruc els grups extraparlamentàris. No calia ser un gran prospector per endevinar els resultats. En els post dels dies 23/05 i 12/05 ja ho pronosticava. I també ho feien molts d’altres articles i molts d?altres analistes, però no tothom sap llegir; els polítics miraven cap un altre lloc, ells no s?ho creien, i avui davant l?evidencia ho admetent amb la boca mig tancada.

Excepte en localitats on hi va haver un debat seriós sobre els problemes del municipi, (Vinebre a la Ribera d?Ebre o Torre-lavit a l?Alt Penedès) dos fenòmens: l?abstenció i l?augment dels vots a grup minoritaris van ser els protagonistes, el que constata la gran distancia que separa els polítics i els electors.

L?abstenció.- Son diversos els motius que la van provocar, intentaré apropar-me a alguns d?ells:. 

• L?electorat, cansat dels missatges emesos pels grans mitjans de difusió, igualitaris i urbans, donats pels quadres dels partits, no va fer cas de les consignes dels electes locals. Te més incidència un missatge de TV3 que qualsevol programa de la secció local escrit en el millor paper. Els partits a TV3 parlaven de Barcelona, del metro i d?ETA, i els veïns parlàvem dels forats al paviment, de la manca d?escoles, d?equilibri territorial o de l?especulació urbanística.
• Els partits van crear eslògans de campanya buits de contingut i intercanviables, una mostra més de la pèrdua de la seva identitat diferenciada. Situació que queda agreujada en els partits que es diuen d?esquerres i en especial a Esquerra Republicana en la que els seus dirigents han oblidat, un cop més, els conceptes diferenciadors -independència i republicanisme- confonent al seu electorat tradicional i perden la bandera del catalanisme jove i militant.
• Una llei electoral en que es voten partits i no persones, i que ens mostra la trista imatge d?un Parlament gairebé sempre buit i d?uns pactes de difícil comprensió ciutadana. El greu es que aquesta llei, que CiU ja podia haver modificat durant els 28 anys en que va governar, sembla que tampoc es modificarà actualment per tal d?evitar enfrontaments entre els partits del govern.

Podria seguir enumerant raons per abstenir-se, però cap coincidiria amb la que va donar el President Montilla quan argumentava -amb el vist i plau dels altres partits- que ?els ciutadans ja estem conformats i satisfets amb el que tenim i ens governa?. La justificació no mereix cap comentari. Ja no recorden quins van ser els nivells d?abstenció en el referèndum de l?estatut?. No recorden que van dir que començarien un estudi per conèixer les causes?. Tampoc em serveix l?argument de que hem tingut masses eleccions en poc temps. No es el ciutadà qui fixa el calendari electoral són els polítics qui ho fan, i sabedors de la dificultat, que han fet per dinamitzar socialment i il·lusionar-nos de nou?.

Els grups extraparlamentàris.-Va ser interessant seguir els resultats electorals als ajuntaments de la Segarra, lloc on CiU havia governant majoritàriament durant lustres. Els seus alcaldes provenien en molts casos del PP o directament del franquisme, i la seva tàctica al llarg dels anys va ser el pacte amb els terratinents i els cacics, i l?utilització de la subvenció. Era el primer cop que la població votava sense que CiU estigues al govern i això es va notar. Del resultat del canvi en donava fe la cara del Paer de Cervera la nit electoral. L?home tampoc no es molt afavorit físicament, però acabava de perdre la majoria i el més significatiu es que donava entrada a regidors de 7 formacions diferents, tres d?elles extraparlamentàries: Plataforma per Catalunya, Solucions i Futur, i Independents per la Segarra. Esta clar que l?electorat ha castigat la prepotència Convergent, però tampoc han confiat en els altres partits parlamentaris. L?abstenció va pujar 6 punts i el percentatge de vots nuls i blancs s?ha duplicat. Dos grups extraparlamentàris entren al Consell Comarcal.

L’altre fenomen a seguir era la llista que presentava a Reus, Ariel Santamaría. Un personatge vestit d’Elvis, que proposa plantar "maria" en els jardins públics, pintar la Casa de la Vila de color rosa, i d’altres projectes que es poden veure a www.cori.cat. L’Ariel seurà properament a la sala de plens de l’Ajuntament.

Tot plegat te moltes explicacions i cap d?elles es exclusiva, però es constata que els missatges dels partits parlamentaris estan molt lluny dels problemes reals dels ciutadans. Que la seva capacitat de maniobra cada cop és més reduïda i sotmesa al Govern d?Espanya. Que han creat estructures de partit i d?administració tant rígides que no poden aplicar solucions imaginatives i dinamitzadores diferenciades. Etc, etc,…..

El futur no es afalagador malgrat que tots afirmin que han guanyat.

?Una de les coses que més molesta a la ciutadania és l?actitud dels partits polítics immediatament després de saber-ne el resultat de les eleccions. Tots, absolutament tots, es presenten com a triomfadors….Em temo, però, que no hi haurà reflexió per part de ningú. És més fàcil blasmar l?adversari que admetre les pròpies contradiccions.?  Víctor Alexandre. El Singular Digital 29/05/07

O com la política esdevé cada cop més un exercici urbà

Per primer cop, des de que ha començat aquesta campanya electoral, he escoltat un líder de partit parlar de la Catalunya rural. I en va fer esment per criticar a l’anterior govern de CiU i l’utilització que en feia. No va oferir cap proposta nova.

Sembla que conceptes com equilibri territorial, Catalunya rural, cultura rural, hagin deixat de tenir sentit per a la majoria de polítics.

Els uns, per l’estrany complex d’inferioritat  que encara mantenen de ser rurals. Els altres, per que es modern definir el nostre país com una gran ciutat, negant el sentit de ruralitat i aplicant a qualsevol manifestació rural el pejoratiu de "cultureta" o de folklòrica. D’altres, perquè la seves manifestacions poden ser de bumerang degut a la política que durant anys han mantingut amb aliances amb el caciquisme local, i amb la política de talonaris i subvencions. I tots, perquè a les zones rurals de Catalunya cada cop hi han menys vots i son mes cars.

Per exemple: ningú parla de polítiques de reforestació, no els interessa. Amb una anàlisi simplista constatarem que un polític esta sotmès a eleccions cada quatre anys, un arbre comença a fer goig al cap de trenta. El polític no pot obtindre cap rèdit d’aquell arbre.

Una campanya electoral en un barri de qualsevol ciutat es més fàcil de fer i molt més econòmica que en els pobles i disseminats de la nostra Catalunya rural.  Parlar del dret universal a les noves tecnologies és senzill en les conurbacions urbanes, és molt poc rendible garantir-ne el dret a les masies. I podríem seguir amb el transport públic, amb la sanitat, amb l’educació, amb l’atenció a la tercera edat, etc, etc.

Als grans partits, la Catalunya rural interessa poc, i si encara te algun valor es per l’actual llei electoral. A les eleccions al Parlament perquè el vot rural obté més diputats que el vot urbà, i a les municipals pel control de les Diputacions. Amb aquest desinterès el que fan és deixar la porta oberta a l’entrada de formacions extraparlamentàries.

Plataforma per Catalunya, aquell partit que te com a principal objectiu el control de l’emigració, esta arrelant a les zones rurals de Catalunya , precisament allà on el problema migratori es mes escàs.  Plataforma presenta a la demarcació de Barcelona 16 candidatures municipals, a la de Tarragona en presenta 8, a la de Girona 1, i a la de Lleida es presenta a 15 municipis, (fins i tot al municipi de Massoteres, aquell poble d’alcalde "especial" del que repetidament s’ha parlat en aquest bloc).

Catalunya no serà, però, la gran ciutat que alguns desitgen, ni el turisme esdevindrà la única alternativa per mantenir viu aquella part de país que hi ha rera del passadís Mediterrani. El retorn del jovent cap els nostres pobles, el imparable camí vers l’universalització de les noves tecnologies, i les noves alternatives agrícoles, donaran a la Catalunya rural un nou i democràtic futur. Malgrat els partits urbans, AMEN.

Entre la pobresa i els paradisos fiscals.

El mes de setembre de l’any 2000, l’Assemblea General de l’ONU va acordar una sèrie de compromisos amb el nom de Fites del Mil·lenni que havien de realitzar.se abans de l’any 2015.

La llista enumerava diferents objectius en el camp de la salut, l’educació o l’alimentació. En un lloc destacat és feia esment de la lluita contra la fam, constatant que més de 1.000 milions de persones sobrevivien amb menys d’un dòlar diari, i 2.700 milions amb menys de 2 dòlars diaris, el que és igual a no tenir accés a l’alimentació de llurs famílies, a l’atenció medica, a l’habitatge, ni a l’aigua potable.

Passats sis anys des de que els 189 països de l’organització signessin aquest conveni, un altre informe de l’ONU, realitzat a totes les nacions, diu que el 1% de les persones més riques del món tenen el 40% de la riquesa global, mentre que la meitat més pobre tan sols disposa del 1%.

El programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD) diu que una de cada tres persones que viuen en el món en condicions de pobresa extrema són de l’Àfrica Subsahariana, i si continua la tendència actual, per l’any 2015 la xifra s’elevara fins el 50%. A l’Amèrica Llatina el 44% dels seus habitants, 227 milions de persones, sobreviuen actualment en condicions de pobresa.

Però en els països rics la pobresa també augmenta, als Estats Units hi ha actualment 45 milions de pobres, i aquí a Europa són uns 30 milions. 

Si a aquesta dada hi afegim que les 500 empreses multinacionals més grans disposen del 52% del producte mundial brut, i de que actualment es mouen 60 vegades més diners especulatius que productius, i que les polítiques neoliberals i de lliure comerç, apadrinades per les grans entitats bancàries, han produït un increment del nombre de pobres en països com l’Argentina, Mèxic, Nicaragua, Equador, Hondures, etc. el futur no es esperançador ni per l’any 2015 ni per més enllà (excepte pels grans accionistes).

Els economistes repeteixen que amb un impost internacional sobre el diner especulatiu seria suficient com per acabar amb la pobresa. Però clar als especuladors, als oligarques no els interessa, ells dominen el món, ells decideixen i deixen pels polítics cada cop menys espai de decisió. I per evitar futures carregues semblants, mantenen els paradisos fiscals, aquells llocs amb pocs impostos on no pregunten rés sobre el diner.

I no cal imaginar els paradisos allà, molt  lluny, amagats en mig d’una selva o un oceà, a Europa -a la social Europa, igualitària i defensora dels pobre- en tenim cinc de paradisos fiscals, Mònaco, Andorra, Suïssa, Luxemburg i Liechtenstein. 

Es a dir, les polítiques de globalització neoliberals amb la profusió d’enormes monopolis corporatius i l’increment de les privatitzacions d’empreses i serveis socials, impedeixen que les nacions en desenvolupament i les classes populars, puguem resoldre els nostres problemes econòmics i assistencials.

Davant d’aquestes realitats, si algú té una visió optimista del futur, li agrairé algun comentari.

Una mala herba i una mica de cacau, un postre deliciòs

Ortigues

L’ortiga és d’origen Eurasiàtic: actualment esta implantada i distribuïda per tot el mon. És una herba perenne, amb tiges primes i persistents fins a 1,5 metres d’alçada.

L’ortiga es una herba que fins avui és menyspreava però que ja la utilitzaven els romans. Posseeix importants propietats medicinals, és estimulant del aparell digestiu, va be pel reuma, es antianèmica, diürètica i reconstituent.

La xocolata

El cacau, científicament conegut com Theobroma Cacau L, o de Linneo, que forma part d’una de les vint-i-dos especies del gènere Theobroma, classificat en l’ordre de les Tiliàcies i membre de la família Stercukiaceae, prové de les regions càlides d’Amèrica, on segons els botànics, creix espontàniament des de fa 6.000 anys.

Hi ha molts tipus de cacau que generalment es classifiquen en tres grans grups:

CRIOLLO : Amèrica Central i Mèxic. La producció representa 1%.

FORASTERO: Zona del Amazones. Es cultiva en un 80%

TRINITARIO: Trinitat (Carib). Representa el 20% de la producció mundial

Recerques recents demostren que el cacau o la xocolata negre té molts beneficis de salut, ja que conté antioxidants i prevé la hipertensió. La xocolata també és un aliment ric en calories amb un contingut elevat de greix. També s’ha comprovat que la xocolata és un estimulant feble ja que conté teobromina i cafeïna en petites quantitats.

Trufes de xocolata amb licor d’ortigues

 Ingredients (per 30 unitats aproximadament)

 200 grs. De cobertura negra en pepita.

150 ml de nata liquida

125 grs de sucre

60 ml de licor d’0rtigues

Cacau en pols per arrebossar les trufes

0.  Escalfarem la nata a foc suau. Quan comenci a bullir introduirem la llavor de la cobertura que es dissoldrà a toc de vari-la. S’incorpora el sucre quedant ben dissolt. I hi tirem el licor.
0. Es deixa reposar a la nevera durant vint-i-quatre hores.
0. Arrodonirem les trufes en forma de bola. Les enfarinem posteriorment amb el cacau.
0. Es presenten en capsula de paper sulfuritzat.

 Licor d’0rtigues

 El licor d’ortigues es fruit de la maceració d’aquesta herba en un bon aiguardent destil·lat.

0. Aquesta beguda de sobretaula serà ensucrada amb xarop de sucre en proporció tal que doni una gran densitat i llàgrima a aquest espirituós.
0. És un bon digestiu prenent-lo a baixa temperatura. “Singular réquiem para un yantar sensacional”.

 Fulles d’ortiga banyades en xocolata

 Ingredients

 Fulla d’ortiga seca

Cobertura negra, de llet, blanca o vegetal

 1.-  Es fon la xocolata a bany maria (o amb el microones) a menys de 35º C

2.- Amb l’ajuda d’una forquilla de trufes es banya la fulla de xocolata. Es deixa escorres i es posa sobre una fulla de paper sulfuritzat, És deixar compactar la xocolata en un lloc fred (14º C).

3.- Resulta ser un interessant recurs decoratiu per elaboracions rebosteries i pastissos.

Consells

Abans de començar qualsevol recepta amb ortigues, per evitar urticàries durant la manipulació i protegir la pell, fer servir guants.

El País Valencià i el PP donen lliçons

En Carlos Fabra és el President de la Diputació de Castelló, pertany al Partit Popular i des de fa anys fa parlar molt. Aprofitant aquesta campanya algú a tret al sol els seus draps bruts, que ja fa anys que no neteja.

S’estima que el personatge ha obtingut en els darrers anys, en concepte de comissions, un milió d’euros. L’Agencia Tributaria ha demanat a 32 entitats bancàries informació sobre l’existència de gran quantitat d’ingressos sense justificar en els seus comptes.

Carlos Fabra ha cobrat entre els anys 2000 i 2004 un salari brut anual que oscil·la entre els 78.000 i els 95.000 euros anuals, un salari mes que digne. I a més de digne és un sou miraculós, ja que en Fabra, en aquest temps, ha quadruplicat el seu patrimoni, l’any 1999 era de poc més de 150.000 euros, i l’any 2004 el declarat ja era de 646.440 euros, segons consta en el Jutjat nº 1 de Nules.

Miracles del PP valencià, que encara te la barra de tornar-l’ho a admetre/presentar a les llistes de les properes eleccions municipals. 

No sé si al país ens fa falta una granera grossa o una gran presó?. 

Article de Vicent Partal, tan intel·ligent i encertat com sempre

Anunci seriós

Cansats de les promeses electorals dels partits belgues, el NEE (No a la mala política) proposa, mitjançant la seva candidata al senat Tania Derveaux, que totes aquelles persones que s’adscriguin a la seva llista -disponible a la seva pàgina web-seran compensades amb sexe oral. Però les despeses de desplaçament i els preservatius aniran a càrrec del votant masculi que tindrà un temps màxim de cinc minuts per a fer la feina. La broma va néixer com a protesta pels incompliments dels partits "seriosos".

Ja fa anys que a diferents països d’Europa sorgeixen candidats/ates o grups que mitjançant la ridiculització denuncien les practiques abusives dels partits i dels polítics. En aquest Estat també hem tingut molts pallassos a la política  -en Gil, en Ruiz Mateos, en Fraga, algun batlle, algun president de Diputacion, etc, etc- el problema és que hi ha qui els ha considerat seriosos.

A Bèlgica el vot és obligatori i els partits -igual que aquí- s’omplen les boques de plans que no compleixen, alguns amb música coneguda: llibres gratuïts, creació de llocs de treball, ulleres gratuïtes per a tothom,….  

La Tania, amb la seva denuncia, ha provocat tot un fenomen a Internet, la pàgina web del NEE ha esdevingut el portal de partit polític més visitat en els darrers tres dies. Més de mig milió de persones  la visiten diàriament, una quantitat que supera la dels demòcrates americans o els laboristes britànics.

Coherent amb la filosofia de denúncia, promet que tots els escons que obtingui en el Senat, quedaran buits.

Em solidaritzo amb el NEE belga i espero que arribi aviat una campanya semblant a casa nostra. Ni els partits majoritaris, ni els seus polítics poden seguir tan allunyats de la realitat. Estan matant el sistema.

Llistes fantasmes.

Lamento la meva ignorància, ho reconec¡¡, no sabia que els fantasmes també és presentaven a les eleccions. He escoltat per la radio l’entrevista a una senyora de Barcelona que ignorava que la presentaven en el quart lloc de la llista electoral del PP de Gurb.

La mestressa reconeix que milita al PP, però que no coneix la localitat, ni ha autoritzat al seu partit per a presentar-la en cap llista. El mateix esta passant a d’altres municipis amb d’altres candidats i candidates que no hi viuen, els presenten per tal de que els partits puguin arreplegar el nombre mínim de persones per presentar una llista.

Una malaltia que afecta principalment la demarcació de Girona, amb persones provinents majoritàriament del nord de Castelló. Llistes sempre motivades per l’afany que tenen els partits de GUANYAR, encara que no tinguin implantació al territori. En aquest cas el nombre de vots els interessa per la composició de les Diputacions (aquells organismes que fa tants anys que ens van prometre que desapareixerien).

Quan es creara una llei electoral que retorni als partits, i conseqüentment a les administracions, els seu sentit de servei?

La campanya electoral

La campanya electoral em fa basca, deia ahir un periodista a RAC1.

Jo no diré aixó malgrat l’embrutada i manca de respecte que tenen els politicsempapeladors. Personalment penso que no mereix aquest qualificatiu. Però fixis el lector/a en els eslògans promocionals de tots els partits parlamentaris, tinc l’impressió que tots els responsables de campanya, que tots els creatius s’han posat d’acord per fer crides ambivalents sortides d’un encefalograma pla.

Totes les consignes són intercanviables, serveixen igual per a tots els partits. Quin elector/a no vol noves idees, o que els polítics li siguin útils o que ……

La política d’integració, de defensa de la identitat, l’equilibri territorial, les comunicacions, la millora de l’escolarització o de la sanitat, etc., tots aquells problemes que realment afecten al ciutadà/ana i en els que les administracions locals tenen moltes coses a dir, no mereixen l’atenció de cap idea força de les que ens ofereixen els partits.

Resultat: que si hi afegim els precedents existents en l’administració municipal d’algunes/moltes localitats, i el desprestigi creixent dels partits, obtindrem un increment de les candidatures independents i un augment de l’abstenció.

PS.- Per a totes aquelles persones col.leccionistes d’alcaldades els hi recomano una visita al bloc de Compromís-per-Riba-roja 07-11, on en el post del dia 03/05/07, en llegiran un parell mes. Per a les que s’han interessat per l’alcalde de Massoteres, Joan Vidal, he llegit que ja no es presenta en aquestes eleccions. Tampoc crec que rés canviï en aquest dissortat poble de la Segarra.