Josep Arasa i Ferrer

La revista Times, acaba d?anunciar la ?persona de l?any?.

La selecció ha estat feta a partir d?una llista de nominats que incloïa al president iranià Mahoud Ahmadinejad: al president de Xina, Hu Jintao; al ex secretari  d?estat dels EEUU, James Baker i al líder nortcorea Kim Jong II. L?amic German m?ha fet arribar un missatge d?Àngel Olaran. L?Àngel  treballa en un magatzem ?ell l?anomena hospital- per persones amb sida d?Etiòpia. L?Àngel Olaran no ha estat nominat ?Persona de l?any? pel Times. Ni ell ni cap dels milers de persones, que conscients de la brutalitat d?aquest mon, deixen comoditats i benestar i treballen per millorar-li-ho. La revista Times ha declarat ?personatge de l?any? a tots els usuaris d?Internet, al considerar que han creat la ?democràcia digital?, per provocar el canvi de les institucions i els individus. Aquest any també han oblidat els àngelsolaran i els 30.000 nens que diàriament moren de gana al món. Aquest any també, Times ha oblidat a tots els milions de nens, que explotats, treballen per fer les joguines que el primer mon necessita. Una obligació comercial de mes de 1000 milions d?euros, ben poc pedagògica. Joguines que, en la majoria dels casos, acabaran arraconades dins d?uns dies. Diu l?Àngel ?que el mon ha de callar perquè pugem escoltar la seva veu? Doncs, silenci que criden.  Criden pel brogit de la fam, del sida, de un armament inútil i unes guerres provocades. Criden per malalties sense medicaments, criden per les diferencies socials, per corrupció i sobreexplotació. Silenci que criden, criden i ploren. La revista Times  no els ha nomenat ?Persona de l?any?. Un altre somni que no madurarà. Des de Etiòpia, denuncia amb força ?Mira, sabes que, por aquí, hay padres tan imbeciles que, de forma poco inteligente, contraen el SIDA, pasándoselo a sus mujeres, y de resultas muertes e hijos desprotegidos. Pero no te lo pierdas, por otros lugares, hay niños que viviendo con sus padres, es como si no los tuvieran. Entiendes? Esos niños reciben tanto de cosas y tan poco del cariño de sus padres, que sabrás que, algunos de ellos cuando van a colonias, por ejemplo, espontáneamente piden al tutor: quieres ser mi padre???? En casa la barrera de juguetes, y teles y muchas horas de trabajo ocultan a los padres, ni buceando pueden salir de ahí. Te imaginas la sed de cariño de esas criaturas! Los padres trabajando para que a los hijos no les falte de nada y eso a expensas de lo que mas necesitan los hijos: que los padres tengan tiempo para estar con ellos. Ya ves, huérfanos por exceso y por defecto.? Si amic Àngel, aquest any tampoc sereu els protagonistes, els que decideixen aquest any tampoc os han tingut en comte. La fam, el sida, els torturats, desplaçats, o els mutilats, son lletjos per una portada. Nosaltres tenim l?aparador de la Marató de TV3, per donar imatge de solidaritat i tranquil·litzar la consciencia social i política, tot fen allò que les institucions haurien de fer. Vosaltres ni teniu televisió, ni Internet, i a més, teniu paràsits intestinals. I això no es bonic per Nadal. Àngel, aquesta anyada t?hauràs de conformar amb la meva abraçada i una llàgrima entre els plats curulls del dia de Nadal.    

Aquesta entrada fou publicada el Dilluns, 18/12/2006

Cinc dies de festa  són un privilegi de pobles rics o de desheretats.

Amb cinc dies no es transforma la terra, però s’inicien viatges cap enlloc. Un viatge per les terres del nord dels Pirineus son un plaer pels sentits i una font inesgotable de cultura.  El Bearn, l’Ariege, el Tarn o el Llenguadoc ploren l’oblit parisenc i la repressió lingüística jacobinista.

En Robert i la Jossiana són dos occitanistes exemplars. Son país, viuen país, fan país. Retrobar-los es recarregar optimisme. Compartir un vi amb ells és assaborir futur, mai afegeixen gotes d’oblit a la copa. A casa seva el vi es fa literatura, art, passió , país. Amb ells el temps es imprecís, les histories son curtes, es fan curtes perquè si no deixen de ser histories.

La radio anuncia la desaparició de Pinochet, un soldat americà mort al llit amb les butxaques plenes i les mans brutes de sang. Per ell i per els que el van alimentar sigui la terra negra de l’oblit. Que amb la mort reneixin les esperances de les seves víctimes vers un mon més just i lliure. L’hipocresia espanyola fa calfreds. Els dirigents socialistes lamenten públicament que Pinochet no hagi estat jutjat i paral·lelament impedeixen els judicis al franquisme. Els de la dreta ni ho lamenten.

De William D. Hartung y Frida Berrigan :  investigadores del proyecto Arms Trade Resource Center, del World Policy Institute de la New School University (EE.UU).

La cobertura en la prensa estadounidense de los ataques israelíes a la Autoridad Nacional Palestina (ANP) y las ciudades palestinas en Cisjordania, normalmente tratan al gobierno de Estados Unidos ya sea como observador no comprometido inocente o mediador honesto en el conflicto, sin dar una perspectiva del papel de Estados Unidos como abastecedor de armamento, ayuda y tecnología militar a Israel. En su papel de principal abastecedor de armamento a este país, Estados Unidos podría obtener un potencial significativo sobre el comportamiento de Israel en el conflicto, si así lo quisiera. Ayuda militar y económica Desde 1976 Israel ha sido el principal receptor de la ayuda exterior estadounidense. De acuerdo con el reporte del Servicio de Investigación del Congreso de Estados Unidos, de noviembre 2001, la ayuda estadounidense a Israel en el pasado medio siglo llegó a un gigantesco 81.3 mil millones de dólares. En años recientes Israel sigue siendo el principal receptor de la asistencia militar y económica de su aliado. El dato comúnmente más citado es de 3 mil millones de dólares al año, de los cuales 1.8 mil millones anuales son donaciones de fondos dentro del rubro Financiamiento Militar Externo (FME) del Departamento de Defensa, y mil 200 millones anuales del rubro Fondos de Apoyo Económico del Departamento de Estado. En el anterior decenio las concesiones FME suman 18.2 mil millones de dólares. De hecho, 17 por ciento de toda la ayuda exterior estadounidense se destina a Israel. Venta y donaciones de armamento Israel es uno de los más importantes importadores de armas procedentes de Estados Unidos. En la década pasada éste ha vendido a Israel 7.2 mil millones de dólares en armamento y equipo militar, 762 millones por conducto de Direct Comercial Sales (ventas comerciales directas, VCD), más de 6.5 mil millones mediante el programa de FME. De esta forma, Israel posee la flota de aviones F-16 más grande del mundo fuera de Estados Unidos, teniendo más de 200 jets. Otros 102 F16 de la empresa Lockheed Martín. Estados Unidos también ha apoyado a la industria armamentista israelí al darle:

-1.3 mil millones para desarrollar naves Lavi, 625 millones para desarrollar y desplegar misiles antimisiles Arrow (el proyecto sigue su curso). -200 millones para desarrollar tanques Mercava (operativos); la más reciente versión, el Mercava 4, usa un motor diesel V-12 de origen alemán producido bajo licencia en Estados Unidos por la empresa General Dynamics. -130 millones para desarrollar un sistema antimisiles láser de alta energía.

Si bien la totalidad de la ayuda a Israel está destinada a disminuir en los próximos cinco años, la asistencia militar aumentará significativamente. Uno de los últimos actos de Bill Clinton fue firmar un acuerdo con Israel hasta 2008. Al mismo tiempo, paralelamente, los fondos de FME a Israel aumentarán en 60 millones cada año, de tal modo que en 2008 alcanzarán 2.4 mil millones de dólares. Armas gratis Estados Unidos también regala armamento y municiones como parte del programa Exceso en Artículos de Defensa (EAD), dando estos sin costo alguno. Entre 1994 y 2001 Estados Unidos proveyó la mayor parte de armas a Israel mediante este programa, incluyendo 64 mil 744 rifles M-16A1, 2 mil 469 lanzagranadas M-204, mil 500 pistolas calibre .50 M-2, municiones calibre .30, .50 y 20mm Armamento estadounidense en el arsenal israelí; lista selectiva Cantidad de armamento y costos de manufactura por unidad:

Aviones de combate: F-4E Phantom 50 Boeing, 18.4 millones de dólares; F-15 Eagle 98 Boeing, 38 millones; F-16 Falcón 237 Lockheed Martín, 34.3 millones. Helicópteros: AH-64 Apache 42 Boeing, 14.5 millones; Cobra Attack 57 Bell Textron, 10.7 millones; CH-53D 38 Sikorsky y Blackhawk 25 Sikorsky, 11 millones. Misiles: AGM 65 Maverik Raytheon, 17 mil a 110 mil; AGM 114 Hellfire Boeing, 40 mil; TOW Hughes, 180 mil; AIM 7 Sparrow Raytheon, 125 mil; AIM 9 Sidewinder Raytheon, 84 mil; AIM 120 B AMRAAM Raytheon, 386 mil; Patriot Raytheon, Lockheed Martín y Harpoon Anti-Ship Missile Boeing, 720 mil.

La escala de los ataques del ejército israelí contra ciudades palestinas y campos de refugiados en Cisjordania han sido ?desproporcionados?, de acuerdo con un reporte reciente de Amnistía Internacional. La organización estima que en las seis semanas que fueron del primero de marzo a mediados de abril, más de 600 palestinos fueron asesinados y más de 3 mil han sido heridos por soldados israelíes. Para qué sirven las leyes de EE.UU. El uso de armamento estadounidense en el conflicto entre Israel y los palestinos parece ser una violación flagrante del Acta sobre Control de Exportación de Armamento, que prohíbe el uso de armas estadounidenses para fines no defensivos. Los reportes de la oficina sobre derechos humanos del Departamento de Estado 2001, publicado en marzo de 2002, afirmaban que el ejército israelí ?empleó excesivamente el uso de la fuerza? contra los palestinos, y hace notar que se recurrió al uso de la fuerza, incluso en momentos cuando no existía peligro inminente. El reporte del Departamento de Estado también señala que los militares israelíes ?dispararon fuego de mortero contra las instituciones de la ANP y áreas civiles en respuesta a ataques individuales palestinos contra civiles israelíes o colonos?. Estos comentarios demuestran que Estados Unidos sabe que las armas no están siendo usadas para propósitos de ?legítima defensa?, tal como lo estipula el acta. El secretario general de Naciones Unidas, Kofi Annan, expresó recientemente sus reservas, así como preocupación por el uso de armamento estadounidense por parte del ejército israelí, al afirmar: ?Me siento obligado a llamar su atención hacia conductas preocupantes en el trato a civiles y trabajadores de agencias de ayuda humanitaria por parte del ejército israelí?. A juzgar por los medios y métodos empleados -bombarderos F-16, helicópteros y cañoneras navales, misiles y bombas de gran tonelaje-, el combate llegó a parecer una guerra convencional. En el proceso, cientos de inocentes civiles no combatientes -hombres, mujeres y niños- han sido heridos o asesinados, y muchas construcciones, edificios y hogares, dañados o destruidos. Se han desplegado tanques en campos de refugiados densamente poblados y en pueblos y ciudades, y explosivos pesados han sido soltados a pocos metros desde arriba en los techos de escuelas donde miles de niños asistían a clases.

Cap el "catanyol

Cap el "catanyol" (de l’article de Miquel Riera, 27/10/06) "un col.lega periodista més aviat pessimista pel que fa al futur de la llengua catalana comentava l’altre dia que el català tindrà una transformació similar a la del gallec. És a dir, s’assemblera tant al castellà que els castellans l’entendran perfectament. Llavors s’hauran acabat definitivament els problèmes de convivencia a l’Estat?. La cirereta de tot plegat pot ser la investidura de José Montilla com a president de la Generalitat?..francament, a quín país normal permetrien que el seu president parlés malament la llengua pròpia? Us imagineu el president de França no pronunciant bé el francès? ?I un d’espanyol??" J.

Pateixo com totes les catalanes i catalans una insulsa campanya electoral, que transporta cap els llims dubitatius, o cap a l?abstenció mes descarnada.

Un Mas prepotent que ens considera estúpids i vol que oblidem els seus  pactes recents en la negociació de l?Estatut. Un personatge que exposa públicament, i sense vergonya, la necessitat d?un lideratge fort amb un discurs més propi de la dreta dels anys 30 que de la realitat social actual.

Un Montilla feble, dubitatiu i avergonyit, que actuant a la defensiva no es considera hereu de res, ni anuncia cap esdevenidor il·lusionador. A les dificultats lingüístiques i oratòries que li son pròpies, hi afegeix el desprestigi centralista del seu partitmare,  sense que altrament pugui enlairar la bandera neocatalanista que va deixar en Raventos.
Esquerra ha perdut el seu cognom de republicana, no ha emprat el concepte independència al llarg de la campanya, i en Carot postula victimisme per prendre vots convergents. L?home esta fent una campanya igual que la dels altres, amb un uniforme encorbatat que no li escau i anunciant el seu desig infantil de ser president de la Generalitat. Amb la seva actitud esta diluint la seva identitat històrica i perdent els votants diferenciats, joves o adults, radicals i independentistes. Ja diu Humberto Eco ?que quan l?esquerra per raons conjunturals es veu obligada a fer una política de dretes, qui guanya sempre es la dreta?. Esquerra no ha sabut (o pogut) capitalitzar cap dels encerts dels darrers anys de govern; no ha sabut transformar l?entrevista amb ETA com un fet positiu; ha estat sacrificada amb anècdotes i la seva inexperiència i afany de poder l?han fet encepegar en paranys il·lògics. En el govern han tingut encerts, però tot ha quedat difós. Es difícil, des de fora, trobar-hi una explicació. Després de  les eleccions es fàcil preveure remor interna a Esquerra Republicana.
Saura es mante fent la viu-viu, amb un no mullar-se, ni aspirar a res més del que te. Cada cop s?assembla més a una marca blanca del PSOE.

Les campanyes mes honestes son les dels grups extra-parlamentaris. Salvant les diferencies evidents, a els Antitaurins, a el Partit Comunista de los pueblos de Espanya, o als diferents col·lectius feixistes,  no els hi cal amagar res, poden parlar clarament i estan sotmesos, per raons de la llei electoral vigent, a la mateixa marginació promocional. I es una pena, perquè veien el que hi ha als partits parlamentaris, caldria permetre l?entrada de noves idees i noves maneres de fer en a la política actual.

I mentre els electors patim els intents de suborn que desgranen alguns líders -audiòfons, anglès, metro per les nits, etc- no escoltem enlloc cap referència econòmica seriosa, ningú ens parla de la bombolla immobiliària, de l?encariment del preu dels diners, del  malbaratament de les subvencions agrícoles, de la des-localització de les industries, del desori educatiu o del problema greu de civisme a les aules o al carrer, ni de la manca de investigació, ni de les solucions al transport públic a les zones rurals de Catalunya, ni del manteniment de les nostres masies, o de la difusió de la xarxa de cable perquè arribi a totes les llars del país. De l’urbanisme i el respecte al paisatge, de la preservació del territori o de un pla seriós d?energies alternatives….
Queden pocs dies perquè acabi el malson de la campanya. Quants dies falten perquè millorin les estructures polítiques i els polítics que les fan anar_J.

??A Barcelona, a meitat dels setanta

??A Barcelona, a meitat dels setanta, si tenies vint anys tenies moltes ganes de viure, moltes coses per descobrir, moltes raons per estar emprenyat, moltes possibilitats de demostrar-ho, i molts amics que pensaven igual que tu i que et donaven la seguretat que el teu bàndol era l?únic possible i el carregat de veritat. ?..si tenies vint anys, Barcelona era la millor ciutat del món per viure-hi. El lloc on realment podies creure i on et feien creure que els ideals més utópics algun dia es farien realitat?.

(Compte enrere , Francesc Escribano, edc 62)

Llastima que Escribano en aquells moments tan sols tingues 15 anys.

GRÀCIES Sr. MÚGICA

GRÀCIES Sr. MÚGICA per la seva actitud com a Defensor del Pueblo, al considerar inconstitucional el darrer Estatut. Desde la meva posició contraria al text estatutari l?hi agreixo la seva iniciativa, no fa res més que afirmar el que defenso i defensaré: la independència com a única alternativa pel futur del nostre país. Si vostè es el defensor del "nostre" poble, i considera equivocada l?aprovació del text per referèndum popular, digui?m a quin poble defensa?. O es la Constitució que va jurar defensar, la que va errada? O es que els catalans no som espanyols i per això ni ens ha de defensar ni hem de respectar la seva Constitució?

Davant el televisor contemplo estorat com una colla d?actors, a peu dret, escenifiquen una recepció americanitzada, mal garbada i pobre.

En nom de qui redueixen la Diada Nacional a un esdeveniment folkloric? Quan la nostra Festa Nacional perdi el seu sentit col.lectiu i reivindicatiu ja no tindrà raò de ser, o potser és aixó el que volen?_.

A peu dret, de cara al sol, un bon grapat dels nostres representants assisteixen a un espectacle trist, pobre i poc representatiu. Un presentador de veu agradable es limita a llegir una redacció infantil, faltada d?imaginació. L?espectador podia escoltar frases com ? i ara l?alcalde oferirà al President la bandera?? i tot seguit l?alcalde s?dreçava al President i li deia ? President us ofereixo la bandera?? i així per cada moviment que els protagonistes realitzaven.

Vint-i-una salves d?honor com les que reben les dignitats polítiques de la vella monarquia, van ser tirades pels trabucaires de Solsona, sense cap escenificació ni la grandesa que el moment mereix. Potser els Mossos no tenen vint i-una bales?. Ni els regidors de TV3 cap interès de magnificar l?acte.

Una cerimonia trista, amb un públic ensopit que en cap moment va enlairar cap bandera. Els Diables de Vilafranca ofereixen un millor espectacle.

Migdia:

Retrobo velles glòries de la lluita per l?alliberament nacional. Persones que van sacrificar llur joventud en la defensa del país i la democràcia. M?emociona veure?ls encara actius, sentir les seves abraçades i compartir el passat.

Al seu costat, joves de tot nivell i condició, m?omplen l?esperança vers el futur.  El país avança amb el seu testimoniatge.

Vesprada:

Excepcional concert a l?Auditori de Barcelona. L?Orquestra Philarmonica de Londres dirigida per Riccardo Muti va interpretar magistralment quatre peces inolvidables.

Va presentar-se amb una vibrant Obertura de Guillem Tell, magistral. Ùnica, com mai l?havia escoltat.

I ens va fer sentir fins a la fibra més intima a la Patètica de Txaikovski.

El local estava ple de personalitats, homes i dones dels mitjans de comunicació i la política, ?el tot Barcelona?. Tothom volia sortir a la fotografia. Peró ningú va explicar al director el nom del país en que es trobava, i la significació que tenia per a nosaltres la data de la seva intervenció.

En acabar el concert, Muti s?adreçà al públic i parlà del valor de la cultura a Europa, i amb deferència als assistents, va assenyalar la importància d?Espanya en aquest procés cultural cap a la concordia. 

Tots i totes van apludir

?Ens diuen els biòlegs que els dos objectius bàsics de tot ésser vivent són sobreviure i reproduir-se