Josep Arasa i Ferrer

Els sacrificats usuaris del ferrocarril a Catalunya coneixen bé el que és patir davant d’una xarxa ferroviària clarament deficitària amb una demanda de viatgers creixent. A Catalunya, dels 4.300 milions previstos en el Pla Rodalies 2008-2015 només se’n va executar un 14 %. D’aquesta quantitat, el 60 % es va gastar en el nou accés a l’aeroport del Prat. La inversió per català va ser de 250 euros mentre que la inversió per madrileny va ser de 907 €. Mentre que a Catalunya només es va realitzar un 24% de la inversió promesa, a Madrid aquest percentatge s’enfila fins al 153%.

Però per la tranquil·litat, o l’enuig, dels usuaris actuals cal recordar que l’actitud dels governs espanyols castrant les xarxes ferroviàries de Catalunya ve de lluny. Un exemple és la línia ferroviària d’Igualada. A finals del segle XIX va esdevenir el gran desenvolupament del ferrocarril a Catalunya amb finançament català privat. Igualada va quedar lluny del ferrocarril que unia Barcelona amb Saragossà passant per Manresa. L’any 1865 el tren de la línea Barcelona-Tarragona, va arribar a Sant Sadurní marginant, també, a Igualada. Els prohoms igualadins temien que aquesta situació els allunyes del progrés i condicionés el futur de la ciutat i les seves industries. Moltes van ser les iniciatives per sortir d’aquesta illa ferroviària.

L’any 1852 els fabricants igualadins Ramon Castells Pie i Francisco Castells Comas i el polític Celestino Mas van crear una junta per a la promoció del ferrocarril Igualada – Martorell. El 26 de setembre de 1853 el govern espanyol va autoritzar un estudi al sr. Arimon per a la creació d’un enllaç ferroviari entre Igualada i Manresa.

L’any 1855 les forces vives igualadines, amb el recolzament del polític i intel·lectual Pascual Madoz, inicien el projecte del ferrocarril d’Igualada a Sant Sadurní d’Anoia, que va ser redactat per l’enginyer Antoni Aguilera Gibert amb un pressupost de 14.750.000 pessetes; el tren sortia de Sant Sadurní i passava per Terrasola, Lavid i Sant Pere de Riudebitlles. Amb un import tan elevat per a l’època, calia la participació de les institucions i, davant la negativa d’ajuts del govern espanyol, els igualadins van rebaixar, momentàniament, les seves aspiracions i van començar a treballar en el projecte d’una línea de tramvia amb tracció animal que els unís amb Sant Sadurní.

La historia del tren entre Igualada i Sant Sadurní d’Anoia, va estar plena d’incidents. El 24 de d’agost de 1863 una reial ordre va atorgar la concessió del ferrocarril i el 19 de novembre es va constituir a Igualada l’empresa Sociedad del Ferrocarril de San Saturnino de Noya a Igualada. Tenia un capital social de 7.500.000 pts. amb l’emissió de 7.500 accions de 500 pts. i la resta van ser obligacions. De les primeres 7.500 accions, 3.000 ja estaven compromeses amb la companyia del ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona.

El 17 d’abril de 1864 en Josep March Pascual president de la societat ja tenia problemes de caixa per pagar els interessos del capital i les obligacions. Malgrat tot, van contractar les obres de construcció amb l’empresa francesa “Pascal Possicos et Pascal et fils” que van iniciar l’explanació entre Igualada i la Pobla de Claramunt sota la direcció de l’enginyer Federico Alameda. El 13 de maig de 1865 a Igualada van fer festa grossa, es van inaugurar les obres del ferrocarril que havia d’unir la ciutat amb Sant Sadurní. Per tal de seguir amb les expropiacions i abonar els costos de la contracta, el juliol de 1865 la companyia sol·licita dels accionistes un nou desemborsament, que en no ser atès provoca la paralització de les obres i la  fallida de la companyia.

Des de la fallida de la companyia (1865) fins a l’any 1882, el projecte de Sant Sadurní va ser motiu constant de debat, emplenava pagines dels diaris amb acusacions de corrupció, articles, parlaments i disputes entre els polítics i les localitats per on havia de passar. Terrasola, Sant Sadurní, Lavid i Sant Pere o Capellades, Piera, Masquefa i Sant Esteve Sesrovires eren utilitzades electoralment dividint i enfrontant els electors .

A la Vanguardia del 5 d’agost de 1881 parlant del ferrocarril de Sant Sadurní podem llegir  “passa como lo que cuentan de una señora que con un solo limon tomaba limonada todo el año y lo hacia sacando una gota de zumo por semana. Lo mismo podemos decir del ferrocarril electoral de San Saturnino; es un limon que cada vez que hay elecciones se estruja un poco..para que de el zumo de la credencial de diputado”. Una vella cançó amb aires de present.

L’any 1882, el diputat per Calaf, Santiago Serra i Cruselles, que en aquells moments és va fer amb la titularitat de la concessió, al·legava que la crisi financera i la manca d’ajuts del govern espanyol (?) havien provocat la situació. Per salvar el projecte proposa transformar la línea ferroviària de via ample a via estreta. El govern espanyol no admet les al·legacions i aquell mateix any declara la caducitat de la concessió.

El 12 de juny de 1882 la premsa publica una nota que reflecteix el interès d’un grup “de acaudalados vecinos de esta capital (Barcelona)” per obtenir la concessió d’una línea de tramvia “movido por tracción de vapor” entre Igualada i Vilafranca passant per Sant Quinti de Mediona i Capellades.  Aquell mateix any 1882, quan encara seguien els estudis ferroviaris, els igualadins,  amb un exercici de pragmatisme i amb el vist i plau del govern espanyol, van inaugurar un servei de diligencies, que unia Igualada amb Vilafranca en combinació als horaris dels trens. Certament encara no tenien estació de ferrocarril però, amb el pedaç de la diligencia, els igualadins i les seves mercaderies ja podien arribar a Barcelona i a Tarragona.

El 7 de setembre de 1882 es va constituir la companyia del Ferrocarril Economico de Igualada a Martorell. També va tenir forces problemes financers fins que va passar a mans de capitalistes belgues que, per fi, construeixen la via que trencarà el isolament igualadí. L’estiu de 1893, circula el primer tren. La companyia va ser l’origen dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Ja deu fer més de 20 anys que es va començar a parlar del ferrocarril entre Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès en el marc de la Línia Orbital Ferroviària. El 15 d’abril de 2010 al diari Avui podíem llegir  “l’Estat -que es qui fiançarà la línia orbital ferroviària- ha començat a redactar l’estudi informatiu, al qual posteriorment seguirà el projecte constructiu….. El ministre de Foment, José Blanco, apuntava que les obres podrien començar abans de 2015…..” Actualment,2023, tot està per fer.

Les actituds restrictives -o repressives- del govern espanyol davant les inversions a Catalunya repeteix la mateixa estratègia de fa més de cent anys. Les comunicacions ferroviàries al Penedès en son un exemple.