NOSAL3 en som + de tres

Una mica ajustadet, però us avisem amb temps perquè pugueu acudir-hi.
   Nosal3 encara no hem anat mai, així que enguany, amb el retorn, ho haurem de fer.
   Dintre hi teniu enllaços a dojo, per anar fent boca.

   Ens veiem allà, no?

Sí,

després d’un any sabàtic i de celebrar la 3a Intercomarcal
Cabotista en l’exili cubà, enguany (bicentenari del naixement de Bernat i Baldoví) torna a
aparéixer La Cabota, la revista
satírica més seriosa que ha donat esta terra: publicada per primera volta en
paper la primavera del 2005, a l’any seguent celebrà el seu primer aniversari a
Gandia amb la 1a Intercomarcal Cabotista, un
festival amb els millors -i més graciosos- artistes valencians i, en 2007,
després de huit números La Cabota es
deixà d’imprimir després de la 2a Intercomarcal Cabotista, pendent de
la refundació del cabotisme i de l’ampliació efectiva de la seua àrea efectiva
d’implantació, de l’Horta de Gandia a la resta del pastís valencià -Valldigna
inclosa-.

Ara, La Cabota es
refundarà com a portal digital baix la supervisió de l’exiliat Mr. Cabota i amb l’equip habitual d’Ausiàs
de Borja i Martorell, Lucrècia de Borja i Bairén, Xiquet Alemany i
altri, amb una nova edició del congrés de tot el cabotisme, l’antic i el
modern: este dissabte, 4 d’abril del 2009 a les 11 de la
nit al Cine Goya de l’Olleria (la Vall d’Albaida ),
podreu escoltar les ponències de Carles Pastor (artista
local emigrat a la Safor profunda), el Tio Fredo (una
jove promesa emergent de la cançó d’autor), Marian Díez (monologuista
monovera amb més de mil cares), Senior i el Cor Brutal (estil americana però
per riberenques), Pepet i Marieta (riberencs dellà el Sénia) i
el retorn de l’exiliat per excel·lència, Lluís el Sifoner, l’assot -i
la ferradura- de la gauche divine, l’enfant terrible de
la Nostra Cançó. L’entrada, com sempre, a 5 euros per
cap; ja podeu reservar-ne fins a tres-centes per correu a la cabota punt org.

Pensat i fet,

La Cabota
http://lacabota.org/

P.S: també teniu permís per a reenviar i difondre la bona nova, clar…
però no vos encanteu!

“Els tres contes” ens els vam llegir arran d’haver llegit la ressenya que us adjuntem i que per a què cal tornar a parlar-ne, el bloc és d’Enric Balaguer i es titula “A tall d’invocació”:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/113811

   A Flaubert el descobrírem llegint “El lloro de Flaubert” del qual també es parla a l’anterior enllaç, i a partir d’ací ens llegírem “L’educació sentimental” i “Madame Bovary”, imprescindibles per entendre a l’autor i les seues circumstàncies.

   Quant a Joan-Lluís Lluís, com se’ns amuntegava la feina, hem comentat ací (molt per damunt, tot siga dir) tres novel·les: “Els ulls de sorra”, “L’any de l’ós” i “Aiguafang”.

   Tot el que siga compartir experiències llegides i donar-los difussió sempre serà ben rebur en aquest bloc, ja ho sabeu.

Joan-Lluís Lluís.-  Va
néixer a Perpinyà el 1963. Va estudiar art a Montpeller. Actualment és
periodista i escriptor.

                El vam llegir
per primera vegada el juliol del 2003 en la seua novel·la “Els ulls de sorra”, ambientada en la guerra d’Algèria per la seua
independència dels francesos, i on un grup heterogeni de “soldats” de la
revolta, ho passa molt malament quan són fets presoners dels francesos i
portats d’una banda a l’altra pel desert.

                El
narrador de gairebé tota la història es diu Driss Mehamli, i la seua veu
“l’escoltem” des d’unes cintes de casset que ha gravat el periodista Norbert
Dunyach els dies del 8 al 10 de novembre (no diu de quin any) a Le Havre. La
novel·la acaba amb un narrador en tercera persona, i ens explica que el
periodista s’ha ficat en un bon merder per voler donar publicitat a les
barbaritats que cometeren els francesos en aquella “guerra”.

                Després
ens llegírem de la biblioteca “L’any de
l’ós” que també ens va impactar per la seua mescla de fantasia i realitat
en un poblet de muntanya pirinenca de la part francesa, i amb una idiosincràsia
local molt especial. Quan ens llegírem aquesta novel·la no ens recordàvem que
ja havíem llegit aquest autor!. Abans de llegir la seua darrera novel·la “Aiguafang” vam recuperar “Els ulls de sorra” i ens el vam tornar
a llegir l’1 de febrer d’aquest any.

                Quant a
“Aiguafang”, llegida de l’1 al l’11
de març, us copiem la contraportada, que la resumeix, de segur, bastant millor
que nosal3:

                “Som en
una Barcelona sotmesa a una quasi constant pluja d’aiguafang que corromp la
pedra dels monuments antics, difumina els contorns del paisatge i dificulta el
caminar de la gent. És una societat decadent i consumista, de persones
avorrides de viure i que converteix les successives onades d’immigrants en mà d’obra
esclava. En aquesta ciutat, tres personatges marginals, l’assassí, l’esclau i
l’oreneta, s’observen i se segueixen per intentar salvar-se i, potser,
estimar-se.

                Aiguafang
és una novel·la d’atmosferes opressives i de situacions límit. Joan-Lluís Lluís
ha escrit una faula crua i colpidora amb esclats inesperats de tendresa.”

                Altres
obres del mateix autor (que encara no hem llegit, però que us les deixem ací
per si voleu saber-ne més) “Vagons
robats” (1996), “Cirera” (1997), “El crim de l’escriptor cansat” (2000),
“Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos” (2002), “Diccionari de
llocs imaginaris dels Països Catalans”.  Quan
li demanen, també escriu lletres per a cançons.

              Anem a intentar posar també un vídeo (encara no ho hem fet mai) ahi va:

Vist que us ha agradat la traducció d’un article d’un diari, anem a encetar una nova categoria: Traduccions d’articles de premsa, on classificarem les notícies que ens interessen i que traduïrem dels diaris, i sempre que no puguen estar incloses en altres categories (per exemple, lectures, com l’anterior).

   I comencem en un article aparegut el 29 de març a la secció de “Naturaleza” del diari Levante-EMV, on es dóna notícia del descobriment, per part del nostre amic Vicent Boix, de l’orquídia donada per desapareguda a la Ribera Alta el 1996: Serapis lingua.

   La foto que il·lustra l’apunt és també del Vicent Boix. Afegim, en adjunts, una pintura de la flor de la Serapis lingua, feta per Mila, cònjuge del Vicent.

LEVANTE-EMV Diumenge 29 de març.  Secció: NATURALESA.

Una orquídia extingida
el 1996 floreix de nou a la Ribera.

Un forestal troba en un espai natural
de la comarca dues poblacions que sumen gairebé un centenar d’exemplars
d’aquesta flor salvatge.

Teresa-Juan Mompó – Alzira.

            L’orquídia Serapis lingua creix de nou a la Ribera Alta. El guarda forestal de
l’Alcúdia, Vicent F. Boix, ha descobert dues poblacions d’aquesta espècie
d’orquídia, que es va donar per extingida en el País Valencià el 1996, en un
espai de la Ribera Alta. Quasi un centenar de plantes componen aquest dos
grups. L’any passat, a finals de maig, durant un passeig per una zona de
muntanya, Boix va descobrir aquestes orquídies les quals estaven al final de la
seua floració. La seua tija mesurava prop de 35 centímetres, cada peu comptava
amb un parell de flors i es trobaven agrupades en dos grups de quaranta plantes
un, i prop de mig centenar l’altre.

            Dintre de poques setmanes, Boix té
previst tornar al lloc on detectà la presència d’aquestes poblacions d’orquídia
Serapis lingua per comprovar el seu
estat. Segons ha comentat a Levante-EMV, l’augment del nombre de porcs
senglars, especialment durant els dos darrers anys, representa un gran risc per
a les poblacions d’orquídies -àmpliament esteses per la comarca- doncs als
porcs els agraden molt les cebes subterrànies de les quals germinen aquestes
plantes. Els porcs senglars, juntament amb l’acció de l’home (l’avanç de les
urbanitzacions, l’entrada devastadora en zones de muntanya…), són els
principals enemics de les orquídies valencianes, que es caracteritzen per la
seua reduïda grandària, així com per les seues flors vistoses i, en ocasions
realment espectaculars.

            L’orquídia Serapis lingua està bastant estesa per tota la península ibèrica.
En al País Valencià se la va donar per desapareguda el 1996. La planta es
caracteritza per la seua tija erecta, de color verdós i amb ratlles rogenques
en la part inferior i l’altura de la qual oscil·la entre els 8 i el 55
centímetres. Solen comptar amb entre 4 i 7 fulles, que són alternes, verdes i
sense taques i estan disposades de forma helicoïdal. Una espiga $que té  entre 2 i 6 flors, de pètals i bràctees
punxeguts i de color púrpura i violaci, corona la planta. Floreix d’abril a
juny. A l’igual que la resta d’orquídies salvatges valencianes, l’orquídia Serapis lingua està protegida i la seua
recol·lecció dels espais on es reprodueix està, per tant, prohibida.

Afegim més dades,
servides per Vicent Boix:

Etimologia: de serapis
(déu egipci de la fertilitat); nom que fou emprat pels grecs per a designar una
orquídia considerada afrodisíaca. El nom de lingua
prové del llati lingua (llengua), per
la gran semblança del label amb una llengua.

Distribuïda per tota la regió mediterrània. En el territori
valencià fou detectada una població, en el litoral, que fou greument agredida
por l’urbanisme, fins el punt de declarar-la provisionalment com extinta.

Les activitats del Bloc Jaume I de l’Alcúdia omplen el mes d’abril de debats, aprenentatges, cinema, excursions i reivindicacions.
   Per començar, el proper divendres 3, Isabel Morant ens parlarà als sopars-xerrades de “El prestigi i el desprestigi de la política.
   El dijous 16, projecció del documental “Llach, la revolta permanent”.
 
   Modificació:

Dijous 16, no farem cine, ho deixem per al dijous 
següent, dia 23, ja que aquest dia hi ha teatre a la 
Casa de la Cultura

   El dimarts 21 començarà el Taller d’educació de la veu i la parla.
   El divendres 24 commemorarem el 25 d’abril.
   Finalment, el dissabte 25, Excursió per la muntanya de l’Alta Vinalopó.
   Dimarts 28, segona classe del Taller d’educació de la veu i la parla.
   Més informació, dins.

Bloc de Progrés Jaume I
Sant Jaume, 31
46250 L’ALCÚDIA
————————–
www.blocjaume.com
——————————
blocjaume@mesvilaweb.cat
—————————————-
Adreça Postal: Bloc de Progrés Jaume I
                   
 Apartat de Correus 111
                   
 46250 L’ALCÚDIA
———————————————————–
Telèfon del BLOC: 660519774
——————————————–
Els dijous, de 8 a 9 de la nit, es reunix la junta al Casal

ACTIVITATS PER AL MES D’ABRIL

Divendres 3, a les 21.30 hores, en el Casal, Sopar i xarrada amb Isabel Morant, professora
d’Història Moderna de la Universitat de València, que parlarà sobre ‘El prestigi i el desprestigi de la política’.

Dijous 16, a les 21.00 hores, en el Casal, Sopar i Cinema, projectarem la pel·lícula ‘Llach, la revolta permanent’. Porteu solament
l’entrepà.

Dijous 16, no farem cine, ho deixem per al dijous següent, dia 23, ja que
aquest dia hi ha teatre a la Casa de la Cultura

Dimarts 21, a les 19.00 hores, en el Casal, Taller
d’educació de la veu i de la parla.

Divendres 24, a les 20.30 hores, en la plaça Tirant lo
Blanc, commemoració del 25 d’Abril,
actuacions de la Colla La Rosca (Tabal i
dolçaina), Grup de Dansa, El Bolero, els Cabuts,
els Tornejants, els Negrets i els Dimonis Enroscats. A l’acabar,
inauguració del Casal (carrer Sant Jaume 31) on hi haurà picadeta de salats i
de dolços.

Dissabte 25, a les 8.00 hores, des de la Casa de la Cultura,
excursió per la muntanya de l’Alt Vinalopó’.

Dimarts 28, segona classe del Taller d’educació de la veu i la parla.

Entre ahir i hui hem traduït l’article publicat pel diari El País el passat 22 de març en la seua secció de cultura, i que ens parla de l’autor Roberto Bolaño. Ens ha servit per a conéixer una mica millor a aquest autor, mort el 2003 i per a entrenar-nos en la traducció del castellà (una vegada més).

   Esperem que gaudiu tant llegint-lo com nosal3 traduïnt-lo.

L’ENIGMA UNIVERSAL DE ROBERTO BOLAÑO.

Noves obres
exploten l’èxit
planetari de l’autor xilé, mort el 2003.

ELS PAÍS diumenge 22 de març de 2009

Lola Galán-Madrid

            A Roberto Bolaño no el canvià
l’èxit. No li arribà a temps. Quan va morir als 50 anys, víctima d’una cirrosi
hepàtica, el 15 de juliol del 2003, tenia una desena d’obres de culte que li
permetien, a tot estirar, viure desahogadament de la literatura. Ara, sis anys
després de la seua mort, el seu nom d’escriptor està en boca de tothom. Es
reediten els seus llibres, se li dediquen assaigs i articles, s’adapten les
seues novel·les per a teatre, s’estudien com a possibles guions de films. És
l’èxit en majúscules. Un vendaval que ho ha trastocat tot, encara que al seu
principal responsable ja no pot afectar-lo.

            Ja ho va assaborir una mica abans de
la seua mort, apreciat per la crítica, consagrat, fins i tot, com a millor
escriptor latinoamericà de la seua generació, fou una celeritat a escala
humana. La seua novel·la “Los detectives
salvajes”, teixida amb els vímets de la seua experiència juvenil a Mèxic,
havia estat la clau d’aquest ascens, a partir del 1998, que es va traduir en
dos premis importants, l’Herralde i
el Rómulo Gallegos. Això li va
proporcionar molts més lectors i un compte bancari sanejat, després d’una
dècada de penúria econòmica i mil oficis de sudaca
que diria ell.

            L’èxit amb majúscules, la seua
inscripció en una lliga superior d’autors, en la que només caben noms com el
Gabriel García Márquez o Jorge Luís Borges, entre els latinoamericans, li
arribaria amb la seua obra pòstuma “2666”
. O, millor dit, amb la seua edició nordamericana, la qual arribà a les
llibreries l’any passat. Una obra monumental, la més ambiciosa i complexa,
segons els crítics, que li ha obert les portes de la celeritat.

            La seua traductora, Natasha Wimmer,
tardà anys a vessar-la a l’anglès. Preguntada per la dificultat del llenguatge
de Bolaño, crescut a Mèxic, Wimmer, responia al magazine del New York Times:
“Va viure vint-i-tants anys a Espanya, i s’aprecia molt bé la influència del
l’espanyol castellà, almenys tant com la de Mèxic”.

            Novel·la de l’any per a la revista Time, ponderada per l’arxifamosa Oprah
Winfrey, “2666” ha estat elegit
millor llibre de ficció pel prestigiós Cercle Nacional de Crítics Literaris
d’Estats Units.

            Juan Villoro escriu en el prefaci
d’un llibre d’entrevistes sobre l’autor, publicat a Xile: “Com tants grans,
Roberto Bolaño corre el risc de convertir-se en mite pop”. Del que no hi ha
dubte és de que és un fenomen literari generador de milions de dòlars. Una mina
d’or susceptible de ser explotada. Perquè si l’èxit no va poder canviar a
Bolaño, ha canviat almenys el món que envoltà l’escriptor, nascut el 28 d’abril
de 1953 a Santiago de Xile, i establert a Espanya a partir del 1977.

            El seu llegat literari, a mans de la
seua vídua, Carolina López, ha passat a ser gestionat pel totpoderós Andrew
Wylie, l’agent més famós, i més temut, del panorama literari mundial. Wylie
està inventariant l’arxiu de l’escriptor, a la recerca de noves joies. De
moment, s’ha anunciat ja la publicació d’un llibre, “El Tercer Reich”, i es parla d’altres dues [novel·les] noves, “Diorama” i “Los sinsabores del verdadero policia” o “Asesinos de Sonora”.

            El seu marmessor oficiós, el crític
Ignacio Echevarría, amic íntim de Bolaño, creu, no obstant, que les obres en
paper, el material que està sent examinat ara per la vídua de l’escriptor i per
Wylie, “és una part arqueològica” de la seua obra. “Res d’allò nou que es
publique va a sumar a l’escriptor que és ja”, diu. Òbviament, no opina el
mateix la seua vídua, que viu encara a Blanes, amb el dos fills de la parella,
Láutaro, de 18 anys, i Añexandra, de 8. López declina parlar amb aquest
periòdic. En un correu electrònic explica que necessita preservar la intimitat
dels seus fills. No vol entrar en qüestions personals. A qui pot importar-li
que abans de morir Bolaño, la parella estigués pràcticament separada?. I, no
obstant, interessa. La revista xilena
“Quèpasa” dedicà recentment un
reportatge a la “companya final” de l’escriptor, la catalana Carmen Pérez de
Vega.

            La vida i obra de Bolaño apassionen
a un públic cada vegada més ampli, a mesura que la seua obra escala en la
llista de supervendes. I les seues novel·les són font d’inspiració. El Teatre
Lluire presentà l’any passat una versió dramatitzada de “2666″. I es parla d’una possible adaptació al cinema. “2666″, un relat dividit en cinc parts,
on es mescla l’humor amb la fantasia desbordant, i l’inventari detallat dels
assassinats de dones a Ciudad Juárez, conté tots els ingredients necessaris per
a interessar al setè art. Si “Los
detectives salvajes” “canvià el paradigma de l’escriptor latinoamericà”,
segons Echevarría, “2666″ la novel·la
del mal, ha provocat una vertadera deflagració en la societat estadounidenca.

            Jorge Herralde, director i fundador
d’Anagrama, l’editorial que ha publicat sistemàticament l’obra de Bolaño a
partir de 1996, s’explica l’èxit de l’autor per un conjunt de factors. “Susan
Sontag descobrí “Estrella distante”,
editada per New Direction en 2004, i no cessà d’alabar-la. Sontag era una
entusiasta de la literatura i una propiciadora de grans triomfs”, diu l’editor.
“Ahí començà l’ona Bolaño, que amb “Los detectives…” va fer un salt
enorme, perquè fou designada novel·la de l’any, i amb “2666″ arribà al màxim, a l’apoteosi, editada per Farrar, Straus i
Giroux. La força, la profunditat de Bolaño, la seua prosa addictiva i el seu
“mordaç examen del mal”, segons la crítica estadounidenca, “han fet la resta”.
La fascinació de Bolaño per la relació entre crim i art, el seu interés per la
investigació detectivesca, la seua curiositat de forense davant l’horror i el
mal, ha portat a crítics a comparar-lo amb Cormac McCarthy.

            Però
si eixe era el Bolaño escriptor, el Bolaño real, nét de gallegs, era, en canvi,
una persona tímida que creia en la bondat del bon escriptor. Apassionat lector,
devorador de cinema i de programes de televisió – sempre millor la tele que un best seller, solia dir -, conreador d’un cert talant rebel. En més
d’una entrevista, Bolaño recomanava als seus lectors joves que robessin els
llibres, sense més.

            Sobre els seus anys a Mèxic, on la
família es traslladà des de Xile, quan ell només tenia 15 anys, creà gairebé
una llegenda. Els elements més vívids d’aquella etapa, han quedat atrapats en “Los detectives salvajes” una novel·la
per la que deambula l’autor, convertit en Arturo Belano, i el seu amic Mario
Santiago, transmutat en Ulises Lima. Bolaño reconegué un deute profund amb
Mèxic, on va sentir la crida de l’escritura, i es va fer poeta.

            Bruno Montané Krebs el va conéixer
en eixe país, el 1974, i es feren amics. Montané apareix a Detectives, convertit en Felipe Müller. “En l’obra de Roberto no hi
haurà més d’un 30% de material real, la resta és pura invenció. Convé tenir-ho
en compte”, diu el poeta xilé, resident a Barcelona. “A Roberto el vaig
freqüentar a Barcelona. Quan es traslladà a Blanes (a començament dels anys
huitanta), ja ens vèiem menys. Però parlàvem molt per telèfon. Roberto era un
excel·lent conversador per telèfon, sobretot quan trucava ell”.

            Herralde i Echevarria li recorden
com un tipus amb gran sentit de l’humor, molt divertit. Treballava en un estudi
bastant modest, a Blanes, a la Costa Brava. En horari nocturn. Amb un paquet de
cigarretes a mà i empassant-se litres d’infusions amb mel, “perquè no podia
beure una altra cosa”. A Bolaño l’inspirava la música, però res d’autors
clàssics. Solia escoltar rock dur a través els auriculars.

            Roberto Bolaño pertanyia a una
generació que va créixer esperançada amb la revolució cubana i com a xilé, va
veure un horrible horitzó de canvi en el govern de Salvador Allende. El 1973
travessà Amèrica, de Mèxic a Santiago, en autobús i en autoestop, motxilla al
muscle, per a contribuir amb el seu granet de sorra a aquella revolució
pacífica. Però a Santiago el pillà el colp de Pinochet i fou detingut. Un
encontre amb dos vells companys d’estudis convertits en policies li va permetre
ésser alliberat huit dies després. I tornar a Mèxic en avió. Allà va recomençar
la seua carrera i fundà l’infrarealisme. Un experiment de rebel·lia literària,
inspirat en el dadaisme, radicalment contrari als grans escriptors
institucionals, als santons del règim. “Detestàvem a Octavio Paz”, declarava
Bolaño en una entrevista a la televisió xilena, en 1999, “però és un gran poeta
i un assagista dels més lúcids”.

            Aquella etapa li va servir a Bolaño
per a construir el seu propi mite. “La major part del que conta és veritat,
encara que no està clar quan de temps va estar detingut a Xile”, corrobora
Montané. Després de tot, Bolaño adorava a Borges, un mestre de la recreació
inventada. Havia llegit dues vegades tota la seua obra, i gairebé tots els
llibres publicats sobre ell. Però distingia els trucs i les trampes en la seua
personalitat. Adorava el maleïtisme
de poetes adolescents com Rimbaud i Lautreamont, però tenia clar que eren vides
extremes que no volia per al seu fill.

            De la fauna literària no tenia una
bona opinió. “L’escriptura és un ofici poblat de canalles i de babaus, que no
s’adonen de l’efímer que és”, declara en la mateixa entrevista de la televisió
xilena, realitzada en el seu primer viatge a la pàtria, després de 25 anys
d’absència.

            Fou una ocasió perfecta per a opinar
de tot, especialment de literatura, i d’autors xilens. Bolaño, que admirava a
Nicanor Parra, fou bastant dur amb els seus compatriotes. Es despatxà a gust
contra alguns dels més destacats. Ja ho havia fet amb els autors del famós boom i, sobretot, amb la llarga seqüela
dels qui transitaren eixos camins trillats amb enorme fortuna. Les seus
declaracions menyspreatives no foren passades per alt. “És curiós que llevat de
Jorge Edwards i, molt més tard, Vargas Llosa, cap dels autors del boom hagen dit una paraula sobre
Bolaño”, comenta Herralde.

            Enrique Vila-Matas, que freqüentà el
xilé a partir del 1995, diu que es va adonar de la grandesa de Bolaño, “quan
vaig llegir “Estrella distante” i “Los detectives salvajes”. Juntament a
Jorge Edwards vaig presentar aquest darrer llibre a Barcelona, el 1999, i allà
ja vaig exposar per escrit la meua percepció d’estar davant d’un geni de la
literatura”. Per això no oculta la seua estranyesa davant d’un altre fenomen
lligat a l’autor xilé. “Sempre m’ha cridat l’atenció el poc interés que ha
despertat Bolaño entre una gran part dels escriptors espanyols. És una
indiferència que s’ha d’enquadrar dintre d’eixa manca d’interés que senten
normalment els escriptors espanyols cap als seus propis col·legues, i més
encara si són latinoamericans”.

            Pot ser. Tampoc Roberto Bolaño va
anar amb moltes diplomàcies. Criticà a molts autors consagrats sense importa-li
el més mínim fer-se enemics. Què pensaria ara d’aquesta consagració global? Com
jutjaria les noves obres que té en cartera el seu agent nord-americà?
Segurament amb satisfacció, pensant al fi i a al cap en la seguretat econòmica
dels seus fills.    

ANAGRAMA EDITARÀ “EL TERCER REICH”

Carles Geli-Barcelona.

            El llegat Bolaño té diversos fronts.
Al sonor canvi d’agent literari (de la totpoderosa oficina de Carmen Balcells a
la del xacal Andy Wylie), s’afegeix
la ja hui irresoluble polèmica sobre si l’autor, detallista fins a allò
malaltís, hagués permès que la seua vídua anés desempolsant manuscrits dels
seus calaixos.

            El primer resultat d’eixa recerca es
donà en la passada Fira del Llibre de Fràncfort, on el catàleg de The Wylie Agency destacava “El Tercer Reich”, una novel·la
“completa” mecanografiada “però meticulosament corregida a mà”. És pur Bolaño
perquè hi ha una espècie de detectiu literari, personatges extravagants i un
sens fi de referències literàries. A saber: Udo Berger, que volia ser un gran
escriptor però que s’ha de  conformar amb
ser el campió de jocs de guerra de Stuttgart, decideix anar a l’hotel Del Mar
de la Costa Brava juntament amb un nou amor, Ingeborg, per a estrenar-se amb un
nou joc, El Tercer Reich, i preparar així un torneig internacional. Tot
correcte fins que el marit de la parella alemanya que acaben de conéixer
desapareix.

            Després
de set mesos d’àrdues negociacions, Jorge Herralde, editor d’Anagrama i que ha
publicat a Bolaño a Espanya, firmarà la setmana pròxima el contracte d’edició
de l’obra, que llençarà el gener del 2010. “És anterior a les seues dues grans
novel·les”, ubica Heralde, que diu, gairebé alleujat no saber res de les altres
dues obres inèdites, com demanant temps, sabedor de que la literatura és la
literatura… i les seues circumstàncies.

Seguim amb la recuperació de documents antics. El de hui fa referència a la novel·la de Frank McCourt “El professor”, ressenya feta per a l’assignatura de Llengua i Literatura Catalana i la seua Didàctica, el passat curs 2007-2008, i conduïda per Pilar Garcia, bona professora i amiga.

   Com podeu observar, va ser una època que li teníem una dèria a la primera persona del plural (NOSAL3) i que ara ja hem perdut. Som més de tres, cadascun de nosal3, o no?

Antoni MONTES i
BARBA-ROJA

Audició i
Llenguatge

Escola
Universitària Ausiàs March

Curs 2007-2008

Assignatura:
Llengua i Literatura Catalanes i la seua Didàctica.

Comentaris a “El professor” de Frank McCourt.

Per començar diré que des que vaig veure publicada
aquesta novel·la, sabia que l’havia de llegir, tard o d’hora, no per obligació
de l’escola, sinó per interés propi de formació personal, així que aquest
treball no em suposa cap càrrega. Després d’haver vist la pel·lícula de la seua
novel·la anterior (Les cendres d’Àngela, que ara, amb més motius, vaig a
llegir) i llegir les referències que els mitjans de comunicació ens han fet,
aquest Professor pense que ha acomplert totes les previsions que m’havia fet sobre
ell. La lectura d’aquesta novel·la ha servit per acabar de formar-me com a
persona primerament, i (crec) com a docent. M’he vist reflectit moltes vegades
en els pensaments que li ronden pel cap a Frank McCourt, i crec (una altra
vegada) que ja he entés allò de “distanciar-se d’un mateix per a descobrir-se”.
El que ens ensenya El professor, és que mai ens hem de donar per
satisfets en la nostra feina, sempre hi haurà coses que es poden millorar. Ens
fa mirar enrere (com ell mateix fa) i dir-nos a nosaltres mateixos les coses
que hem fet bé i les que hem fet malament, per a no repetir errors en el futur.

La persona que me’l va deixar, un bon amic, en
comentar-li dies després, quan ja la portava mig llegida, que què li havia
semblat em va dir que molt bé, però que era una mica pessimista (com la major
part de la classe que va parlar per comentar-la).Li vaig respondre que a mi em
recordava a mi mateix molt. I no pense que siga pessimisme el que ens transmet
Frank McCourt en la seua novel·la, sinó un mena d’assumpció de les pròpies
mancances. Humilitat és una paraula que comporta tints despectius, però eixa
podria ser la que definiria, al meu humil entendre, la novel·la que ens ocupa.

Quant a la versemblança de la novel·la, haig de dir que,
encara que alguna part siga inventada, està tan ben escrita, que a tots (a mi
almenys) ens han passat pel cap la majoria de les qüestions que li passen pel
cap al professor, són d’allò que se’n diu “temes universals”. És clar que  els dubtes no poden paralitzar-te, però serveixen
molt bé per avançar en l’adquisició de coneixement, si els saps tindre en el
moment oportú. No tot el que se’ns diu és cert, i cal tenir l’agudesa mental de
poder discernir allò que és veritat d’allò que és mentida. No sé si estic
parlant del llibre o del que m’ha aportat. Bé, m’és igual, seguim.

No dóna receptes magistrals, el professor. Ell mateix,
com qualsevol, no sap eixir de situacions que prèviament ha provocat. El que sí
ens recomana moltes vegades és l’observació i classificació que es pot fer dels
alumnes, no per jerarquitzar-los, sinó per a poder oferir-los l’ensenyament
d’allò que realment els interessa. No es pot obligar a aprendre a la força cap
matèria, i així cal saber aplicar el currículum d’una manera no agressiva. Que
els alumnes s’ho prenguen, no com un treball feixuc, sinó com un entreteniment
que a més, els aporta coneixements.

 No val a
proposar-se “enguany vaig a aplicar tal metodologia” sense haver calibrat els
alumnes i veure què és el que realment els motiva, per fer de l’aprenentatge
una activitat agradosa i atractiva. És per això que moltes vegades, quan durant
els cursos ens han proposat que prepararem algun tipus de materials, m’he
quedat una mica parat, ja que no saps a qui et vas a trobar a l’aula. És clar
que cal tindre una base sobre la qual poder començar a treballar, però sense
saber com són els alumnes, quines coses els agraden o els disgusten, en quin
medi social estan immergits, no es pot fer gran cosa. Tota la feina que es faça
d’antuvi es pot perdre abans de poder aplicar-la; feina que caldrà tornar a
fer. I açò no deu ser motiu de queixa, ans al contrari, dels errors es pot
aprendre i molt. Ja he dit que no hi ha receptes miraculoses, caldrà que
sapiguem modificar moltes vegades els plans proposats. Hem de fer-nos (com el
professor) moltes preguntes al voltant de la nostra manera d’ensenyar, sobre si
estarem aconseguint allò que volíem o tot el contrari (allò que se’n diu
“currículum ocult”).

Així, als companys i companyes que feren els comentaris a
classe de que és una mica pessimista, que té massa dubtes, se’ls pot preguntar,
i qui no té dubtes?. Esteu segurs de tot allò que sabeu i de com ho heu
adquirit?. Hem estudiat per portar nous “recursos humans” a la màquina
productiva o per formar persones que sàpiguen autorrealizar-se?.

Fins i tot haig de dir que m’ha fet veure tota la carrera
en perspectiva, en certa manera, m’ha servit de repàs. Toca tots els temes que
hem anat veient al llarg de la carrera com són el currículum ocult, com quan
acaba amb la classe esvalotada; la difícil tasca de l’avaluació: respecte de
què?, per a què? el seu poder de coacció per ser respectat, que si no el fas
servir, pots ésser menyspreat; les relacions amb els alumnes, de saber de què i
com parlar-los per fer que escolten i entenguen; les relacions amb els pares,
que sovint solen ser com l’exemple de la novel·la; les relacions amb els altres
companys, com els consells que li donava el catedràtic, que ell no entenia res,
però que “estava molt impressionat” (em va fer riure açò).

He entés finalment que a l’educació s’han de millorar
moltes coses. El treball a fer és constant i no ens hem d’estancar, hem de fer
tot el possible per a que les noves generacions siguen responsables i arriben a
ser subjectes conscients del seu paper en el món, no objectes de consum, dintre
d’una societat que caldrà millorar. Del que fem en l’educació dependrà la
societat del futur.

 I dintre de
l’educació, pense que el llenguatge, tant oral com escrit, i aniré més enllà i
afegiré visual-gestual, és la principal eina per aprendre i ensenyar-ho gairebé
tot.

M’agrada tant llegir perquè sé que sense aquest bagatge
no ho pots fer tu amb fluïdesa, vull dir que m’agradaria escriure, però …, no
sé si estic preparat, com el professor. Sempre estic disposat a aprendre alguna
cosa nova, “res humà m’és aliè”,  i sempre
sé que no en sé prou, que sempre puc millorar.

Ens hem llegit el llibre i hem vist l’oscaritzada pel·lícula (Slumbdog Millionaire) i us en fem cinc cèntims de les dues versions, molts bones, però bastant diferents.

   També us hem de dir que la classificació per categories ja l’hem acabada (quina faenassa!). Ja podeu consultar els apunts per temes. Recordar-vos que hi ha apunts amb més d’una notícia o activitat, les hem col·locades allà on hem cregut més adient.

   Per cert, se’ns oblidava dir-ho!: l’actuació de Eva Dénia al teatre La Clau d’ahir, FANTÀSTICA. Ens vam comprar el disc i tot!
   Si podeu, i actua a prop vostre, no us perdau la seua màgia, acompanyada per Carrasco a la guitarra i José Luís al contrabaix. El dit, una passada!.

¿Quiere ser millonario? de Vikas Swarup.

   Aquesta és la novel·la que va inspirar la pel·lícula “Slumbdog millionaire”, del director Danny Boyle ( El seu títol original és “Q and A”   -?- ). Sent la mateixa història en el text i en la pantalla, presenta grans diferències. La novel·la ens la va passar un amic, qui ens havia comentat, ja feia un parell d’anys, la seua impactant lectura.

   Ara, hem tingut la possibilitat de veure la pel·lícula quan encara no havíem llegit ni mitja novel·la, cosa que no havíem fet mai, per poder comparar-les millor. La pel·lícula està molt bé, però pensem que està una mica feta per agradar més si cap al públic. Ho diem perquè a la novel·la no hi ha una història d’amor que centre les accions, com passa a l pel·lícula. Hi ha, d’història d’amor, però molt al final. Els motius que porten a Rama Mahoma Thomas (nom del protagonista a la novel·la) a participar al concurs, tampoc són els mateixos. De totes les històries que conta al policia (a la novel·la li les conta a una advocada) només es repeteixen, amb variacions, la de Maman (aquell que recollia xiquets pel carrer i els feia mendicants, després d’haver-los “preparat”) i la temporada que es passa el protagonista al Taj Mahal. La resta és totalment diferent: les situacions, les preguntes del programa; Salim no és germà de Rama, i és menor que ell. La xicona de qui s’enamora al final de la novel·la és una prostituta que li paguen uns turistes anglesos a Agra, on està el Taj Mahal, no una companya d’infortunis al llarg de tota la pel·lícula.

   La manera de contar les històries, que a la pel·lícula és lineal (ell va contant des de que és menut fins que es fa gran), va fent salts endavant i endarrere, donant-li major vivacitat i sorpresa a la novel·la, havent de fer un esforç per anar lligant caps, i amb un desenllaç que mai ens esperem.

   No volem dir amb açò que una siga millor que l’altra, totes dues reflecteixen molt bé la misèria i la injustícia que es comet amb els pàries.

   De recomanable visió i lectura, ambdues històries. No deixeu de fer-ho, paga la pena!.

Carles Arnal, portaveu d’Els Verds Esquerra Ecologista del País Valencià ens respondrà a la pregunta: Per què calen veus ecologistes a les institucions valencianes? el proper dia 2 d’abril a la Casa de la Cultura d l’Alcúdia.

   En finalitzar hi haurà picadeta amb vi ecològic i productes de comerç just.

  
ECOFÒRUM

Per què calen veus ecologistes a les institucions valencianes?

Xerrada
de Carles Arnal,

ex
diputat i portaveu d’Els Verds Esquerra Ecologista PV

Presenta:
Paco Sanz

Compromís
per l’Alcúdia

Dijous 2
d’abril, 19:30 h.

Casa de
la Cultura  de L’Alcúdia

En
finalitzar la xerrada hi haurà una picaeta amb vi ecològic i
productes de comerç just

   Una vegada més el cap de setmana ve plagat d’activitats. Dintre hi tenim:

   En primer lloc, el V Festival de Poesia d’Oliva, amb la participació de Roger Mas, Clara Andrés i Marina Rosell. Dijous i divendres, 26 i 27.

   Després, el 28 de març, dissabte, a la Casa de la Cultura de Palma, actuació d’A MANTA, presentació del seu disc “Deixeu que parle la terra”.

   Hui, al programa del Canal 33 “El documental”, emissió del documental “Ser Joan Fuster”.

   Finalment, el Bloc Jaume I de l’Alcúdia ens convida a l’excursió per la Senda de l’Avenc, a la Vall d’Albaida.

   Com que hi ha diverses activitats, la classificació anirà a “Alter Activitas”. (Ja només ens falta la primera pàgina per tenir tots els apunts classificats).

Canal
33 estrena hui el documental ‘Ser Joan Fuster’

El programa nocturn
‘El documental’ del Canal 33 de Televisió de Catalunya emet hui dimecres, 25 de
març, el documental ‘Ser Joan Fuster’, produït per la Universitat de València.
Assagista, historiador, poeta, pensador independent, liberal d’esquerres, intel·lectual
compromés. Tot açò i molt més va ser Joan Fuster, un home fet a si mateix des
de sa casa de Sueca, que va impulsar una concepció nova i moderna del País
Valencià, fortament arrelada a la història i cultura del seu poble. El
pensament fusterià, expressat a través de l’assaig d’idees, la conversació i la
correspondència epistolar, va aconseguir nivells de lucidesa inigualables en el
segle XX valencià.

A partir de l’arxiu
literari i fotogràfic de l’escriptor i molts altres fons documentals, i d’entrevistes
amb més de trenta persones que el van conéixer, la pel·lícula construeix, al
llarg de setanta minuts de filmació en Alta Definició i després de més de tres
anys de treball, un retrat intel·lectual i humà de l’assagista. Realitzada per
Llorenç Soler i produïda pel Taller d’Audiovisuals de la Universitat de
València, conta amb la producció executiva de Miquel Francés i sobre un guió de
Nel·lo Pellisser, Albert Montón i Francesc Pérez i Moragón, que també ha
assessorat els continguts generals del film.

Han aportat el seu
testimoni, entre altres, Andreu Alfaro, Raimon, Josep Iborra, Doro Balaguer,
Francesc de P. Burguera, Ramon Lapiedra, Antoni Ferrando, Manuel Boix, J. L.
Bausset, Lluís Llach, Ricard Pérez Casado, Vicent Pitarch, Manuel Alcaraz, J.
Garcia Richart, Jordi Pujol, Pere M. Orts i Bosch, J. M. Castellet, Josep
Fontana i M. Cahner.

El documental es pot veure al següent link
mms://147.156.204.19/DO-ser_joan_fuster-val

—
Bloc de Progrés Jaume I
Sant Jaume, 31
46250 L’ALCÚDIA
————————–
www.blocjaume.com
——————————
blocjaume@mesvilaweb.cat
—————————————-
Adreça Postal: Bloc de Progrés Jaume I
                   
 Apartat de Correus 111
                   
 46250 L’ALCÚDIA
———————————————————–
Telèfon del BLOC: 660519774
——————————————–
Els dijous, de 8 a 9 de la nit, es reunix la junta al Casal

ACTIVITAT DE LA SETMANA

MARÇ

Dissabte 28, excursió
a la SENDA DE L’AVENC

Eixida: Des de la Casa de la Cultura, a les 9.00 hores

Recorregut: 6.8 km

Duració: Unes dos hores

Comarca: Vall d’Albaida

Població: Quatretonda

Cal portar solament l’esmorzar, i el dinar a casa o a l’Heretat
de Pere www.heretat.com/valencia/valencia.htm ons
ens cobraran 16 ? per dinar. Els qui es queden a dinar a la casa rural cal que
ho comuniquen per reservar taula i encarregar, clar està, el dinar.

Més d’una vegaga algú aplega tard a la Casa de la Cultura i es
queda sense fer l’excursió, per tant ha de fer dues coses, ser puntual o
telefonar.

Us presentem el V Circuit de Música en valencià. Hi teniu enllaços per participar-hi, així que si teniu un grupet o toqueu i canteu en valencià i voleu tenir una oportunitat, no dubteu a inscriure-vos!.

   També us informem que la classificació per categories de tots (tots!) els articles la portem per la meitat. A finals de setmana ja podreu consultar per temàtiques tots els apunts que escrivim. Alguns tenen més d’una informació, i hem decidit classificar-los per la major importància d’alguna de les notícies. Volem dir que alguns estaran en una categoria i, a més, parlaran d’alguna altra que no es correspon, però… què hi farem!.

Ja està ací el CONCURS ABORIGEN. Concurs de promoció
de la música en valencià on el guanyador podrà guanyar 500€ i tocar al
FESTABORIGEN, festival en el que tocaran músics consolidats de l’escena de
música en valencià!

Si coneixes algú que té un grup i està interessat, ja saps! CONCURS ABORIGEN!
(procés d’inscripció fins el 30 d’Abril!).

Podeu visitar-nos al Facebook (http://www.facebook.com/pages/CONCURSABORIGEN/62732550828#/pages/CONCURSABORIGEN/62732550828?v=info&viewas=594806551), al Myspace (encara en
construcció: http://myspace.com/concursaborigenbenissa), i ací baix vos deixe les bases del Concurs.. Qualsevol dubte: concursaborigen@gmail.com

—

CONCURS ABORIGEN.
“V Circuit de Música en Valencià”

1a fase, inscripció i classificació.
1. Podran participar tots els grups que utilitzen el valencià com a mitjà
d’expressió a l’escenari.
2. Serà indiferent l’estil de música que utilitzen els grups.
3. Com a mínim s’haurà de tindre 2 o 3 cançons al Myspace o enviar-les al
correu de l’organització per tal de que es puga seleccionar millor.
4. Per participar s’enviarà un correu amb el nom del grup, localitat i llista
de components que hi ha al grup i quin instrument toca cadascú (per al equip de
so).
5. L’organització escoltarà les cançons dels grups i escollirà X grups per a
tocar en directe a Benissa.
6. El dia 30 d’Abril serà la data limit per presentar-se.
7. Hi haurà dos grups premiats:

• El primer classificat actuarà el
Dissabte (25 de Juliol) al Festival amb grups de renom del panorama musical
català a més de 500€ en efectiu.

• El segon classificat rebrà un
Premi d’agraïment.

Observacions:
L’organització es reserva el dret a suspendre el concurs o modificar qualsevol
dels punts anteriors, com també la decisió de que els premis queden deserts.

Mentre Dani es decideix si fa el bloc del Teatre La Clau, ací anirem donant fidel constància de qui passarà, i si en tenim ganes, comentarem l’actuació, fins que el Dani (una altra vegada, a veure si es dóna per al·ludit) es faça endavant en la creació del bloc del Teatre La Clau.

   Així, doncs, el dimecres a les 22 hores, al carrer Sant Pere, 14 de l’Alcúdia, podrem gaudir de l’actuació d’Eva Dénia Trio “Toujours Brassens”.
   La veièrem a una tenda multinacional de València (no farem més propaganda) i ens va agradar molt. A l’Alcúdia, repetirem!

   Açò és tot.

Una història llarga que encara no ha acabat. Passeu i ja ens direu…
Ja hi ha desenllaç…

   Com funciona la
sanitat pública gestionada per una empresa privada?

   La història és
llarga, encara no s’ha acabat  i anem a
contar-vos-la. Anirem afegint els nous entrebancs que ens aniran (ens temem)
posant, total per donar hora per a optometria.

   Fa un parell
d’anys, notàvem que la vista ja no la teníem com abans, que ens costava llegir
la lletra menuda, cosa que mai ens havia passat. En preguntar pel procediment
per a demanar cita per a una revisió, ens digueren que s’havia de demanar torn
per al metge de capçalera i després aquest ens donava el torn per a
l’especialista. Uff què llarg. Ens informaren que si volíem, podíem trucar a un
número de telèfon de l’hospital d’Alzira on ens donarien dia i hora. Perfecte!,
no cal fer cua. Truquem, diverses vegades, fins que ens l’agafen. Demanem per a
fer la revisió i ens diuen que per a… finals d’octubre!  (eren a març, com ara, sis mesos comptats!).

Bé, ens resignàrem i com no corria massa pressa, doncs ens
esperàrem fins a octubre 2007. Ens augmentaren les ulleres de prop (fins
aleshores amb unes ens apanyàvem per a lluny i per a prop).

   Últimament, notem
que tenim problemes per a veure de lluny, així que ens diem: “anem a demanar
torn, aquesta vegada al metge, per veure si ho fa més curt”. El dimarts passat,
17 de març, anem a demanar torn per al metge, davall de l’ambulatori de
l’Alcúdia, que segons tenim entès, depèn de l’hospital d’Alzira, de gestió
privada. Ens el donen per al divendres a les 19 hores, ens atengueren a les
19:30. La metgessa, el metge que ens correspon no hi és, no sabem on és, ens fa
un paper i ens diu que abaixem baix, on ens donaren el torn per a la visita del
metge i allà ens donaran dia i hora per a l’especialista. Baixem i allà no hi
havia ningú, clar, a aquelles hores!. Per què hem de passar pel metge i després
qui ens dóna l’hora no ha fa abans?  Què
cobren per cada visita? Pensem que sí. 

   Li preguntem a qui
estava de guàrdia d’emergències i ens diu que passem demà, dissabte i que ens
ho donaran. Anem hui, dissabte i la dona que atén ens diu que això s’ha de fer
entre setmana, que els caps de setmana no ho poden fer!

   I ací estem
escrivint açò i renegant en veu baixa. El dilluns treballem pel matí (de
carter, quan a l’Alcúdia una altra vegada) i no sabem perquè, però en anar per
la vesprada ens diran que de vesprada no poden donar torn, que tornem de matí.
Esperem que no! Si és així, fins el dimecres no podrem anar de matí, ja que el
dimarts també treballem. Ja us direm com queda la cosa. Només falta que ens
donen la cita per a d’ací sis mesos! Ja seria per a no torcar-se!.

   El dilluns seguirem
amb el “culebron”.

El dimenge a la nit, comentant-ho amb un bon amic, ens va dir que ell hi aniria hui dilluns pel matí a demanar-nos els torn. Ens va renyar una mica, ja que, segons ell, les coses no es fan així… i com es fan? Ens han donat torn per al 12 de maig (mes i mig!, què bé) i perquè li’l donaven per a juliol, però ell, avesat a aquests tràmits, els ha dit que no podria anar-hi en eixes dates (s’ha fet passar per nosal3) i li l’han donat per al 12 de maig.

   Per què les coses les fan ( o les fem, ja no sabem què pensar…) tan difícils?. Si no hagués tingut un amic tan desinteressat, m’haurien donat torna hui per la vesprada? Si treballem, com podem fer per demanar aquestes revisions? Si nosal3 des de casa podem demanar hora per la vesprada, per què no ens la poden donar ells? Pregunets sense resposta hi ha un munt.

   Això és tot.

Us remetem el correu que ens ha enviat Xúquer Viu on ens convoca a diverses activitats. Algunes d’elles ja les em publicat, però no està de més que us les recordem, hi ha dues de noves per als dies 23 i 24 de març.

   La fotografia és dels Ullals de Baldoví.

   Salut!

Comencem amb la classificació per categories (si no açò serà un calaix de sastre/desastre)- Anirem a poc a poc classificant els apunts anteriors, així que si entreu i veieu que en falten: a poc a poc.

Comencem per aquesta que ens ha semblat interessant: Documents antics.

   El primer d’aquests documents: la ressenya de l’obra d’Alessandro Baricco “Seda”, escrita per nosal3 el curs 2005-2006 per a l’assignatura d’Anàlisi i Producció de Textos en Català, amb Xavier Mínguez de professor.

   Per cert, encara no hem llegit res més d’aquest autor, i això que diguérem que no tardaríem a llegir-nos altres obres seues. Veieu, per a això també serveix recuperar aquests documents, per adonar-nos que no hem fet el que ens proposàrem i rectificar…

   Bo, passeu i gaudiu del comentari, i si encara no us l’heu llegit, feu-ho, no us decebrà.

PD. per cert, hi ha pel·lícula, l’haurem de veure!

Antoni
MONTES i BARBARROJA

Segon
d’Audició i Llenguatge

Escola
Universitària Ausiàs March

Curs
2005-2006

Assignatura:
Anàlisi i Producció de Textos en Català.

“SEDA”,
d’Alessandro Baricco.

Després de moltes recomanacions per part d’amics i coneguts i un parell
d’ajornaments per a “més endavant”, la lectura de “Seda” d’Alessandro Baricco
ens ha agafat en falta. Ho diem perquè hi ha un abans i un després de la
lectura d’aquesta història, que no és novel·la, que no és conte, que
transcendeix qualsevol concepte previ del que és contar una història. No
tardarem a llegir la resta d’obres d’aquest autor per veure si és tan subtil,
tan discret, distret i silent com aquest.

 Nostàlgica recerca de sentiments que mai s’anomenen, és la història d’Hervé
Joncour, lacònic personatge que recorre el món en busca d’una exòtica càrrega.
Fins que un dia torna amb una càrrega encara més delicada, la d’uns ulls
perfectament muts que es creuen amb el seus. Subtilisme mescla d’història i de
faula, relat delicat sobre l’amor, d’un erotisme contingut, Seda és un teixit
de silencis, de gestos gairebé simbòlics que recobreixen angèlicament una
passió volcànica que no es consuma.

 És un text màgic que envolta al lector amb una narrativa que en ocasions
sembla parca, però que dóna una impressió tan precisa, fins i tot més que si
fos una narrativa llarga i detallada.

 En aquesta història, les emocions queden al descobert, però no amb
sentiments elevats, sinó com pluja que cau. El mateix protagonista pensa en
algun moment que més que viure la vida, hi assisteix a ella. Com hem dit, no
arriba a ser una novel·la, i és més que un conte. És una història contada d’una
manera tan detallada com distant, plena de silencis amb els quals sap molt bé
jugar l’autor.

 Emprant recursos de la cultura oral, com el de repetir els diversos viatges
d’anada i tornada del protagonista al Japó, que passen sempre pels mateixos
llocs i que ens fa gairebé repetir-los com si es tractés d’una cantarella,
l’autor fa que ens agraden aquestes repeticions, com la tornada d’una cançó.
També l’arribada al poble, sempre en la mateixa època i just per poder anar a
missa el protagonista, marquen el pas del temps com un rellotge màgic i
torbador.

 El negoci de la seda de finals del segle XIX que va fer que l’economia d’un
petit poble del sud de França, Villededieu, es disparés, serveix d’excusa per a
contar-nos una història d’encontres i desencontres, on no sabem mai ben bé quan
es tornarà a donar la coincidència de dos éssers que no es coneixen i que només
s’han comunicat mitjançant mirades i gestos.

 El tema hauria pogut ser qualsevol altre, el lloc, també, el que queda com
a pòsit són els silencis, els gestos, les mirades i les emocions més que els
sentiments, com ja hem dit.

 Una història d’amor que no quadra dintre de les estructures de les
històries d’amor que coneguem, amb una sorpresa final que ens fa l’amor encara
més intel·ligible, més enigmàtic, més emotiu si cap.

Un correu enviat des del voluntariat lingüístic de la Universitat de València ens informa de les darreres activitats del grup Viarany. Al final hi ha una excursió que era per a ahir: ho sentim molt i procurarem que no ens torne a passar!

Companyes i
companys us informem de la darrera activitat que organitzarem aquest mes
de març:
 
Dissabte
28 de març: Visita guiada a la ciutat de Xàtiva
 
Eixida:
A les 8:00 hores des de la parada de metro Túria a València i a la mateixa hora
des de l'estació de trens de Gandia.
Us
recordem ,a totes aquelles persones que s'apunteu  a l'excursió, que
ens envieu un mail fent-nos-ho saber i indicant-nos si disposeu de vehicle.
En
acabar l'excursió acudirem a la calçotada popular que des de fa temps organitzen
els companys i companyes de l'Ateneu Arrels i Endavant-Comtat-Vall d'Albaida a
Beniarrés. Per tal d'apuntar-se a la calçotada entreu al bloc de l'ateneu
Arrels on en breu us informaran de com fer-ho: http://blocarrels.blogspot.com
 
Salut
i muntanya!
 
Pd:
Us recordem que la 2ª edició de la marxa pels PPCC ja està en marxa i la gent
ja està apuntant-se, el darrer dia per  a fer-ho és el proper divendres 27
de març. Trobareu tota la informació sobre la marxa així com la butlleta
d'incripció en la nostra plana web: http://www.viarany.org/
 
Ppd:
Per cert, encara esteu a temps d'apuntar-se a l'excursió que organitzem al
cavall Bernat el proper 17 de març dins de la programació de les Falles
populars i combatives(http://www.maulets.org/veureag.php?id=811, http://www.fallespopulars.org/). Tot i que una part del grup estarà
ascendint el Toubkal una altra ens quedarem amb vosaltres per gaudir també
d'unes falles muntanyeres i valencianes. Us esperem!