“Seda” d’Alessandro Baricco
Comencem amb la classificació per categories (si no açò serà un calaix de sastre/desastre)- Anirem a poc a poc classificant els apunts anteriors, així que si entreu i veieu que en falten: a poc a poc.
Comencem per aquesta que ens ha semblat interessant: Documents antics.
El primer d’aquests documents: la ressenya de l’obra d’Alessandro Baricco “Seda”, escrita per nosal3 el curs 2005-2006 per a l’assignatura d’Anàlisi i Producció de Textos en Català, amb Xavier Mínguez de professor.
Per cert, encara no hem llegit res més d’aquest autor, i això que diguérem que no tardaríem a llegir-nos altres obres seues. Veieu, per a això també serveix recuperar aquests documents, per adonar-nos que no hem fet el que ens proposàrem i rectificar…
Bo, passeu i gaudiu del comentari, i si encara no us l’heu llegit, feu-ho, no us decebrà.
PD. per cert, hi ha pel·lícula, l’haurem de veure!
Antoni
MONTES i BARBARROJA
Segon
d’Audició i Llenguatge
Escola
Universitària Ausiàs March
Curs
2005-2006
Assignatura:
Anàlisi i Producció de Textos en Català.
“SEDA”,
d’Alessandro Baricco.
Després de moltes recomanacions per part d’amics i coneguts i un parell
d’ajornaments per a “més endavant”, la lectura de “Seda” d’Alessandro Baricco
ens ha agafat en falta. Ho diem perquè hi ha un abans i un després de la
lectura d’aquesta història, que no és novel·la, que no és conte, que
transcendeix qualsevol concepte previ del que és contar una història. No
tardarem a llegir la resta d’obres d’aquest autor per veure si és tan subtil,
tan discret, distret i silent com aquest.
Nostàlgica recerca de sentiments que mai s’anomenen, és la història d’Hervé
Joncour, lacònic personatge que recorre el món en busca d’una exòtica càrrega.
Fins que un dia torna amb una càrrega encara més delicada, la d’uns ulls
perfectament muts que es creuen amb el seus. Subtilisme mescla d’història i de
faula, relat delicat sobre l’amor, d’un erotisme contingut, Seda és un teixit
de silencis, de gestos gairebé simbòlics que recobreixen angèlicament una
passió volcànica que no es consuma.
És un text màgic que envolta al lector amb una narrativa que en ocasions
sembla parca, però que dóna una impressió tan precisa, fins i tot més que si
fos una narrativa llarga i detallada.
En aquesta història, les emocions queden al descobert, però no amb
sentiments elevats, sinó com pluja que cau. El mateix protagonista pensa en
algun moment que més que viure la vida, hi assisteix a ella. Com hem dit, no
arriba a ser una novel·la, i és més que un conte. És una història contada d’una
manera tan detallada com distant, plena de silencis amb els quals sap molt bé
jugar l’autor.
Emprant recursos de la cultura oral, com el de repetir els diversos viatges
d’anada i tornada del protagonista al Japó, que passen sempre pels mateixos
llocs i que ens fa gairebé repetir-los com si es tractés d’una cantarella,
l’autor fa que ens agraden aquestes repeticions, com la tornada d’una cançó.
També l’arribada al poble, sempre en la mateixa època i just per poder anar a
missa el protagonista, marquen el pas del temps com un rellotge màgic i
torbador.
El negoci de la seda de finals del segle XIX que va fer que l’economia d’un
petit poble del sud de França, Villededieu, es disparés, serveix d’excusa per a
contar-nos una història d’encontres i desencontres, on no sabem mai ben bé quan
es tornarà a donar la coincidència de dos éssers que no es coneixen i que només
s’han comunicat mitjançant mirades i gestos.
El tema hauria pogut ser qualsevol altre, el lloc, també, el que queda com
a pòsit són els silencis, els gestos, les mirades i les emocions més que els
sentiments, com ja hem dit.
Una història d’amor que no quadra dintre de les estructures de les
històries d’amor que coneguem, amb una sorpresa final que ens fa l’amor encara
més intel·ligible, més enigmàtic, més emotiu si cap.