Mails per a Hipàtia

Aquesta nit Biel Mesquida i Maria del Mar Bonet han cantat junts a la universitat vella, al carrer de la Nau. Han fet poemes de l’Ovidi i de Guillem d’Efak. I dic que han cantat perquè el Biel fins i tot s’ha atrevit a fer-ho -molt bé, per cert. L’entorn d’aquest claustre sempre m’ha semblat bellísim, des de la primer vegada que hi vaig ser ja fa tants anys. Té una sobrietat i una solemitat alhora que et transporta a un altre temps. Ple de gent, amb unes llums justes i amb aquelles cançons aquesta nit ha resultat ser un xicotet paradís. Joan Lluís Vives, el jueu valencià símbol de la millor cara universal de la nostra cultura, s’ho mirava des de dalt del pedestal, sempre esquerp i digne.
De vegades hi ha gent que pot reinventar cançons, no sé si sabent-ho. Aquesta nit ho ha fet na Maria del Mar amb l'”Homenatge a Teresa” de l’Ovidi. En acabar, en un dels racons del claustre en Biel estava feliç i m’he atrevit a dir-li a la Bonet, crec que només amb un filet de veu, que semblava que l’Ovidi haguera escrit aquells vals per ella. Espere que algú ho haja gravat…

“Volem l’estatut”, “Som una nació” i “Llibertat Xirinacs”. Qualsevol dia d’aquests tornarà el “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”? Ai senyor…

He llegit amb calma el llibre sobre els ex-valencians que tant d’enrenou sembla que ha motivat.

La tesi és divertida i conec de sobres una bona part dels autors com per saber que la seua capacitat intel·lectual és més que important. Així que intentaré afinar els comentaris.

Alguna de les coses que diuen ja han estat dites i redites abans, en els contexts de revisió de Fuster. Especialment que “Nosaltres els valencians” és una obra escrita a contracor i amb presses. Que no és precisament la que ell estimava més de la seua producció, etcètera. Això és indubtable. La citació de Montaigne inicial ja ho deixa clar. Però crec que la insinuació que es vol fer va més enllà de l’obra. Usar la (relativa, amb tot) fragilitat de “Nosaltres els valencians” per a insinuar que Fuster no era tan catalanista com aparenta és estirar com un xiclet l’argument fins a un punt on ja no li queda sucre.

El que em sorprèn més de tot és que posen d’argument central la caricatura valenciana. Venen a dir que al Principat només interessem els valencians que servim per a una caricatura concreta: o blaveros iracunds o catalanistes de colònia. I ells cauen en el mateix. Poques coses venen més avui al Principat que un valencià que ho qüestiona tot, que els diu a ells que possiblement no hi ha remei i que no cal que es preocupen més i que ataca l’Eliseu Climent i la seua paradeta. Simplement em desconcerta que no se n’adonen fins a quin punt fan això que denuncien.

I queda, encara. el retret permanent als valencians que hem fet carrera i vivim a Barcelona. És com si fórem culpables, com si abandonarem el país a la seua sort per salvar la nostra sort individual. No dic que no hi haja casos així. jo no en conec però supose que els hi ha. Però conec massa casos de gent que ha marxat de València i han seguit treballant com a bojos dia i nit pel país. No em sembla just generalitzar.

Finalment hi ha la quarta via. Sóc molt escèptic. Seguisc pensant que els valencians només tenim dues vies. O l’ofrenda permanent a Espanya o el catalanisme, en el grau que siga. Una tercera via ja la van intentar l’Eliseu, el Quico Mira, mig Bloc i aquell parell d’indocumentats que van guanyar l’Octubre. I va acabar on podia acabar: ofegada de contradiccions. Què hem de pactar i amb qui? Ara parlen d’una quarta via, que no pot pactar amb els cerrils. Bé. Que li diguen com vulguen. Si ho aconsegueixen estaré content -poques coses m’agraden més en aquesta vida que em facen canviar d’opinió. Però no crec que ho aconseguisquen. No dic, ep, que el catalanisme a seques i fort siga la resposta. No dic que moderar el llenguatge i la simbologia no puga aportar beneficis -dubtosos, de tota manera a la vista dels trenta anys darrers. El que dic és que, al final, o cantes la sarsuela del mestre Serrano o lliges Joan Fuster.

Ha mort Haro Tecglen, una de les poques raons que em quedaven per a llegir El País. El van arraconar a la columna de televisió però des d’allà era capaç de descriure la realitat tal i com ell la veia i de fer-ho, a més, escrivint de forma bellísima.
Algunes vegades, és cert, Haro m’incomodava amb els seus comentaris. Però la incomoditat que generava era creativa. Hi ha dues classes d’incomoditat. La que et provoca la Cope, per dir-ho clar i fàcil, i la que provoca gent com l’Haro. La primera no val ni un minut de temps. No té fons intel·lectual, és pur crit selvàtic. Paquidèrmic si és que els paquiderms criden. La segona, quan provoca discrepància, la de l’Haro o el Barnils, el que fa és crear curiositat intel·lectual. Provoca que et preguntes interiorment perquè penses el que penses i no el mateix que pensa ell.
He anomenat Ramon Barnils, un altre mestre diferent d’Haro però semblant. I ho he fet perquè hi ha un aspecte que els relliga i que conforme passa el temps em sembla més important: la independència radical de pensament.
Jo a l’Haro crec que només el vaig saludar una vegada a València i per tant no puc parlar d’ell, de les seues actituds vitals, de la seua manera de fer. Però del Barnils vaig aprendre una vegada una lliçó inoblidable, que em sembla il·lustrativa de la forma de fer, de la radicalitat lliure de pensar, i que sospite l’Haro hauria subscrit.
En una ocasió, quan jo treballava a El Temps, un amic meu va escriure un llibre important. I em va demanar que li demanara al Barnils que en parlara a la seua columna. Va accedir i el va destrossar. Va publicar una columna duríssima contra el llibre i jo vaig entendre, sobtadament, que la llibertat de pensament és irrenunciable sempre i en tot moment. Fins i tot quan et porta a incomodar un amic. O sobretot quan et porta a incomodar un amic.

Cada vegada ens queden menys mestres. Avui en tenim un menys.

Llisc a l’Avui el que sembla ser una mena de reportatge sobre un llibre escrit pel Toni Mollà, l’Emili Piera, Paco Bayarri, Manolo Jardí i altres. No s’entèn el text però sembla que han escrit un llibre proclamant-se ex-valencians i “denunciant” el “negoci del catalanisme”, l’Eliseu Climent i la postura “neocolonial” de Catalunya.
Esperaré a llegir-lo per donar la meua opinió perquè realment del que publica l’Avui és difícil entendre alguna cosa. Però em sona a la vella cançó de l’enfadós…

Avui a la pàgina 20 fan un reportatge sobre el marit de la Merkel, herr Sauer, i el tercer pàrraf comença dient:

“Sauer significa en espanyol agre, sorrut, esquerp”.

Estic sorprés: això de l’espanyol s’assembla cada dia més al català. Però no acabe d’estar segur que es diga “agre” en espanyol. Em sona que es diu “agrio” o alguna cosa semblant…

(Comentari al marge sobre el Planeta: ¿tan mal està això de la literatura en espanyol que necessiten tirar mà d’una escriptora fluixeta en català per al més gran dels seus premis?)

Em sembla que una bona manera de celebrar el 12 d’octubre és recordant que el primer ferrocarril espanyol, contra allò que se sol dir, no anava de Barcelona a Mataró sinó de L’Havana a Güines.

Dir que el primer ferrocarril espanyol és el de Mataró és enganyar a tothom i manipular la història. Quan es va fer el tren de L’Havana a Güines aquestes dues poblacions eren tan “espanyoles” com ho són avui Mataró i Barcelona. El fet històric, irrefutable, és que el primer ferrocarril espanyol és el cubà perquè l’illa ho era aleshores. I si no és així cada vegada que perguen un llençol (ells) haura de refer la llista. Què en diran quan Barcelona i Mataró deixen de ser espanyoles?

Clar que aquesta manera de veure la història no l’acceptaran mai perquè voldria dir que la nació és un concepte mòbil i Espanya una entitat minvant. En aquest sentit val la pena recordar que la constitució de Cadís, ara tant de moda, parlava de la indissoluble unitat de la nació espanyola “en dos continents”, i que en realitat n’eren quatre els continents on hi havia un tros d’Espanya (amb les Filipines, el Marroc, la Guinea i els altres territoris africans, les Canàries incloses i Buenos Aires i Lima i L’Havana…).

Ara fora d’Europa ja els queden només Ceuta, Melilla i les Canàries. I ja li veuen les orelles al llop fins i tot a l'”Espanya” europea…

El Termcat ha decidit que dels blocs se’n diu blocs. Estic content. Per primer vegada sé l’etimologia d’una paraula amb detall. Va passar quan la redacció de VilaWeb estava encara a la Rambla Catalunya. En una reunió el Jaume Cabaní i l’Assumpció Maresma discutien el que havia de ser el projecte de MÉSVilaWeb. Quan ell va explicar què eren els blocs ella va dir: ah! com els blocs de notes. I blocs es van quedar.

(Sembla ser que algú més havia pensat en el mateix per altres bandes però supose que podem reclamar una certa paternitat…)

Cada vegada hi ha més pressió per tal de fer desaparèixer l’ICANN i passar a una coalició de governs el control de la xarxa. El run-run és cada vegada més concret, com explica aquest article de The Guardian. Per pèls, doncs. El .cat en mans del govern hauria estat difícil difícil…

He estat aquests dies a Eivissa, participant en una trobada de diputats del parlament europeu membres del grup dels Verds i l’Aliança Lliure Europea. Comandats per Bernat Joan feien un debat sobre la normalització lingüística arreu d’Europea i em van fer explicar el paper que pot jugar internet en els procesos de recuperació nacional. Encantat.
Ahir a la nit vàrem anar a sopar a Sant Agustí i vaig seure a la (llarga i plural en extrem) taula entre una xicota basca i un xicot de la minoria sueca de Finlàndia. L’anècdota és que tots dos parlaven català prou més que bé. Per cert el finlandès em va explicar que al seu país quan els toca fer la mili els qui parlan suec van a parar a una brigada sueca. Costa d’imagina que ací ens tocara fer la mili i ens enviaren a una brigada catalanoparlant. I no dic ja bascoparlant…

Passejant pel carrer veig un home gran amb camisa blava i boina roja. Vista la histèria que provoca l’estatut em tem el pitjor però quan passa pel meu costat em fixe i no duu emblemes de cap classe. FIns i tot el blau diria que no és aquell tan fosc que gastaven els de la Falange…

“If a Catalan speaker in Barcelona also speaks English, he can work in any multinational corporation there, or transact business across Europe. He no longer has to master Spanish to rise out of the local economy…”

Ho diu ací el principal diari econòmic de Bangla Desh. Això de la globalització comença a ser fins i tot divertit.

De bon matí, just eixint de casa, em trobe enganxat un cartell en la paret. És d’un home a qui li varen robar el mòbil ahir. En el cartell demana al lladre que es quede el mòbil però li torne la targeta perquè hi ha un missatge de la seua filla, que va morir la setmana passada. Amb molta amabilitat -i dolor- indica al lladre on podria deixar de forma discreta allò que més vol.

De tant en tant el correu vell, aquell que li has de posar segells, porta petites joies a dins. Fa unes hores me n’ha arribat una. Es tracta d’un llibre publicat a Catarroja per Afers i que sota el títol de “Pensar la contemporaneïtat” recull divuit converses amb historiadors.

He llegit a tota pressa les entrevistes que, per interés personal, em feien més gana. Bé historiadors que sempre m’han interessat com Pierre Guichard i James Casey, bé historiadors o personatges que m’han estat pròxims com són els casos d’Alfons Cucó, Joan Fuster o Pep Termes.

Les entrevistes, pel que he vist, són d’un nivell molt alt. I de bon llegir. Evidentment cada personatge explica el que vol sobre la seua vida i la seua manera de llegir i escriure la història. L’entrevista amb el difunt Alfons Cucó, per exemple, segueix la via dels seus darrers escrits -un intent, des del meu punt de vista, de netejar la seua poc afortunada etapa política. Però totes elles resulten extremadament interessants. He gaudit molt, és un altre exemple, de l’entrevista amb l’irlandés Casey i he entès com mai abans la seua relació amb el Regne de València. Fins i tot m’he entès a mi mateix llegint una explicació seua: “quan mires el teu propi país i no ets capaç de veure-hi clar perquè el sol t’enlluerna, girar la mirada en una altra direcció, intentant entendre l’altre, és una bona manera de mirar d’entendre el teu mateix, o, almenys, és una bona manera d’aproximar-s’hi”.

Agustí Colomines i Vicent Olmos (Editors)Pensar la contemporaneïtat
Editorial Afers
Catarroja – Barcelona – Palma 2005ISBN: 84-95916-39-8

Tornen a insistir alguns en la vella tesi de l’artificialitat del català. Argumenten que l’obra de Pompeu Fabra va ser crear un llenguatge artificial, allunyat del català real i amb la “intencionalitat política” d’apartar-se de l’espanyol.Dijous vaig trobar a Áncora i Delfín, una de les meues llibreries favorites, una edició molt interessant dels “Essais” de Montaigne. En vaig llegir una part fa molts anys en argentí, o en mexicà no ho recorde bé. Aquesta vegada em va semblar que ja estava preparat per a llegir-los en l’original francès. I m’hi he posat. Curiosament, i d’ací la referència a Pompeu, el francès de Montaigne quan discrepa del francès d’avui em sona més pròxim. Aposté contra prémédité o depuis per après, per exemple.Evidentment hi ha un efecte Darwin -segurament com més reculem enrere en les llengües llatines més paregudes són entre elles. Però i el Pompeu francès? Diferenciar-se, parlant de llengües, no és crear?