L’única sort d’estar fora de servei, com és el meu cas aquesta setmana, és que si t’arriba un petit regalet entre pastilla i xerop pots gaudir-lo. I a mi m’ha arribat: el cd i dvd dels Obrint Pas que es posa a la venda dilluns.
El dvd aplega el concert de València del passat abril i vos el recomane de forma absoluta. L’ska i les músiques dels Obrint Pas és cert que em pillen una miqueta vell i a vegades em sonen massa intenses -ai!. Però el concert, amb els amics, la gent que canta amb ells, el missatge que recórre l’escenari tota l’estona i els milers d’assistents és una inflada d’aire net que es fa difícil d’oblidar.
Hi ha moment que posen literalment la carn de gallina. Els Obrint Pas, en aquest sentit, són uns mestres barrejant l’arrel valenciana més popular amb el missatge més radical i la música. Fins i tot a qui no li agrade no podrà deixar d’apreciar la coherència i la força d’una banda que crec que ens anuncia que els temps estan canviant.
Massa sovint els valencians ens manifestem a nosaltres mateixos pessimistes. I no dic res de com ens retraten des de fora, que no hi ha res a fer i tot això… Jo he viscut el final dels setanta, quan semblava que el país es podia crear i la duresa dels vuitanta i els noranta on el PSOE primer i després els salvatges del PP varen creure que enfonsaven per sempre més el nacionalisme valencià, el valencianisme catalanista. Quan a base de violència, lleis arbitràries i control absolut dels mitjans de comunicació varen fer tot el possible per treure-nos de la història.
Han estat vint anys molt durs. Duríssims. Però no només no han aconseguit treure-nos sinó que darrerament hi ha signes clars de retorn. En bona lògica, amb l’esforç que han fet “ells” avui no hauria de quedar res de nosaltres. I en canvi no només queda sinó que creix i es fa més visible que mai en els darrers quinze o deu anys. Manca la política, això és veritat. La barrera del cinc per cent és una de les peces essencials del control polític del País Valencià que Guerra i Abril varen dissenyar. Però fins i tot això sembla que es podria esberlar. Ep! i veuríem un país molt diferent. Veuríem el país real que fins avui ens han amagat.
Reconec que fa mesos que em sent molt optimista. Molt. El pitjor ha passat i note creixer des de baix una força que m’està trasbalsant sentimentalment. El camp de la música, com en tantes coses, és un escenari privilegiat per tal que això es faça visible i en pocs llocs ho pot ser tant com en el concert dels Obrint Pas, una gent que està fent pels joves d’ara el que Raimon va fer per nosaltres. I si algú creu que són una anècdota que es mire (i es compre) el dvd i que vigile tots els qui els acompanyen.
Hi ha un detall, especialment, que em sobta i alegra: com assumeixen la cultura valenciana i la fan una eina de lluita. Albades i bastoners, muixarangues i gegants, foc, foc i més foc, dimonis, bandes de música fent marxes mores… La nostra generació va ser molt més freda al respecte, massa intel·lectual, segurament. I el valencianisme que esclata amb Obrint Pas és més catalanista encara (“som del sud”) i però més epidèrmicament valencià també.
Alerta amb València. Promet sorpreses aviat.