Mails per a Hipàtia

L’actor John Spencer ha mort d’un atac de cor. Spencer feia fins fa uns dies el paper de Leo McGarry a The West Wing, la que és la meua sèrie favorita de televisió. Curiosament en la sèrie McGarry pateix un atac de cor a Camp David que quasi el mata i de fet el fa dimitir del càrrec de cap de gabinet. Ara, però, era recuperat com a candidat a la vicepresidència i precisament el capítol d’aquesta setmana es basa en el seu debat com a vicepresident amb el contrincant republicà. Supose que després de la seua mort real els guionistes tenen un gran problema.
Fa dos o tres anys vaig descobrir The West Wing i en aquest temps he vist les seus sis primeres temporades a base de comprar-me a Amazon els Dvd. Mai havia vist una sèrie d’un voltatge polític comparable i d’una qualitat tan acurada en la descripció del que passa en el món del gran poder.

Això dels Estats Units es va posant cada volta pitjor. Un diari de Massachussetts explica que un estudiant universitari va ser visitat per la policia amb l’acusació que havia demanat el Llibre Roig de Maó en la biblioteca de la seua universitat. Sembla que el fet que estiga estudiant història de la Xina no és un atenuant. No m’ho puc creure…

(Enllaç) (Resulta que era mentida i el diari que en va parlar ha picat)

No deixa de ser divertit (per dir-ho d’alguna manera) que La Vanguardia s’haja dedicat a posar tots els pals possibles a les rodes en el canvi de rector de la UOC, incloent duríssims semàfors vermells, i que ara, en canvi, pose el primer semàfor verd del dia a la nova rectora. Me n’alegre que rectifiquen. Però es veu massa el llautó…

He vist el film de que parlava en el post anterior. Excel·lent. És un documental i sembla difícil de creure que algú s’haja deixat retratar el que s’han deixat retratar els seus protagonistes. Tota la bogeria de la bombolla de les puntcom queda retratada a la perfecció.
Si mireu el film en dvd cal escoltar l’entrevista amb la directora. Aclareix prou bé les preguntes com l’anterior.
I el protagonista de tot plegat, per cert, ha creat un nou negoci

El cap de setmana també m’he mirat dos llibres molt interessants que em vaig trobar al SetCiències d’Arenys. Un és publicat per intermón, l’ha fet David Casablancas i es diu “Alterperiodisme”. Molt ben documentat i complet. Interessant. I l’altre és de 3 i 4 i l’ha fet ni més ni menys que Enric Solà, un d’aquells personatges bàsics i imprescindibles. Solà reivindica, i no és poc, la vigència dels Furs valencians i ho fa d’una forma realment atractiva i espectacular.

Una trobada casual ahir em va tornar memòria del moment més difícil de VilaWeb. L’època del boom de les puntcom, on una colla de financers embogits intentava comprar tot el que es movia.
En el nostre cas l’intent més, diguem-ne, espectacular el protagonitzà Starmedia, una empresa americana que havia estat la que havia guanyat més diners a la seua eixida en borsa als Estats Units i que volia assaltar Europa.
Els detalls del cas els havia mig oblidat però ahir en vaig refrescar molts en trobar-me una persona que havia estat directiva important de Starmedia i que ara treballa bàsicament en un altre sector.
Em va contar anècdotes internes que encara avui em semblen difícils d’imaginar, com una conversa en el que l’amo de Starmedia va anunciar a Botín que igual li comprava el banc. I em va refrescar el nom del qui va intentar negociar la nostra compra, un americà de nom Salek Brodsky. Casualment l’altre dia em vaig comprar una peli premiada al Sundance Festival que explica el cas d’una empresa de la bombolla: com néix, com creix de forma embogida i es desfà. El film es diu StartUp.com i el protagonitza precisament l’empresa de Brodsky, una que va fundar després de deixar Starmedia quan l’imperi que havia creat aquesta ja es desfeia com el sucre. La miraré amb curiositat.

(Starmedia va comprar diverses coses arreu del món i va creixer de forma espectacular fins que no va donar per a més i va començar un procés de vendes i més vendes fins que es va vendre ella mateix. Avui el que queda de Starmedia, que ja no és res, ho ha comprat Wanadoo. El seu amo, el que amenaçava a Botín, està fora del negoci.)

Acabada la xerrada en menys de mitja hora he recuperat el meu iPod a l’habitació de l’hotel. Li he aplicat l’opció Restore de l’iPod Updater i bingo! va a la perfecció.

No em trec del cap el suposat servei tècnic de K-tuin dient-me que el tirara al fem després de fer un test que va consistir només en acostar-se’l a l’orella. Quina barra!

Continuant amb el post anterior. El disc existeix i funciona. L’he recuperat amb la Disk Utility. Li he dit que esborre el volum amb l’opció Zero Out Data. Ara torne a tenir el disc visible i les cançons me les ha carregat l’iTunes a l’iPod. Supose que ara hauria d’instal·lar el software de l’iPod per tal que funcione a la perfecció però ja no tindre temps fins demà a la nit. Me n’he d’anar pitant a Eivissa per una conferència.
En qualsevol cas dissabte em sentiran els de K-tuin que em deien que el tirara, que no hi havia res a fer.

Se m’ha trencat l’iPod. Simplement ha deixat de funcionar. He anat a K-tuin a veure si me’l podien arreglar i he quedat esmaperdut: m’han dit que no hi havia res a fer i que me’n comprara un altre. Com si fos barat!
Després d’eixir de la tenda he tornat enrere. No em podia creure que no tinguera ni una sola alternativa. Em diuen que feia dues setmanes, justes!, que el meu iPod havia eixit de garantia i que el disc dur de la màquina estava trencat i que no es podia fer res i que no es podia fer res i que no em posara més pesat. La veritat és que m’he sentit bastant maltractat pel responsables de reparacions de K-tuin.
En arribar a casa, ahir, vaig posar-me a investigar per la xarxa a veure què. I resulta que no està tan clar això. De moment veig el disc dur de l’iPod amb eines de reparació del disc. I sembla que és possible esborrar-lo i formatejar-lo de nou. No de forma senzilla però de moment es veu. Si estiguera mort no es veuria…
I tot això sense parlar d’Apple. Una setmana després d’eixir de garantia un producte que val un munt d’euros s’espatlla. Caram… com per a pensar-m’ho.

Passe per la Plaça de Sant Jaume de Barcelona i observe que tant l’ajuntament com la generalitat han decorat les seues façanes de la mateixa manera i amb els mateixos components. No recorde que haja estat mai així. Volen dir que manen els mateixos a tot arreu? Sóc massa tiquismiquis?

Viatge prou llarg amb un amic belga (ni való ni flamenc) que em refresca la memòria de com s’autogovernen els uns i els altres. Hi ha coses interessants.

1) Bèlgica té un govern federal amb seu a Brussel·les. Però aquest govern sap bé que Bèlgica només és un estat. Per exemple els ministres “regionals” van amb tota normalitat als consells de ministres de la Unió i fins i tot poden anar com a delegació independent a reunions internacionals -els valons, per exemple, van a la famosa francofonia.

2) Per sota del govern federal hi ha governs de dues classes. Una és la dels governs regionals: Flandes, Valònia i Brussel·les. Brussel·les és una mena de territori de ningú però Flandes hi té la capital. Alerta amb la dada: el govern de Flandes no governa sobre Brussel·les però en canvi aquesta ciutat és la capital de Flandes -bàsicament per motius reivindicatius. Posem per cas com si el govern basc decidís fixar la seu a Pamplona, malgrat no tenir competències. La capital de Valònia és Namur.

3) L’altra classe de govern és el de les comunitats lingüístiques: neerlandesa, francòfona i alemanya. Un concepte particularment interessant per a nosaltres. Aquest “govern” lingüístic és el responsable, sobretot, d’educació i cultura. Els flamencs han unificat els dos governs que els toquen (“regional” i de comunitat) però els valons no, els tenen per separat.

I ara els enllaços:
> Govern federal belga
> Govern flamenc (que inclou el govern regional de Flandes i el de la comunitat de llengua neerlandesa)
> Govern de la comunitat de llengua francesa
> Govern de Valònia
> Govern de la comunitat de llengua alemanya
> Govern de la regió de Brussel·les

Resulta curiós constatar que a Brussel·les hi ha la seu de cinc governs: europeu, belga, flamenc, de la comunitat francòfona i brussel·lenc. Més l’OTAN…

Entenc la polèmica amb Lo Cartanyà, però jo que també sóc de la minoria occidental només puc dir que em diverteix molt i no em sent ofès per l’ús que en fa del dialecte. De fet em baquege a cada capítol.

Això d’aquesta setmana és un despropòsit considerable. Dilluns no saps si és festa, dimarts ho és, dimecres no tornes a saber, dijous ho és, divendres no sé sap… Un caos monumental on no quadren els dies dels uns i dels altres i que provoca un descontrol generalitzat més que considerable.
Fa riure, a més, que no trobes ningú que tinga ganes de celebrar la constitució o la puríssima. I els uns i els altres posant-se valents i sense baixar del carro, malgrat que hi ha gent que demana que es posen d’acord i fem només una festa. Au!

Dissabte a la nit els meus amics varen decidir que la xifra del meu aniversari era prou rodona com per a fer-me una festa sorpresa. Va ser una conspiració massiva on tant la meua família com els amics del poble i de tot arreu es van posar de valent. Em portaren enganyat al Pi a Nàquera. Jo pensava que anava a sopar amb Frederic i Rosa però resulta que n’hi havia més de setanta emboscats a les fosques, disposats a alterar el meu ritme cardíac.La veritat és que hores d’ara encara no estic recuperat. L’estima quan se’t representa d’aquesta manera tan massiva et fa pensar que no et mereixes tot això, que la vida és un pèl excessiva per benevolent. Les caretes de tots, l’alegria que ensenyaven sense vergonya, el record pels qui no podien ser, la burla merescuda per tanta innocència com havia demostrat els darrers dos dies, els regals tan extraordinaris per ells mateixos com pel que volien dir, els molts quilòmetres posats per alguns per arribar-se a Bétera, els records explicats de la meua gent, els anys que feia que no podia fer algunes abraçades, la gent de casa mirant amb aquells ullets, el discurs de la Txell i un avió de paper de la Júlia… Només sé dir que en nits així la vida sencera pren sentit.

Dijous a la nit l’escola Gavina va celebrar els seus trenta anys d’existència, va començar a celebrar-los. Ho feu en un acte a Picanya amb diversos parlaments, entre els quals un que em van fer fer a mi.
Jo vaig treballar a la Gavina fa molts anys. Del vuitanta al vuitanta-tres, segons comentàvem en l’acte intentant fent memòria. Portava els xiquets amb l’autobús de l’escola i feia classes de substitució ja que tot just si havia acabat magisteri.
Per a mi va ser molt emocionant tornar-me a trobar amb els pares d’aquells xiquets. El xoc era quan preguntava com estaven i resultava que aquella criatura s’havia convertit en un metge o una arquitecta.
Vaig deixar l’escola convençut que era un treball massa difícil i des d’aleshores sempre he respectat els mestres i sempre he estat convençut que sense els mestres cap avanç social és possible.
Per això dijous vaig aplaudir amb ganes quan diverses generacions de mestres varen pujar a l’escenari. Aquest país té sort de tindre els mestres que té, en general, i sobretot escoles com La Gavina, la Comarcal o la Masia i moviments com l’Escola Valenciana, tan compromesos sempre amb el país i amb els ideals de llibertat i justícia.

Marc Tul·li Ciceró ensenya amb una claredat esclatant que la senectud pot triomfar sobre la misèria, sobre la més mesquina, la que s’explica pels denaris concrets i públics. Fins i tot quan hom és sotmés a la més gran de les penúries, a la pitjor de les marginacions, a la més terrible de les soledats.

Ho he recordat aquestes setmanes mentre he vist anar ensorrant-se davant dels meus ulls una vida completa, la d’un intel·lecte major que havia tingut posada al calaix d’aquells que haurien de seure al senat.

El meu respecte i admiració ha mudat en indignació, ràbia i vergonya, esgotada la pietat. Els homes a la vellesa poden optar més lliures que mai per la dignitat. Tenen el dret a optar per ella amb un desinterés com mai més pot manifestar-se en els anys que domina la raó. Però quan un hom no ho fa, aleshores, se li esquinça el front en una ganyota tètrica i perd l’ànima per voler aferrar-se al càrrec i la glòria passada que el camí a la tomba només allunya. I menteix, enganya, difama i estira les elàstiques cordes de la infàmia sense adonar-se’n que està ensorrant tot allò que fou.

Finalment avui el vell Cesar ha mort però encara ha tingut esma d’enviar els seus a embrutar les parets del Capitoli amb udols de llop afamat i sigasagues de serp èbria. M’ho he mirat molt cansat, quasi sense bategar. I en acabant he anat a Pozzuoli cercant la calma i el silenci dels bons llibres, esgotat d’aquesta batalla que semblava no voler acabar mai, refugiat en els somriures més dolços que el vi. Seré, com ara escric.

Al vell diuen a l’àgora que li agraden les cites. Doncs sia! “Neque turpis mor forti viro potest accedere”. A ell, precisament, que té l’ànima escarransida per l’odi més vulgar, a ell que ha perdut la dignitat, a ell que ens ha esquitxat a tots escampant a la plaça la seua còlera inútil com si fos el ventre rebentat d’un bou.