Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Un titular bèstia

El País d’avui obre el diari amb un titular que deixa esmaperdut: “Ejército y CNI alertan sobre el aumento de musulmanes en Ceuta y Melilla”. Òstres. No diu “marroquins” -que aleshores s’entendria. Diu musulmans. No se pot ser musulmà i espanyol? És això el que vol dir el titular? Caram. Lloen la multicultura i la barreja quan es tracta d’aigualir-nos a nosaltres però quan la barreja els toca a ells aleshores tiren mà de la cabra de la Legión, de Santiago y cierra Espanya i de la creu de Crist.
Que bèstia i quina barra que tenen….

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’Eliseu

Tots els qui hem treballat alguna vegada per l’Eliseu Climent hem acabat barallats amb ell per les coses petites. Però tots tornem a admirar-lo quan se’ns presenta tan gran com ha fet avui al Fossar de les Moreres: capaç de portar el país més enllà del que ningú més somia. Capaç de fer-nos somiar a tots amb una societat culta sensible i nacionalment desacomplexada.
Només a ell se li pot ocórrer mesclar les albades amb Jordi Savall. Només ell pot convertir una placa (ni que siga del gran Alfaro) en la raó d’un retrobament que en trenta anys ningú no havia reivindicat i que en canvi després del seu gest sembla impensable haver oblidat. Només ell és capaç de juntar el record de Carrasco i Formiguera amb el general Basset i aconseguir que Ferran Mascarell, Xavier Trias, Imma Mayol i Jordi Portabella solemnitzen l’homenatge de Barcelona als batallons de valencians maulets (el batalló Sant Vicent i el batalló de la Mare de Déu dels Desemparats) que la van defensar el 1714.
En aquest país massa vegades modernitat i nacionalisme han estat en bàndols oposats, o ens han volgut fer creure que estaven en bàndols oposats. I massa vegades l’espanyolisme s’ha apoderat de la bandera de la intel·ligència (amb trampes o sense) i ha volgut arraconar pel despreci i la ignorància deliberada els partidaris de la terra.
L’Eliseu, ell sol, és capaç de desmuntar aquesta dicotomia fatal. L’Eliseu és un patriota de cap a peus, indiscutible. I, a la vegada, és una de les persones més obertes al món, creatives i modernes que hi ha. Poca gent com ell sap poar tant bé en el passat per a extreure tanta energia pel futur.
Encara emocionat per la Muixaranga de guerra que ha fet sonar Carles Santos al Fossar de les Moreres, crec que és just i raonable donar les gràcies a qui ho ha fet possible.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Times – Picayune: un gran diari

Aquesta pàgina ensenya les portades del Times – Picayune de Nova Orleans dels darrers deu dies. Són un document excepcional. La gent del Times – Picayune, que alguns dies només va poder ser publicat a la xarxa, ha treballat en unes condicions extraordinàriament difícils però en canvi ha sabut ser la veu de la seua ciutat. Portades com aquesta que es veu ací al costat han sabut parlar en nom de tots i per això el seu impacte ha estat tant enorme. En aquests temps tan acomodats aquest treball d’un gran diari em reconforta amb el periodisme.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

És el Katrina una eina dels soviètics?

Les teoris conspiratòries són sempre espectaculars. Fent bots m’he trobat aquesta web que intenta demostrar que el Katrina no ha estat un huracà sinó que ha estat provocat per una fantàstica arma que els soviètics haurien creat ni més ni menys que als anys seixanta. Fins i tot el nom sona rus…

Resulta fascinant que hi haja gent que pot acumular una quantitat tan notable de dades per a arribar a unes conclusions que, a mi com a mínim, em resulten molt difícils de creure. Entre altres coses degut a que la Unió Soviètica no existeix ja i cap dels seus estats successors sembla massa interessat en una guerra amb els Estats Units.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’Old Preservation de Nova Orleans

Cadascú té els seus propis records de cada ciutat que visita. El meu millor record relacionat amb Nova Orleans és l’Old Preservation, un club de jazz absolutament sensacional (que ara té una web molt recomanable que podeu trobar ací).
Era a meitat dels vuitanta. Jo havia estat uns quants anys fent música (la meua vida anterior…) i especialment jazz. Així que l’oportunitat de visitar un dels temples del jazz del qual havia sentit a parlar tant no me la volia perdre de cap manera.
De primer em vaig enganyar. Em sonava, vagament, que el Preservation estava a Bourbon Street. I efectivament hi ha, o hi havia, un Preservation a Bourbon Street. Però va ser prou entrar-hi com per adonar-me’n que allò no era el que anava cercant. Així que pregunta que preguntaràs vàrem acabar trobant l’autèntic Preservation, l’Old, el vell.
És difícil explicar el que és. Mirar la web ajuda però l’emoció de la música no es pot traspassar. Un local rònec, vell, on tocaven els vells de Nova Orleans la vella música negra de Nova Orleans. Una bombeta que penjava de la paret era l’única llum i banquets vells l’únic seient. No ens varen deixar entrar perquè hi cap molt poca gent. Però em sembla que vaig plorar molt al senyor de l’entrada perquè em varen deixar assomar el cap a la porta durant una cançó. Va ser suficient com per entendre que la Nova Orleans més autèntica estava allà dins.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Peus de foto racistes?

Publicat el 31 d'agost de 2005 per vicent

Les dues fotografies aquestes són molt iguals. Una, la de dalt, és de la pàgina d’AP (agència americana) i la de baix de la France Presses. Les dues fotos semblen molt iguals. Però el detall és que la de dalt afirma que l’home implicat (negre) ha “robat” el menjar que duu en una tenda mentre que la de baix afirma que la dona implicada (blanca) ha “trobat” el menjar que duu també en una tenda.
És cert que són dues agències distintes i dos fotògrafs distints també. Això rebaixa la intencionalitat totalment però no deixa de ser curiosa l’explicació. Millor dit: no deixa de ser curiós veure les dues explicacions una al costat de l’altra.

(Si voleu veure les imatges a tamany real feu allò de “veure imatge en una altra finestra” amb el botó de la dreta del ratolí) (O era el de l’esquerra?)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Dies de Prada

Publicat el 27 d'agost de 2005 per vicent

M’he escapat uns dies a Prada de Conflent. Ahir, a la plaça, amb uns amics intentàvem recordar quants anys fa que hi anem. La xifra ronda, de forma poc concreta, els vint. Jo fa ara uns quatre anys que no pujava. I en arribar em preguntava com em sentiria. Les coses no han canviat massa (i no sé adjudicar un valor a això). Hi ha sorpreses, com ara que et cobren per entrar al Liceu si vens de visita. Però sobretot hi ha la gent. Que és el que té i tindrà sempre Prada. Quina gent veus, quina gent coneixes. És com un microcosmos comprimit del país. Gent de tot arreu barrejant accents i idees.
I després hi ha el nord. Jo sóc partidari de pujar sempre que cal al nord. Ens ensenya moltes coses. Darrerament estic fascinat per la potència de la presència de la catalanitat al carrer. Però en francès gairebé sempre. Els del sud tendim a pensar que com que no hi ha la llengua aquesta reivindicació és purament folclòrica. Però no n’estic gens segur jo. Alguna cosa passa. Diferent a la que passa al sud però difícil d’obviar.
Per cert, amb Joan Pere LeBihan, a la porta de la seua escola de Prada, comentem que les escoles Bressola no donen l’abast. Ell creu que si n’obriren cinc de cop i volta totes serien plenes, tal és l’abast de la demanda que no poden satisfer. Em pregunte com és que ningú des del sud és capaç de posar tants diners com calga al nord. És una pregunta retòrica és clar. Sóc valencià i aquesta historieta ja me la conec…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Taizé

Publicat el 18 d'agost de 2005 per vicent

Alguns lectors s’han queixat que VilaWeb no ha tractat com caldria l’assassinat del pare Roger Shutz de Taizé. Tenen raó. No hi ha cap excusa. No ho hem fet bé.

Em sap més greu encara perquè aquest estiu, precisament, he estat llegint diversos llibres de tema religiós. Un, boníssim, de Hans Kung que fa una mirada a les religions de tot el món des duna perspectiva de diàleg i un parell que comparen l’Alcorà amb la Bíblia. De tots ells he tret la impressió que, per difícil que resulte veure-ho ara mateix, la unitat de les tres religions profètiques -jueus, cristians i musulmans- és molt més forta i intensa del que sembla. Segurament si els cristians no hagueren abandonat la seua arrel jueva per l’hel·lenística i no hagueren deificat Jesús les coses serien molt més senzilles. Però així i tot es veuen possibilitats evidents en el cas d’un diàleg ecumènic que no siga trampós. Com el que demanava el pare Roger.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Entra la murta

Publicat el 12 d'agost de 2005 per vicent

Entra la murta al poble …i al darrere l’Ajuntament posa els del camió de la neteja que es dediquen a replegar tota la murta i els pètals de rosa que s’ha tirat un cantó més avall. L’espectacle és sorprenent o ridícul. Si no volen murtra pel carrer que no la facen entrar. Però si la fan entrar tindria una certa lògica deixar l’enramada al carrer durant unes hores. Si no és fer i desfer com imbècils.L’escena còmica, final, la veig al davant de la farmàcia. Els empleats de l’ajuntament agranant frenèticament la murta mentre deixen unes cigarretes mig gastades en la vorera. Devien tindren ordre de netejar només la murta i les roses però deixar tota l’enruna que trobaren.

Publicat dins de Bétera | Deixa un comentari

Xelito, encara

Publicat el 11 d'agost de 2005 per vicent

Baixe al quiosc i el diariet on ara mana Maria Consuelo Reyna duu una portada que em tira trenta anys enrere. Aquesta dona, i el seu home, no tenen remei. Sempre la mateixa manipulació basta i grollera sobre el Principat i els seus suposats robatoris.
Però també me n’adone que trenta anys després hi ha un canvi important. “Las Provincias” ha abandonat la línia anticatalanista, en paral·lel a l’expulsio de la Reyna degut a la seua constant pèrdua de lectors i influència. (Expulsada pels seus germans mateix de la direcció i la propietat del diari, vist on portava la seua bogeria…) I el diariet on ara ella es dedica a intentar provocar és dels menys venuts de la història de l’OJD -una xifra de risa. La donya segueix igual de violenta i agressiva -sembla que la vellesa no la reposa. Però ara no deixa de ser més que una anècdota perduda entre la muntanya de diaris que el quiosc de l’estació del tren ensenya.
Per cert: per primer vegada he vist al meu poble exemplars del Guardian i Le Monde del dia. No sé si és per la globalització o per la base de l’OTAN…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Això de Roquetas de Mar

Publicat el 8 d'agost de 2005 per vicent

La redacció de VilaWeb a Barcelona està a tocar d’una caserna de la policia espanyola -que al novembre passarà a ser dels Mossos. De vegades coincidim en el bar periodistes i policies. Una coincidència incòmoda però difícil d’evitar. I més d’una vegada i de dues he vist banderes amb l’àguila franquista enganxades en la culata de la pistola dels policies. No és un fet massiu però tampoc anecdòtica. Hi ha un grapat de policies que porten l’àguila franquista en la culata de la pistola -un lloc ben explícit i suggerent. El que em sorpren més és que són gent jove, En absolut són nostàlgics d’un règim que no poden ni haver conegut. Són joves.
Parlant una volta amb un company que en sap molt de policies em va dir que era una “mostra d’ignorància”, que explicava moltes coses. Volia dir que els policies, aquests, provenen de zones d’Espanya on no hi ha hagut cap assumpció de la democràcia més enllà del nivell purament estètic i on encara el poder el representa més que res la violència. Situació que el franquisme exemplificava de calaix. Supose que també això pot explicar una mica el que ha passat a Roquetas. Però aleshores la pregunta és si no pensen fer res, ells, per solventar aquesta pervivència de la cultura franquista en la policia i la guàrdia civil, trenta anys després…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Vacances

Publicat el 2 d'agost de 2005 per vicent

Primer dia de vacances. No he escoltat la ràdio fins ben bé les quatre. I l’he apagat de seguida. I no m’he connectat fins ara. La cura anual de desintoxicació informativa comença bé.
M’he posat a endreçar la biblioteca. Feia anys que volia ordenar els llibres de narrativa per ordre alfabètic d’autor (en la resta de temes seria inútil..). Està resultant divertit. He de pensar quants estants necessite i provar d’encertar on caurà cada lletra. I de sobte me n’adone que tinc pocs autors en l’A o en la L i molts en la M i en la P. No ho entenc. A algú li passa el mateix? O és jo llisc alfabèticament distorsionat?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Go Lance !

Fa dies, des de diumenge, que vull escriure sobre Lance Amstrong. Però no trobe la manera d’explicar-me. Ho provaré ara que és tard a veure si sé dir-ho com vull, amb el respecte que voldria expressar-ho.
Els últims anys m’he acostumat al ritual del Tour. De xiquet el mirava i després havia deixat de fer-ho. Ara hi he tornat i m’he emocionat cada any vegent com Amstrong anava guanyat groc sobre groc. M’he emocionat amb l’atleta, amb la seua intel·ligència sobretot. Però no em vull enganyar: m’he emocionat també per l’home que ha guanyat el cancer.
En els anys que Amstrong porta regnant sobre el Tour el cancer s’ha emportat molta gent. Alguns d’ells molt amics. Especialment la Núria, el Ramon i el Jordi. La mort de tots tres va ser una patacada enorme, en el cas de la Nuri difícil d’explicar per l’absència immensa que em provoca encara avui. Precisament quan ella estava malalta vaig saber de la història, de la relació amb el cancer, de Lance Amstrong. Vaig llegir el seu llibre, amb aquella frase tan clara: “No és sobre bicicletes; el meu retorn la vida”. Amb la Nuri en vàrem parlar. I que guanyara ell i que fora capaç de fer una vida nova així de plena després d’haver combatut el cancer per a mi va ser un gran motiu d’inspiració en aquells moments de confusió, de por i de neguit.
És cert que ells han mort i que les gestes de Lance no han evitat la seua mort. Ho sé. Però també sé que cada pedalada seua, encara avui, em porta a la memòria les seues cares, les seues paraules, els seus gestos. I la meua por. I el meu enyor.
Algun dia m’he sorprés a mi mateix cridant en silenci, o no tant en silenci, el popularitzat Go Lance ! perquè volia que guanyara, perquè de manera molt íntima, no com un simple espectador, volia que guanyara. La darrera vegada va ser dissabte passat en la contrarellotge individual. Tenia igual, de fet, si la guanyava o no. Però jo desitjava amb tota la meua força que la guanyara com ho va fer. D’aquella manera tan descarada i vital. Crec que jo ho sent com una venjança de la vida sobre la mort. Una victòria també íntima contra els fantasmes que em persegueixen. Un crit contra la por a aquesta malaltia cruel que tant de dolor i tanta absència és capaç de crear.
Sí Lance: Go !

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Turisme de guerra

He vist unes quantes imatges de turistes occidentals fotografiant-se o fent fotografies de les conseqüències de l’atemptat de Xarm el Xeic. Aquesta que pose a la vora és la més suau -en definitiva només està fotografiant un forat de metralla. Però n’he vist de gruixudes -com una d’una parella posant abraçats davant un munt de ferralla i el que sembla ser un cos humà.
Em sorpren la insensibilitat.

(Al post de sota em pregunten si vull dir que veuria bé una actuació tipus la de l’exèrcit israelià. La resposta és curta i contundent: de cap manera.)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Londres, Jerusalem

Ahir vaig enviar un mail a un amic londinenc interessant-me pel seu estat d’ànim després del segon atemptat (que per sort no va funcionar). La resposta és una barreja d’estoicisme i pessimisme. Diu que té la sensació de viure a Jerusalem i que en qualsevol moment algú pot detonar una bomba en un carrer cèntric. Però recorda que ja tenia aquesta sensació fa anys quan les grans campanyes de l’IRA i que els seus pares li explicaven aleshores que els atacs de les bombes volants nazis havien estat molt pitjor. “Ens haurem d’anar acostumant” diu.
Segurament és cert. Ens haurem d’anar acostumant. A Europa ni tan sols podem tenir el recurs a treure l’exèrcit a vigilar els ciutadans, com fan a Israel. Però des d’ahir no deixe de preguntar-me com hauria reaccionat el govern Blair si en comptes de fallar les bombes hagueren fet cinquanta morts més, quinze dies després…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari