Pompeus arreu
Tornen a insistir alguns en la vella tesi de l’artificialitat del català. Argumenten que l’obra de Pompeu Fabra va ser crear un llenguatge artificial, allunyat del català real i amb la “intencionalitat política” d’apartar-se de l’espanyol.Dijous vaig trobar a Áncora i Delfín, una de les meues llibreries favorites, una edició molt interessant dels “Essais” de Montaigne. En vaig llegir una part fa molts anys en argentí, o en mexicà no ho recorde bé. Aquesta vegada em va semblar que ja estava preparat per a llegir-los en l’original francès. I m’hi he posat. Curiosament, i d’ací la referència a Pompeu, el francès de Montaigne quan discrepa del francès d’avui em sona més pròxim. Aposté contra prémédité o depuis per après, per exemple.Evidentment hi ha un efecte Darwin -segurament com més reculem enrere en les llengües llatines més paregudes són entre elles. Però i el Pompeu francès? Diferenciar-se, parlant de llengües, no és crear?
Això de l’efecte Darwin està molt ben trobat. Recuperem així la idea que "evolució" i "història" són coses paral·leles (i allunyades de la cosa simple de la "lucha por la vida"). Perquè aleshores a) tant en una com en l’altra (evolució i història) no hi ha plans establerts, no hi ha dissenys finals, sinó sovint un anar i vindre, un pegar bandades, i uns ajustaments i coincidències interessants, b) tant en una com en l’altra, la diferenciació és creació, com dius. Rabelais encara et semblaria més proper, perquè tot ell és més col·loquial. Com deia un amic meu, "estudio català perquè això em permet passar a llegir Madame Bovary". Així s’ho mirava, i com més va més substància té.
M.