Club 7 Cinema

Un Certain Regard abans combinava nous cineastes, noves cinematografies, amb autors consagrats que no anaven a la competició en aquell any. Des de que la nova secció Cannes Première ha assumit el paper de complement a la competició, per a allotjar cineastes ja fets que no entren a concurs, el rol d’Un Certain Regard ha quedat reconvertit al d’un apartat dedicat a cinema jove i, diuen, a cinema més experimental. I certament, enguany hi ha 8 primeres pel·lícules; però la resta de títols que hi han programats són de directors que ja tenen una certa trajectòria, alguns d’ells amb premis i tot (i del caire experimental… ja ens en parlaran si de cas els cronistes!).

En aquest apunt, els noms dels directors enllacen amb la pàgina corresponent d’IMDB i els títols de les pel·lícules duen directament a la pàgina del Festival de Canes.

Festival de Canes 2023: Un Certain Regard.

D’ Ali ASGARI i Alireza KHATAMI, “Terrestrial  verses” / “Ayeh Haye Zamini”. Durada: 1h17. Producció: Països Baixos, Iran. Amb Majid Salehi, Gohar Kheirandish, Farzin Mohades. Guió: Ali Asgari i Alireza Khatami. Nota sinòptica: segueix persones quotidianes de tots els àmbits de la vida mentre naveguen per les limitacions culturals, religioses i institucionals que els imposen diverses autoritats socials, des de professors d’escola fins a buròcrates. Aquestes vinyetes commovedores, humorístiques i afectives, capturen l’esperit i la determinació de les persones enmig de l’adversitat, oferint un retrat matisat d’una societat complexa. Sinopsi: Un home declara el naixement del seu fill. Una mare vesteix la filla per a tornar a escola. El director crida a un alumne. Una jove discuteix una multa de trànsit. Una noia ve a una entrevista de feina. Un noi ve a buscar el carnet de conduir. Un aturat respon a un anunci. Un director demana permís de rodatge. Una dona intenta trobar el seu gos. Nou cares de la vida quotidiana a Teheran. Enllaç: IMDB. Ali Asgari (Teheran, Iran, 25.07.1982). Guionista, director i productor, atresora un munt de premis internacionals. Ha presentat anteriorment 2 curtmetratges a la competició de Canes: “Bishtar Az Do Saat” (2013) -en què un noiet i una xicota ronden de matinada buscant un hospital on curin la noia-  i “Il silenzio” (2016) -una mare i un filla, refugiades kurdes a Itàlia són al metge i la noieta ha de traduir el que digui el facultatiu, però es manté en silenci-. I a Venècia va competir amb el curt “The Baby” (2014) -en què una gent busca algú que els cuidi la criatura-. Després d’haver co-dirigit amb Sergei Bodrov i Rof de Heer “In the Same Garden” (2014), va debutar amb el llarg “Disappearance” (2017), desenvolupat a la Cinéfondation i presentat a la Mostra de Venècia i en el qual, durant una nit dramàtica, dos joves amants corren d’hospital en hospital buscant ajuda per algunes complicacions. El segon llarg, “Until Tomorrow” (2022), co-escrit amb Alireza Khatami i en què una dona ha d’amagar el seu nadó il·legítim durant una nit que els pares se li presenten de sobte, va passar per la secció Panorama de la Berlinale. Alireza Khatami (Iran). Guionista, director i productor irano-nord-americà establert al Canadà, és autor de diversos curtmetratges i va guanyar el premi Orizzonti i FIPRESCI a Venècia amb “Oblivion verses” / “Los versos del olvido” (2017) -en què un vell cuidador de la morgue malda perquè una noia assassinada sigui enterrada dignament- | VI: Films Boutique | DF: ARP*  | RESSONS.

De BALOJI, “Augure“ / “Omen”. Durada: 1h30. Producció Bèlgica, França, Països Baixos, el Congo, Sud-àfrica, Alemanya. Amb Lucie Debay, Marc Zinga, Eliane Umuhire. Guió: Baloji.Nota sinòptica: una pel·lícula coral que recorre la història de quatre personatges considerats bruixes i bruixots i que trobaran la manera d’ajudar-se mútuament per a alliberar-se’n en una Àfrica fantasmagòrica. Sinopsi: Història congolesa sobre un jove, Koffi (Marc Zinga), considerat bruixot (zabolo) per la seva petita comunitat i desterrat per sa mare. Quan, després de 15 anys d’absència, torna amb la seva xicota, Alice (Lucie Debay), per a pagar-ne la dot, es veu obligat a lluitar contra els prejudicis i sospites de la seva família i la seva comunitat, que el veuen com un foraster. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Baloji Tshiani (12.09.1978). El raper belga Baloji debuta com a director | VI: Memento Int. | RESSONS. | Premi: premi UCR de la Nova Veu.

De Thomas CAILLEY, “Le règne animal“. Durada: 2h10. Producció França. Amb Adèle Exarchopoulos, Romain Duris, Paul Kircher, Tom Mercier, Nathalie Richard. Guió: Pauline Munier i Thomas Cailley,a partir d’una idea de Paul Munier. Nota sinòptica: Conte fantàstic. Una aventura entre un pare i el seu fill, en un món on alguns humans han començat a mutar en altres espècies animals. Sinopsi: En un món afectat per una onada de mutacions que poc a poc van transformant alguns humans en animals, en François fa tot per salvar la seva dona, afectada per aquesta misteriosa malaltia. A mesura que la regió es va poblant de criatures d’un nou tipus, porta l’Emile, el seu fill de 16 anys, en una recerca que canviarà les seves vides per sempre. Nota: film inaugural d’UCR. Enllaç: IMDB. Thomas Cailley (Clermont-Ferrand, Puy-de-Dôme, França, 29.04.1980).  Després d’estudiar ciències polítiques, va entrar a la Fémis, departament de guió. I treballa de guionista i director. Després de crear, amb Sébastien Mounier, la sèrie televisiva “Ad Vitam” (2018) -ambientada en un futur on la tecnologia de regeneració permet als humans viure indefinidament i en el qual un policia i una noia amb problemes investiguen una estranya onada de suïcidis juvenils-, signa ara aquest llargmetratge fantàstic, el seu segon després de “Les combatants” (2014) -òpera prima presentada a la Quinzena dels Realitzadors, història d’amor que ho és de supervivència entre dos joves- | VI: Studio Canal | DF: Studiio Canal*. EF: 04.10.2023 | RESSONS.

D’ Anthony CHEN, “The Breaking Ice” / “Un hiver à Yanji” / “Ran Dong”. 1h37. Producció Xina. Amb Dongyu Zhou, Chuxiao Qu, Haoran Liu. Guió: Anthony Chen. Nota sinòptica: A la zona de Yanji, ciutat fronterera del nord de la Xina, la relació que s’estableix entre tres joves d’uns vint anys que són per allà durant pocs dies, amb una important nevada hivernal. Sinopsi: És hivern a Yanji, una ciutat del nord de la Xina, a la frontera amb Corea. Venint de Xangai per a un casament, en Haofeng se sent una mica perdut allà. Per casualitat coneix la Nana, una jove guia turística que el fascina. Ella li presenta en Xiao, un amic cuiner. Tots tres s’uneixen ràpidament al voltant d’un plat preparat per en Xiao. Aquesta trobada intensa els confronta amb la seva història i els seus secrets. Aleshores, els seus desitjos adormits es descongelen lentament, com els paisatges nevats i els boscos del mont Changbai. Enllaç: IMDB. Anthony Chen (Singapur, 18.04.1984). Va començar l’educació cinematogràfica als 17 anys, anant a escoles de cinema de Singapur i Anglaterra. Entre els seus curtmetratges destaca “Ah Ma” (2007), menció especial a la competició dels curts de Canes, que reuneix una família al voltant del llit de mort de l’àvia en un hospital. Va guanyar la Càmera d’Or amb “Ilo Ilo” (2013) -que, presentada a la Quinzena dels Realitzadors, relata el vincle entre una família de Singapur i la seva criada filipina, que se’n ressent de l’arribada de la crisi econòmica asiàtica de 1997-. El 2019 va tenir “Wet Season” -sobre la relació especial entre una professora i un alumne, a un institut de Singapur- i aquest mateix 2023 se li ha seleccionat “Drift“al Festival de Sundance, certamen que la presenten dient: El [seu] debut en anglès és un drama de refugiats poc comú i un estudi de personatges psicològicament agut. | VI: Rediance* | DF: Nour Films | RESSONS.

De Monia CHOKRI, “Simple comme Sylvain” / “The Nature of Love”. Durada: 1h51. Producció Quebec, França. Amb Magalie Lépine-Blondeau, Pierre-Yves Cardinal, François Létourneau, Monia Chokri. Guió: Monia Chokri. La vida de la Sophia (Magalie Lépine-Blondeau) es capgira quan coneix en Sylvain (Pierre-Yves Cardinal). Ella ve d’una família adinerada, mentre que en Sylvain ve d’una família de treballadors manuals de les muntanyes Laurentianes. La Sophia qüestiona els seus propis valors després d’abandonar-se als seus grans impulsos romàntics. A veure, la Sophia és una professora de filosofia de 40 anys que manté una relació estable, encara que una mica adaptada socialment amb en Xavier. Des d’inauguracions de galeries fins a sopars interminables, ja han passat deu anys. Per la seva banda, en Sylvain és un operari que està renovant la nova casa de camp de la Sophia i en Xavier. És quan la Sophia i en Sylvain es coneixen, que el món de la Sophia es capgira. Nota: la venen com un estudi de les relacions, divertit i intel·ligent, en forma de comèdia romàntica, jugant amb les diferències socials de la parella i les contradiccions dels intel·lectuals d’esquerres. Enllaç: IMDB. Monia Chokri (Quebec, 27.06.1983). Actriu que ja porta 40 pel·lícules i es va donar a conèixer inicialment amb els films de Xavier Dolan, mena també una carrera de directora. Va començar-la el 2013 amb el curt “Quelqu’un d’ectraordinaire“, premiat pel jurat Jove a Locarno, i el 2019 va presentar a Un Certain Regard la seva òpera prima “La femme de mon frère” /”A brother’s Love”, on va guanyar un premi -es tracta d’una comèdia dramàtica sobre una llicenciada a l’atur que es veu obligada a canviar la manera de pensar i de viure la vida quan el seu estimat germà s’enamora-. Sempre dins del registre de la comèdia, amb un punt de dramàtica, el seu segon llarg “Babysitter” (2022) segueix un home que perd la feina després de fer una broma masclista i a continuació malda per superar el seus sexisme i misogínia, contractant (amb la seva dona) una mainadera misteriosa i alliberada perquè l’ajudi | VI: Mk2 Films. | DF: Memento.| RESSONS.

De Delphine DELOGET, “Rien à perdre” / “Rodéo“. Durada: 1h52. Producció França. Amb Virginie Efira, Alexis Tonetti, Félix Lefebvre, Mathieu Demy, Arieh Worthalter, India Hair. Guió: Delphine Deloget, amb la col·laboració de Camille Fontaine i Olivier Demangel. La Sylvie (Viriginie Efira) viu a Brest amb els seus dos fills, Sofiane (Alexis Tonetti) i Jean-Jacques (Félix Fefebvre). Estan molt units, s’estimen; però una nit, quan ella l’ha deixat sol a casa, per anar a treballar, en Sofiane es crema greument el cos en explotar-li la fregidora, i li’n retiren la custòdia, quedant en acollida. És així que la Sylvie brega per a recuperar-lo, batallant-hi administrativament i legalment. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Delphine Deloget (Paimpol, França). Directora, guionista, muntadora, documentalista. Llicenciada en Història, graduada en Realització Documental. Filma el seu primer documental “Qui se souvient de Mink” (2003), anant a Groenlàndia, per explicar la història de l’exili d’un nen inuit endut per la força a Nova York per part de l’explorador Robert Peary. El 2004, completa el documental “A l’ouest de la Mongolie”, en què es desplaça per la serralada de l’Altai amb quatre cavalls a la recerca dels últims cantants difònics. De resultes d’aquell viatge, roda regularment documentals a Mongòlia per a televisió. El 2006, amb el seu documental “Sacré Père Noël”, signa una mirada psicoanalítico-històrico-humorístico-personal sobre el personatge del títol. I arriba el 2008, en què amb el seu llargmetratge documental “No London Today“, en què acompanya cinc emigrants il·legals a Calais, obté un un munt de premis i reconeixements, com la projecció al Centre Pompidou. A continuació se’n va tres anys al Nepal, Senegal, Nunavut, Mongòlia, l’Índia… per a diferents col·leccions de la cadena Arte. El 2011 dirigeix “Brassens et la Jeanne”, sobre la relació apassionada entre Georges Brassens i Jeanne, una bretona sense diners i de qui era trenta anys més gran. És el 2013, després d’haver passat per la Fémis (guionatge), que debuta en la ficció amb el curt “Le Père Noël et le cowboy”; si bé no abandona la seva tasca de documentalista, tornant-hi el 2014 amb el premiat  “Voyage en barbarie“, dedicat als eritreus que fugen del seu país, segrestats per grups armats i torturats al desert egipci del Sinaí, i el 2018 amb la minisèrie televisiva “L’amour à l’oeuvre” (co-dirigit amb Chloé Rejon), sobre la vida i l’obra de dues parelles de fotògrafs: Robert Capa – Gerda Taro i Man Ray – Lee Miller. El 2019 torna a la ficció amb el curt “Tigre“, sobre dues amigues de 22 anys molt ben avingudes i acomodades, una de les quals té l’oportunitat d’anar-se’n, el que l’altra interpreta com una traïció. Deloget és també autora de diferents escrits sobre el tràfic d’éssers humans per a diversos diaris i publicacions.| DF: Ad Vitam.| RESSONS.

De Stéphanie DI GIUSTO, “Rosalie“. Durada: 1h55. Producció França. Amb Benoît Magimel, Nadia Tereszkiewicz, Guillaume Gouix, Benjamin Biolay. Guió: Stéphanie Di Giusto i Sandrine Le Coustumer, basat en un tractament d’Alexandra Echkenazi i Sandrine Le Coustumer, lliurement inspirat en el cas real de Clémentine Delait, coneguda com la dama barbuda de França. Nota sinòptica: Ambientada a finals del segle XIX, narra el destí d’aquesta primera dona barbuda, al cor d’una història d’amor. Sinopsi: La Rosalie (Nadia Tereszkiewicz) és una noia a la França de 1870, però no és una dona com les altres, amaga un secret: des del seu naixement, té la cara i el cos plens de pèl. És el que se’n diu una dona barbuda, però mai no ha volgut ser un vulgar fenomen de fira. Per por de ser rebutjada, sempre ha hagut d’afaitar-se. Fins el dia en què l’Abel (Benoît Magimel), gerent d’un cafè acorralat pels deutes, s’hi casa per la seva dot sense saber-ne el secret. Però la Rosalie vol que la vegi com una dona, malgrat la seva diferència, que no vol amagar més. L’Abel podrà estimar-la quan en descobreixi la veritat? Nota: Al marge de l’interès artístic de la pel·lícula, el Festival treurà profit de l’important repartiment, encapçalat pels guanyadors enguany dels César Benoît Magimel i Nadia Tereszkiewicz. Enllaç: IMDB. Stéphanie Di Giusto ( ) Aquest és el segon llargmetratge de la cineasta, que ja va participar a ‘Un Certain Regard’ l’any 2016, amb l’òpera prima “La Danseuse“, protagonitzada per Stéphanie Soko, Melanie Thierry i Gaspard Ulliel, sobre una ballarina d’origen americà perfeccionista que a començament del segle XX triomfa als cabarets i l’Òpera de París, fins que topa amb Isadora Duncan, film que aconseguiria posteriorment 6 nominacions als César, de les quals en guanyaria 1 (Millor Vestuari). | VI: Gaumont*. | DF: Gaumont*. | RESSONS.

D’Asmae EL MOUDIR, “La mère de tous les mensonges” / “The Mother of All Lies” / “Kadib Abyad”. Durada: 1h36. Producció Marroc, Qatar, Aràbia Saudita, Egipte. Amb Asmae El Moudir, Said Masrour, Mohammed El Moudir, Abdallah Ez Zouid, Zahra Jeddaoui, Ouardia Zorkani. Guió: Asmae El Moudir. Documental. Nota sinòptica: La recerca de la veritat d’una jove marroquina s’embolica amb una xarxa de mentides a la història de la seva família. Com a filla i cineasta, Asmae fusiona la història personal i nacional mentre reflexiona sobre els disturbis del pa de 1981, establint connexions amb el Marroc contemporani. Sinopsi: Una jove directora marroquina, l’Asmae, va a cals pares a Casablanca per ajudar-los a anar-se’n. Un cop allà, comença a ordenar tots els objectes de la seva infantesa. En algun moment, veu una fotografia: nens somrient al pati d’una llar d’infants. A la vora del marc, hi ha una nena asseguda en un banc, mirant tímidament la càmera. Aquesta imatge és l’única de la seva infantesa, l’únic record que li podia donar la seva mare. Però l’Asmae està convençuda que ella no és la nena d’aquesta imatge. Amb l’esperança de fer parlar els seus pares, l’Asmae introdueix la seva càmera i juga amb aquest incident íntim per parlar d’altres records dels quals tampoc confia. Aquesta foto es converteix en el punt de partida d’una investigació durant la qual la directora qüestiona totes les petites mentides que diuen la seva família. Darrera les parets de la casa també hi ha el barri. El polític local, Sir Abdelkader: és l’home generós que ofereix hammam, carn i prunes al barri o un polític corrupte? A poc a poc, l’Asmae explora la memòria de la seva pròpia gent -real o surrealista- juntament amb la memòria del seu barri i país. L’autora ha declarat: Investigant les històries de la meva infantesa, interactuo amb la meva mare, el meu pare i la meva àvia. Això em permet qüestionar els meus records, atrapats entre la ficció i la realitat, entre la veritat i la mentida. I mostro com de difícil és construir la pròpia identitat quan cap dels records que tenim és fiable. De mica en mica, aquesta elecció narrativa em donarà l’oportunitat de qüestionar els meus pares sobre els “avalots de la fam” de 1981 i la manera com van viure aquest capítol fosc i poc conegut de la història del Marroc. El meu objectiu no és tant intentar documentar la història real d’aquest període sinó fer una pel·lícula sobre la multiplicitat de punts de vista i la pluralitat d’interpretacions que conviuen, ja siguin històriques familiars o nacionals. Vídeo: Tràiler VOSA. Enllaç: Africine. Enllaç: IMDB. Asmae El Moudir ( ) Treballa al cinema i a l’audiovisual des de l’any 2010. Ha dirigit tres curtmetratges de ficció i ha estudiat a La Fémis. La posada en escena de la seva família en una crònica el divendres de cuscús i la història del seu oncle comunista Merzouk li van permetre entendre el tema de la repressió política durant els anys que van enfosquir el Marroc. El 2014, l’Asmae va crear la productora cinematogràfica Insight Films, després va dirigir i produir el seu primer llargmetratge el 2020, “La Carte postale“, documental en què la cineasta, també regirant les pertinences de la seva mare, troba una postal antiga d’un poble de muntanya que la seva mare va deixar quan era petita i on mai no ha tornat, al qual es desplaça l’Asmae, a la recerca del passat maternal, en el que comença essent un viatge íntim i personal buscant les arrels de la seva família però evoluciona cap a una història universal sobre l’emancipació, la migració i l’anhel humà de pertànyer a una comunitat. Enguany persenta a UCR el seu segon film i ja en té un tercer desenvolupant-se | VI: Autlook Film Sales | RESSONS. | Premis: premi UCR Millor Direcció , L’Oeil d’Or (ex-aequo) al Millor Documental.

De Felipe GÁLVEZ, “Los colonos” / “The Settlers” / “Les colons”. Durada: 1h37. Producció Xile, Argentina, França, Dinamarca, Anglaterra, Suècia, Alemanya i Taiwan. Amb Camilo Arancibia, Mark Stanley, Benjamin Westfall. Terra del Foc, República de Xile, 1901. Un territori immens, fèrtil, que l’aristocràcia blanca pretén “civilitzar”. Tres genets són contractats per un terratinent ric, José Menéndez, per desposseir les poblacions indígenes de les seves terres i obrir una ruta cap a l’Atlàntic. Sota les ordres del tinent MacLennan, un soldat britànic i un mercenari nord-americà, el jove mestís xilè Segundo descobreix el preu de construir una nació jove, la de la sang i la mentida. L’autor ha declarat que es tracta d’un film que convida a reflexionar sobre qui escriu la historia, com s’escriu i quin lloc hi ocupa el cinema en aquest procés. La distribuïdora internacional en diu: En la seva esperada òpera prima, Felipe Gálvez explora una part crucial del passat colonial de Xile en un drama d’època visualment impressionant que destaca la diferència entre la veritat i la història. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Felipe Gálvez Haberle (Santiago, Xile, 07.12.1983). Després dels seus estudis de cinema, va dirigir els curts “Silencio en la sala” (2009), premiat al BAFICI, i “Yo de aquí te estoy mirando” (2011), projectat a Rotterdam. El seu tercer curt, “Rapaz” (2018),  va ser seleccionat a la Setmana de la Crítica de Canes i gira al voltant d’un noi que atura un adolescent que fugia després de robar un mòbil i ha de decidir el que en fa, envoltat de tot de gent, uns que acusen el presumpte lladre i d’altres que el defensen. | VI: MK2. | DF: Dulac | RESSONS. | Premis: Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional.

De KIM Chang-hoon , “Hopeless” / “Hwa-Ran“. Durada: 2h13. Producció Corea del Sud. Repartiment: Hong Sa-bin (Yeon-gyu), Song Joong-ki (Chi-geon). Guió: Kim Chang-hoon. Nota sinòptica: Es tracta d’una pel·lícula de cinema negre, en què un noi anomenat Yeon-gyu, després de conèixer en Chi-geon, vol fugir la realitat infernal en què viu i del seu viatge al món del crim organitzat. Sinopsi: En Yeon-gyu (Hong Sa-Bin), de 18 anys, viu en una situació desoladora i miserable. Té una germana petita, la Ha-Yan (Bibi). Per trobar una sortida, s’uneix a una organització criminal. Allà, en Yeon-gyu coneix en Chi-Geon (Song Joong-Ki). És un cap de nivell mitjà del grup criminal en qui confia en Yeon-gyu. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Kim Chang-hoon ( ). Muntador, guionista, elaborador de storyboards, cineasta novell. | DF: Bac Films* | RESSONS.

De Mohamed KORDOFANI,  “Goodbye Julia”. Durada: 1h56. Producció Sudan, Suècia. Amb Eiman Yousif, Siran Riak, Nazar Goma, Ger Duany, Issra El-Kogali. Guió: Mohamed Kordofani. Khartum. Just abans de la secessió del Sudan del Sud, la Mona (Eiman Yousif), una antiga cantant del nord de classe mitja-alta que és un matrimoni tens amb l’Akram (Nazar Goma) busca la redempció per haver mort en accident cotxe’un home del sud, contractant com a minyona la Julia (Siran Riak), la dona del mort, que no n’està al cas. Incapaç de confessar-li res al marit i molt menys a la Júlia, la Mona decideix deixar enrere el passat i adaptar-se a una nova situació; però la situació del país acaba per arribar-li a casa i l’encara amb el que va succeir. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Mohamed Kordofani ( ). Enginyer aeronàutic a temps complet i cineasta sudanès a temps parcial amb seu a Bahrain. El 2014 es va matricular en un curs d’un any de realització de cinema independent. El 2015 va dirigir el seu primer curtmetratge “Gone for Gold”. Aleshores, va posar en marxa una productora al Sudan. “Nyerkuk” (2016), que va guanyar el premi NAAS al Carthage Film Festival, és el seu segon curtmetratge, en què un nen desplaçat es veu involucrat en un robatori amb un lladre vell, que potser (o no) serà el seu darrer delicte. El seu darrer curt, “The Kejer’s Prison” (2019), se centra en una conversa entre un agent de seguretat durant la revolució sudanesa del 2019 i un presoner que té una caputxa al cap. VI i DF: Mad Distribution | RESSONS. | Premi: premi UCR de la Llibertat.

De Kamal LAZRAQ , “Les meutes” / “Hounds”. Durada: 1h34. Producció: Marroc, França, Bèlgica, Qatar, Aràbia Saudita. Repartiment: Ayoub Elaid (Issam), Abdellatif Mastouri (Hassan). Guió: Kamal Lazraq. Als suburbis de Casablanca, en Hassan i l’Issam, pare i fill, viuen al dia, encadenant petits tràfics per a la púrria local… Reben l’encàrrec de segrestar un home. Ho fan, però se’ls queda mort a les mans i n’han de fer desaparèixer el cadàver. Llavors comença una llarga nit… Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Kamal Lazraq ( ) Diplomat de la Fémis de París el 2011, explica en una entrevista a la revista ‘Bref Cinéma’ que aquest llargmetratge és una perllongació del seu anterior curt “Moul Lkelb” / “The Man with a Dog” (2014), perquè ha volgut explorar més a fons la urgència d’una cerca desesperada, el vagareig pels marges urbans i les trobades amb personatges estranys. El 2011 havia guanyat el segon premi de la Cinéfondation al Festival de Canes, amb “Drari“, també ambientat a Casablanca i que és la crònica de l’amistat entre dos nois d’àmbits socials diametralment oposats. I, mentre estudiava a la Fémis, també va realitzar el curt “Les Yeux baissés” (2010), en què les forces governamentals arresten uns oficials rebels, acusats d’haver preparat un cop d’estat, i els duen a una presó per a interrogar-los. | DF: Ad Vitam.| EF: 05.07.2023. | RESSONS. | Premi: premi del Jurat UCR.

D’ Alex LUTZ, “Une nuit“. Durada: 1h30. Producció França, Bèlgica. Amb Karin Viard, Alex Lutz. Guió: Alex Lutz, amb la col·laboració d’Hadrien Bichet i Karin Viard. Romàntic. En un metro ple de gent, una dona (Karin Viard) empeny un home (Alex Lutz). Ells discuteixen. Més tard, als passadissos de l’estació, els dos desconeguts fan l’amor incòmodament a la caseta d’un fotomaton. Finalment, un cop dalt del carrer, s’acomiadaran. No passaran la nit acomiadant-se! … I per què no?.. Film de cloenda d’UCR, fora de la competició d’aquesta secció. Enllaç: IMDB. Alex Lutz (Estrasburg, Baix-Rhin, França, 25.08.1978). Fonamentalment és actor. També ha dirigit alguna pel·lícula, una TV movie i ha participat en el rodatge d’una sèrie televisiva. Al cinema ha fet comèdies, que sempre protagonitza i escriu: “Le talent de mes amis” (2015) -en què un home d’uns trenta anys es replanteja la vida i prioritats en topar amb algú del seu passat- i “Guy” (2018) -sobre un jove periodista que s’assabenta que és fill il·legítim d’un cantant pop francès dels anys seixanta als noranta i decideix seguir-lo durant una gira-. | DF: StudioCanal* | EF: 05.07.2023. | RESSONS.

De Molly MANNING WALKER, “How to Have Sex”. Durada: 1h38. Producció Anglaterra, Bèlgica, Grècia. Amb Mia McKenna-Bruce, Lara Peake, Samuel Bottomley. Guió de Molly Manning Walker. Òpera prima que segueix tres amigues angleses i les seves primeres trobades sexuals, en un ritu de pas, de vacances per Creta. Tres amigues que lluiten amb la pressió dels companys en la seva decisió de fer-ho. Nota: òpera prima. Projecte desenvolupat al Next Step 2020, segons el qual, la directora continua la seva exploració de la violència sexual amb una immersió en un ritu de pas típicament britànic en què les noies passen les vacances a Mallorca amb l’objectiu de perdre la virginitat en festes orgiàstiques. Enllaç: IMDB. Molly Manning Walker (Londres, Anglaterra, 14.09.1993).  Formada a la NFTS, ha estat directora de fotografia de nombrosos curtmetratges ( de ficció i documentals) i va dirigir el curt “Good Thaks, You?” (2020), programat a la Setmana de la Crítica de Canes, i que tracta del malson administratiu de les víctimes de violència sexual i de la dificultat de parlar-ne amb els seus. | VI: MK2. | RESSONS.| Premi: Premi Un Certain Regard (Millor Pel·lícula).

De Jean-Bernard MARLIN, “Salem“. Durada: 1h58. Producció França. Amb Oumar Moindjie, Dalil Abdourahim, Mohamed Soumare, Wallenn El Gharbaoui. Guió: Jean-Bernard Marlin. Un antic membre d’una banda creu que la seva filla és l’única que pot salvar la seva comunitat d’una maledicció pronunciada per un membre de la banda rival en plena agonia. En Djibril, membre de la banda dels Grasshoppers, de 14 anys, porta una existència perillosa en un barri marginal de Marsella, juntament amb la seva xicota embarassada Camilla, que pertany a una banda rival, els Crickets. Quan en Djibril és manipulat per matar el jove cricket Mahad, esclata la guerra. En Djibril està perseguit per la maledicció que en Mahad va escopir mentre estava morint, i comença a comunicar-se amb el món dels esperits. Convençut que l’apocalipsi global és imminent, s’embarca en un pla boig per fugir amb Camilla i el seu fill per néixer, l’únic capaç de salvar-los a tots de la maledicció d’en Mahad. Però el detenen i l’engarjolen. Ara, després de 12 anys a la presó i una unitat psiquiàtrica segura, en Djibril farà el que sigui per trobar la seva filla i convèncer-la perquè compleixi la seva profecia. Nota de la distribuïdora internacional: De l’aclamat director de “Sheherazade”, una epopeia fantàstica innovadora (..). Enllaç: IMDB. Jean-Bernard Marlin (Chambéry, França, 18.11.1979). Havent viscut a Marsella, es va traslladar a París, on es va graduar a l’Escola Louis Lumière i a La Fémis (guionatge). Autor de curtmetratges, va guanyar l’Os d’Or a Berlín 2013 amb el seu segon film, “La Fugue” -amb personatges vinculats a un centre de detenció de joves delinqüents de Marsella, es mou pels baixos fons de la ciutat- i va debutar en el llarg amb “Shéhérazade” -sobre un noi de 17 anys que, en sortir de presó, el rebutja sa mare i vagareja pels barris populars de Marsella, on troba Shéhérazade- rodada amb actors no professionals i seleccionada per a una Sessió Especial a la Setmana de la Crítica de Canes. VI: Wild Bunch. | DF: Ad Vitam | NO RESSONS.

De Rodrigo MORENO, “Los delincuentes”. Durada: 3h. Producció Argentina. Amb Margarita Molfino, Esteban Bigliardi, Cecília Rainero, Daniel Elías. Guió: Rodrigo Moreno. En Román i en Morán treballen en una petita sucursal bancària de Buenos Aires. Amb l’única intenció de deixar enrere la rutina que els enfonsa dia a dia en una existència cada vegada més grisa, en Morán, en convivència amb el seu col·lega, tira endavant un pla audaç: robar del seu propi banc la suma de diners equivalent a tots els sous que guanyarien fins a la jubilació. Els dos amics duen endavant el pla fins a les darreres conseqüències. Convertits en delinqüents, els seus destins han quedat lligats i al decurs de les fugides i trobades, cadascú a la seva manera pren un nou camí cap a la llibertat. Enllaç: Rodrigo Moreno. Enllaç: IMDB. Rodrigo Moreno (Buenos Aires, Argentina, octubre de 1972). Va estudiar a la Universidad del Cine. Guionista, director i productor. Passa per buscar formes innovadores i originals de narració. El 1998 va participar en el llargmetratge col·lectiu “Mala época“, quatre curtmetratges enfilats ambientats a Buenos Aires durant unes eleccions legislatives. El 2002 va co-dirigir, amb Ulises Rosell i Andrés Tambornino, “El descanso“, amb guió premiat al festival Llatinoamericà de Lleida i que va del viatge per carretera interromput de dos amics que ensopeguen amb un hotel abandonat i decideixen restaurar-lo, amb l’ajuda d’un estrany grup de gent de l’indret. El 2006 va ser guardonat amb el (desaparegut) Premi Alfred Bauer a la pel·lícula més innovadora de la Berlinale i també amb el premi Horizontes del Festival de Sant Sebastià per “El custodio“, sobre el guardaespatlles d’un gran polític, que hi està tan dedicat que corre el perill de perdre la seva pròpia identitat. Després d’un telefilm, “La señal” (2007), sobre una actriu que ha de representar ‘La Gavina”, de Txékhov,  en una versió televisiva, Moreno tornà a la competició de Berlín el 2011 amb “Un mundo misterioso“, la història d’un bitxo rar que es mou per una societat paralitzada amenaçada per la ruïna econòmica,a partir d’un argument en què una parella  decideixen que han d’estar sols, després de molt de temps de compartir pis. El 2014 va presentar a Rotterdam “Reimon“, sobre una treballadora de la llar que passa moltes hores en pisos de la classe mitjana de Buenos Aires o en edificis d’oficines buits, quan ja no hi queda ningú. D’aleshores ençà ha dirigit cintes sense cap repercussió: “Una ciudad de provincia” (2017) i el film documental biogràfic col·lectiu “Nuestra novela nocturna” (2018). | RESSONS.

De Zoljargal PUREVDASH, “If Only I Could Hibernate” / “Si seulement je pouvais hiberner”. Durada: 1h38. Producció Mongòlia, França, Suïssa, Qatar. Amb Battsooj Uurtsaikh, Tuguldur Batsaikhan, Nominjiguur Tsend. Guió: Zoljargal Purevdash. Un adolescent pobre però orgullós, l’Ulzii, que viu en un barri pobre d’ Ulaanbaatar, vol guanyar un concurs de Física per a obtenir una beca, però la seva mare analfabeta troba feina al camp i el deixa amb els seus germans en ple (i dur) hivern. Dividit entre la necessitat de tenir cura dels germans i el desig de preparar-se el concurs, l’Ulzii no té més remei que arriscar-se. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Zoljargal Prevdash (Mongòlia) debuta ara en el llargmetratge després d’haver dirigit recentment tres curts, tots ambientats a Mongòlia: “Stairs” (2020) -el somni d’un noi (en cadira de rodes) de guanyar-se la vida a Ulàanbaatar es posa a prova quan ha de superar els obstacles socials i físics amb què va topant-, “Naked Bulb” (2021) -una dona jove però sexualment frustrada no aconsegueix arreglar la bombeta trencada del bany del seu apartament de lloguer i quan el propietari hi va per arreglar-l’hi, ella se n’enamora- i “Yellow Bus” (2022) – una nòmada migrat i sense educació treballa de venedora de bitllets en un autobús públic; però perd aquesta feina quan hi instal·len un lector de targetes intel·ligent. Aleshores, l’amant li proposa tornar al camp, però el seu fill no vol- | VI: Urban. | DF: Eurozoom | RESSONS.

De João SALAVIZA i Renée NADER MESSORA, “The Buriti Flower” /  “La fleur de Buriti” / “Crowrã”. Durada: 2h03. Producció Brasil, Portugal. Amb Ilda Patpro Krahô, Francisco Hỳjnõ Krahô, Solane Tehtikwỳj Krahô, Raene Kôtô Krahô, Débora Sodré, Luzia Cruwakwỳj Krahô i les comunitats de Pedra Banca, Coprer, Morro Grande i Manoel Alves Pequeño; amb la participación excepcional de  Sonia Guajajara, Thiago Henrique Karai Djekupe i Shirlei Djera. Guió: João Salaviza, Renée Nader Messora, Ilda Patpro Krahô,  Francisco Hyjnõ Krahô i Henrique Ihjãc Krahô.  A través dels seus ulls d’infant, Patpro recorrerà tres èpoques de la història del seu poble indígena, al cor de la selva brasilera. Incansablement perseguits, però guiats pels seus ritus ancestals, el seu amor per la natura i el seu combat per a preservar la seva llibertat, els Krahô no han parat d’inventar-se formes de resistència. Enllaç: IMDB. João Salaviza (Lisboa, Portugal, 19.02.1984). Palma d’Or del Curtmetratge amb “Arena” (2009), amb Carloto Cotta, crònica molt física de la quotidianitat avorrida d’un noi en arrest domiciliari alterada per tres nens del barri que l’assalten. Molts són els seus curtmetratges, però el 2015 presenta a la Setmana de la Crítica de Venècia la seva òpera prima “Montanha“, pel·lícula visualment intensa i poètica relat iniciàtic d’un noi que ha de convertir-se en l’home de la casa, mentre l’avi viu els seus últims dies a l’hospital. El 2018 té a Un Certain Regard ( i hi guanya el premi del Jurat UCR) “Chuva é Cantoria na Aldeia dos Mortos” / “Les morts et les autres” / “El canto de la selva”, ja codirigida amb Renée Nader Messora i que tracta d’un noi Krahô que passa el dol per la mort del pare i després, no volent ser el nou xaman, fuig de la selva i fa cap a la ciutat, topant com a indígena amb la realitat del Brasil d’avui en dia. Renée Nader Messora ( ). És la dona de João Salaviza i ha co-dirigit amb ell els dos films ambientats a la selva brasilera | VI: Films Boutique | DF: Ad Vitam. | RESSONS. |Premi: premi UCR del Conjunt.

De Warwick THORNTON, “The New Boy”. Durada: 1h56. Producció Austràlia. Amb Cate Blanchett, Deborah Mailman, Wayne Blair, Aswan Reid, Patrick Prior. Guió Warwick Thornton. A l’Austràlia dels anys quaranta, la història mesmèrica d’un nen orfe aborigen de 9 anys (Aswan Reid) que arriba en plena nit a un monestir remot dirigit per una monja renegada (Cate Blanchett) i on la seva presència pertorbarà aquell món delicadament equilibrat. Qualificada de drama espiritual, d’història de lluita espiritual i sobre el cost de la supervivència. Notes: Cate Blanchett n’és productora. Filmada a l’Austràlia Meridional. Enllaç: IMDB. Warwick Thornton (Alice Springs, Territori del Nord, Austràlia, 23.07.1970). Director de fotogrfia, guionista, actor ocasional i cineasta, autor de diversos curtmetratges, va guanyar la Càmera d’or amb la seva òpera prima “Samson & Delilah” (2009) – en què un noi que fuma cola i la seva xicota fugen de la seva comunitat aborígen sense esperança aïllada enmig del desert australià i se’n van a la ciutat, Alice Springs, a la recerca d’una vida millor-. El 2013 va signar “The Darkside“, col·lecció de les històries de fantasmes més commovedores, tristes, divertides i absurdes de tota Austràlia, a les quals dona vida amb l’ajuda d’alguns dels actors més emblemàtics del país com a narradors. I el 2017 va guanyar el Premi Especial del Jurat al Festival de Cinema de Venècia i el Premi Platform al Festival Internacional de Cinema de Toronto, amb “Sweet Country“, western ambientat a la frontera del Territori del Nord a la dècada de 1920, en què la justícia mateixa és posada en tela de judici quan un vell granger aborigen dispara a un home blanc en defensa pròpia i ha de sortir cames ajudeu-me quan un grup es reuneix per a caçar-lo. Després ha dirigit episodis de sèries televisives (ficcionals o documentals) -una, creada per ell-. | RESSONS.

De WEI Shujun, “Only the river flows“ / “He Bian De Cuo Wu” . Durada: 1h41. Producció Xina. Amb Yilong Zhu, Chloe Maayan, Tianlai Hou, Tong Linkai. Guió: Chunlei Kang i Shujun Wei, basat en el conte “Mistake by the River” de Hua Yu. Nota sinòptica: el cap de policia investiga una sèrie d’assassinats en una ciutat riberenca de la Xina rural als anys noranta. Ràpidament té lloc una detenció, però les pistes empenyen el policia a aprofundir en el comportament ocult dels habitants. Sinopsi: La Xina, dècada de 1990, hi ha hagut tres assassinats al petit poble de Banpo. En Ma Zhe (Yilong Zhu), el cap de la policia criminal, és l’encarregat d’aclarir el cas. Una bossa abandonada al costat del riu i els testimonis dels transeünts apunten a diversos sospitosos. A mesura que el cas s’atura, l’inspector Ma s’enfronta a la foscor de l’ànima humana i s’enfonsa en el dubte. Enllaç: IMDB. Wei Shujun (Pekín, la Xina, 05.02.1991). Va començar d’actor als 14 anys. Va fer una màster a la universitat de la comunicació de Pekín. El 2018 presenta a la competició dels curtmetratges de Canes (i hi obté una Menció Especial del Jurat) “On the Border” -un noi se’n va del seu poble aïllat i fa cap a la ciutat a buscar el pare i demanar-li diners, en una recerca que es converteix en un meravellós vagareig-. El 2020, l’any de la pandèmia, el Festival de Canes li programa com a primer film “Striding Into The Wind” / “Couris au gré du vent” -un estudiant de cinema sense rumb fa un viatge ambulant per la Xina en un Jeep vell i destartalat en aquesta road movie encantadora i profundament personal-. Amb absolutament tots els seus films seleccionats a Canes, el 2021 la Quinzena dels Realitzadors li projecta “Ripples of Life” -una gran estrella porta un equip de filmació a la seva remota ciutat natal per a un rodatge, i mentre que la producció està afectada per desacords entre els seus membres, una avorrida propietària d’un restaurant local troba l’emoció per ser la substituta de l’estrella-. Anècdota: els cartells de totes les pel·lícules de Wei són una meravella gràfica.| VI: MK2. | DF: Ad Vitam. | RESSONS.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!