Club 7 Cinema

Anit, el jurat del premis Un Certain Regard del Festival de Canes, presidit per l’actor nord-americà John C.Reilly, va fer públic el seu veredicte i se’n van lliurar els corresponents guardons, d’entre la vintena de llargmetratges projectats en aquesta secció.

Disposa de molta llibertat, aquest jurat, a l’hora de definir els premis que concedeix, a part del de Millor Pel·lícula, Millor Direcció i Premi del Jurat. Com podrem veure tot seguit, enguany també se n’han empescat uns quants de ben originals.

Premis Un Certain Regard 2023.

Premi Un Certain Regard (Millor Pel·lícula).

De Molly MANNING WALKER, “How to Have Sex”. Durada: 1h38. Producció Anglaterra, Bèlgica, Grècia. Amb Mia McKenna-Bruce, Lara Peake, Samuel Bottomley. Guió de Molly Manning Walker. Òpera prima que segueix tres amigues angleses i les seves primeres trobades sexuals, en un ritu de pas, de vacances per Creta. Tres amigues que lluiten amb la pressió dels companys en la seva decisió de fer-ho. Nota: òpera prima. Projecte desenvolupat al Next Step 2020, segons el qual, la directora continua la seva exploració de la violència sexual amb una immersió en un ritu de pas típicament britànic en què les noies passen les vacances a Mallorca amb l’objectiu de perdre la virginitat en festes orgiàstiques. Enllaç: IMDB. Molly Manning Walker (Londres, Anglaterra, 14.09.1993).  Formada a la NFTS, ha estat directora de fotografia de nombrosos curtmetratges ( de ficció i documentals) i va dirigir el curt “Good Thaks, You?” (2020), programat a la Setmana de la Crítica de Canes, i que tracta del malson administratiu de les víctimes de violència sexual i de la dificultat de parlar-ne amb els seus.| RESSONS.

Premi a la Direcció.

Asmae EL MOUDIR, per “La mère de tous les mensonges” / “The Mother of All Lies” / “Kadib Abyad”. Durada: 1h36. Producció Marroc, Qatar, Aràbia Saudita, Egipte. Amb Asmae El Moudir, Said Masrour, Mohammed El Moudir, Abdallah Ez Zouid, Zahra Jeddaoui, Ouardia Zorkani. Guió: Asmae El Moudir. Documental. Nota sinòptica: La recerca de la veritat d’una jove marroquina s’embolica amb una xarxa de mentides a la història de la seva família. Com a filla i cineasta, Asmae fusiona la història personal i nacional mentre reflexiona sobre els disturbis del pa de 1981, establint connexions amb el Marroc contemporani. Sinopsi: Una jove directora marroquina, l’Asmae, va a cals pares a Casablanca per ajudar-los a anar-se’n. Un cop allà, comença a ordenar tots els objectes de la seva infantesa. En algun moment, veu una fotografia: nens somrient al pati d’una llar d’infants. A la vora del marc, hi ha una nena asseguda en un banc, mirant tímidament la càmera. Aquesta imatge és l’única de la seva infantesa, l’únic record que li podia donar la seva mare. Però l’Asmae està convençuda que ella no és la nena d’aquesta imatge. Amb l’esperança de fer parlar els seus pares, l’Asmae introdueix la seva càmera i juga amb aquest incident íntim per parlar d’altres records dels quals tampoc confia. Aquesta foto es converteix en el punt de partida d’una investigació durant la qual la directora qüestiona totes les petites mentides que diuen la seva família. Darrera les parets de la casa també hi ha el barri. El polític local, Sir Abdelkader: és l’home generós que ofereix hammam, carn i prunes al barri o un polític corrupte? A poc a poc, l’Asmae explora la memòria de la seva pròpia gent -real o surrealista- juntament amb la memòria del seu barri i país. L’autora ha declarat: Investigant les històries de la meva infantesa, interactuo amb la meva mare, el meu pare i la meva àvia. Això em permet qüestionar els meus records, atrapats entre la ficció i la realitat, entre la veritat i la mentida. I mostro com de difícil és construir la pròpia identitat quan cap dels records que tenim és fiable. De mica en mica, aquesta elecció narrativa em donarà l’oportunitat de qüestionar els meus pares sobre els “avalots de la fam” de 1981 i la manera com van viure aquest capítol fosc i poc conegut de la història del Marroc. El meu objectiu no és tant intentar documentar la història real d’aquest període sinó fer una pel·lícula sobre la multiplicitat de punts de vista i la pluralitat d’interpretacions que conviuen, ja siguin històriques familiars o nacionals. Vídeo: Tràiler VOSA. Enllaç: Africine. Enllaç: IMDB. Asmae El Moudir ( ) Treballa al cinema i a l’audiovisual des de l’any 2010. Ha dirigit tres curtmetratges de ficció i ha estudiat a La Fémis. La posada en escena de la seva família en una crònica el divendres de cuscús i la història del seu oncle comunista Merzouk li van permetre entendre el tema de la repressió política durant els anys que van enfosquir el Marroc. El 2014, l’Asmae va crear la productora cinematogràfica Insight Films, després va dirigir i produir el seu primer llargmetratge el 2020, “La Carte postale“, documental en què la cineasta, també regirant les pertinences de la seva mare, troba una postal antiga d’un poble de muntanya que la seva mare va deixar quan era petita i on mai no ha tornat, al qual es desplaça l’Asmae, a la recerca del passat maternal, en el que comença essent un viatge íntim i personal buscant les arrels de la seva família però evoluciona cap a una història universal sobre l’emancipació, la migració i l’anhel humà de pertànyer a una comunitat. Enguany persenta a UCR el seu segon film i ja en té un tercer desenvolupant-se. | RESSONS.

Premi del Jurat.

De Kamal LAZRAQ , “Les meutes” / “Hounds”. Durada: 1h34. Producció: Marroc, França, Bèlgica, Qatar, Aràbia Saudita. Repartiment: Ayoub Elaid (Issam), Abdellatif Mastouri (Hassan). Guió: Kamal Lazraq. Als suburbis de Casablanca, en Hassan i l’Issam, pare i fill, viuen al dia, encadenant petits tràfics per a la púrria local… Reben l’encàrrec de segrestar un home. Ho fan, però se’ls queda mort a les mans i n’han de fer desaparèixer el cadàver. Llavors comença una llarga nit… Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Kamal Lazraq ( ) Diplomat de la Fémis de París el 2011, explica en una entrevista a la revista ‘Bref Cinéma’ que aquest llargmetratge és una perllongació del seu anterior curt “Moul Lkelb” / “The Man with a Dog” (2014), perquè ha volgut explorar més a fons la urgència d’una cerca desesperada, el vagareig pels marges urbans i les trobades amb personatges estranys. El 2011 havia guanyat el segon premi de la Cinéfondation al Festival de Canes, amb “Drari“, també ambientat a Casablanca i que és la crònica de l’amistat entre dos nois d’àmbits socials diametralment oposats. I, mentre estudiava a la Fémis, també va realitzar el curt “Les Yeux baissés” (2010), en què les forces governamentals arresten uns oficials rebels, acusats d’haver preparat un cop d’estat, i els duen a una presó per a interrogar-los.| RESSONS.

Premi de la Nova Veu.

De BALOJI, “Augure“ / “Omen”. Durada: 1h30. Producció Bèlgica, França, Països Baixos, el Congo, Sud-àfrica, Alemanya. Amb Lucie Debay, Marc Zinga, Eliane Umuhire. Guió: Baloji.Nota sinòptica: una pel·lícula coral que recorre la història de quatre personatges considerats bruixes i bruixots i que trobaran la manera d’ajudar-se mútuament per a alliberar-se’n en una Àfrica fantasmagòrica. Sinopsi: Història congolesa sobre un jove, Koffi (Marc Zinga), considerat bruixot (zabolo) per la seva petita comunitat i desterrat per sa mare. Quan, després de 15 anys d’absència, torna amb la seva xicota, Alice (Lucie Debay), per a pagar-ne la dot, es veu obligat a lluitar contra els prejudicis i sospites de la seva família i la seva comunitat, que el veuen com un foraster. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Baloji Tshiani (12.09.1978). El raper belga Baloji debuta com a director. | RESSONS..

Premi del conjunt.

De João SALAVIZA i Renée NADER MESSORA, “The Buriti Flower” /  “La fleur de Buriti” / “Crowrã”. Durada: 2h03. Producció Brasil, Portugal. Amb Ilda Patpro Krahô, Francisco Hỳjnõ Krahô, Solane Tehtikwỳj Krahô, Raene Kôtô Krahô, Débora Sodré, Luzia Cruwakwỳj Krahô i les comunitats de Pedra Banca, Coprer, Morro Grande i Manoel Alves Pequeño; amb la participación excepcional de  Sonia Guajajara, Thiago Henrique Karai Djekupe i Shirlei Djera. Guió: João Salaviza, Renée Nader Messora, Ilda Patpro Krahô,  Francisco Hyjnõ Krahô i Henrique Ihjãc Krahô.  A través dels seus ulls d’infant, Patpro recorrerà tres èpoques de la història del seu poble indígena, al cor de la selva brasilera. Incansablement perseguits, però guiats pels seus ritus ancestals, el seu amor per la natura i el seu combat per a preservar la seva llibertat, els Krahô no han parat d’inventar-se formes de resistència. Enllaç: IMDB. João Salaviza (Lisboa, Portugal, 19.02.1984). Palma d’Or del Curtmetratge amb “Arena” (2009), amb Carloto Cotta, crònica molt física de la quotidianitat avorrida d’un noi en arrest domiciliari alterada per tres nens del barri que l’assalten. Molts són els seus curtmetratges, però el 2015 presenta a la Setmana de la Crítica de Venècia la seva òpera prima “Montanha“, pel·lícula visualment intensa i poètica relat iniciàtic d’un noi que ha de convertir-se en l’home de la casa, mentre l’avi viu els seus últims dies a l’hospital. El 2018 té a Un Certain Regard ( i hi guanya el premi del Jurat UCR) “Chuva é Cantoria na Aldeia dos Mortos” / “Les morts et les autres” / “El canto de la selva”, ja codirigida amb Renée Nader Messora i que tracta d’un noi Krahô que passa el dol per la mort del pare i després, no volent ser el nou xaman, fuig de la selva i fa cap a la ciutat, topant com a indígena amb la realitat del Brasil d’avui en dia. Renée Nader Messora ( ). És la dona de João Salaviza i ha co-dirigit amb ell els dos films ambientats a la selva brasilera. | RESSONS.

Premi la Llibertat.

De Mohamed KORDOFANI,  “Goodbye Julia”. Durada: 1h56. Producció Sudan, Suècia. Amb Eiman Yousif, Siran Riak, Nazar Goma, Ger Duany, Issra El-Kogali. Guió: Mohamed Kordofani. Khartum. Just abans de la secessió del Sudan del Sud, la Mona (Eiman Yousif), una antiga cantant del nord de classe mitja-alta que és un matrimoni tens amb l’Akram (Nazar Goma) busca la redempció per haver mort en accident cotxe’un home del sud, contractant com a minyona la Julia (Siran Riak), la dona del mort, que no n’està al cas. Incapaç de confessar-li res al marit i molt menys a la Júlia, la Mona decideix deixar enrere el passat i adaptar-se a una nova situació; però la situació del país acaba per arribar-li a casa i l’encara amb el que va succeir. Nota: òpera prima. Enllaç: IMDB. Mohamed Kordofani ( ). Enginyer aeronàutic a temps complet i cineasta sudanès a temps parcial amb seu a Bahrain. El 2014 es va matricular en un curs d’un any de realització de cinema independent. El 2015 va dirigir el seu primer curtmetratge “Gone for Gold”. Aleshores, va posar en marxa una productora al Sudan. “Nyerkuk” (2016), que va guanyar el premi NAAS al Carthage Film Festival, és el seu segon curtmetratge, en què un nen desplaçat es veu involucrat en un robatori amb un lladre vell, que potser (o no) serà el seu darrer delicte. El seu darrer curt, “The Kejer’s Prison” (2019), se centra en una conversa entre un agent de seguretat durant la revolució sudanesa del 2019 i un presoner que té una caputxa al cap.| RESSONS.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!