El pols de la llengua als Països Catalans
Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans
Hem preparat els docents que aquest país necessita?
Massa vegades en els anys darrers m’he fet aquesta pregunta… Les universitats dels Països Catalans preparen els mestres i els professors perquè puguin respondre a la realitat sociolingüística del país, en definitiva, perquè puguin donar resposta a les necessitats dels nostres alumnes? La resposta, amb tots els matisos que vulgueu, és que no, si més no, pel que fa a com hem d’ensenyar la llengua (i la literatura) del país, tant a infantil i primària com a secundària.
En el cas de l’educació infantil i primària, si el percentatge d’alumnes que arriba a l’escola amb el català com a llengua familiar amb prou feines arriba al 30% (en alguns casos aquest percentatge és igual a 0), és obvi que hauríem d’haver format uns mestres especialitzats en l’ensenyament de segones llengües, és a dir, en les estratègies d’ensenyament i d’aprenentatge pròpies d’un programa d’immersió lingüística… La veritat és que aquesta formació, tret de comptadíssimes excepcions, ha desaparegut dels plans d’estudis dels nostres centres de formació. Només aprenen aquestes estratègies els futurs professors que faran continguts en anglès… És especialment dolorós sentir dir als mestres joves (però també a molts responsables del món educatiu) que la immersió era aquell programa que es va impartir a les dècades dels 80 i 90, i que després va quedar superat per la catalanització (?) del sistema educatiu… I tot plegat en un moment en què el nombre d’alumnes de procedència estrangera és molt més gran que mai (a segons cicle d’educació infantil els alumnes de nacionalitat estrangera representen el 19,07% dels alumnes -sense comptar, és clar, els qui tenen la nacionalitat espanyola, segurament per haver nascut aquí, però que els pares dels quals són estrangers; a primària, el percentatge d’alumnat de nacionalitat estrangera és del 17,30%).
En el cas de l’educació secundària, la situació no és pas millor. La formació inicial que havien rebut la majoria de docents de matèries no lingüístiques no els capacitava metodològicament per atendre un alumnat molt divers pel que fa a la competència lingüística en català i encara menys per atendre l’alumnat d’origen estranger que s’ha anat incorporant -en qualsevol moment del curs i en qualsevol curs- al sistema educatiu (els alumnes estrangers representen el 12,85% dels alumnes). I no cal parlar de la capacitació lingüística en català d’aquest professorat: per a molts la titulació de llengua catalana és el nivell C1 obtingut per escolaritat en acabar la secundària obligatòria.
Pel que fa al professorat de llengua catalana i literatura si la situació ja era complexa, perquè, evidentment, no ens havien format per “ensenyar llengua i literatura” (a la carrera de Filologia Catalana mai ningú no ens havia explicat com ensenyar a parlar, a escriure, a llegir (que cal recordar s’aprenen al llarg de tota la vida) i, fins i tot, com ensenyar literatura o potenciar el gust per llegir), encara ho és més ara quan, per accedir-hi, tenint el màster de secundària, es pot fer també des d’estudis com: grau en Comunicació Audiovisual, grau d’Art Dramàtic (Dramatúrgia i Direcció Escènica), grau d’Art dramàtic (Interpretació), grau de Cinema i Televisió, grau de Comunicació i Indústries Culturals, grau de Periodisme, grau de Comunicació, llicenciatura d Comunicació Audiovisual, llicenciatura de Periodisme, Ciències de la Informació (Periodisme), Relacions Públiques, títol superior d’Art Dramàtic…
Si més no, fins ara, la majoria de la gent que hi accedia tenia el coneixement de la seva matèria (llengua i literatura catalanes) i se suposa que tenia una formació que li acreditava un bon nivell de llengua i uns coneixements sociolingüístics que li permetien tenir un posicionament clar sobre l’ús de la llengua. La manca de vocacions, producte del menyspreu cap a les lletres que hem viscut a les dècades darreres i d’uns plans d’estudis que es percebien com a obsolets, i la jubilació massiva dels professors que vam entrar a treballar al sistema educatiu els anys 80, quan el català s’anava consolidant als instituts, han fet prendre decisions de les quals potser en un futur ens penedirem, amb un professorat de llengua catalana i literatura que ni coneixerà els continguts que imparteix, ni sabrà com ensenyar-los i que pot tenir una actitud sociolingüística gens favorable a l’ús de la llengua.
Per pensar-hi…, sobretot els responsables universitaris (inclosos els dels màsters que capaciten per fer docència) i els responsable del sistema educatiu infantil, primari i secundari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!