El casal popular tarragoní Sageta de Foc organitza un concert i recital, a càrrec de Xavier i Eduard, aquest dijous, 12 de març, amb motiu dels 20 anys de vacances de l’Ovidi Montllor, a partir de les 8 del vespre, a la seu del centre, carrer de la Nau, 11, de Tarragona.
Per cinquè any consecutiu, la CAL convoca el Concurs de Cartells del Correllengua, una iniciativa oberta a tothom i a partir de la qual sortirà la imatge de l’edició d’enguany.
Tal com es va anunciar recentment, el Correllengua 2015 retrà homenatge a Ovidi Montllor pel seu compromís amb el seu poble, la seva llengua i cultura, els treballadors i la llibertat. Per aquest motiu, el cartell del moviment haurà d’incloure algun element que recordi la seva figura o la seva obra, juntament amb el tradicional lema “llengua, cultura i llibertat”. Atès que enguany el Correllengua s’emmarca dins la “Festa Ovidi Montllor, 20 anys de vacances”, també caldrà que el cartell reflecteixi el lema d’aquesta campanya.
Les obres es podran presentar entre el 9 de març i el 30 d’abril, i l’elecció del cartell guanyador es farà per votació popular en el decurs de la 14a edició dels Premis Joan Coromines. A les bases del concurs s’hi poden consultar tots els detalls.
|
El disseny guanyador esdevindrà la imatge comuna del Correllengua, i il·lustrarà la programació de centenars d’actes arreu del territori. A més, rebrà un premi de 300 euros.
Per a més informació, les persones interessades poden posar-se en contacte amb nosaltres a través del correu cal@cal.cat o el telèfon 93 415 90 02.
A Terrassa
, un mural recorda l’Ovidi Montllor
Gerard Horta ens acosta a l’Ovidi a través de les seves experiències i les seves sensacions, en aquest text que publica Vilaweb en l’edició del 10 de març, el dia de l’inici de les vacances d’Ovidi.
Ovidi, amor nostre
‘Apreta fort les dents, apreta els punys. Infla’t d’aire els pulmons, obre bé els ulls.’ Ovidi Montllor i Mengual (1942-1995), fill d’Alcoi, d’un pare anarquista i d’una mare que li transmeté l’amor per a fruir de la vida. Teixidor, mecànic, cambrer, xofer, ferrer, pastor de cabres, perruquer de senyores, venedor de peix, pescador, canonaire, ordidor, aprenent de decoració, mosso de magatzem, tres hores de representant, fotocopista al banc… de professió actor, cantant i poeta.
1. Com un record d’infantesa. Vaig conèixer l’Ovidi el 1974. Mon pare em preguntà si volia acompanyar-lo a un estudi de música on l’Ovidi i el Toti enregistraven un disc, ‘A Alcoi.’ Jo tenia dotze anys, era ja el vespre i entre setmana, i vaig abraonar-me a l’aventura de conèixer com era un estudi de música i què hi feien l’Ovidi i el Toti. A casa, el pare posava sobretot jazz i blues, els negres nord-americans i Tete Montoliu, i Béla Bartók, i els cantants-poetes companys: l’Ovidi, Paco Ibáñez, i Quico Pi de la Serra, Xavier Ribalta, Léo Ferré i després Manel Peiró i Paco Muñoz quan venia del País Valencià. L’Ovidi i el Toti m’acolliren amb la calor dels homes generosos i cordials, i em vaig fondre en aquell univers poètic i musical que no parà de créixer. Passen les dècades, correran els temps, i encara em tremola cor, cos i animeta cada cop que escolto i sento l’Ovidi. Ma mare, dona basca visceral i tendríssima que fugia dels narcisismes egoics dels ‘artistes’ com de la pesta, sempre ens féu sentir propera aquella seva humanitat humil. Ni cregut ni prepotent ni mesquí com tantes estrelletes del país, l’Ovidi fou un veí més del coll del Portell on vivia —passos cap amunt i cap avall—. Fins a l’últim moment, per mi ser a la casa de l’Ovidi era ser al temple d’un home que entrellaçava vida i creació estavellant-se com l’heroi contra les roques que deia Jakob Böhme, que només rebentant-les roda més enllà.
Un estiu hi hagué més aventura valenciana: després de passar-ne tants i molts a Lantziego, a casa els meus avis materns, on havia nascut ma mare, i arran del vincle amb l’Ovidi i amb Vicent Andrés Estellés, vam anar a parar tota la família al Perelló del País Valencià, perquè l’Estellés i sa família ens hi convidaren. Els meus Països Catalans són fets dels relats de mon pare sobre Joan Fuster, de l’Alcoi que l’Ovidi ens explicava, del primer cop que a Mallorca vaig veure una paret amb la paraula ‘Independència’, quatre barres i un estel comunista de cinc puntes pintats, i d’aquest estiu al Perelló amb una parella i un fill i una filla dolços, afables, receptius, acollidors, modestos i joiosos de rebel·lia. Quina barreja que férem… Quan tornàrem a Barcelona la meva família érem ‘valencians del nord’.
Al seu viatge a la Terra, al País Valencià i en aquesta petita nació del món anomenada Països Catalans, l’Ovidi fou un home de cor gran, honest, desbordantment sensible, i creatiu, irònic, bromista, rialler, ferotgement sarcàstic davant l’estat de les coses. Home de combat vital i polític —’Cante a la vida, sí’. Si hagués nascut a França seria considerat un dels més grans cantants europeus de la segona meitat del segle XX. Fill de la classe treballadora valenciana migrat un dia a Barcelona, la seva samarreta fou sempre vermella, i la camisa, negra. Comunista llibertari, el seu independentisme —com el de tants comunistes llibertaris— formava part del bagul del viatge i no tant de la seva formalització política. ‘Sang, sol i esperança.’ I ‘braços lliures, i boques i mans’.
2. El nostre Ovidi —’De condició, senyors, sense terra’— esdevé clàssic modern que deixa el poeta homònim romà enrere pertot arreu i, malgrat que dècades d’escolarització pública no han servit perquè infants i adolescents en coneguin l’obra, l’empremta que inscriu a través de cada un dels seus abordatges pren la magnitud completa de la vida col·lectiva. Del món rural dels perdedors de la guerra contra el feixisme, dels treballadors de totes les fàbriques Paulac, de la ciutat, els ports i els mariners, dels amors i l’amor, el sexe brutal, el desig, els petons i els coits dels amants, de la brutícia del desamor, de la violència i els ordres de la quotidianitat, de l’explotació, la covardia i la servitud, l’obra mestra de l’Ovidi penetra fiblades per dur-nos a terra rebel. Qui ens ha regalat paraules i músiques majors com ho ha fet l’Ovidi? Rapsode excepcional, els trànsits que duu a terme s’emmirallen en la seva relació creativa amb Toti Soler en cada un dels discos, en cada un dels escenaris, resplendint tothora. No hi ha aquest Ovidi sense el Toti, i com sabien tots dos que només l’un amb l’altre podien arribar on arribaren! Poesia i música sense limitacions ni límits, prodigioses, l’Ovidi supera la Nova Cançó i la ‘Chanson française’ perquè simplement ningú no ha arribat tan lluny.
Les interpretacions de la poesia de Joan Salvat-Papasseit (1975), de Vicent Andrés Estellés (1979), de Josep Maria de Sagarra (1994) trobant-se ja fotut, se situen en el pla de l’extraordinari: bellesa intemporal dels clarobscurs de l’ésser humà en el món. Jorns, matins i ambicions, i il·lusions i desenganys. Allò que va fer amb en Salvat-Papasseit i amb l’Estellés respon a lògiques sensibles incommensurables: no goso adjectivar-ho. Cues d’estels. Alhora, com deia mon pare, ‘encara espero una crítica de la premsa musical sobre el disc del Salvat-Papasseit’, i ho repetia trenta-cinc anys després de l’edició. Hi ha l’homenatge a Apel·les Fenosa (1989) i hi ha l’espectacle que muntà junt amb el Guillermo Heras, director teatral espanyol, sobre un poema de Vladímir Maiakovski titulat ‘La guerra i el món’ —traduït del rus per mon pare i per Manuel de Seabra (el gran Manuel de Seabra, supervivent precari ara mateix per a vergonya, vergonya!, de tots els càrrecs culturals presents i passats)—, que impactà en el Teatre Grec de Montjuïc l’any 1983. I que impactà també en el barri de Vallecas, a Madrid, on durant un cap de setmana el teatre s’omplí en totes les sessions de gent treballadora per escoltar Maiakovski en català amb traducció de mà al castellà en la veu i la música de l’Ovidi i el Toti: moments gloriosos que entrellacen braç a braç la nació de la gent senzilla dels pobles del món. ‘No tanques mai la boca, crida ben fort, deixa’t anar, dóna’t tot tu. Serà blava i tranquil·la la mar; serà verda i espessa la vall; serà gran i dolça la muntanya, serà un dia que durarà anys.’
3. Aquests dies, cròniques de colors distints n’exalçaran la figura tot obliquant-ne les dimensions fosques del passat de la nostra vida social. ‘Uns per por i altres per pena fan del món una gangrena.’ Sota el franquisme l’Ovidi acudí a deu mil bandes, donà suport a la gent del PSUC i a la gent resistent, el cridessin des d’on el cridessin, perquè al darrere hi havia un poble heterogeni anhelant llibertat i anhelant recuperar el nostre llenguatge. I figures com la de l’Ovidi nodrien la necessitat d’esperança d’una societat nova i lliure, sense criats ni amos. Quan arribà el negoci de la ‘transició’, les regidories de Cultura s’ompliren de la mateixa gent que l’havien cridat un cop i un altre, i l’Ovidi, que continuava llançant-se als oceans sota la tempesta, des dels cims més alts i commovedors de la creació, esdevingué un cantant extremament incòmode per als poders establerts –’Centrals obreres, nuclears, bancàries, mercenàries i pairals…’ L’Ovidi, el 1979, els cridava ‘Voleu guerra? Va bé, senyors, va bé?’ en un poema dedicat a son pare –’Mon pare em diu foll en comptes de fill’–, al meu pare i a Léo Ferré. Marginat, discriminat i segregat en primer lloc per les regidories municipals de Cultura del PSC-PSUC (ICV-EUiA) —milità al PCC— i, immediatament, pels successius consellers de Cultura convergents de la Generalitat, la seva obra passà a ser sistemàticament invisibilitzada i censurada pels mitjans de comunicació escrits, radiofònics i televisius. I, molt explícitament, per TV3. Busqueu referències a l’Ovidi dins les programacions de TV3 del 1983 al 1995, o a la Televisió Valenciana (TVV)… Tot fou immens silenciament fosc dels mediocres —amb noms i cognoms, sou menys que la bèstia odiosa del vostre cor assecat: ‘De res!’— que ara se li giraven d’esquena. D’espai, n’hi hagué tan sols per a la Bonet, el Serrat, el Raimon, el Llach i la Rosell, i és evident que per a alguns d’aquests membres més famosos de la Nova Cançó no fou fàcil de superar el buit a què els poders polítics i la crítica musical i cultural catalana els sotmeteren col·lectivament. Ara, quants foren capaços en el curs dels anys de manifestar públicament el més mínim senyal de solidaritat amb el company castigat? L’Ovidi i el Toti, Pi de la Serra, Pau Riba, foren expulsats del mapa, si és que mai n’havien format part. Els criteris polítics que van regir aquelles segregacions romanen actius sota paràmetres antics vestits d’estètiques modernes. Estellés: ‘Drames que no se saben/ tragèdies latents/ tot allò que no passa/ però que és.’ Només la Monserrat Roig l’entrevistà a la fi dels setanta, el 1978 (‘Personatges’, TVE). L’Ovidi, seriós durant tota l’entrevista, respon a la Roig: ‘En certa manera sóc un ressentit. Sóc un ressentit perquè són massa anys de ressentiments.’
La ‘transició’ significà per a l’Ovidi que ja no el contractessin per fer concerts. Arribà el buit —’Sóc el darrer’. Actor, home de teatre sense feina de teatre, desembarcà a la cançó; forçat a guanyar-se les garrofes fora de la cançó, desembarcà al cinema. Hi treballà també per plaer, sí, però hi anà a parar pel que li negaren a la cançó. A ‘Furtivos’ (José Luis Boreau, 1975) aflorà una potència que en una altra banda l’hauria enclavat a l’èxit i la feina perpetus, però també aquí fou desaprofitat com a actor. Fes el paper que fes, impregnava la pantalla d’alguna cosa que transcendia la literalitat grisa. Encotillat per tothom a perpetuar-se en el mateix paper inicial, el treballador-actor precís, matisat, constant, ens dóna de sobte un gest, un silenci, una mirada que esclata per recomençar. Tants anys de censura, tants anys en què cap discogràfica no volgué enregistrar-ne nous discs… Què perdérem, en aquest recorregut?
Al cap del temps, recordo com amb el meu company Ramon Huix descobrim el Centre Social Okupat del carrer del Torrent de l’Olla, a Gràcia, amb el nom d’Ovidi Montllor. Ens sacsejà de felicitat! La gent jove de l’esquerra independentista feia seu l’Ovidi, que prenia lloc en aquell marc polític i veïnal i no en cap altre. L’Ovidi, expulsat del món institucional i mediàtic, revifava al carrer com el foc de la història, que no s’extingeix mai. Nosaltres que fórem marrecs hi vèiem nous marrecs combatius, amb quinze i vint anys menys, escampant el nom de l’Ovidi pels Països Catalans, i l’Ovidi esdevenia estendard de llibertat i combat.
L’Ovidi no fou home de servituds, sinó guerrer de l’amor, la música i la poesia, explorador audaç, tímid de vegades, formalment solemne per a contrabalançar un esperit gamberrot. La seva revolució partia de l’experiència viscuda com a classe subalterna, i el seu geni esmicolà misèries.
4. La meva relació amb ell, feta sobretot de trobades i moments compartits amb la família, va ser sempre un plaer, en tots els contextos. Quan el 1986 o potser el 1897 mon germà Roger, aleshores músic, començà a fruir de l’ocasió de tocar el baix elèctric amb ell i amb el Toti pels nostres escenaris, tots els cercles de l’estima profunda de la meva família amb l’Ovidi es tancaren. A la seva casa del Coll del Portell o sopant després dels concerts —’La nit febril de la taverna’— o en assaigs, on fos i amb qui fos, la seva ànima esclatava el trajecte que se’ns permetia de compartir. Vergonyós, no vaig gosar ensenyar-li el primer poemari que havia publicat; el respectava tant, ell volava tan amunt… cinc dies després de morir apareixia el meu segon poemari amb un poema titulat ‘Bagatel·les de l’extermini’ dedicat a l’Ovidi i el Toti que mai no vaig poder-li mostrar. El text acabava dient: ‘Morir cada dia per néixer de nou,/ hem bescanviat l’univers per la mort’, i jo pensava que, amb raó, se n’anava cansat d’aquí. Quan l’havien d’operar un temps abans que volés, vaig anar a la Vall d’Hebron, a l’hospital. Qui en tenia cura i era al seu costat era la seva companya d’aleshores, crec que era la Neus i demano excuses si m’equivoco. Els meus pares eren fora de Barcelona, em trucaren (‘Gerard, operen l’Ovidi’) i vaig mirar de reconfortar-lo abans d’entrar al quiròfan, ‘Força Ovidi, coratge!’, perquè ell, aferrat a la vida, se l’estimava amb intensitat, en qualsevol circumstància i enfront de qualsevol contingència. Els meus anys 1994 i 1995 implicaren una involuntària davallada a l’infern —tots hi baixem— i una de les coses de què m’he penedit és de no haver estat al seu costat el temps que calia en aquell període, molt més temps. No sé com dir-ho; malgrat que la relació de la família i meva amb ell no fou mai la dels companys que es veuen amb freqüència, l’amistat era directa, sincera i forta, i quan això succeeix la proximitat sempre és viva, tant se valia si estàvem sis mesos o dos anys sense veure’ns. No puc explicar-me de cap més manera. És aquesta proximitat que em fa mal, i arrossego aquesta pena clavada a les entranyes com una ombra trista que se m’arrapa a l’estómac. Llavors no podia fer-hi més. Per mi l’Ovidi fou el guerrer que se’n va sol a la barricada del salt —dins ‘Crònica d’un temps’ brama ‘Plantar cara a la vida…!’—, és a dir, dolor. No he pogut escriure res de l’Ovidi, ni una paraula, durant aquests vint anys en què la seva absència no ha fet sinó magnificar la seva presència paradoxal. ‘Ones que vénen, mar que s’allunya, tot és ben prop, tot és lluny. Plors que s’enceten, riures que es moren, quan creus que tens tot s’esmuny.’
El cantant valencià Paco Muñoz ens recordava el 2012 a VilaWeb un poema de mon pare (1998) per a l’Ovidi: ‘Poeta, home important, músic,/ mai presidia actes, però hi era present./ Anys sense ajuts de cap mena./ Anys sense gravar, fent sempre la feina./ Quan va morir, en el seguici/ tots eren ell, deien, volien ésser ell./ Delerós i curt d’alè/ continuo constatant/ poques coses noves que aportar/ i crido desesperadament en el silenci./ Una besadeta Ovidi.’ A ‘Baralla de la vida i jo’ l’Ovidi diu: ‘Digue’m! Que em mor amor! Que ja no m’entra l’aire i m’ofegue… Que no vull. Que ja no tinc vida! Què en faig jo, de la mort? Què faig jo, amor, amb tota la bèstia que em pega i que em besa, que em riu i m’escup, que la tinc a sobre de dia i de nit, que enganya els amics i em treu de la casa travessant parets, i em crema aquests llavis amb la seua llengua? Què en faig amor meu?…!’ Els darrers temps cops a l’esquena, medalles, bones paraules i homenatges: en algunes ocasions això procedia de la mateixa purrialla que l’havia fet fora, com quan regidors culturals públics, gestors culturals privats i periodistes culturals públics i privats li preguntaven, cínicament, ‘Que no cantes?’ La xusma no l’ensorrà mai; de fet, mesos abans de morir l’Ovidi deia Sagarra brillant, ressonant des de plans superiors. Tanmateix, és dur d’haver d’afrontar la vida en condicions tan adverses. Coral romput.
5. No recapitulo els mil preciosos cants a la vida i els noms dels poetes i músics que acompanyaren l’Ovidi, i el Toti, en aquesta travessia; no recapitulo els ressorts, les conjuntures i els sentits d’una obra plena. M’hi he apropat toscament, d’una manera matussera i contradictòria, perquè el fruit creatiu de l’Ovidi excel·leix i abraça tantes esferes i tan diverses que no m’és possible de projectar-les aquí. I perquè trec això davant vostre com un sanglot dens escrit gairebé a raig. L’Ovidi simbolitza massa sentiments i massa maltractaments i se’m fa complicadíssim no cremar-me com més m’hi atanso. ‘Oïu-nos en alegria, Verge dels desemparats’, cantava fotent-se’n de tots plegats. ‘Jo sóc l’artista, el cantant, el pallasso.’
Remogut per la data amarga que m’aclapara necessitava dir-te, Ovidi, que aquest tap de bassa et va reconèixer en tot i que som munió que et duem als raconets més delicats dels cors. Que el poble viu t’ha fet seu. ‘Amics’ tramposos contemporanis teus i amos de nous colors s’han omplert la boca del teu nom, si bé la cosa important per als qui ara som aquí és expressar-te fins a esgotar-te que t’estimem salvatgement, com tu estimares la vida, l’amor, l’amistat, l’humor, la revolució 1tan impura, tan carnal. Papasseit: ‘Quin doll d’aigua la font…’, ‘…la teva vida sota el firmament’, ‘Res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit.’ Continues volant: lluny, lliure, alt. No mors, perquè ni l’espai ni el temps no et limiten. ‘Un dia qualsevol serà la vida i tots! Per tant i tantes coses més, seguim. Us esperem!’.
Perdona’ns, Ovidi, per no haver arrasat fins als fonaments, encara, tot allò que odiaves: ‘Tot aquest regalim que ens envolta i vesteix de marró verdós. Discursos, discursos des d’edificis grandiosos i antics; antigues catedrals, i palaus i balconades fortes de pedra i anys. De poder. Discursos, discursos de crits. Amb capseta màgica. Amb color o sense. O amb tot. Amb lletra impresa. O galena amb piles i pals.’ Perdona’ns per no haver fet prou honor a la teva lluita, per no haver reeixit a fer cristal·litzar col·lectivament la llibertat dins una societat emancipada a la mida del teu cor, de la teva veu i la teva fam de justícia. ‘La glòria del després no m’és problema’, cantaves, tu que has esdevingut carn de la nostra carn, sang de la nostra sang. ‘Començaré a escoltar-vos quan de veritat no tingui l’home reixa ni caritat.’
Els vents del Sol escampen fins als confins de les constel·lacions cadascuna de les teves cançons: són sagetes de foc traçant l’anatomia de l’ànima. Tu ens fas humans Ovidi, amor nostre. ‘El cel, com un llençol…’ M’aclame a tu Ovidi, t’estime company. ‘Floriran flors, i cants i alegria.’ No hi ha blanc ni negre en el blau de l’univers.
El periodista Roger Palà va entrevistar Toti Soler per al portal Crític, el 22 de gener passat, i en ella s’hi recull el vincle personal, i professional, entre Ovidi Montllor i Toti Soler, i l’actitud humana, social…, del cantant d’Alcoi.
“L’Ovidi sempre parlava clar, i això tard o d’hora en aquest país t’ho fan pagar”
Ho va pagar, això de parlar clar?
Sí, i tant. Això es paga. Es pagava a l’època dels romans, es pagava en temps de l’Ovidi, es paga ara i es pagarà sempre. En aquest país, si parles clar i això no agrada a determinades persones, ja has begut oli. Ell ja ho va pronosticar. A finals dels anys setanta, i sobretot quan comença la democràcia, s’esdevé una catàstrofe absoluta amb la cançó, amb la música i amb la cultura en general. De cop i volta semblava que només pogués existir algú per a cada gènere: un cantautor, un pintor, un actor… De vegades a Catalunya tens aquesta sensació. I en paral·lel hi ha molta gent que cau pràcticament a l’oblit, creadors amb un nivell molt alt. Això no diu res de gaire bo dels nostres responsables culturals.
Aquí podeu llegir l’entrevista completa
La fotografia és del web de Toti Soler, l’autora és Colita, i és del 1975
Catalunya Ràdio i Canal 33 emeten programes especials dedicats a Ovidi Montllor amb motiu del 10 de març, dia de la mort de l’alcoià, l’inici de les seves vacances. Igualment, la CCMA ha creat un espai al web on s’homenatja l’Ovidi.
D’altra banda, Vilaweb dedica avui bona part de la portada del diari a l’Ovidi, amb una entrevista a la seva filla Jana Montllor, textos de Vicent Partal i Gerard Horta, i diverses entrades a articles relacionats.
Vicent Partal escriu un segon editorial dedicat a l’Ovidi, avui a Vilaweb
Aquest és un país on el fill del forner és capaç de fer els versos més excelsos que s’han escrit d’ençà que el cavaller Ausiàs Marc va ser enterrat a la catedral de València. I on el fill d’un obrer d’Alcoi, que de jove féu trenta-sis oficis, acabarà robant aquests mateixos versos al fill del forner i fent que les parelles es miren fit a fit mentre escolten que no hi havia a València dos amants com nosaltres.
Aquest és un país on enmig de la negra nit, i tantes negres nits com hem hagut de passar, hi ha sempre qui canta, qui dibuixa, qui escriu o parla per portar la llum, per encendre el petit raig que acabarà il·luminant-ho tot. Amb una guitarra o amb un bolígraf, amb un esprai per a pintar parets o amb els diners suats que fica dins un sobre que aleshores passa de mà a mà, lliurat amb generositat per a ser gastat amb justícia. Aquest és un país que fa les coses perquè vol. Perquè les ha de fer. Perquè sap que la dignitat és un pas necessàriament petit i perquè sap que aquest pas l’ha de fer cadascú abans no puga fer-lo la societat sencera.
Aquest és un país que somriu cansat, esgotat, cada vegada que veu com es barallen com porcs els qui haurien de posar-se d’acord com germans. Però mai no se li ha glaçat el cor per això. Ha passat sempre i passarà sempre. Som així, què voleu! Som d’un país on hi ha alguna gent amb més ganes que fracasse l’altre que no de guanyar tots junts. Però també som d’un país on al final sempre hi ha algú que tira i tira sense embolicar-se en discussions estèrils, sense deturar-se ni un segon a discutir, algú que riu davant l’obsessió malaltissa per la semàntica.
I és així que de sobte, a les places i als carrers, sempre, reapareix aquell país que ens agrada, aquell que ens fa sentir, amb prudència i preocupació, orgullosos. El país de la gent que sap dir ‘bon dia’ quan li diuen ‘bon dia’, sense pensar com és que aquell et diu ‘bon dia’. El de la gent que menja un entrepà si no té res més i es beu una cervesa com qui es beu el vi més car, però sempre es complau amb qui té assegut a la cadira del costat, al restaurant de més luxe o a la taverna més humil.
Aquest és un país que han fet tant com han pogut per ensorrar-lo. Que fan tant com poden, encara avui, per ensorrar-lo. I que s’ha dreçat a base de gent digna que dóna tot allò que té de bo en canvi de res, que prova de ser excelsa en cada gest com li van ensenyar els gran prohoms, que vol fer una cosa remarcable en cada exercici, en cada proposta, en cada paraula. Que reconeix que s’equivoca quan s’equivoca i procura aprendre del qui ha fet mal, àvida de saber. Tan àvida com aquells xiquets que veien la Teresa, ballant el vals.
Jo sóc d’aquest país i aquest país és el que m’agrada i el país pel qual em baralle i em barallaré cada matí, amb qui siga i tantes vegades com faça falta. Jo sóc del país que vull, perquè ho vull ser i vull per al meu país el pa sencer. Tal com ens va ensenyar Ovidi Montllor, aquell alcoià brillant, honrat, pobre de diners i ric d’idees, combatent, engrescador, estimulant i, per damunt de tot, lliure.
Aquí, Les meues vacances
El dia que l’Ovidi marxà de vacances, a la casa de Cultura d’Almussafes, a les 21,30, acte d’homenatge a càrrec d’Arrop i Tallaetes, que conviden tothom:
“Demà 10 de març i ja fa 20 anys que Ovidi va marxar de vacances!!
A la casa de la Cultura d’Almussafes farem una xicoteta festa amb algunes de les seues cançons que hem arropitallitzades!!!
Si no vos queda lluny Almussafes, allí estarem!!”
Brindis per l’Ovidi, 20 anys de vacances!
El 10 de març de 2015 farà 20 anys que l’Ovidi Montllor, l’artista, el cantant, el pallasso, se n’anava de vacances.
Quedem a l’espai de Molins dedicat a ell, el Racó de l’Ovidi (carrer Puigcerdà amb carrer Mestre Blanch) per fer un brindis plegats per la seva memòria, i potser llegir-ne algun text o cantar-ne alguna cançó.
Perquè volem!
Ateneu Mulei
Escola Valenciana edita un programa de ràdio que s’emet per un munt d’emissores que s’anomena El Mural. El programa és mensual i d’una hora de durada i el corresponent al mes de març ha estat dedicat, principalment, a l’Ovidi Montllor. Aquí el podeu escoltar i aquí podeu llegir la informació sobre l’Ovidi.
Vicent Partal escriu aquest editorial avui a Vilaweb
Molta gent recordarà demà amb emoció Ovidi Montllor, vint anys justs després de la seua mort. És de justícia. Però al mateix temps que el recordem a ell hauríem d’aprofitar aquests vint anys de la mort de l’Ovidi per recordar, per recordar-nos, com de mesquins vam ser aleshores, tots plegats. No cal que ens hi rebolquem ni que hi fem sang, però crec que fóra bo d’encarar i assumir les nostres responsabilitats, precisament ara que tornem a viure una transició, precisament ara que afirmem que volem crear un país nou. Només si aprenem dels errors ens estalviarem de repetir-los i res no m’agradaria més que evitar el patiment dels nous Ovidis. I sobretot evitar que el país torne a caure en la banalitat, torne a ser tan ordinari com esdevingué als primers vuitanta, quan assentà les bases que van permetre de convertir la política en un saqueig.
Ovidi Montllor va fer dels compromís amb la cançó i la poesia la seua manera de lluitar per un país millor. Millor nacionalment i millor socialment, més democràtic però també més il·lustrat, més elevat, amb una amplada de mires més i més gran. Ningú no li regalà mai res i ell ens ho regalà tot. Fill de republicans obrers vençuts per la guerra, aprengué a Alcoi la dignitat del treball, però gairebé mai no va poder viure dignament del propi esforç. Ens va ensenyar cançons de protesta eficaces, però també ens va obsequiar algunes de les més belles cançons d’amor i ens va ensenyar a escoltar els grans poetes als quals robava els versos, com els d’aquell immortal ‘Els amants’, que Vicent Andrés Estellés deia que ja no era d’ell sinó de l’Ovidi.
L’Ovidi i tot de gent com l’Ovidi van contribuir a fer-nos obrir els ulls davant la dictadura i davant el món, ens van fer pensar. Però des del mateix moment que les forces democràtiques van arribar al poder el vam abandonar, a ell i a tants. I no perquè no tingués qualitat, que li’n sobrava. I no perquè la seua cançó fos una moda, que vint anys després ningú no li’n discuteix la vàlua, i això ja ho demostra tot. El vam abandonar per mesquins i covards, com una expressió més de la por de canviar el país quan podíem fer-ho. Quina explicació té que engreixàssem i celebràssem raphaels i rociosjurados qualssevol, gent que representava exactament el contrari d’allò que representava l’Ovidi, mentre ell havia de malviure i passava penúries no tan sols artístiques, sinó personals?
Les institucions democràtiques, sense excepcions, acabada la dictadura, van abraçar la cultura dòcil, fins i tot la del dictador, mentre intentaren enfonsar la cultura de la resistència. Van aprendre ben de pressa que el pensament lliure és una nosa per a qualsevol governant. I els ciutadans no ens vam exclamar ni vam reivindicar res. Els uns van descobrir allò que ja sabia Franco; que els ciutadans dòcils els crees paixent-los docilitat. Els altres o ens vam resignar o vam callar o no vam saber canviar la dinàmica de les coses.
Si la vida d’una persona és l’espill de la vida d’un país, la vida tan injusta que va haver de viure Ovidi Montllor ens retorna la pitjor imatge de nosaltres mateixos. Som un país capaç de coses excelses, és cert, però també sabem ser un país de miserables que deixa el govern de les nostres coses a mediocres sense escrúpols.
L’Ovidi no se’n queixà mai, segurament perquè la seua dignitat d’obrer li ho impedia. Però jo sí que me’n queixe avui. Entre més coses, perquè no vull que torne a passar ara, quan s’acosten els gran canvis. Quan es proclame la república catalana, quan hi haja governs de progrés al País Valencià i a les Illes, a veure si som capaços tots plegats d’aprofitar la nova situació per crear un país del qual ens puguem sentim més orgullosos que no ens sentim d’aquest que tenim ara. I a veure si som capaços de no oblidar la gent compromesa que ens ha desvetllat les idees que ens han portat fins ací. Perquè un país com aquest li’l devem, també, a Ovidi Montllor.
El programa de ràdio que emet música en català a diferents del Camp, el Penedès i el Baix Gaià, Berà Rock, es fa ressò de la decisió de la CAL de dedicar el Correllengua 2015 a l’Ovidi Montllor, i de la campanya Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances. Aquí podeu llegir la notícia.
Aquest divendres, organitzats per Arran Poblenou, l’ateneu la Flor de Maig acollirà un seguit d’actes amb motiu de la Festa Ovidi Montllor, 20 anys de vacances. L’activitat s’iniciarà a les 20 del vespre, amb una xerrada de Som Països Cataans sobre les iniciatives que està duent a terme a aquest organisme, i seguirà amb la projecció del documental “València necessita una cançó”. A les 10 de la nit, la coordinadora de músics del Fort Pienc, L’Ampli, oferirà versions en acústic de peces de l’Ovidi Montllor, i la nit es clourà amb PDs i festa. Els beneficis de la jornada es destinaran al verkami de Som Països Catalans Un mapa en moviment.
Aquest dimarts, 10 de març, coincidint amb el vintè aniversari que Ovidi va faltar, el festival Barnasants presenta l’espectacle “Homenatge a T”, al Mercat de les Flors, de Barcelona. El Barnasants 2015 se celebra sota el lema “Volem el pa sencer” per evidenciar que Ovidi Montllor és la referència d’aquesta edició de la mostra de cançó que s’escampa arreu del país.
Aquí podeu llegir la notícia de l’ACN publicada per La Veu del País Valencià