Educació i pedagogia de moda a televisió. Per passar l’estona

Educació i pedagogia de moda a televisió. Per passar l’estona.

Fa massa anys que venim queixant-nos de la falta de qualitat de l’educació. Queda bé demanar educació de qualitat. Queda bé però denota falta de comprensió. Qualitat és un concepte de la màxima abstracció i es pot aplicar a tot… però cadascú en la seva ment ho entén com pot. Educació és un universal, és immens, tot pot ser educació, ho impregna tot com l’aire, penetra per tot arreu. Què és l’educació de qualitat? Cadascú hi pot dir la seva… però no serveix per millorar.

Potser per això tothom s’atreveix a parlar d’educació. Efectivament ens afecta tots i tots hi hem de participar. Però d’aquí a que cadascú digui el que li sembla, el que creu… anem passant l’estona. Potser que algú ens ajudi a precisar la terminologia que ens permeti parlar amb una certa precisió i construir junts. Pensem si més no amb: educació, ensenyament, formació, instrucció, aprenentatge, orientació, seguiment, suport, avaluació, acreditació, qualificació, promoció, currículum, pla d’estudis, interès, motivació, rendiment, nivell, curs, cicle…  Notem com molts d’aquestes paraules cadascú les fa servir com millor li sembla. Llibertat d’expressió, clar que sí. Però si ens volem entendre, si fem diàleg, vol dir que hem de contrastar i compartir pensament raonat.

1

En general molta gent admet que no entén d’economia i per això quan algú s’explica amb claredat s’agraeix. Fa anys Josep Maria Ureta, periodista especialitzat va saber fer-nos-ho entendre. Ara fa menys anys, l’economista Sala Martín també sap explicar amb claredat i això és un valor però ell i tots sabem que és més conegut per les americanes de color.

Però ara Sala Martin s’ha posat a parlar de l’educació, de l’ensenyament a TV3. Economia en colors. Taronja. “On són els nens de desembre?” Sala Matin i Tian Riba han fet un teatre de classe tradicional volent inventar un nou ensenyament. No han estudiat pedagogia, sistemes pedagògics ni història de la pedagogia. Però  inventen i hi passem l’estona.
Vegeu i oïu si no ho vareu fer diumenge vespre
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/economia-en-colors/taronja-on-son-els-nens-de-desembre/video/5555842/

Trobo l’espectacle inacceptable.
Cal desautoritzar aquesta xerrameca de venedor d’elixir.
Cal posar en evidència que es parla des del desconeixement.
D’economia en pot parlar. S’explica molt bé (economia explicativa). No queda tan clara l’economia projectiva.
I TV3 és l’empresa que orquestra amb l’únic objectiu de fer audiència.

En altra ocasió podem parlar del perfil de professor que mostra la sèrie de ficcó Merlí.
Efectivament és ficció i hi cap la creativitat però…
Qui ha guionitzat? Quina imatge de la filosofia. Pobres  Socrates, Platon i Aristoteles. Han sortit per no dir res. I un  professor que no es prepara les classes, que no duu un llibre, que no fa una explicació ni cinc minuts.
I no parlem de la relació que estableix amb els altres col·legues doncs ell mateix diu que no hi vol relació. Els alumnes li interessen, els vol fer pensar però ell posa les notes, la qualificació acadèmica, segons rampells. I dubto molt que es tracti bé la situació de l’alumne que té agorafòbia.
Jo penso que és un descrèdit total del professorat. Potser ho tractarem més a fons amb d’altres col·legues.

3

I encara més. Ara un programa que condueix Emilo Manzano. Amb filosofia

 ambfilosofia

Vaja. Ara el filòsof de referència és un que cita, ara un, ara l’altre. Ara que està jubiilat. Defensor de l’ensenyament culturalista… Penso que les seves intervencions no contribueixen a millorar la pràctica pedagògica. L’antinòmia professor – alumne és falsa. Amb el triangle professor – alumne – cultura integrat en una tensió (Meirieu) dinàmica segons variables de temps i lloc podem clarificar millor quins són els punts flacs de l’ensenyament a cada lloc. Això és pedagogia.

Resultat d'imatges de Amb filosofia gregorio Luri

Afortunadament hi desfilen d’altres que mereixen el meu respecte pels seus estudis i publicacions: Amador Vega, Rubert de Ventós, Victoria Cirlot…

Però un programa de filosofia a base de fragments d’entrevistes entrecreuades… no és filosofia. Què diria Socrates? Què escriuria Platon? Què ens diria Aristoteles de la precisió conceptual?

Poca cosa. Si no hi ha més idea… potser millor no tirar les perles…

Instituïm l’educació a Catalunya… amb pedagogia

 Instituïm l’Educació a Catalunya   

Arribats al 27-S i abans no es tanquin els col·legis electorals ja podem deixar d’argumentar pel sí i pel no, per independència o per constitucionalisme. S’ha fet massa llarg. Cal posar sobre la taula pensament fonamentat i amb fites clares, que tothom entengui i que ens permetin fer un tom de millora a l’educació en tres anys.

S’han fet molts estudis i debats sectorials (economia, transports, educació, salut…) previs durant els darrers dos anys però en educació posem per davant la participació com a valor màxim. Així, tothom es posa a dirlal seva com a la televisió i al final hi ha massa vaguetats, massa generalitzacions i massa expressió de desitjos… generalment contaminats per la moda, pel què diu molta gent.

Efectivament, l’educació és una de les funcions socials que afecta tothom; és tota la societat en tant que educable, educada i educadora. Necessitat personal i social. Tothom ha de ser escoltat, sí.  Però en la base, com en tota construcció social cal fonamentació científica, partir de dades i fets i efectivament projectar fites, finalitats, desitjaVenim de Greciables i raonables amb el màxim consens. La pedagogia, amb les seves limitacions per la complexitat personal i social és la ciència de l’educació. També tenen limitacions ciències projectives com l’economia (solament de caràcter social) o la política (personals, social, econòmiques) i també la meteorologia (limitacions naturals). I malgrat tot, són ciències que ens porten coneixement i les creences o opinions s’han d’ajustar als fets, dades i a la raó. Totes les ciències poden aportar explicacions a l’educació ( neurociència, psicologia, sociologia, etnologia, antropologia…) però la pedagogia ha de proposar alternatives, dissenyar sistemes, enginyar instruments i organitzacions.

No està malament proclamar unes bases o fites però cal fonamentar-les en coneixement  construint des de baix  amb solidesa per a instituir l’educació promovent el màxim coneixement raonat i consens perquè TOTS SOM EDUCADORS.

Això no treu que la institució escolar (escola, col·legi o institut) ha d’encarregar-se de l’ensenyament – aprenentatge amb acció funcional, eficaç i eficient  per fer que els petits i joves ciutadans assoleixin el màxim desenvolupament personal, social i cultural. No hi pot haver fracàs escolar, fracàs de la institució si cada infant o jove fa el que està al seu abast, encara que alguns no assoleixin els resultats escolars proposats. Parlar de fracàs escolar referint-nos als alumnes ens delata, posa en evidència que no sabem què fer.

Reprenc, ara és l’hora, el documents que vaig preparar per a Qüestions d’Estat organitzat per Òmnium i per l’IEC el 2013. No debades sóc membre d’ambdues institucions.

 Instituïm l’Educació a Catalunya

 

Cinema per a infants. Amb motiu de Inside out (Del revés) de Disney-Pixar

Cinema per a infants. Amb motiu de Inside out (Del revés) de Disney-Pixar

El film Inside out (Del revés) s’ha estrenat el divendres 17 de juliol, en vacances escolars, amb prou acció publicitària com per omplir les sales el primer dia. Amb una bona expectativa inicial, es fa ple els primers dies i es donen a conèixer els índex d’audiència audiència per incrementar i mantenir l’interès. El sistema sembla que funciona bé, particularment amb productores que ja tenen un nom conegut. Els mateixos espectadors, infants o pares, van renovant l’audiència. –És bona, als nens els ha agradat.

Hem anat a veure la pel·lícula amb vuit infants de diferents edats entre 5 i 12 anys. Sí, llevat del més petit que a la meitat es començava a bellugar, els altres set han estat atents i quiets fins al final, han rigut dos o tres gags al seu abast i han sortit tranquils. Han dit que els havia agradat i pel camí de retorn xerraven contents, però no revivint escenes com es pot esperar d’un film que els ha agradat i han vist en colleta.

Vice Versa

Què enganxa tan bé els infants? D’entrada la publicitat ja va adreçada a ells que són els encarregats de demanar als pares d’anar-hi D’altra banda, cada dia hi ha més pares que necessiten iniciatives per omplir els vacances escolars dels infants. El valor ocult no explicitat és que els infants se senten protagonistes quan els pares els dediquen un temps preferent. D’altra banda poden caure unes crispetes o llaminadures. Tot això amb independència del contingut i el tractament que se’n faci.

El format d’animació s’ha imposat succeint als dibuixos animats per productivitat i afegeixen tercera dimensió. Poden fer tota mena d’efectes, moviments, transformacions que als infants enganxen de ple mentre els adults ja de més edat (excepte Manuel Cuyàs, El Punt Avui+: 22.07.2015, p:2 ) ens atabalen molt o poc. Els dissenyadors d’animació, joves s’ho passen bé posant el màxim d’efectes i satisfan la productora que veu que la pel·lícula “funciona”. En defensa de la infància no podem acceptar aquest abús que és maltractament. Justament posem com a prova que els infants es poden adaptar al que faci falta però això els priva de contemplar. La velocitat els centrifuga i perden contingut i especialment capacitat de contemplació. Exposats a excés de moviment, exposats a violència gratuïta (no és el cas de Disney) de manera continuada la van interioritzant com a normal. Efectivament, no afecta la majoria perquè tenen pares o parents que fan la mediació educadora però de tant en tant sentim una tragèdia i en els antecedents de l’autor trobem isolament i consum habitual de violència virtual.

El contingut sovint ha de recórrer a la mitologia clàssica, als contes populars i a tradicions i llegendes. Els dissenyadors de còmics o d’animació no solen posar contingut propi. Amb tot cal dir que s’han fet productes propis i realment bons (Pere i el drac Elliott, El Rei Lleó, Buscant en Nemo). Així és quan s’atén el contingut i s’ajusta el ritme i els efectes. Però és fàcil limitar-se als efectes doncs la mainada s’hi enganxa més fàcilment.

Inside out, [els infants sempre van parlar de Dins i fora (No de Al revés) igual que identificaven Alegria (i no deien Joia)] fa un salt i vol presentar en animació un contingut de la neuropsicologia: les emocions en el comportament humà. L’opció per cinc emocions bàsiques -discutible- em sembla encertada. L’Alegria es converteix en l’emoció protagonista i conductora de l’acció amb decisió. Afortunadament, cap al final, es gira el protagonisme per posar de manifest que la Tristesa és una emoció necessària que amb la nostàlgia del passat pot encarar el present integrant moments de positiu i negatiu com a integrants de la mateixa vida.  Això és el que millor poden entendre els infants o els podem ajudar a entendre. Queden en segon terme tres emocions doncs sembla que el director  Pete Docter s’ha documentat en la neuropsicologia però que no ha sabut tractar per falta d’experiència vital personal i que  no ha consultat la pedagogia.

La Por, no és inútil, és ben necessària. Cal tenir por de caure per la finestra, de fer servir un ganivet de tallar pernil,  por de ser atropellat per un autobús i por de les onades del mar… La por és l’emoció inicial protectora que articulada amb el raonament ens pot prevenir i alhora evitar que inconscient es torni obsessiva. En l’extrem oposat tenim la temeritat com a valentia desmesurada.  La Ira o ràbia humana fa front a situacions injustes o contrarietats personals però és molt picant com el pebre i no se’n pot abusar. La pietat o compassió ens atura de desencadenar la màxima ràbia i ens obre a comprendre els altres. El Fàstic és una clara defensa biològica amb un alt component de percepció olfactiva amb la visual. En l’extrem oposat percebem olors i textures que ens atrauen que copsem delicioses.

En un tractament de les emocions pensat per a infants no podia faltar la curiositat, aquesta porta al coneixement arrelada en l’esser humà que no té límit en tota la vida. En l’extrem oposat hi ha l’avorriment, no fer res perquè res interessa. És l’emoció la que més s’ha de conrear a l’escola, col·legi o institut. Si a Inside out la Curiositat hagués acompanyat la nena Riley, part de la seva nostàlgia pel paradís perdut  (Massachusets) s’hagués esvaït per la terra promesa, la de la nova ciutat on ha anat a viure (San Francisco). Si alegria i tristesa tenen una base més humoral, la biofisiologia, la curiositat i avorriment tenen una base culturalpedagògica. En un cas i en l’altre l’educació és necessària. Ajudarà a regular l’alegria–tristesa biofisiològica  o activarà la curiositat-avorriment sobre la capacitat cognitivointuïtiva.

Proposem una articulació de les emocions per a la intervenció pedagògica

  • alegria  <<<>>> tristesa. Base humoral. Pot integrar futur i passat per viure el present.
  • curiositat <<<>>> avorriment. Condició cultural. S’ha d’activar pedagògicament en la infància
  • por <<<>>> temeritat. Seguretat biopsicològica i cultural. Mantenir l’emoció defensiva completant amb raonament mesurador.
  • ira  <<<>>> pietat. Energia necessària de supervivència que quan és sobrera cal canalitzar cap a la solidaritat.
  • fàstic  <<<>>> delit/atracció. Impuls biològic que cal regular culturalment. Altament educable.

Inside out és una proposta interessant si la comprenen els infants i els adults que els acompanyen entren en el tema. No és fàcil atesa la falta de consciència i control emocional.  Els infants la poden comprendre si després de l’excés d’acció i llenguatge cridaner (no calia tant) poden conversar sense interrogatoris examinadors. Això és la mediació educadora. Amb la mediació educadora dels adults els efectes dels mitjans i continguts de comunicació no són determinants i justament poden ajudar l’infant a anar comprenent per ell mateix. És la proposta que vàrem fer a Educació ComunicActiva[1] que comporta mediació emocional i mediació racional integrades. Cal però recordar que amb la televisió, els videojocs i l’accés lliure a internet hi ha infants i adolescents exposats a un efecte acumulatiu sense mediació educadora de l’adult. Això és altament perillós.

Vice Versa

Cal un pacte social per la infància -ho diem des de 1995. A Catalunya s’ha fet el   Pacte per la infància (2013)  però els mitjans i empreses de comunicació s’han de comprometre a no explotar de manera fàcil les emocions dels infants. Hi ha massa hiperactivitat i massa seqüeles de mala qualitat amb l’únic objectiu de fer taquilla. Ara hi ha en cartell Jurassic World, quarta producció de la primera Jurassic Park que el mateix Steven Spielberg va  reconèixer que era mala pel·lícula. No hem de permetre que es doni als infants pinso de baixa qualitat; hem de defensar productes frescos i creatius que activin la seva intel·ligència. Malgrat els excessos de publicitat, hauríem de ser els ciutadans qui creant opinió deixéssim desertes les sales on es dóna cinema pinso i les productores millorarien la seva qualitat. Els comentaristes dels mitjans haurien d’aportar pensament propi i no solament desgranar el magnífic recull que ja els dóna la productora. Necessitem comentaristes jurats que rellevin els comentaristes servils o ganduls.

Martí Teixidó, juliol 2015


[1] Martí Teixidó: Educació ComunicActiva, tesi doctoral defensada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1992. https://www.tesisenxarxa.net/handle/10803/5286

Rosa Sensat. 50 anys per la renovació pedagògica. I no n’hi ha hagut prou.

app1965, Rosa Sensat, una escola de mestres (Archivo y Asesoramiento Pedagógico S.A., nom legal que cobria l’activitat) completava la deficient formació de l’Escola Normal i recuperava un patrimoni pedagògic que els mestres desconeixíem i l’ensenyament de la llengua catalana. Jo em vaig incorporar a l’Escola d’Estiu “Pompeu Fabra” de 1968, l’any que vaig començar a fer de mestre amb infants de 8 i 9 anys d’edat. Espantant perquè tindria infants de dues edats a la mateixa classe, Marta Mata em va donar bones orientacions i vaig descobrir els avantatges d’infants de diferents edats al mateix grup.

El diari ARA [4i5 de juliol 2015] hi dedica unes pàgines i és d’agrair doncs no s’ha de passar per alt aquesta iniciativa compromesa per l’educació i per la llengua del país de l’any 1965 que ha tingut continuïtat a partir de 1981 com a Associació de Mestres Rosa Sensat. Però, el llenguatge periodístic tendeix a crear impacte i du a imprecisions, sinó a errors.

D’entrada, sovint hem pensat que amb l’esforç i dedicació de tantes persones, de tants mestres i escoles, l’educació en general, i l’ensenyament en concret, ens haurien d’anar més bé, molt bé. I sabem que no és així. Estem descontents de la qualitat general de l’ensenyament, no perquè ho diguin uns resultats de proves PISA o de CBs sinó perquè els infants menuts aprenen menys del què poden aprendre i els mitjans belluguen molt i no tenen la calma per aprendre amb gust.  Els jovenets van al col·legi o institut majoritàriament perquè és “Educació Secundària Obligatòria”, perquè és l’únic lloc on poden trobar-se amb els de l’edat i fer amics i molt poc perquè han trobat gust pel coneixement i volen aprendre amb passió. I els pares i mares  van de bòlid per compaginar horaris laborals i atenció als infants. I els docents van tan cansats que malden per fer un horari continuat i desconnectar de l’escola.

Dir que l’escola es reinventa no aporta res. I si es planteja en termes dualistes: treball individual/treball en grup, escoltar el mestre/mirar el company als ulls, llibres de text/tauletes o dispositius digitals, assignatures/projectes… em temo que no progressarem. Si anem d’una banda a l’altra, no hem entès que l’educació sempre balanceja entre polaritats necessàries per estabilitzar i desestabilitzar, per activar les potències personals i per compensar les carències socials.

Sisplau! Què vol dir “revolució pedagògica”… potser que canviem tan ràpidament que no consolidem res. La pedagogia ha d’evolucionar segons les necessitats personals dels alumnes que viuen en un context social cultural. No és una evolució linial sinó més aviat helicoidal. Negar els coneixements, alguns els quals es necessiten disposar d’immediat, en memòria RAM, i negar la figura del professor que aporta la bastida o prestatgeria perquè l’alumne integri l’aprenentatge desorienta.

L’educació de la societat occidental de la que formem part ha fet una evolució acumulativa i no substitutiva. Necessitem el coneixement, la cultura, la dimensió d’acadèmia (Platon). Necessitem el professor o mestre com a mediador cultural, persona amb un raonament sòlid i comunicació clara. Ens hem de centrar en l’alumne, en cada alumne que ha de fer el seu procés d’aprenentatge. Ho hem de fer en una dinàmica comunitària i alhora personalitzadora.

ArturMartorell

La bona aportació de la institució Rosa Sensat va ser reintroduir la “renovació pedagògica” com ho havia explicat Artur Martorell: un moviment de coincidència,  sense directors, al que tendeixen els mestres i escoles modificant les formes d’ensenyar segons les necessitats dels alumnes i els recursos disponibles.

Per altra part, les institucions de formació de mestres, avui universitàries han de garantir el coneixement científic de l’educació. Ciències que fonamenten amb el seu coneixement: neurofisiologia, psicologia, sociologia. Ciències que il·lustren: història de la pedagogia i de l’escola i sistemes pedagògics i models didàctics comparats, Ciències que donen normes d’aplicació i ensenyen a dissenyar sistemes o projectes pedagògics: pedagogia, didàctica, organització escolar i orientació psicopedagògica.

S’ha de comptar amb ciències de l’educació i renovació pedagògica. Si falla la formació científica es van aplicant receptes amb alguns resultats però no s’ajusten a les realitats concretes i canviants. Si falta la renovació pedagògica, la que ha de fer cada equip de mestres, es volen aplicar teories que no canvien les pràctiques pedagògiques reals.

L’eficàcia de l’escola està fallant de manera generalitzada. El 100% dels infants (-5% de possibles necessitats educatives especials han d’assolir els aprenentatges de primària. El 90% o més  del joves de setze anys han d’assolir el Graduat que vol dir graduat en ciutadania. Realment, avui, hi ha noves necessitats personals dels alumnes i socials de les famílies i entorn. Per això mateix, cal ajustar els microsistema pedagògic de cada escola col·legi o institut i no es pot decidir segons tendències o modes (llibres sí/no, tauletes sí/no, projectes sí/no. I en canvi no s consideren formes alternatives minoritàries avui: comunitats d’infants de tres edats, crèdits variables de cicle a educació secundària, horaris parcialment diferents segons necessitats familiars (dominància matí o tarda amb temps comú, hores discrecionals de tarda a secundària).

La formació dels mestres i professors tothom l’assenyala com a assignatura pendent (Rosa Sensat, Universitat, Administració educativa) però no hi ha col·lectiu professional que hagi dedicat tantes hores i tants recursos a formació (especialment fins l’any 2009). Però ´s una formació que no queda; sembla que tenim la galleda foradada o que volem omplir d’aigua un cistell.

El dèficit de formació és clar i és clar abans de la formació científica i professionalitzadora que es fa a la universitat. Dèficit de formació secundària, de batxillerat i d’ESO. Al grau de mestre ingressen alumnes que solament tenen coneixement de ciència i matemàtiques de nivell ESO, cap domini oral de la llengua anglesa  i un discurs en llengües catalana i castellana mal construït. Els professors d’Educació Secundària poden refugiar-se en el coneixement d’una especialitat, però el docent ha de ser persona de cultura integral i presentar el coneixement fent xarxa relacions amb d’altres matèries per garantir la comprensió i desvetllar l’interès de cada alumne. Alguns mestres o professosrs, malgrat la formació rebuda, presenten i expliquen la matèria com s’explicava fa cinquanta anys,  com els la van explicar a ells si no han fet una reflexió elaborada.

pcimon

El repte afegit que té avui l’escola és incorporar les tecnologies d la informació i comunicació en situacions i contextos d’aprenentatge. La pressió comercial dels productors que venen la solució dels problemes de l’escola (pissarra digital interactiva, control digital d’assitència, plataformes de materials didàctics a la xarxa telemàtica…). Solament podran incorporar-ho bé  els mestres o professors que estan fent bé les seves classes i qe han de veure quins formats han de conservar i quins han de canviar. Desconfiem dels docents que es llancen a les tecnologies si no han demostrat eficàcia i eficiència professional amb els seus alumnes. I d’altra banda bé hauríem de saber que hi ha hagut experiències anticipades reeixides que lamentablement s’han oblidat i donen la clau de transformació.

  • Els mestres Célestin i Élise Freinet van impulsar tot un moviment que incorporava tots els mitjans i màquines disponibles a mitjans del segle XX perquè havien fet un canvi en l’organització escolar.

 

  • Seymour Papert va comprendre el fonament constructivista del coneixement amb Piaget i va “inventar” el Logo i l’aplicació LogoTechnic i passada la moda d’uns anys ja quasi ningú se’n recorda.

 

  • Skinner va dissenyar la instrucció programada amb ordinadors de targes perforades. Avui totes les escoles podrien tenir programari de càlcul, operatòria i problemes, d’ortografia, de coneixements que cal recordar en programes informàtics a l’abast i es segueixen fent llibretes, cada dia més mal organitzades,
  • Súnion, pedagogia per a adolescents va ser creada el 1974 amb Josep Costa-Pau. Grup d’amics que aprenen junts. horari funcional segons format didàctic, ús normalitzat dels mitjans aidiovisuals, avui TIC. Un model organitzatiu que interessa els nois i noies i que eprmet incorporar qualsevol activitat.

Massa sovint incorporem programes elaborats en d’altres entorns com si fossin la gran descoberta. Massa sovint és que desconeixem models que ja han funcionat i amb formació pedagògica s’han de saber explicar i modificar segons calgui. El que més falta, a cada escola és direcció pedagògica, direcció de pensament pedagògic. Això és el que tenien aquelles escoles renovadores i catalanes que a finals de 1950 van anar apareixent: Talitha, Laietana, Thau, Costa i Llobera, Sant GregoAbans 8 Els set fundadors de Rosa Sensat (Lluch, Codina, Roig, Cots, Darder, Mata i Canals), el 2001.ri, Heura, Ton i Guida, Àngels Garriga Mireia…. Darrera sempre hi havia una directora o director pedagògic que pensava, que estudiava, que anava a preguntar a qui fos. Maria-Teresa Codina, Josep Pereña, Jordi Cots, Pere Darder/P.au López, Jordi Galí, Montserrat Casas/Jordi Maduell, Maria-Antònia Canals, Carme Trias, Maria Bondia… i feien equip de mestres.

 

Malgrat una història pedagògica interrompuda a Catalunya per dictadures enemigues, hem d’entendre les experiències reeixides i som capaços d’interpretar-les amb els mitjans, tecnologies i usos socials actuals. La renovació pedagògica es sustenta en ciència pedagògica i direcció amb pensament.

 

 

Catalunya procés. Mas, tres vegades valent

Catalans dialogants, sí!. Indecisos. covards o mesells, no !

Aquest procés es va iniciar el 2010. Hem sabut actuar amb unió, fer-nos sentir, amb gran creativitat i sempre amb no-violència. Això és excel·lent. Som d’allò que no hi ha!

Però a l’hora de decidir, ja fa temps que Ara és l’hora. Ja són cinc anys i en decisions ens encallem

Artur Mas, president de la Generalitat  des 2010 ha estat al cas del sentir majoritari dels ciutadans de Catalunya. l’11 de setembre de 2012 no va ser a la manifestació immensa (com sí ho havia fet l’anterior president Montilla el 2010 per guardar les aparences).

Mas va ser valent i va convocar casi en solitari el 9-N. Solament va poder facilitar els instituts d’ensenyament perquè la societat civil organitzés la consulta d’opinió. Els ajuntaments feien aigües i no sabien si podien cedir les escoles cedir les llistes del padró d’abitants… Els ordinadors comprats els necessitaven els instituts però es van cedir per 24 hores ala ciutadans. Imaginació i valentia. I encara els volen processar judicialment!

Mas va ser valent altra vegada a la conferència del 25-N proposant una llista única per preparar l’Estat propi en 18 mesos de ciutadans que es retirarien en finalitzar la comesa. Se’l va deixar sol. La direcció d’Unió a al contra. Els militants de Convergència decebuts per cedir protagonisme. Esquerra Republicana controlant el seu president perquè no cedís doncs ja es veien com a primera força política.

Mas torna a ser valent quan tot està fent aigües per al 27-S. No hi ha llista única però ell proposa una llista unitària des de les iniciatives de la societat civil, amb CDC, amb ciutadans sobiranistes d’UDC, del PSC i de l’històric PSUC. I deixa clar que ell s’hi afegeix però que no va al davant necessàriament.

Ja no es por demostrar més compromís pel que ha encaminat la majoria de ciutadans de Catalunya i més responsabilitat personal. Es mostra com home d’Estat, gens sectari i capaç d’abraçar-se amb Fernández de la CUP, necessària per arrelar la base popular i el progrés social i de convidar militants de l’històric PSUC (cosa que no hagués fet Pujol, home d’Estat però sectari).

Podem sortir de la incertesa i caminar cap al 27-S amb seguretat. No pot dubtar l’ANC, ni pot dubtar Òmnium Cultural. No dubtarà l’AMI i encara s’hi hauria d’afegir l’Ateneu Barcelonès, totes institucions cíviques obertes i plurals però ja sense dubtar que Catalunya ha de ser un Estat.  El Pacte Nacional pel Dret a Decidir facilita que s’hi afegeixin totes.

La llista ja està iniciada: Mas no es posa ell davant però li posarem. Si ha reconduït el procés cada vegada que derrapàvem, si ha estat el més dialogant, si s’ha arriscat personalment, no ha fet abús de poder i el volen encausar sense saber com… si és el President de la Generalitat per elecció democràtica…

Artur Mas ha d’anar al davant perquè li demanaran i seguiran: Joan Rigol, Muriel Casals, Jordi Sànchez/Carme Forcadell, Josep M Vila d’Abadal, Jordi Casassas… alternats amb militants polítics que hagin mostrat tarannà dialogant i que en campanya electoral no s’hagin permès atacs indignants.

Jo, ja ho donava per perdut. Donava per perduda la causa unitària a la que em vaig apuntar quan vaig deixar un partit polític perquè la disciplina de vot no és compatible amb la consciència poliètica.  Solament puc formar part d’institucions plurals i dialogants: IEC (acadèmica), OC (cívica) AB (cultural), ANC (constituent)  No va prosperar la iniciativa d’una llista però ara poden ser dos i millor que no siguin tres. Faran bé Arcadi Oliveras i Teresa Forcades de conjuntar-se amb la CUP, IC-Verds o incorporar-se a la llista de ciutadans sobiranistes. Martí Teixidó

Volem un país, una terra que sigui per tothom. És ara amics, és ara  vàrem cantar amb Jaume Arnella el 1970.  Jo ho segueixo cantant i Sé que venen pels camins  i que canten primavera a Catalunya.

És ara amics, és ara

Quan per mi sigui la terra
i jo canti per tothom
i ens anomenem “nosaltres”
i no ens quadri cap més nom:
Jo cantaré cançons per tot arreu.
Jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Com més endavant camines
més s’eixampla l’horitzó,
quan entre els homes no hi hagi
cap esclau ni cap senyor:
Jo cantaré cançons de llibertat,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Quan fusells siguin arades,
no se sembrarà la mort,
quan la sang no pagui enveges
i el poder no el doni l’or:
Jo cantaré cançons, cançons de pau,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Quan les aigües són calmades,
la pau és el seu color,
quan els nostres ulls, petita,
no emmirallin ja cap por:
Jo cantaré cançons, cançons d’amor
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Si les veles són plegades
la nau no solca la mar,
si tenim les mans creuades
el bon temps mai no vindrà.
Per ‘xò jo vull cantar, jo vull cridar,
jo vull cantar esperança pel meu poble
i jo us vull dir: És ara, amics, és ara.

Lletra i música: Jaume Arnella

https://www.viasona.cat/grup/jaume-arnella/

Sé que vénen pels camins

Sé que vénen pels camins
i que canten primavera.

Són els homes d’un país
i és el vent de les carenes.
Mira si n’alcen de pols,
deixen enrere les penes.

Vénen d’una mar de plors,
dels bardissars de la guerra,
de l’arena de la fam,
de la grisor de la cendra.

No són raïm de vi dolç,
no són gra d’espiga tendra,
han madurat al celler
i a la tina de les penes.

Porten flor d’ametller als ulls
i a les mans roses vermelles,
porten garbes a les mans,
ja no porten escopetes.

Els han llaurat amb diner
damunt les pròpies esquenes,
ells vivien espremuts
i ells són ara els qui veremen.

Homes i dones i nens
de pell blanca i de pell negra,
el preu que han pagat, la sang,
la seva herència, la terra.

Ja és temps, ja és temps d’arribar,
ja és temps de deixar la cleda;
el sol, el sol ja és prou alt
i l’esperança acomplerta.

Lletra i música: Jaume Arnella

https://www.viasona.cat/grup/jaume-arnella/

Procés a Catalunya – Catalunya en procés

La sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya de 2010 que havia estat aprovat per Las Cortes españolas (amb retallades) i refrendat per la  majoria del poble de Catalunya (74% del 49% votant) el 2006,  donava la raó al Partido Polupar i al presidente del Gobierno de España Rajoy que no van acceptar el resultat d’un procés democàric i legal i  va iniciar el Procés a Catalunya, un procés judicial interessat i gens independent.

Davant l’evidència de trampa i de no respectar la legalitat, una clara majoria de Catalunya s’afegeix a les accions pel dret a decidir i per a la independència i sense ser independentistes. A això cal afegir-hi el clar retrocés de l’ús de català en el període del govern tripartit molt a pesar d’Esquerra Republicana. Des d’aleshores la Televisió de Catalunya convidats amb títol universitari parlen tranquil·lament en castellà; a la Diputació de Barcelona se sent parlar en castellà com no se sentia abans; en unitats de l’Adminsitració de la Generalitat de Catalunya s’atén el telèfon en castellà d’entrada; els Mossos d’Esquadra parlen majoritàriament en castellà.  Ha quedat clar que si no es parla català, no passa res; s’ha perdut la por… millor.

Però també s’ha perdut el respecte pels ciutadans de parla catalana que viuen en terra catalana i es deixa que les ciutadans més fràgils es quedin amb el seu codi restringit sense fer cap esforç cultural. Està clar que el mal ve d’Almansa o de Madrid,  però que també el tenim dins amb ciutadans que diuen:  -Sí però no, -No però sí, -I què passarà? -No ho veig tan clar. -És possible la independència?… Qui pregunta ja respon -canta Raimon. I tots els qui fan aquestes preguntes… després de cinc anys… són covards o s’excusen, o tenen interessos. Ciudadanos (no Ciutadans)  pot defensar el que pensi  però presentar-se al Parlament de Catalunya parlant castellà és ofensiu. Al Parlament espanyol, si no parles espanyol et retiren la paraula, justament on s’haurien d’admetre totes les llengües de l’estat com s’admet el dialecte andalús o canari.  Tots els parlamentaris espanyols poden entendre llengües romàniques pròximes i solament caldrien ajuts de traducció (subtítols com en l’opera) per a l’euskera. Tots hem de sentir els diversos parlars en una societat oberta, plural i democràtica.

Un altre maltracte a Catalunya que duu a veure necessària la indepèndència és l’ofeg econòmic. Els impostos, més que suficients, es recapten a Catalunya però ens els han d’administrar, decideixen la part que ens retornen i quan la retornen;  i encara més, incomplint els terminis. Una relació unilateral inacceptable. Aquest ofeg ha fet que molts experts economistes estudiessin la situació i hem descobert que sols seríem un país més ric i pròsper. No marxem per ser més rics, marxem per dignitat i seguirem sent solidaris doncs això ens caracteritza igual que el voluntariat i la munió d’entitats cíviques i culturals independents de qualsevol govern.

Ja no hi ha marxa enrera. Qualsevol crida crida al diàleg, ara, és malèfica. O és que no ha quedat clar que a Catalunya havíem acceptat un Estatiut retallat, que sempre hem col·laborat a refer España: La I República i el federalisme, la II República i l’autonomia, la  Transició democràtica i un Estatut esquifit amb traspassos de competències limitats i endarrerits… I un abús de Normas Básicas que són la traïció permanent, hagi governat qui hagi governat España.

 

ART I LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ. LA NOVA DIVINITAT ABSOLUTA

El meu reconeixement al director del Macba, Bartomeu Marí. Perquè pensa, perquè decideix, perquè escolta i perquè concedeix davant del pensament majoritari dels altres. Confio que el Consorci del Macba confirmarà en la direcció un home que pensa i s’arrisca, sense absolutismes perquè escolta.

Jo trobo desagradable, facilona i oportunista l’obra de Ines Doujack La bèstia i el sobirà. La semblança amb una persona pública rebaixa la qualitat artística i la converteix un una postal infantil. Aconsegueix que es miri per qui representa no pel treball del pseudoartista. Jo no veig on és la crítica. No passa de burla fàcil sobre els altres. Ni evidencia la tercera ocupació d’Europa per Alemanya, ara econòmica, ni és crítica integral a la tirania militar que gasta en armament el que podria donar aliment a tanta gent ,  ni és crítica amb la tirania econòmica -la més criminal- que ofereix préstecs hipotecaris arriscats per acabar cobrant-s’ho amb desnonaments. (I s’han excedit tant que ara tenen inflamació de ventre hipotecari).

Tothom… ,jo no, proclama la llibertat d’expressió per damunt de tot. Ja es va fer amb motiu de l’assassinat dels treballadors i creatius de Charlie Hebdo. I és clar que defensem la llibertat d’expressió però no per damunt de tot.

Per sobre de tot i ha el respecte a la vida, total i indiscutible de les persones, quasi total dels animals superiors, i respecte responsable de la natura tota, incloses les pedres i la sorra que movem com a “sobirans poderosos”.

En segon lloc, el respecte a tota persona, al seu cos, a la seva ànima, a les seves creences i sentiments. Jo no accepto la monarquia però haig de respectar la persona, jo no comparteixo determinades idees, creences o costums però haig de respectar les persones.

Sols en tercer lloc puc posar la llibertat d’expressió.

I encara demano que la llibertat d’expressió no estigui en contradicció amb la raó. Després dels il·lustrats, no podem restar en la ignorància, en la superstició, en la mitificació superficial. La raó té dret de veto a determinades concepcions religioses, a determinades ideologies, a determinades creacions artístiques justament per no retornar a dominacions despòtiques siguin religioses (La Inquisició), siguin polítiques (El centralisme democràtic) o siguin artístiques (El valor de la novetat i la provocació).

A Occident

Per alliberar-nos de la monarquia absoluta i del déu absolut vàrem progressar en la raó però vàrem convertir la raó en deessa absoluta  que quasi ens duu al suïcidi.

Per alliberar-nos de l’absolutisme de la raó hem entrat en la Postmodernitat on tot és relatiu, tot és opinable i tot és permès. On val tant una caricatura d’un setmanari satíric com una pintura de Caravaggio o Rembrandt. La música i lletres prosaiques de Mishima són valorades mentre el jazz que cantava Núria Feliu, tan avançat fa cinquanta anys, resta oblidat. Sols es parla del que recullen els mitjans de comunicació.

¿És que hem convertit la llibertat d’expressió en la nova deesa absoluta? ¿Amb quina racionalitat podem sustentar-ho? Tots els grans conflictes de la llibertat d’expressió són a causa de fer sàtira dels altres, ridiculitzar la posició dels altres i no precisament per via racional.  Ja ho hem vist: Si els nazis van fer abusos sexuals associats al seu domini sense escrúpols… a la pseudoartista no se li acut altra cosa que les imatges de sexualitat brutal. Fa el joc al sistema, potser, perquè no ha tingut un moment de sexualitat delicada i afectuosa que integri tota la persona de l’altre i no solament els òrgans genitosexuals.

I arribem al ridícul. Veiem al diari com senyores tocades i posades fotografien “La bèstia i el sobirà”. Com que tothom ho ha defensat… és un gran valor que cal captar i enregistrar amb el mòbil. I arribem a l’anòmia social. S’ha de pensar el què pensa tothom?… Tothom?

Jo Martí Teixidó, no. I Bartomeu Marí, tampoc. Però evidentment com a prova de respecte deixarem fer i no condemnarem. Avui condemnen els mitjans de comunicació. Són els que imposen el que els interessats del món fan que imposin.

I parlo perquè no vull ser còmplice de l’espiral de silenci. Com que tothom pensa així… no podem dir res. Han parlat els de la cultura i si discrepem ens diran incultes. I amb l’espiral de silenci van ser possibles les atrocitats de La Inquisició i l’Holocaust  Nazi i tants més.

No m’ho crec que hi hagi democràcia. On és la democràcia si la gent no ens atrevim a pensar? Per què volem la democràcia si tots podem pensar igual?

Necessitem la democràcia de ciutadans que pensen, lliures i responsables de la vida en comú per decidir junts allò que no és una evidència de la ciència positiva. Per això fem política. La felicitat personal la cerca cadascú donant valor i sentit. La felicitat col·lectiva ha de ser promoguda per una bona política. I ja ho hem vist. Els professionals de la política s’escorren i callen, ens deixen lliures i no regulen els afers col·lectius. Martí Teixidó

 Mot a la fi. No tinc cap interès en singularitzar-me. Ja m’agradaria animar a expressar-se altres persones que puguin pensar diferent de “tothom”.

 

 

 

 

EL CARNAVAL A L’ESCOLA / A L’INSTITUT. Avui… és de pena

Fa temps ja vaig pronunciar-me sobre els festes i celebracions d’escola. El Carnaval fet per tradició sense considerar la diferència de la societat actual és un passatemps. Pensem que té algun valor educatiu? Podem aportar raons i fonamentació pedagògica?

No hi deu haver gaire escoles que no facin el Carnaval. La disfressa uniformada és generalitzada a educació infantil i primària. En molts casos, deures per a la família en cap de setmana que ha de fer la disfressa segons normes.  A l’educació secundària molts alumnes es conjunten en grups i d’altres van per lliure per intentar major provocació. Les noies s’exhibeixen acolorides, amb sabates de taló; molts nois es disfressen de dona i saben que tindran públic, que triomfaran.

Una setmana d’alteracions a educació primària on es demanen accions que trenquen normes. A l’educació secundària, un dia lliure de classes. No sembla que hi hagi intenció d’aprenentatge. Hi pot haver creació artística? S’ha entès el valor de la crítica social, política i religiosa necessària en règims autoritaris?

Més aviat es generalitza la uniformització, el gregarisme. D’altra banda, s’ha de recórrer a solucions fàcils, econòmiques i s’estén el plàstic que hem hagut d’estalviar en bosses als comerços, es van a comprar materials de mala qualitat i baix preu produïts per ma d’obra barata a la Xina. Entre els nois i noies d’educació secundària es potencia el narcicisme i l’exhibicionisme. No es fàcil que la institució escolar que ha de donar normes i promoure valors tingui un paper actiu sense entrar en contradicció.

En general, la festa de Carnestoltes correspon a la societat, al carrer i especialment per a contestar les imposicions que avui són clarament les econòmiques i els excessos legisladors. Al sistema comercial li deu anar bé promoure els rues que concentren les orientacions sexuals més atrevides encara que s’ha normalitzat la diversitat d’identitats personals. En menys de dos mesos tenim Cavalcada o Motoritzada de Reis, Passada de Sant Antoni i defensa dels animals i  Carnestoltes d’exhibició personal o agrupació de gresca. L’escola no caldria que hi dediqués temps, i menys encara si no hi aporta aprenentatge ni creativitat.

 

Recordo com el Butlletí dels Mestres, de 15 de febrer de 1932 relata “El Carnaval a l’escola”. Són els alumnes que varen demanar poder ser admesos el diumenge a la Biblioteca disfressats. Per no dir no, -diuen- van provar d’heure partit educatiu. Es convocà a fer presentacions inscrivint-se, ensenyant el model de personatge a imitar i fent un parlament adequat a al caracterització. I amb una nota final clara: “No s’admeten mamarratxos”. S’hi presentaren entre d’altres personatges: Francesc Macià, Fermin Galan, un pagès català, un iber… I es reprodueixen alguns dels parlaments que els infants van pronunciar havent-se après abans. Els nois van consultar llibres, van arreglar l’escenari, van situar el personatge en el seu ambient i acció.

Jo vaig promoure El Carnestoltes quan es recuperava una festa que havia estat proscrita. I abans mentre no era permesa,  els meus alumnes es feien la carota de cartolina ben pintada dins el taller de plàstica. El 1978 l’escola va organitzar la rua pels carrers de la rodalia i els alumnes de 12 i 14 anys van anar a buscar els infants discapacitats (subnormals -en deien llavors) de la institució per on passaven cada dia camí de l’escola  i els van convidar a anar junts a la rua. Després d’això, cada dia es saludaven i parlaven alguns moments quan passaven per allà.

Els mestres i professors han de veure si poden fer una proposta pedagògica consistent. En altre cas, es fa una activitat en la qual la mateixa dignitat de la professió queda tocada. Ja hi ha prou feina a l’escola i moltes ocasions per posar-hi enginy i creativitat. L’educació estètica s’ha de desenvolupar amb realitzacions pràctiques. Martí Teixidó

 

Causes de la mala educació. Ineficàcia de l’ensenyament. Avorriment a l’escola.

  1. Fins als 3 anys. No es fa oralitat. Massa estímul de pantalles. Moltes llumetes i molt moviment. Quan han de menjar, se’ls dóna un llibre, es posa música i potser també tele.
  2. Volem anticipar la llengua anglesa a 3 anys. Perdem el temps si no hem assegurat una bona fonètica i parla en català i es castellà que és la millor preparació: discriminació auditiva, punt d’aplicació de la llengua, modulació de la cavitat bucal.https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=_FZdgNjWyk4
  3. Posem als infants músiques i vídeos perquè els agraden per comptes de músiques sensibles i imatges cognitives.
  4. El llegir i l’escriure s’han de fer com un joc, no com una obligació. Llibres i llibretes de butxaca.
  5. Les persones adultes llegim poc als infants. Abans d’aprendre a llegir ells han d’haver sentit i vist llegir molt (modelatge i prossòdia) com abans de parlar han estat escoltant dos anys de vida.
  6. No es fa suficient observació natural i experimentació directa, pautada, abans d’entrar en el llibre o veure el vídeo.
  7. No hi ha mètode. S’ensenya igual amb trenta alumnes que amb quinze. Es fa amb quinze per evitar problemes d’ordre i “es suposa” que va millor (al mestre).
  8. De les 25 h setmanals, massa ensenyament, poc aprenentatge. L’alumne a l‘escola no sap què ha de fer fins que parla el professor donant instruccions. La feina més feixuga no es pot fer a l’escola i es dóna deure per fer a casa.
  9. El professor no comunica coneixement i cultura si li falta entusiasme.
  10. La feina que es demana és uniforme per a tots els alumnes: uns van sobrats i s’avorreixen; d’altres no estan es condicions i abandonen.
  11. Massa fragmentació del coneixement en matèries acadèmiques; massa nombre de professors. Per què tanta especialització en l’ensenyament bàsic?
  12. No es promou que es pugui fer la feina amb els amics a la classe i a casa.
  13. No hi ha rituals de creixement positius, fites que permetin als alumnes veure els seus progressos i rebre’n el reconeixement.

Veles e vents d’Ausias March. Lectura aplicada a la pedagogia

Veles e vents són pedagogia i cultura

Els camins dubtosos, els dels ensenyaments escolars en eixa societat
Vents favorables, la llengua i la ciència
I molts vents que ens van a la contra

vela1  vela2

Raimon i el cor Donostiarra canten Veles e vents d’Ausias March

Raimon canta Veles e vents

Per què queixar-nos dels alumnes i de les seves famílies?
La pedagogia dóna l’habilitat de moure les veles per aprofitar fins i tots els vents contraris.
Sabem pedagogia per anar per aquests camins i per aquest mar?
Martí Teixidó

Veles e vents han mos desigs complir          són la pedagogia i la cultura

faent camins dubtosos per la mar:                els ensenyaments escolars la societat

mestre i ponent contra d’ells veig armar;     ens van a la contra l’economia i el consum
xaloc, llevant, los deuen subvenir,                 els més favorables, la llengua i la ciència
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,               l’art grec ens va fer i la música africana viu
fent humils precs al vent tramuntanal           a la política-administració que ho regula
que en son bufar los sia parcial                     sigui favorable a l’escola  i no ofegui
e que tots cinc complesquen mon retorn.
                                                                          (no apareix, millor, llebeig o garbí amb
                                                                          sorra o pluges fortes que
                                                                          simbolitzaria la guerra)
lectura de Martí Teixidó