Educació ComunicActiva + Pedagogia política

Vaja! El president Trump d’USA volia tenir un quadre de van Gogh cedit pel Museu Gugenheim però el que li han ofert ha estat un vàter d’or valorat en  més d’  1M de dòlars. I passa per obra d’art. Sembla més aviat una ironia política doncs l’artista li ha posat la denominació: America. Però està vist que fa cent anys d’aquesta deriva de l’art.

America de Maurizzio Cattelan, actual

Als inicis del segle XX, apareixen els moviments artístics impressionista, expressionista perquè amb la fotografia els artistes pintors ja no poden ser retratistes de persones i de la realitat. Però arriben a extrems sorprenents: dadaïstes, futuristes, cubistes… Posar un urinari com si fos la pica d’una font és una gran originalitat i s’inaugura l’art com a acudit i provocació. Forma part de tots els catàlegs i enciclopèdies de l’art. I els marxants d’art són els que ho exploten econòmicament i convencen els grans adinerats a invertir els seus beneficis o beneficis dels treballadors expropiats. I aquestes obres han anat pujant de preu (no de valor encara que molts fan veure que el té; perquè no baixi de preu).

La font (un pixador) de Duchamp, 1917

Cal admetre que algunes d’aquestes obres d’art han canalitzat les obsessions i bogeries i està bé que alguns pacients hagin pogut donar sortida pacífica i no violenta als seus conflictes interns. Però aquestes obres concentren un públic que hi troba gratificació. I evidentment es cotitzen econòmicament.

El gran masturbador de Dalí, 1929

Aquesta evolució ha dut a la crítica provocació, sigui o no sigui art. Ho vam viure el 2015 quan es va donar al confrontació entre el mal gust o la llibertat d’expressió de l’artista a l’exposició del MACBA,  “La bèstia i el sobirà” perquè la cara d’una figura s’identificava clarament amb el rei d’España. La confrontació encara va atraure més visitants, molts que no hi haurien anat. Costa creure que hi anessin pel rei, més aviat per la composició de conjunt que deu ser un gran reclam. Dins d’un meseu d’art, el santuari de l’art.

Not dressed for conquering             d’ Ines Doujak, 2015

Amb tot això arribem a la llibertat d’expressió, l’absoluta llibertat d’expressió. Va quedar palesa amb l’atemptat criminal a la seu de Charlie Hebdo, publicació d’humor satíric. Tots vam ser Charlie Hebdo perquè el respecte a la vida, i evidentment a la humana, està per sobre de tot, per sobre de la llibertat d’expressió. El què posem en dubte és que la llibertat d’expressió estigui per sobre del respecte a la persona i a les comunitats o pobles. La crítica i la crítica en clau d’humor fins a la sàtira és necessària però l’hem d’aplicar a nosaltres mateixos. Potser hem de ser respectuosos amb els altres que pensen i senten diferent i podem ser crítics però la via satírica solament ens la podem aplicar nosaltres mateixos o potser com a rèplica a la que ens hagin pogut fer ells.

Això he pensat, ara que he estat llegint La barbarie (PUF) del filòsof Michel Henry, llibre escrit fa trenta anys. Ell apunta al reduccionisme de la ciència i defensa l’art més integrat a la cultura. Ciència i art són dues manifestacions culturals però no poden dominar-ho tot amb exclusivitat, sigui quantificant o sigui presentant allò que mai s’ha vist. dons ens duen a una nova barbàrie.

En estètica,  ningú podem establir un canon i el gust és sentit lliurement i s’ha d’expressar lliurement apartant-se del que és habitual però també amb sentit de prudència. La derivada és que cap teoria o moda ens ha d’imposar una estètica que nos sentim.

En ètica, no dubto que hi ha una jerarquia que hauríem de compartir. 1 Respecte i protecció de la vida. 2 Respecte de la persona i dels grups, famílies o comunitats. 3 LLibertat d’expressió i de creació. La derivada és que, compte, la llibertat d’expressió no és valor suprem, no està per damunt de tot.

Tot això forma part de l’educació, sens perjudici de la llibertat de consciència i de la llibertat d’expressió. Contra el que es proclama ben intencionadament respecte als drets humans, no naixem lliures,. Naixem expectants a la vida i a la cultura.  En la primera infància (set anys) tot és desenvolupament sensorial, motriu i simbòlic amb els models que copien les nostres neurones mirall i els hàbits que qui ens cuiden ens indueixen. En  la segona infància (set anys més) domina el desenvolupament cognitiu i emocional amb l’acció i anem interioritzant valors actitud, interessos i patrons de conducta segons el model que veiem en els adults. A partir de la tercera infància o adolescència (set anys més) es posen a prova, es sacsegen, els models rebuts en conèixer que no són universals, que n’hi ha de diferents; es discuteixen valors de vida  i s’assagen creacions artístiques atrevides. Ja en plena joventut (set anys després) es fan opcions de vida i es decideixen projectes propis força estables.

Sembla que per reacció a l’autoritarisme educatiu que vàrem viure volem la llibertat dels infants des del naixement però han de fer el  procés evolutiu que ha fet la humanitat en la nostra cultura en pocs anys i de forma experiencial. No els podem substituir, ho han de fer ells.

Martí Teixidó, 27 de gener 2018