Educació ComunicActiva + Pedagogia política

Hi ha molt debat sobre educació a Catalunya i tothom hi diu la seva. Som en temps de participació per superar una etapa anterior directiva i ordenadora. Quan garbellem, tot el que es diu  per millorar l’educació, són moltes les veus però molta reiteració i les mateixes idees  presentades a criteri de cadascú. Posem per davant la participació, no volem personalismes i esperem dels equips cooperatius i així ha de ser en una societat pluralista i democràtica. Però veiem com els progressos en medicina els fan equips amb un director/a metge al davant, les orquestres ens ofereixen noves interpretacions de qualitat sempre amb un director/a que marca estil al davant. De les creacions de cinema, teatre i dansa diem el nom de qui les dirigeix amb creativitat. En l’esport, l’entrenador és el responsable dels mèrits i dels fracassos dels equips. En canvi en educació no hi ha directors/es ben reconeguts per les seves aportacions i encara menys amb projectes, mètodes i instruments pedagògics fonamentats  en les ciències  i en canvi sí que hi ha normes i regulacions dels adminsitradors, amb dedicació, esforç i bona intenció. La política de l’educació ha d´escoltar la pedagogia; la pedagogia ha de presentar marcs de pensament, criteris de decisió, procediments o mètodes i tècniques o instruments  basats en experiència i  que es puguin comprovar empíricament. La pedagogia ha de presentar un coneixement integrat  de les aportacions de les ciències a l’educació (neurobiologia, psicologia, sociologia, ling¨üística) i considerar la diversitat de filosofies antropològiques i ètiques aportant una orientació oberta.

Mentre no organitzem l’educació amb pedagogia ciència com s’organitza la salut amb medicina ciència… parlem i escrivim i fem projectes, i els docents perden la seguretat pròpia davant tantes ocurrències que es difonen per estratègia i no per fonamentació i consistència.

Tres accions direccionals que permetran actuar sobre el conjunt de l’educació del país. L’educació millorarà escola a escola, institut a institut segons el seu propi procés ben direccionat.

Direcció pedagògica i lideratge d’equips. Fins ara nomenem o contractem mestres i professors. S’ha de garantir el nucli director i generalment cal posar davant una persona amb coneixement científic de l’educació i amb pensament proactiu per inventar solucions a les necessiats que es presenten a cada escola, col·legi o institut. Les innovacions educatives s’han d’adaptar sempre als referents de cada institució escolar atenent als professionals disponibles i a les necessitats de l’entorn social i cultural. El projecte educatiu del centre sols es pot fer amb pensament pedagògic consistent i amb participació dialogada.

Reformació dels mestres i professors. Abans de pensar en la formació dels nous docents que s’incorporaran a cinc anys vista, cal procedir a la “reformació” dels docents de cada centre de manera personalitzada. Això és direcció pedagògica i lideratge d’equips potenciant el bon modelatge docent, no en cursos sinó en la pràctica del centre, sempre raonada. En alguns casos, d’evident desorientació, la direcció ha de poder disposar que uns docents facin una determinada formació externa. Sols de manera presenecial habitual és pot evidenciar l’equilibri personal, l’amplitud cultural i la relació educativa que caracteritzen la professió docent.

Formació de docents professionals:  ciència, llengua i comunicació. Aquesta és la nova formació que cal fer amb els nous mestres i professors. Què pot resoldre fer 4 o 5 cursos? I si és un màster? Més del mateix que ja estàvem fent! Falla la base, la formació científica, lingüística cultural i la competència tècnica o artística que necessita tot docent. És la formació anterior a l’accés a la universitat que no garanteixen les proves escrites uniformades, pensades tan sols per a ordenar a efectes d’elecció d’estudis. La formació cultural, científica i lingüística s’ha d’adquirir amb el batxillerat. En el cas actual que no és així els ingressats a la universitat que no siguin competents hauran de superar un quatrimestre previ selectiu de caràcter competencial. Comunicació i llengües o Ciència  i cultura. La formació tècnica o artística depèn més d’aptitus diferenciades personals, art personal, que es desenvolupen amb la pràctica continuada. La formació especialitzada i professional de la universitat és posterior. Entre els formadors universitaris hi ha d’haver científics d’especialitats  i també professionals acreditats amb quinze o més anys de docència directa. (Els microassociats són una adulteració).

Tres accions que es redueixen a dues. Direcció científica pedagògica als centres que amb un petit equip liderarà i anirà reformacionant tot l’equip docent. Formació dels nous docents amb selecció prèvia per competeència comunicativa lingüística i científica cultural.

Per on començar? Centre a centre, sense fer accions generals uniformes. Cada centre ha d’activar el seus recursos i si no hi ha direcció amb pensament pedagògic s’hi ha de dur de fora. En vint-i-cinc anys entre 1970 i 1995  son molts els docents titulats en pedagogia a Catalunya. No s’hi ha comptat i podien tenir una formació àmplia (com la que oferia el Pla Maluquer de la UB on alhora s’estudiava lingüística,geografia, història, cinema. art) que en els plans posteriors es va reduir a pedagogia i pedagogia teòrica sense consolidar la cultura oberta. Abans no siguin jubilats, cal comptar amb aquests pedagogs i pedagogues que tenen base per a actualitzar-se per ells mateixos si se’ls confia la responsabilitat. A cinc anys vista poden incorporar-se nous docents però que siguin científics amb cultura àmplia.

Martí Teixidó. Professor estat de política de l’educació.

Ha coincidit el nou Govern de Catalunya amb en canvi de Govern d’España. Ara correspon continuïtat en el moviment àmpliament estès per establir una nova relació de Catalunya amb España. Als ciutadans declarats independentistes a partir de 2010 s’hi van sumar ciutadans que ja no veien altra sortida que la independència per aturar les contínues restriccions a l’autonomia i agressions judicialitzades al darrer Estatut de Catalunya  de 2006 aprovat per les Cortes (Congreso y Senado) segons els procediments legals de l’Estat, acceptat amb retallades i referendat pel poble de Catalunya i signat i rubricat pel Rey de las Españas –així se’n deia- quan no es deia: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española” (Constitución Española, 1978, art. 2),

Tanta gent al carrer cada any, des 2010 i 2012, gent que es sumava a demanar la independència davant la intenció del govern de majoria populista de reduir Catalunya. Amb trenta anys havia consolidat el coneixement de la llengua, una iniciativa econòmica oberta al món però bloquejada motiu pel que empresaris reclamaven (corredor mediterrani, hub d’aeroport 2006). Catalunya formava part d’España però per llengua i cultura, per iniciativa econòmica i per autonomia en legislació no hi confiava i s’obria al món directament.

Entre 2012, quan el president de la Generalitat es posa al davant del clam pel dret a decidir, per la independència, pel procés i 2017 s’ha succeït: majoria política 27-S, referèndum 1-O, proclamació de la República Catalana 27-O. Suspensió del Govern de Catalunya 28-O. La majoria social activa va legitimar una majoria política al Parlament. El Gobierno de España va activar l’acció judicial amb la Fiscalia i va activar també una contramajoria social, contramajoria d’opinió pública construïda fora de Catalunya.

L’aspiració a la independència és una finalitat pels qui es defineixen com a independentistes. La independència és una conseqüència derivada inevitable per a molts d’altres i no és la causa de la situació actual de Catalunya. Repetim-ho, la causa és que el Gobierno de España no va acceptar l’Estatut de Catalunya de 2006 legalment aprovat com a desenvolupament de la Constitución Española i per tant constitucional. Van trencar el pacte amb l’aparell d’estat i el poder judicial. Una vegada més hem perdut la guerra i els països europeus no ens han auxiliat com no ho van fer el 1936. Que el legalisme absolut i unilateral d’España no s’estengui a Europa com ho va fer el cabdillatge militar amb el feixisme.

Superficialment es parla de diàleg i s’identifica amb parlar. El nou Gobierno de España ha de parlar amb el nou Govern de Catalunya. No dissimulem, no serà d’igual a igual basat en la confiança i per tant no pot ser diàleg. Hagués pogut ser mediació amb l’acceptació per ambdues parts d’una intervenció externa. Sols queda la possibilitat de negociació on cada part defensa la seva posició màxima però fa el possible per arribar a un acord. Caldrà anar rebaixant posicions entre la independència a la que s’ha arribat per motius evidents i la “indissoluble unidad de la Nación espanyola” que finalment Catalunya va acceptar per arribar a un acord de transició. Res més desajustat de la realitat (física, històrica i cultural) que la indissoluble unitat de la nació encara que hagi quedat escrit. Les falsedats o errors no es converteixen en veritat pel fet d’estar escrites.

Amb una anàlisi conceptual ja es pot entendre però serà millor fer una anàlisi empírica dels processos geogràfics històrics. La nació apareix a la France dels Il·lustrats racionalistes i del despotisme il·lustrat per aplegar tots els pobles i regions amb una llengua (l’escola) unes lleis (el dret) i un mercat interior  (l’economia). La nació apareix als estats alemanys amb els il·lustrats romàntics i la identificació cultural amb una llengua i uns costums heretats. El model francès unifica amb la llengua i el dret i considera inferiors les altres llengües i identitats històriques. El model alemany convida a integrar-se en un mercat únic construint un Estat federal que gestionarà sols unes competències comuns cedides lliurement pels estats que governen el seu territori. Als Estats Units d’Amèrica el procediment és invers: arriben  grans contingents d’immigrants del segle XVIII de molt diverses procedències (Eïre, United Kingdom, Deutschland i esclavitzats d’Àfrica; de Magyarország, Polska, d’Éire i Italia a finals del segle XIX i ja al segle XX de México, Xina, Índia). Els territoris es van anar organitzant en estats que s’uneixen i creen una nació amb llengua comú, festa nacional i tradicions generalitzades sens perjudici de la nacionalitat d’origen.

 Mapa de les Españas de 1854 que està a la Biblioteca Nacional de Madrid.

La realitat de las Españas és diferent. Eren quatre: l’España uniforme constitucional (Castilla, Andalucía…) l’España incorporada (Aragó i Catalunya…) l’España Foral (Euskadi, Nafarroa) i España separada (Portugal) que completaria la Unitat Ibèrica. Amb una història que va consolidar llengües i cultures diferents entre romanització i arabització es té un model que més aviat s’assembla al dels estats alemanys federats. En aquest cas, Iberia seria un estat federal de quatre nacions-llengua que caldria reconèixer: galaico-portuguesa (potser Purtugalia), castellano-andaluza (potser Hispania), catalana,  i basca-navarra. Potser Asturias Aragón, Cantabria son territoris que haurien de fer opció per una o altra organització sense renunciar a la seva  particularitat. Igual que Valh Aran, Illes Balears o País Valencià mantindrien les diferències  amb Catalunya formant la Catalònia). Ibèria seria la federació de quatre estats nació.

“… que la Terra no és partida com un mapa mal pintat i que això és una mentida de molt mala voluntat” (Jaume PIcas)  Pintem bé el mapa d’Ibèria amb els colors de les llengües i cultures.

La realitat d’un món d’economia globalitzada duu l’activitat productiva a països de més baix cost i activa el reflux de la immigació de grans col·lectius a països de major nivell de vida. Són col·lectius foragitats de la seva terra però que duen una llengua, unes tradicions i una cultura. Hauran de trobar el punt d’acomodació al país de recepció amb la seva llengua, formes familiars i serveis públics mantenint elements identitaris que no entrin en contradicció frontal (com seria la poligàmia legal, l’ablació corporal, el consum públic de drogues dures…). La nació té unes bases en un passat comú: llengua, dret i cultura i avui la nació també ha de tenir un projecte comú amb finalitats compartides gestionant l’evolució necessària.

Retornem a la trobada de negociació. Arribats a la situació actual, Catalunya posa sobre la taula la independència (consulta 2014, referendada 2017) front a la indissoluble unitat (transició constitucional 1978). Certament, a Catalunya s’ha arribat a una majoria clara que no és suficient per convèncer de la independència a un gran nombre de ciutadans de Catalunya (tots han de ser escoltats, no els de fora). Catalunya pot  reduir  la independència política i acceptar ser un estat lliure associat i col·laborador. Això amb la perspectiva de reformar l’Estat unitari per a tots els pobles d’España i esdevenir Estat federal, amb monarquia o república. En altre cas, tenir un Govern es redueix a administració i a tenir un Parlament com a entreteniment.

En tot cas, Catalunya, després de tot el que ha patit, no pot anar més enrere d’un pacte fiscal com el règim foral ja contemplat a la Constitució i del reconeixement total dels drets lingüístics i culturals com a poble que sap respectar la diversitat interior actual.

D’una manera o altra s’ha de garantir:

• La independència en llengua, cultura, educació i comunicació.
• La competència compartida en polítiques socials, d’habitatge, de comerç, de recerca científica tecnològica, de seguretat interior, de justícia, hisenda i comerç exterior.
• La participació en polítiques de gran territori: energia, transport (ferrocarrils i autopistes, ports i aeroports), telecomunicacions, aigua i  residus
• La vinculació a polítiques de defensa i diplomàcia exterior (amb participació per a representació de Catalunya).

I Catalunya serà un Estat motor de progrés econòmic, social i cultural com tota España o Iberia necessita en l’extrem suroccidental de la Unió Europea que ha de superar la seva fragilitat.

Barcelona, 11de juny 2018

Consecutivament a l’editirial de VIcent Partal de 3 de junt: “Els primers gests apulten a la continuació de l’envit independentista”.