Govern de Catalunya, continuïtat i noves perspectives

Govern de Catalunya, continuïtat i noves perspectives. Endavant sense ensopegar.

Martí Teixidó. Professor estat de política de l’educació.

Ha coincidit el nou Govern de Catalunya amb en canvi de Govern d’España. Ara correspon continuïtat en el moviment àmpliament estès per establir una nova relació de Catalunya amb España. Als ciutadans declarats independentistes a partir de 2010 s’hi van sumar ciutadans que ja no veien altra sortida que la independència per aturar les contínues restriccions a l’autonomia i agressions judicialitzades al darrer Estatut de Catalunya  de 2006 aprovat per les Cortes (Congreso y Senado) segons els procediments legals de l’Estat, acceptat amb retallades i referendat pel poble de Catalunya i signat i rubricat pel Rey de las Españas –així se’n deia- quan no es deia: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española” (Constitución Española, 1978, art. 2),

Tanta gent al carrer cada any, des 2010 i 2012, gent que es sumava a demanar la independència davant la intenció del govern de majoria populista de reduir Catalunya. Amb trenta anys havia consolidat el coneixement de la llengua, una iniciativa econòmica oberta al món però bloquejada motiu pel que empresaris reclamaven (corredor mediterrani, hub d’aeroport 2006). Catalunya formava part d’España però per llengua i cultura, per iniciativa econòmica i per autonomia en legislació no hi confiava i s’obria al món directament.

Entre 2012, quan el president de la Generalitat es posa al davant del clam pel dret a decidir, per la independència, pel procés i 2017 s’ha succeït: majoria política 27-S, referèndum 1-O, proclamació de la República Catalana 27-O. Suspensió del Govern de Catalunya 28-O. La majoria social activa va legitimar una majoria política al Parlament. El Gobierno de España va activar l’acció judicial amb la Fiscalia i va activar també una contramajoria social, contramajoria d’opinió pública construïda fora de Catalunya.

L’aspiració a la independència és una finalitat pels qui es defineixen com a independentistes. La independència és una conseqüència derivada inevitable per a molts d’altres i no és la causa de la situació actual de Catalunya. Repetim-ho, la causa és que el Gobierno de España no va acceptar l’Estatut de Catalunya de 2006 legalment aprovat com a desenvolupament de la Constitución Española i per tant constitucional. Van trencar el pacte amb l’aparell d’estat i el poder judicial. Una vegada més hem perdut la guerra i els països europeus no ens han auxiliat com no ho van fer el 1936. Que el legalisme absolut i unilateral d’España no s’estengui a Europa com ho va fer el cabdillatge militar amb el feixisme.

Superficialment es parla de diàleg i s’identifica amb parlar. El nou Gobierno de España ha de parlar amb el nou Govern de Catalunya. No dissimulem, no serà d’igual a igual basat en la confiança i per tant no pot ser diàleg. Hagués pogut ser mediació amb l’acceptació per ambdues parts d’una intervenció externa. Sols queda la possibilitat de negociació on cada part defensa la seva posició màxima però fa el possible per arribar a un acord. Caldrà anar rebaixant posicions entre la independència a la que s’ha arribat per motius evidents i la “indissoluble unidad de la Nación espanyola” que finalment Catalunya va acceptar per arribar a un acord de transició. Res més desajustat de la realitat (física, històrica i cultural) que la indissoluble unitat de la nació encara que hagi quedat escrit. Les falsedats o errors no es converteixen en veritat pel fet d’estar escrites.

Amb una anàlisi conceptual ja es pot entendre però serà millor fer una anàlisi empírica dels processos geogràfics històrics. La nació apareix a la France dels Il·lustrats racionalistes i del despotisme il·lustrat per aplegar tots els pobles i regions amb una llengua (l’escola) unes lleis (el dret) i un mercat interior  (l’economia). La nació apareix als estats alemanys amb els il·lustrats romàntics i la identificació cultural amb una llengua i uns costums heretats. El model francès unifica amb la llengua i el dret i considera inferiors les altres llengües i identitats històriques. El model alemany convida a integrar-se en un mercat únic construint un Estat federal que gestionarà sols unes competències comuns cedides lliurement pels estats que governen el seu territori. Als Estats Units d’Amèrica el procediment és invers: arriben  grans contingents d’immigrants del segle XVIII de molt diverses procedències (Eïre, United Kingdom, Deutschland i esclavitzats d’Àfrica; de Magyarország, Polska, d’Éire i Italia a finals del segle XIX i ja al segle XX de México, Xina, Índia). Els territoris es van anar organitzant en estats que s’uneixen i creen una nació amb llengua comú, festa nacional i tradicions generalitzades sens perjudici de la nacionalitat d’origen.

 Mapa de les Españas de 1854 que està a la Biblioteca Nacional de Madrid.

La realitat de las Españas és diferent. Eren quatre: l’España uniforme constitucional (Castilla, Andalucía…) l’España incorporada (Aragó i Catalunya…) l’España Foral (Euskadi, Nafarroa) i España separada (Portugal) que completaria la Unitat Ibèrica. Amb una història que va consolidar llengües i cultures diferents entre romanització i arabització es té un model que més aviat s’assembla al dels estats alemanys federats. En aquest cas, Iberia seria un estat federal de quatre nacions-llengua que caldria reconèixer: galaico-portuguesa (potser Purtugalia), castellano-andaluza (potser Hispania), catalana,  i basca-navarra. Potser Asturias Aragón, Cantabria son territoris que haurien de fer opció per una o altra organització sense renunciar a la seva  particularitat. Igual que Valh Aran, Illes Balears o País Valencià mantindrien les diferències  amb Catalunya formant la Catalònia). Ibèria seria la federació de quatre estats nació.

Resultat d'imatges de Mapapenínsula ibérica

“… que la Terra no és partida com un mapa mal pintat i que això és una mentida de molt mala voluntat” (Jaume PIcas)  Pintem bé el mapa d’Ibèria amb els colors de les llengües i cultures.

La realitat d’un món d’economia globalitzada duu l’activitat productiva a països de més baix cost i activa el reflux de la immigació de grans col·lectius a països de major nivell de vida. Són col·lectius foragitats de la seva terra però que duen una llengua, unes tradicions i una cultura. Hauran de trobar el punt d’acomodació al país de recepció amb la seva llengua, formes familiars i serveis públics mantenint elements identitaris que no entrin en contradicció frontal (com seria la poligàmia legal, l’ablació corporal, el consum públic de drogues dures…). La nació té unes bases en un passat comú: llengua, dret i cultura i avui la nació també ha de tenir un projecte comú amb finalitats compartides gestionant l’evolució necessària.

Retornem a la trobada de negociació. Arribats a la situació actual, Catalunya posa sobre la taula la independència (consulta 2014, referendada 2017) front a la indissoluble unitat (transició constitucional 1978). Certament, a Catalunya s’ha arribat a una majoria clara que no és suficient per convèncer de la independència a un gran nombre de ciutadans de Catalunya (tots han de ser escoltats, no els de fora). Catalunya pot  reduir  la independència política i acceptar ser un estat lliure associat i col·laborador. Això amb la perspectiva de reformar l’Estat unitari per a tots els pobles d’España i esdevenir Estat federal, amb monarquia o república. En altre cas, tenir un Govern es redueix a administració i a tenir un Parlament com a entreteniment.

En tot cas, Catalunya, després de tot el que ha patit, no pot anar més enrere d’un pacte fiscal com el règim foral ja contemplat a la Constitució i del reconeixement total dels drets lingüístics i culturals com a poble que sap respectar la diversitat interior actual.

D’una manera o altra s’ha de garantir:

  • La independència en llengua, cultura, educació i comunicació.
  • La competència compartida en polítiques socials, d’habitatge, de comerç, de recerca científica tecnològica, de seguretat interior, de justícia, hisenda i comerç exterior.
  • La participació en polítiques de gran territori: energia, transport (ferrocarrils i autopistes, ports i aeroports), telecomunicacions, aigua i  residus
  • La vinculació a polítiques de defensa i diplomàcia exterior (amb participació per a representació de Catalunya).

I Catalunya serà un Estat motor de progrés econòmic, social i cultural com tota España o Iberia necessita en l’extrem suroccidental de la Unió Europea que ha de superar la seva fragilitat.

Barcelona, 11de juny 2018

Consecutivament a l’editirial de VIcent Partal de 3 de junt: “Els primers gests apulten a la continuació de l’envit independentista”.

Contribució de la Societat Catalana de Pedagogia – Institut d’Estudis Catalans al debat del Pacte Nacional per a l’Educació 

Documents

Contribució de la Societat Catalana de Pedagogia – Institut d’Estudis Catalans al debat del Pacte Nacional per a l’Educació obert pel Departament d’Educació, 2005. Text complet

INSTITUCIÓ ESCOLAR I SISTEMA PEDAGÒGIC

  1. UN PATRIMONI PEDAGÒGIC, AVUI OBLIDAT, QUAN TENIM CONDICIONS PER APLICAR-LO
  2. SISTEMA PEDAGÒGIC
  3. AUTONOMIA DELS CENTRES I EQUIPS DE MESTRES/PROFESSORS QUE TENEN RECONEGUT UN SISTEMA PEDAGÒGIC.
  4. LA PROPOSTA DE LA SOCIETAT CATALANA DE PEDAGOGIA Obrir un nou perfil d’institució escolar: centres amb estatut de patronat.

http://revistes.iec.cat/index.php/RCP/issue/view/263

De violència física, agressió verbal, controntació o discrepància.

De violència física, agressió verbal, controntació o discrepància.

Martí Teixidó. Pedagog,

L’animal humà que som, hem fet una construcció social que ens fa més lliures i alhora solidaris per necessitat. La lluita per la subsistència en els animals comporta acció, sovint agressiva i en casos extrems violenta. Alguns animals actuen en cooperació i per això un animal -l’alfa  com l’dentifiquem- organitza la bandada i tots s’hi sotmeten fins que amb el temps és rellevat per un altre.

Els humans podem, massa sovint encara ho fem, arribar a la violència física i lesionar-nos o destruir-nos. Actuem per interessos diversos amb marge de llibertat i en situacions els confrontem.   Hem però après a no actuar per pur impuls i podem canalitzar la discrepància amb  violència verbal (crits, desqualificació, insults) que volem evitar però que reorienten un impuls d’agressió com a resposta a una ofensa o a una frustració.

Resultat d'imatges de rayos y trueno Haddock

No acceptem insultar-nos, menystenir-nos, però a vegades ho fem per desfogament i així evitem actuar amb violència. Tanmateix, quan rebem insults i desqualificacions hem d’adonar-los de la discrepància de l’altre i potser del seu enuig. Les paraules, encara que desagradables, són una protecció, una seguretat passiva talment com la dels automòbils d’avui que amb una topada es trinxen llaunes i plàstics que cedeixen per esmorteir l’impacte i protegir-nos el cos. Les llaunes i plàstics es substitueixen encara que comportin despesa però ens estalviem lesió física personal.

Els insults i desqualificacions els hem de rebre com un advertiment de confrontació, cedint una mica per evitar la violència física que és la que hem de considerar inacceptable en els nostres relacions. La violència verbal d’avui es pot rectificar demà admetent que ens hem excedit en les formes per bé que mantenim el motiu d’enuig o confrontació. Ha de ser una admissió transparent i no  tapar-se amb allò de “si algú s’ha sentit ofès” doncs volíem oposar-nos a l’altre i ja sabíem que podíem ser ofensius. Les paraules inadequades les podem retirar doncs sols eren un avís, les lesions físiques poc o molt greus són irreversibles i amb el llenguatge verbal podem evitar la violència física.

Les tecnologies de la informació ens donen noves oportunitats, també noves oportunitats de mostrar el nostre enuig o emprenyament. L’oportunitat d’immediatesa i la protecció de no tenir l’oponent al davant ens fan més temeraris i a través de correus electrònics, piulades o fotografies ens sentim capaços d’aturar l’oponent o d’ofendre’l per reduir-lo. Però atès que tot és virtual a la xarxa, podem esborrar-ho, retirar-ho o posar-li una data de caducitat. No podem judicar les persones avui adultes  per les guitzes que ens feien quan jugàvem al futbol als dotze anys o per les piulades i correus que enfadats van enviat fa dos o tres anys. Cal valorar cada actuació en el seu context, d’espai i de temps que poden haver donat motiu.  Afortunadament, quan s’han de retreure ofenses de fa molt de temps, que ja no s’estan produint, hem de pensar  que no es tenen motius actuals de queixa.

Resultat d'imatges de insulto El ROTO

Que els insults verbals puguin ser odi no afegeix res. Sens dubte mostren la màxima confrontació amb l’altre que hauria de pensar fins quin punt li ha donat motiu. Un i altre es poden confrontar amb paraules la profunda malvolença i justament convé aturar-se en les paraules. L’odi és sentiment o repugnància profunda contra l’altre i també contra un mateix i bé estarà que ens n’adonem passades unes hores. Si no hem arribat a la violència física… bé, d’això es tractava. Hem mostrat estar a l’alçada de la condició humana.

En aquesta societat de llibertats i pluralisme hem d’ensenyar a infants i joves que la violència física no l’acceptem en cap cas, que la violència verbal no és desitjable i s’ha de resoldre la discrepància o confrontació parlant o fent silenci perquè en cap cas hem d’arribar a les mans (qui diu amb les mans, diu amb armes executades amb les mans. “De l’home mira sempre les mans…” (Raimon). Si ho hem d’ensenyar, ja ho hem de practicar els adults en les nostres relacions. Eradiquem tota violència i resolguem les nostres discrepàncies amb debat, negociació i preferentment amb diàleg.

Barcelona, 19.05.2018

Enviat Esther Vera que cada setmana m’envia : Pots escriure’m a directora@ara.cat.           No ho he vist publicat al diari ARA.

Dilluns, 2 d’octubre, a l’institut

ELPUNTAVUI+          EDUCACIÓ                    publicat el  8 maig 2018 2.00 h    pàg. 14

OPINIÓ

Dilluns, 2 d’octubre, a l’institut

  • La manifestació de fa dies de suport als professors de l’institut Palau de Sant Andreu de la Barca Foto: JUANMA RAMOS.

Dilluns, 2 d’octubre, a l’institut                  Martí Teixidó, pedagog

La justícia ha d’investigar i decidir sobre possibles delictes d’odi. Si uns professors o professores van humiliar i assenyalar alumnes, fills de policies, l’endemà del diumenge 1 d’octubre en instituts pròxims a casernes. S’especula sobre els fets i les intencions, s’apleguen declaracions i públicament es donen opinions com a acusació o defensa dels professors. Els únics testimonis presencials dels fets són el professor o professora i els alumnes que eren a l’aula el dia 2 d’octubre a aquella hora.

La justícia haurà de disposar d’un informe pericial com el de medicina legal i forense o dictàmens de pèrits experts en determinats àmbits per poder prendre una decisió ajustada a dret amb ciència i consciència. En el cas d’una situació d’ensenyament, el peritatge ha de ser pedagògic: considera la relació educativa en un context d’espai i temps i coneix el tipus d’interaccions que es creen. L’edat dels alumnes és una variable rellevant (psicopedagogia), així com l’actualitat social (sociopedagogia).

Jo no hi era, no he demanat informació directa a ningú i no puc fer un dictamen de cada cas. Però l’experiència docent i de tracte amb alumnes i la dedicació a la supervisió de centres com a inspector d’educació em permeten fer unes consideracions comunes fonamentades en coneixement pedagògic.

1. Un professor responsable no podia ignorar els fets del dia anterior en entrar a l’aula i havia d’estar disposat a fer la corresponent clàssica “lliçó ocasional”, avui, en una societat pluralista, “diàleg sobre l’actualitat”. Tots els alumnes, adolescents en aquest cas, havien vist imatges de violència no habitual contra persones i contra edificis. El professor que obre el tema o que respon a les preguntes dels alumnes ho fa analitzant la situació i no amb una posició ideològica. Avui, a totes les escoles i instituts es defensen de manera explícita els valors de respecte a la diversitat, inclusió de tothom, rebuig de la violència física (i, tant com es pugui, verbal) i promoció de la pau. Alguns professors podrien no estar-ne convençuts del tot, però no ho mostrarien, ja que serien advertits pels col·legues.

2. Tractar l’assumpte de la violència de l’1 d’octubre era necessari i alhora delicat en instituts on a prop hi ha una residència de policies amb famílies. Si algun professor va preguntar quins alumnes eren fills de policies, segur que ho va fer perquè ja era manifesta la desconfiança entre uns alumnes respecte als altres i justament volia salvar la situació. Un mestre d’educació primària que està moltes hores amb els mateixos alumnes no ho hauria preguntat, perquè ja ho sabria. En l’educació secundària intervenen vuit o onze professors i és lamentable que un professor ho preguntés, però ningú pot dir que fos per humiliar-los. D’altra banda, aquests alumnes ja havien entrat a l’institut insegurs i potser avergonyits, abans que ningú els digués res. Les imatges de violència havien estat vistes per tots. ¿O és que els companys no saben qui és fill de policia en un entorn de proximitat com el de les localitats on s’ha produït?

3. L’assumpte s’ha donat entre adolescents, edat del renaixement a la personalitat, quan es talla el cordó umbilical amb els pares, quan cadascun malda per ser ell mateix. Així, amb els pares farà servir arguments que ha sentit al professor per sortir-se amb la seva, i als professors els presentarà excuses que atribuirà als pares. El més normal del món, i ha de fer el seu curs evolutiu.

4. Els adolescents s’atreveixen quan estan en grup d’iguals i per això fan el que fa el grup; són uns anys de gregarisme. Els fets de l’1 d’octubre van crear una escissió comprensible entre alumnes que, ben conduïda pels professors, havia de ser temporal. Amb l’estigmatització pública, cada noi o noia s’identifica amb la seva família o amb el grup a què pertany, i l’escissió es fa profunda. Els professors hauran de preveure actuacions específiques com ara sociodrama, dinàmica de grups i mediació.

Tractar aquests assumptes als jutjats distancia els grups que han de conviure i podria desembocar en la necessitat d’haver de canviar d’institut alguns alumnes o professors. Des de la perspectiva educativa, cal procedir amb mediació, la mediació interna que segurament van intentar els professors que ara són objecte d’acusació. Més censurable seria que els professors s’hagessin inhibit davant de la latent confrontació entre alumnes. Però ara el que podia ser una simple inflamació s’ha contaminat i és una infecció greu que caldrà rebaixar amb mediació externa. Hauria estat ben convenient que s’hagués tractat com a informació reservada i que s’hagués evitat una confrontació pública que és política i no educativa. Els professionals de la pedagogia són necessaris per tractar els assumptes educatius que afecten tota la societat.

Escola catalana, ara plurilingüe.

Hem fet escola catalana per a tots els petits ciutadans fa més de trenta anys. Tots poden conèixer la llengua catalana si han anat a l’escola aquí. S’ha normalitzat el coneixement de la llengua, no l’ús: un bon nombre dels qui la coneixen, no la parlen.

Dos partits promouen la confrontació per guanyar els vots que no tenen. Un reclama la casella on es pugui fer elecció de l’aprenentatge en castellà. Seria un maltractament a la infància deixar-los amb un coneixement disminuït del català i ho promouen els qui no ho faran amb els seus fills. No podran enganyar la gent i ja s’ha vist que encara perden més votants. Un altre partit ha ocultat la voluntat de separació per llengua i ha promès una escola en tres llengües, trilingüisme escolar ( al 33%) i molts pares s’ho han cregut i els han donat el vot. S’han cregut la fòrmula trilingüe que pot funcionar per a algunes famíles d’alt nivell econòmic ( que també viatgen, els pares parlen llengües i fan estades a l’estranger). És una fòrmula privativa i imposada per llei a l’ensenyament públic de València i de Balears que no ha mostrat cap eficàcia. A Catalunya fa deu anys que vàrem voler avançar l’aprenentatge de l’anglès a l’educació infantil i, llevat de casos singulars, els infants arriben als nou anys d’edat amb sis cursos d’anglès que no es noten si no han anat a escoles d’idiomes o a l’estranger a l’estiu.

Aquesta confrontació és d’idees i d’intencions. Cal desenvolupar un model fonamentat científicament amb les aportacions de la neurolingüística, delimitat amb la psicologia social i actualitzat amb la realitat comunicativa, personal i mediàtica. Sols cal pensar que quan tan encertadament es va impulsar la immersió a la llengua catalana tots just havia començat TV3. Des d’aleshores, la ràdio, música i edició en català ha crescut molt i  els dispositius mòbils han fet l’accés obert, immediat i interactiu.

Avui, l’escola catalana per a tots, parteix d’un tronc comú que és la llengua territorial, el català tenint en consideració la llengua familiar de l’alumne. S’aprèn el castellà, atès que és una llengua viva present a l’ambient, i s’aprèn amb relació al català ateses coincidències i ldiferències que cal evitar que siguin interferències. A l’educació infantil s’aprèn a parlar en català i en castellà i a cantar en diferents llengües, entre elles l’anglès. Contínua recepció i modelatge de llengua oral ortofonètica i ortoèpica. Caldria aprofitar al màxim l’oportunitat de les llengües romàniques, tan semblants amb diferències tan regulars i observables que activen la capacitat.

Els alumnes seran plurilingües si aprenen unes llengües amb relació a les altres i activen la intercomprensió,  la capacitat d’entendre l’oral o la lectura encara que no parlin o escriguin tan bé. Activar la intuïció de passar d’una llengua a una altra es molt més divertit que el pesat perfeccionisme de cada llengua per separat. Com fer-ho? La clau és  que els mestres i professors siguin ells efectivament plurilingües. I que els mestres i professors també siguin aprenents com els alumnes  de les llengües d’alumnes nou vinguts  que parlen àrab, amasigh, urdú o xinès… per poder dir oralment les deu expressions usuals de relació social.

En hores l’ensenyament de llengües per separat és molt costós. Amb ensenyament plurilingüe amb intercomprensió amb menys hores s’aprèn més però encara més important, s’aprèn amb més ganes d’aprendre. I això és que que garantirà la voluntat de parlar català, o de parlar bé el castellà o l’anglès, de veure molt proper el francès, l’italià i el gallec. Nois i noies adolescents, renuncien a parlar català o anglès si no l’han après bé abans per sentit de vergonya. Cert que també hi ha alumnes que no el volen parlar perquè han percebut hostilitat o indiferència a la família. Caldrà explicar-los amb fonament que l’aprenentatge integrat de diverses llengües desenvolupa la capacitat de discriminació i ús que no es desenvolupa amb llengües per separat i encara menys amb el monolingüisme.

 

http://per.espais.iec.cat/

L’ESCOLA CATALANA, AVUI PLURILINGÜE. És l’escola de Catalunya en llengua, continguts i actituds per a tots els petits ciutadans.

Resultant de l’evolució de la immersió lingüística, la cohesió social a la intercomprensió lingüística. És l’escola plurilingüe on l’aprenentatge de llengües i el diàleg intercultural és l’àgora de valors per a la societat del S.XXI: cohesionada, diversa, globalitzada i tecnològica.  Martí Teixidó

DESOBEDIÈNCIA / OBEDIÈNCIA. Què vol dir això?

OBEDIÈNCIA. I ho donem per descomptat.  S’ha posat de moda? Qui ho ha reintroduït?

Resultat d'imatges de Obediencia

Jo vaig nèixer el 1950 a Barcelona. Sí, a mi d’infant em van dir que havia de ser obedient. Havia de ser obedient al mestre. A la parròquia, quan preparàvem la primera comunió ens explicaven que havíem de ser obedients als pares, a la guàrdia urbana i a les autoritats. Vivíem en una societat autoritària, tradicionalment jeràrquica i molt autoritària, dictadura. Tot es decidia des de dalt: Déu, el Papa, Franco, el mossèn, el mestre, els pares, el germà gran. I com que no sentia discrepàncies, tothom hi coincidia (socialització primària) ho acceptava i era obedient; relativament,doncs feia algunes trastades que prou sabia que no volien que fes.

Obeir, ve del llatí: oboedio, contracció de ob audire, és a dir:  abans oir/escoltar. I ja veiem, el significat que vam rebre era: complir sense discutir, fer el què ens deien els grans.

Als dotze anys -quin encert- em van canviar d’escola i vaig tenir professors de batxillerat que transmetien cultura, feien pensar, justificaven les normes i et feien sentir responsable: havies de tenir resposta si et preguntaven per la teva actuació. Llavors ja vaig entendre que les normes són perquè tot funcioni bé, no complir-les perquè sí o perquè ho mana un superior. Així, s’havia de ser puntual, i ho érem, però si un dia arribaves tard, explicaves el motiu i… res. Ja en teníem prou amb la vergonya de no haver arribat a l’hora si el motiu no era inexcusable.

Quan avui diem obediència què entenem? Quan diem desobediència tothom entén que vol dir no complir la llei, no complir els manaments dels jutges. S’ha desviat del significat originari: actuar, abans escoltar.

Resultat d'imatges de Obediencia

Vivim en una societat democràtica? Es pot obeir en una societat democràtica? Si és escoltar, pensar i actuar amb  responsabilitat, sí. Però si vol dir obediència deguda, obediència cega, sense pensar i discutir, no escau en una societat democràtica.

Després de la història d’Europa del segle XX és greument decepcionant que no ens rebel·lem davant el mal valor de l’obediència. Després de l’Holocaust Nazi i la resposta de tanta gent dient que ho van fer per obediència deguda, perquè complien ordres, perquè eren uns manats… Després de 10 anys de postguerra incivil d’España amb judicis i condemnes prescrits (pre-escrits) per l’autoritat…  Com és possible que no pensem on c

ondueix l’obediència submisa, cega, infantil…

Resultat d'imatges de Lobediencia no és una virtut

“L’obediència ja no és una virtut” va escriure  el 1965 Lorenzo MIlani, el capellà educador de Barbiana (Italia), en sengles cartes a capellans castrenses (militars) i a jutges.

L’obediència com a compliment submís no és un valor a la societat democràtica. La democràcia compta amb els ciutadans, ciutadans responsables, que saben perquè actuen i que es resisteixen a instruccions arbitràries impositives. I són ciutadans que han de dir que les lleis no estan per complir-les. No, les lleis hi són per regular la vida social, per articular les llibertats de tots. Hi ha ocasions en què complir la llei va contra la finalitat de la llei i cal actuar amb responsabilitat. És total irresponsabilitat complir per obediència sense pensar.

Avui no demanarem als infants que siguin obedients. Sempre els donarem el motiu d’una norma o actuació necessària. Els inculcarem (una certa repetició) el sentit del deure, el deure pensat i ben complert, sense que calgui que ningú vigili i controli. (Altra cosa és que observarem per conèixer sense actuar al moment). Primer el sentit del deure, més endavant els drets i tot seguit el sentit crític (analítico-crític). Alguns parlen de l’esperit crític abans de temps. La pedagogia ens pot ajudar a ordenar la seqüència fonamentada en psicologia evolutiva, sociologia i en la filosofia de la vida i l’ètica que haguem escollit amb llibertat.

Però, si els adults, ciutadans de la societat democràtica no ho tenim clar i no som assertius… deixem la societat en mans dels dictadors i  monopolis i, què podem esperar que aprenguin els infants?

Resultat d'imatges de el roto educacion

 

Els numeros canten. I fan cantar les lletres. I poden fer-ho en diverses llengües

Els números canten

Un excel·lent recull de cançons i cantarelles de nombres… i també de lletres i algunes en diferents llengües.

Resultat d'imatges de els números canten

L’han presentat al Museu de les Matemàtiques de Cornellà de LLobregat els autors:

Maria Bras-Amorós, dra. professora de didàctica d eles matemàtiques i música.

Toni Giménez, dr. en pedagogia i cantant d’animació infantil i familiar.

 

I ho han presentat com correspon amb explicacions de com s’han classificat per Maria amb  pantalles i cantant tots plegats, adults i un bon reguitzell d’infants, amb  Toni a la guitarra.

28 de gener de 2018

Cançons pensades per a infants de dos a set anys. La memòria musical, rítmica i oral d’articulació fonètica és bàsica i a aquesta edat s’aprèn com un joc gratificant. Una oralitat ben construïda amb articulació fonètica precisa no s’oblidarà i s’aplicarà a l’aprenentage de totes les llengües.

Aquest llibre o quadern ha d’estar a totes les classes d’infantil i l’han de tenir els pares i avis que atenen infants menuts. Mai se’ls acabarà el repertori i els infants ho gaudiran… i aprenent.

 

Ja n’hi ha prou d’enredar-nos amb l’ ART…, ART BÀRBAR

Vaja! El president Trump d’USA volia tenir un quadre de van Gogh cedit pel Museu Gugenheim però el que li han ofert ha estat un vàter d’or valorat en  més d’  1M de dòlars. I passa per obra d’art. Sembla més aviat una ironia política doncs l’artista li ha posat la denominació: America. Però està vist que fa cent anys d’aquesta deriva de l’art.

FILE PHOTO: Maurizio Cattelanâ¿¿s â¿¿America,â¿¿ a fully functional solid gold toilet is seen at The Guggenheim Museum in New York

America de Maurizzio Cattelan, actual

Als inicis del segle XX, apareixen els moviments artístics impressionista, expressionista perquè amb la fotografia els artistes pintors ja no poden ser retratistes de persones i de la realitat. Però arriben a extrems sorprenents: dadaïstes, futuristes, cubistes… Posar un urinari com si fos la pica d’una font és una gran originalitat i s’inaugura l’art com a acudit i provocació. Forma part de tots els catàlegs i enciclopèdies de l’art. I els marxants d’art són els que ho exploten econòmicament i convencen els grans adinerats a invertir els seus beneficis o beneficis dels treballadors expropiats. I aquestes obres han anat pujant de preu (no de valor encara que molts fan veure que el té; perquè no baixi de preu).

Resultat d'imatges de La font de DUchamp

La font (un pixador) de Duchamp, 1917

Cal admetre que algunes d’aquestes obres d’art han canalitzat les obsessions i bogeries i està bé que alguns pacients hagin pogut donar sortida pacífica i no violenta als seus conflictes interns. Però aquestes obres concentren un públic que hi troba gratificació. I evidentment es cotitzen econòmicament.

El gran masturbador de Dalí, 1929

Aquesta evolució ha dut a la crítica provocació, sigui o no sigui art. Ho vam viure el 2015 quan es va donar al confrontació entre el mal gust o la llibertat d’expressió de l’artista a l’exposició del MACBA,  “La bèstia i el sobirà” perquè la cara d’una figura s’identificava clarament amb el rei d’España. La confrontació encara va atraure més visitants, molts que no hi haurien anat. Costa creure que hi anessin pel rei, més aviat per la composició de conjunt que deu ser un gran reclam. Dins d’un meseu d’art, el santuari de l’art.

La obra 'Haute couture 04 Transport', de la artista austríaca Inés Doujak, alusiva al rey Juan Carlos, expuesta en el Macba. EFE/TONI GARRIGA

Not dressed for conquering             d’ Ines Doujak, 2015

Amb tot això arribem a la llibertat d’expressió, l’absoluta llibertat d’expressió. Va quedar palesa amb l’atemptat criminal a la seu de Charlie Hebdo, publicació d’humor satíric. Tots vam ser Charlie Hebdo perquè el respecte a la vida, i evidentment a la humana, està per sobre de tot, per sobre de la llibertat d’expressió. El què posem en dubte és que la llibertat d’expressió estigui per sobre del respecte a la persona i a les comunitats o pobles. La crítica i la crítica en clau d’humor fins a la sàtira és necessària però l’hem d’aplicar a nosaltres mateixos. Potser hem de ser respectuosos amb els altres que pensen i senten diferent i podem ser crítics però la via satírica solament ens la podem aplicar nosaltres mateixos o potser com a rèplica a la que ens hagin pogut fer ells.

Això he pensat, ara que he estat llegint La barbarie (PUF) del filòsof Michel Henry, llibre escrit fa trenta anys. Ell apunta al reduccionisme de la ciència i defensa l’art més integrat a la cultura. Ciència i art són dues manifestacions culturals però no poden dominar-ho tot amb exclusivitat, sigui quantificant o sigui presentant allò que mai s’ha vist. dons ens duen a una nova barbàrie.

En estètica,  ningú podem establir un canon i el gust és sentit lliurement i s’ha d’expressar lliurement apartant-se del que és habitual però també amb sentit de prudència. La derivada és que cap teoria o moda ens ha d’imposar una estètica que nos sentim.

En ètica, no dubto que hi ha una jerarquia que hauríem de compartir. 1 Respecte i protecció de la vida. 2 Respecte de la persona i dels grups, famílies o comunitats. 3 LLibertat d’expressió i de creació. La derivada és que, compte, la llibertat d’expressió no és valor suprem, no està per damunt de tot.

Tot això forma part de l’educació, sens perjudici de la llibertat de consciència i de la llibertat d’expressió. Contra el que es proclama ben intencionadament respecte als drets humans, no naixem lliures,. Naixem expectants a la vida i a la cultura.  En la primera infància (set anys) tot és desenvolupament sensorial, motriu i simbòlic amb els models que copien les nostres neurones mirall i els hàbits que qui ens cuiden ens indueixen. En  la segona infància (set anys més) domina el desenvolupament cognitiu i emocional amb l’acció i anem interioritzant valors actitud, interessos i patrons de conducta segons el model que veiem en els adults. A partir de la tercera infància o adolescència (set anys més) es posen a prova, es sacsegen, els models rebuts en conèixer que no són universals, que n’hi ha de diferents; es discuteixen valors de vida  i s’assagen creacions artístiques atrevides. Ja en plena joventut (set anys després) es fan opcions de vida i es decideixen projectes propis força estables.

Sembla que per reacció a l’autoritarisme educatiu que vàrem viure volem la llibertat dels infants des del naixement però han de fer el  procés evolutiu que ha fet la humanitat en la nostra cultura en pocs anys i de forma experiencial. No els podem substituir, ho han de fer ells.

Martí Teixidó, 27 de gener 2018

Educació per formar part d’un poble

Educació per a formar part d’un poble.

Gaudir dels drets, complir els deures i participar en la construcció cultural.

Principis

L’humà és animal social. Evoluciona i, com a espècie, assoleix el desenvolupament per col·laboració. A l’evolució natural per selecció segueix l’evolució cultural per cooperació.

La competició i selecció entre grups socials ha donat prou mostres de destrucció com per desacreditar els partidaris del darwinisme social. Encara més avui, que, amb el domini de l’energia, som capaços de provocar un Big-Bang no natural.

Al reconeixement dels drets humans ha seguit el reconeixement dels drets del pobles i de les minories ètniques nacionals i culturals.

Tensions

Entre la identificació col·lectiva i la identitat d’origen.

Entre la convivència social i la vivència personal.

En un món d’economia globalitzada han de conviure en un mateix territori diversos grups ètnics i de diferents tradicions culturals amb diferents imaginaris i significats.

Referents

L’escola ha d’aplegar conjuntament els infants d’un entorn malgrat les seves diferències d’ètnia, de llengua, de cultura i de tradició religiosa donant valor a la identitat personal i transmetent els valors i patrons de conducta mínims necessaris per a la cohesió social.

De la convivència amb companys d’ètnies i llengües diferents n’han de sortir beneficiats tots. Uns perquè poden incorporar-se plenament al país d’acollida; altres perquè coneixen i simpatitzen amb costums diversos que expressen els mateixos sentiments i aspiracions que tots els humans tenim com a propis.

Els recursos humans són els primers recursos de la institució escolar. En primer lloc els alumnes amb les seves capacitats; en segon lloc, els docents amb les seves competències professionals i aptituds diferencials. Els centres amb majors necessitats dels alumnes han de comptar amb els professors més competents i recursos materials addicionals per a assolir les mateixes finalitats.

Accions

L’escola és la institució d’educació que millor pot reconciliar les exigències socials i les aspiracions individuals. Viure com un sol poble sense pèrdua de la identitat d’origen i de les tradicions familiars s’ha d’aprendre en la infantesa i l’escola és la institució que millor pot fer-ho.

Caldrà abandonar la concepció uniformitzadora de l’escola del segle XIX. Era una escola per a construir una identitat nacional per diferenciació front a d’altres identitats nacionals i culturals.

L’escola avui ha d’afavorir la identitat nacional per acceptació i inclusió de les identitats d’origen en un projecte amb el mínim comú que afavoreixi el màxim personal que ha de formar part de la identitat convivencial i cultural.

La tradició cultural catalana garanteix l’arrelament a la terra, al clima i al paisatge modelat per gent diversa que hi han viscut. La creació cultural catalana d’avui és resultat de la tradició i dels empelts que aportin els grups que s’hi han establert. Això que avui la globalització ha estès a la Terra, ha estat habitual en les terres de llengua catalana els darrers mil anys.

La llengua catalana ha d’esdevenir comú a tots, com a element de comunicació i també com a   interpretació en un marc de significacions diverses segons llengües d’origen.

L’escola no fa jerarquia de llengües i amb la llengua catalana comú s’aprèn la llengua castellana, llengua familiar de moltes famílies. i la llengua anglesa per haver esdevingut la llengua de comunicació més estesa. Les llengües minoritàries presents a través d’alumnes seran escoltades i els companys tindran ocasió d’aprendre les estructures orals de comunicació inicial.

Tots els ciutadans han de ser plurilingües actius i oberts a d’altres parlars i llengües per fer-se càrrec de la diversitat de significats i de sentit del món.

Cultura

Caldrà disposar d’un repertori de narracions, de fets, de personatges, de cançons, de danses i de festes propis de Catalunya que tots els alumnes puguin conèixer establint relació amb els equivalents o diferencials de les seves cultures als quals no han de renunciar.

 

Neil Postman: nous deus que ens poden ajudar a Fi de l’educació. Eumo 2000

Edgar Morin: el pensament complex, els 7 coneixement necessaris per a l’educació del futur. UNESCOcat 2000.

Zigmund Bauman: societat líquida, societat en diàspora.

Wittgenstein: llenguatge, lògica i diversitat d’usos

Herminio Almendros: Pueblos y leyendas. Lectures de diverses cultures.

Martí Teixidó (2013). A Pedagogia, ara, publicat per Institut d’Estudis Catalans 2017.

Carta a pares i ciutadans sobre l’escola catalana

Escola catalana plurilingüe CARTA

CARTA A PARES I CIUTADANS SOBRE L’ESCOLA CATALANA                      Assumpte: escola catalana en llengua, continguts i actituds per a tots els petits ciutadans

Tramesa als mitjans de comunicació per a la lliure difusió

 

Mares i pares preocupats amb actitud responsable,

Haig de respondre a les declaracions que denuncien l’ensenyament en llengua catalana. Opto per fer-ho puntualment i per això breument. Podria ser més extens i acceptaria una conversa debat participada en un mitjà o fòrum públic de l’educació atès sé que tots, volem l’ensenyament més eficaç i culturalment complet per als nostres fills i alumnes.

Comprenc la preocupació de mares i pares en aquesta societat complexa i avui amb perspectiva de molts llocs de treball precari i pocs llocs ben retribuïts pels que cal competir. Conec l’esforç de famílies per donar als seus fills una educació i estudis que els faciliti l’ascens social atès que aquest va ser el meu cas doncs treballant i estudiant amb constància vaig assolir el màxims nivells acadèmics. És lamentable, és interessat, que persones que poden parlar català, en un país on ja quasi tothom l’entén i té l’oporttunitat d’aprendre’l que parlin públicament en castellà negant les possibilitats de promoció a d’altres ciutadans. Jo penso que hem d’acollir bé les persones que no coneixen la llengua catalana o castellana quan arriben però quan la coneixen i no la volen usar… què hem de fer? Què s’ha de fer al Parlament de Catalunya quan pugen a la tribuna diputats que saben parlar català i no volen? Els diputats catalans al Congreso i els senadors catalans al Senado quina llengua han de parlar?

 

Responc a objeccions que sentim contínuament:

  1. Hem de dir escola catalana perquè Catalunya està a España i té el fet diferencial de la llengua i la cultura de país. Si Catalunya fos Estat, solament es diria escola.
  2. “Estructuras lingüísticas comunes” és un concepte que el secretari general Paco Noi, home de gran cultura lingüística i humanística, professor de literatura occitana-provençal va introduir en la negociació política dels traspassos d’ensenyament de l’estat a Catalunya el 1980. S’anticipava a l’ensenyament plurilingüe de l’Europa romànica com ha quedat ben palès a Euro-Com-Rom (Tilbert Stegman i d’altres, 2003) http://www.atelierdeslangues.ch/module/2/1/2 . Hi ha parts d’una llengua que es poden ensenyar per a les dues alhora perquè són comuns.
  3. L’escola catalana no adoctrina. Els continguts d’història han hagut de posar l’accent en fets de Catalunya per sortir de la ocultació que ignorava des del parlamentarisme de pactes catalans del segle XIII fins a la renúncia a la Federació Ibèrica del president Macià i la repressió de la llengua i la supressió institucions catalanes amb la dictadura de 1939.
  4. Qui diu que la immersió i l’escola catalana és una aberració pedagògica? El concepte d’aberració correspon a la filosofia ètica i no a la ciència. La pedagogia des de 1900 es ciència teorico-pràctica fonamentada en coneixement científic d’altres ciències. L’escola catalana tampoc és antisocial doncs, contràriament, les majors oportunitats es donen als infants de famílies més vulnerables i als fills de treballadors migrants que així poden compensar els seus condicionats. L’escola és la millor institució. No parlin d’il·legalitat, és l’argument dels qui no volen considerar la legitimitat que pot ser: tradicional, autoritària o democràtica. En democràcia, totes les lleis tenen data de caducitat si canvia la realitat social, si noves generacions han de poder participar democràticament.
  5. De veritat algú pensa que els infants han de ser escolaritzats en llengua materna? L’escola, no els ha de donar altres oportunitats que les familiars? Els magribins a Paris, els trucs a Hannover, en quina llengua?. Hem d’escolaritzar en la llengua territorial, han d’aprendre les llengües vives, han d’escoltar les llengües familiars minoritàries i han d’aprendre una llengua transnacional. (Fem l’Escola Plurilingüe, SCP-IEC) http://per.espais.iec.cat/
  6. Mal favor faríem als fills de treballadors migrants si solament ens ensenyéssim español amb l’argument de llengua oficial, herència de les societats monolingües i del despotisme il·lustrat. En una societat global, tots hem de ser plurilingües com se n’era en societats antigues urbanes. Ja veiem la misèria del monolingüisme en els governants que no sols no parlen llengües sinó que parlen malament l’única que parlen. (Els ciutadans competents en llengua castellana deuen detectar els mals usos que fan polítics i d’altres responsables públics que donen model de llengua. (deber de per deber…, debiera per debiere… en el dia de hoy…). Està vist que qui sols parla una llengua, la parla malament i no ho sap perquè no té elements de contrast.
  7. La competència plurilingüe no s’assoleix ensenyant diferents llengües per separat i no és un problema de quantes hores s’hi dediquen. Justament cal comptar amb, i si pot ser conèixer, la llengua de l’infant per comprendre el seu procés d’aprenentatge. A un infant que aprèn català a Perpìnyà: “L’elefant juga el piano”, la mestra li diu: -Bé, clar, en francès es diu jouer i en català direm tocar. Aquest nen parlarà millor el català i el francès i serà efectivament plurilingüe. Un mestre de francès que no sabés català, a l’infant que diu: -L’élephant touche le piano, li diria: -Malament. Aprendre llengües per separat és massa correctiu i és menys interessant per als infants.
  8. Per parlar d’ensenyament de llengües cal saber pedagogia científica, la que es fonamenta en: psicolingüística i neurociència, sociolingüstica i lingüística comparativa, l’arbre de les llengües (Els ciutadans poden haver vist l’exposició Talking Brains http://agenda.obrasocial.lacaixa.es/ca/-/expo-talking-brains ). Han caducat tots els discursos de llengua oficial. La pedagogia ha de dissenyar itineraris diferenciats articulats amb activitats cooperatives que activen els usos lingüístics. S’ha d’abandonar l’expressió “antipedagògica” respecte a l’ensenyament de català a infants de llengua familiar castellana, atès que és ideològica.
  9. El plurilingüisme està clarament diferenciat del Multilingüisme. What is ‘plurilingualism’ >1.3, Common european framework of reference for languages:learning, teaching, assessment.                                          https://www.coe.int/t/dg4/linguistic/source/framework_en.pdf
  10. Cap perill per l’escola catalana plurilingüe. La societat global, amb les tecnologies de la informació i la comunicació fa que tots puguem avui oir i escoltar, qualsevol llengua i no ens hem de tapar les orelles doncs cada dia poden entendre més. Entendre més del què parlem. Podem recuperar una capacitat natural d’intercomprensió, aprendre les llengües vives, al natural, sense perfecció però sense detenció, ja fora de l’escola, durant tota la vida. I podrem llegir, encara que no escriure. Però a España i a Catalunya, abans que les tecnologies, tenim les persones que parlen diferents llengües ”vives” (A Barcelona, més de cent). Hem d’escoltar i aprendre i trobar els punts comuns. Hi ha invariants humanes per sota de la diversitat cultural. És un principi antropològic. I la diversitat és la que salva l’espècie humana com ho és la diversitat vegetal i animal del planeta Terra on viatgem tots.

Lorsque l’enfant était enfant,

Il aimait se cacher dans les choses,

Lorsque l’enfant était enfant,

Il apprenait à jouer avec le monde,

Lorsque l’enfant était enfant,

Il avait le regard de l’animal,

Lorsque l’enfant était enfant,

Il parlait toutes les langues,

Lorsque l’enfant était enfant,

Il avait envie de devenir grand,

Depuis que l’enfant est devenu grand,

Il cherche retrouver l’enfant.                    

                                                   Peter Handke

Comproveu que encara que no sapigueu francès, ho enteneu força.

Cordialment, en favor de tots els ciutadans, vinguin d’on vinguin, i els petits ciutadans, els primers!

Barcelona, 6 de desembre de 2017  [Diada de Sant Nicolau, patró dels infants a Europa]

Martí Teixidó i Planas,                                                                                                mestre i pedagog, dr.                                                                                               president de la Societat Catalana de Pedagogia – IEC

mteixid2@xtec.cat +34659230225