Educació ComunicActiva + Pedagogia política

L'educació que cal a la societat de comunicació de masses telecomunicada + Algunes decisions polítiques fonamentades

Pedagogia i construcció social. Pedagogia i construcció personal. A propòsit de turisme de borratxera i festes joves amb excés d’alcohol.

0
Publicat el 31 d'agost de 2014

A propòsit de turisme de borratxera i festes joves amb excés d’alcohol

Cal pensar que tothom ha entès  que els excessos per festa d’estiu i excés d’alcohol no són exclusiva dels turistes estrangers que visiten el país. També ho practiquen ciutadans del país quan fan turisme a d’altre països o acudeixen a esdeveniments esportius o musicals. D’altra banda, tenim ben present que molts joves surten de festa els caps de setmana i bon nombre d’ells declaren que surten a emborratxar-se. Quan és un fet tan generalitzat, no cal senyalar ningú. Som nosaltres, una societat decadent d’un model anterior que s’ha desestabilitzat i cal reestabilitzar amb els recursos, oportunitats i formes organitzatives del nostre temps. Falta intenció, projecte col·lectiu social i desenvolupament lliure personal.

Què aporta la pedagogia?

La pedagogia com a ciència a partir de Kant i Herbart (1804) deriva de les finalitats de l’educació (filosofia) i es fonamenta en el coneixement de la persona (psicologia). Si no tenim clar l’humà que eduquem, no sabem què fem. Homeros a través de la narrativa deixava clar un model d’home, Ulisses, intel·ligent, enginyós, decidit i fidel a la seva esposa i el seu fill i solidari dels seus companys de viatge que afronta moltes vicissituds. tempestes, atacs i seduccions.

A través de la història, de la nostNoucentistesra història cultural hem vist diferents models d’humà, el cavaller i el monjo medievals en Ramon Llull, l’estudiós de la ciència i l’univers del Renaixement, l’il·lustrat que aplega el coneixement en l’Enciclopèdia i malda per la instrucció universal, el ciutadà del Noucentisme a Catalunya que és un  ideal de cultura i cosmopolitisme a partir de les pròpies arrels.

Quin ideal d’humà projectem avui en l’educació? El d’un individu preparat en ciència, tecnologia i l’anglès com a llengua instrumental que sigui altament competent, que assoleixi l’excel·lència concretada resultats en proves i màximes puntuacions en accés a la universitat  per poder escollir amb llibertat. (Llibertat d’escollir potser sense pensar ni de sentir).  De fet, esdevé competitiu com correspon per fer empreses competitives, mercats competitius i obrir-se a la globalització que ens iguala o uniformitza tots. Si tot és uniforme, s’imposa el millor preu, la localització de la producció a més baix cost i la innovació contínua per superar els competidors. Tot ha de ser rendible i es perd el gust pel coneixement. El respecte per la persona es diu de paraula però se la utilitza i que cadascú es solucioni el seu problema. Hom diu: It’s not problem.

La pedagogia va experimentar un important progrés als inicis del segle XX amb aportacions de la biologia i de la psicologia (Claparède, Wallon), però afectat per les guerres  es va aturar amb la Segona Guerra Mundial possiblement perquè alguns pedagogs alemanys (Krieck, Petersen) va subordinar la pedagogia als règims totalitaris nazi i feixista.

El coneixement de la persona a educar no s’actualitza i tant com ha progressat. La psicologia ha progressat moltíssim però està al servei de la publicitat i del consum i els estudis sociològics d’opinió estan al servei del mercat i dels grups polítics que cerquen assolir la majoria en les eleccions. I la neuropsicologia ha fet grans aportacions que expliquen l’aprenentatge i poden avalar uns pràctiques pedagògiques i aclarir que d’altres s’han d’atribuir a la persona de l’educador però que no són generalitzables.

Tot amb tot, després de les guerres, el creixement econòmic dels països europeus ha estat evident. La classe mitjana, persones amb estudis mitjans o superiors i economia que permet fer despeses en cultura ha crescut fins a la crisi/estafa econòmica de 2007. Ara els organitzadors del sistema econòmic volen reduir la classe mitjana. Per la seva part la pedagogia ha anat quedant instrumentalitzada, subordinada a la tecnologia, buida de pensament en aquesta marea negra de la Postmodernitat que tot ho presenta com a relatiu, opinable, perquè no hi ha veritats absolutes.

Fins aquí una situació del tema.

Cinc tesis explicatives enunciades breument que la pedagogia ha d’integrar per a fer propostes d’intervenció. Les podria argumentar extensament i convido a discutir o reforçar.

1 Filosofia. Si l’educació no presenta cap ideal, de societat i de persona, per tal de suscitar en els alumnes la voluntat de decidir la seva pròpia cosmovisió i sentit de la vida, ens estranyem que tan majoritàriament durant uns anys de joventut no hi hagi altra aspiració que festa i borratxera?

2 Sociologia. Si solament esperem dels joves resultats, excel·lència (acadèmica?) i veuen que nosaltres ens guiem per les coordenades de màxim guany i mínim esforç (coordenades de l’economia)… podem esperar altra cosa que veure com eviten l’esforç en no fer una activitat gratificant?

3 Etologia humana. L’avorriment agressiu (K. Lorenz, F. v Cube). Explicació científica amb la llei de la doble quantificació. Atès que tenim alumnes que no pateixen necessitat, els esforços que han de fer són mínims i per això cada vegada demanen estímuls més  grans. En la cerca d’emocions, l’alcohol és un disparador de l’energia acumulada, no gastada. Se’n salven més els qui practiquen esport i d’altres canalitzen l’energia cap a esports de risc.

4 Comunicació de masses. La moda, les noves tendències. Els mitjans enganxen presentant allò que encara no s’havia vist, que és més atrevit, que és més transgressor de les normes… El que havia de ser l’excepció, la crítica il·lustrada de la tradició es converteix en pauta de conducta.

5 Salut i benestar. Els hàbits saludables s’han d’adquirir de ben petits amb patrons clars de conducta que donin els adults. Els patrons es donen amb paraules i amb modelatge i actualment els adults propers o els models dels mitjans de comunicació no són favorables. Les debilitats dels adults, comprensibles, avui estan a la vista dels infants i són amplificades pels mitjans audivisuals (tv, vídeo, cinema) i es produeix un efecte multiplicador.

I la pedagogia ha de fer propostes d’intervenció. La pedagogia no sols ha de ser explicativa, ha de dissenyar, és enginyeria social… i de caràcter empíric ha de mostrar la seva eficàcia en el sentit més integral en benefici de la persona i la societat. ø Martí Teixidó

Serà la propera entrada. 6 mesures o accions: 1 Pacte social per a l’educació. 2 Institució escolar. 3 Currículum escolar i cultural. 4 Direcció pedagògica. 5 Professió docent  6 Finançament.
Publicat dins de Pedagogia | Deixa un comentari

Joves i excés d’alcohol, lleure i borratxera, turisme incívic… ANAR A LES CAUSES

4
Publicat el 30 d'agost de 2014

 

EL DIARI ARA [30.08. 2014] DEDICA PORTADA I QUATRE PÀGINES A DISBAUXA DE CARRER VINCULADA A L’EXCÉS DE BEGUDES ALCOHÒLIQUES. PARLEM-NE!

L’edició d’avui en PDFFESTA NOCTURNA  Diversos grups de turistes sortint de festa als carrers de Lloret de Mar.

 L’alcohol al carrer també és un problema a Europa

RAQUEL CORREA / ISAAC LLUCH / ALBERT SOLÉ / DANIEL POSTICO Brussel·les / Munic / Barcelona / Londres

Berlín i Brussel·les també lluiten contra el ‘botellón’ i el turisme barat

MODEL TURÍSTIC

SANCIÓ PER BEURE AL CARRER: DE 30 A 100 EUROS<br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br />
 El consum de begudes alcohòliques a la via pública és habitual entre els turistes que vénen a Barcelona. A la imatge, quatre joves estrangers aquest dijous a la nit a la plaça Reial.

Barcelona ensopega amb el turisme de borratxera

MARC TORO Barcelona

La policia tendeix a avisar abans que sancionar i admet que costa cobrar les multes dels turistes

Els periodistes o comunicadors descriuen i relaten recollint parers de persones. Els sociòlegs contextualitzen i expliquen. La policia vigila i té l’encàrrec de sancionar, L’autoritat política ha decidit què es sanciona i en quines circumstancies. Els veïns ja no ho poden suportar més. Els comerciants callen si malgrat tots els desoris afavoreix la seva activitat econòmica. Sembla que es vulgui trobar una solució: ordenances, vigilància, denúncies i sancions.

En aquesta ocasió es presenta com a problema del turisme. De fet es reconeix que els ciutadans d’aquí també es desmarxen més quan va a d’altres països. El sociòleg apunta la “invisibilitat” com explicació de comportament incívics que es practiquen fora de casa, en d’altres ciutats o països. La cultura liberal defensa poder fer tot allò que no està expressament prohibit i hom d¡fa el què vol quan la llei no li ho impedeix. D’altra banda, els joves senten que han de trencar les normes.

 Què hi pot dir la pedagogia? Que no hi ha pedagogues i pedagogs? No queda res de la construcció de la Pedagogia com a ciència als inicis de 1800 entre la filosofia i la psicologia, reconstruïda als inicis del 1900 amb coneixements de medicina, biologia, sociologia?

 Està a la vista que la societat no espera res dels pedagogs i s’ha arribar a creure que els polítics saben pedagogia, que els metges ja aporten tot el què cal, que la publicitat i la propaganda ben fonamentades en la psicologia són les que eduquen. En una societat laica, no es compta amb l’educació fonamentada en doctrina que per a alguns és garantia de bona educació -creuen. I ara ens diuen també “la Guàrdia Urbana també fa pedagogia en apartaments i hotels, penja cartells amb avisos o difon missatges en diversos idiomes a Twitter.” (Diari Ara, págs: 06-07). Resulta que s’ha de tenir acreditació per poder fer mediació en assumptes privats i familiars… però qualsevol pot fer pedagogia. és ironia o ignorància? El mateix diari ARA mostra un especial interès per l’educació però els temes són tractats per periodistes, cantants i persones amb ganxo als mitjans i algunes comptades excepcions de titulats en pedagogia que tenen columna fixa. Menys encara són els que fan un plantejament pedagògic.

Ara bé, el problema dels excessos de l’alcohol, la necessitat de trencar les normes de manera tan freqüent i intensa i la febre per participar en actes massius cada vegada més grans i més trencadors són símptomes greus. Falten els socioelements i etoelements de la cultura per a la construcció de la consciència social (igual que per a  la vida són necessaris els bioelements i oligoelements ).  Això en una societat complexa solament ho pot fer de manera general una intervenció pensada amb coneixement científic i praxis professional. La pedagogia com a ciència i professionals especialitzats són els qui han d’estudiar i aportar alternatives a l’educació en la societat actual caracteritzada per la complexitat. ø Martí Teixidó

 

Publicat dins de Pedagogia | Deixa un comentari

Ara és hora de Catalunya. No repetim allò que Orwell ja va constatar a Homenatge a Catalunya

0
Publicat el 26 d'agost de 2014
Deu ser bon temps per llegir o rellegir Homenatge a Catalunya de George Orwell.
Escrit el 1938 no va ser fàcil publicar el llibre, inicialment en anglès. La traducció catalana és de Ramon Folch i Camarasa i ha estat republicada recentment i oportuna.

M’ha semblat molt actual la introducció que va fer Lionel Trilling, escriptor i crític literari de New York, un intel·lectual liberal que va compartir The Partisan Rewiew d’orientació marxista però no leninista  i declaradament anti-stalinista amb intel·lectuals coneguts com: Daniel Bell, Paul Goodman, Dwight Macdonad, Susan Sontag.

Una política que se suposa a l’abast de tothom és una cosa relativament nova al món. Encara no en sabem gran cosa. I la majoria de nosaltres no ens hem mostrat massa afanyosos d’aprendre’n. En una política suposadament apta per a tothom, les idees i els ideals tenen un paper important. I els qui atorguen un valor preferent a les idees i als ideals mai no hem acabat d’aprendre que, justament p

erquè actualment posseeixen força, hi ha una connexió directa entre llur poder i una altra mena de poder, el vell, desvergonyit i cínic poder de la força, que sempre ens sorprèn. L’ús intensiu de la força pura per part del comunisme era perfectament clar ja fa anys, però a molts de nosaltres ens resultava impossible d’admetre-ho perquè el comunisme era una crida coratjosa a l’amor que sentíem per les idees i els ideals. (…)

El llibre d’Orwell, en un dels aspectes més significatius, ens parla d’aquest desencís respecte del comunisme; però no és pas una confessió. Dic això perquè és una de les coses positives importants que es poden dir d’Homenatge a Catalunya…(p:6-7)

Orwell ens allibera. Ens diu que podem comprendre la nostra vida política i social només mirant al voltant nostre, ens allibera de la necessitat de drogues interiors. (…) Orwell obra l’efecte de fer-nos creure que podem esdevenir plens membres de la societat d’homes que pensen. per això és una figura per a nosaltres. (p:13)

Orwell era sensible a les veritats de més d’una mena, a les veritats amargues, erudites, dels temps moderns, i, alhora a les veritats més simples i més antigues (…)  En el món contemporani és difícil trobar personalitats anàlogues a la d’Orwell. Hem de cercar homes que tinguin un vigor intel·lectual considerable però que no se sentin còmodes en al vida institucionalitzada de la intel·lectualitat; que sentin simpatia per un temps passat i més simple i servin una consciència orientadora de la vida ordinària de la gent, sense el més mínim toc, però, de la malícia sentimental del populisme; que sentin una viva simpatia pels llocs comuns i que tinguin un sentiment directe, descarat, de la nació, o fins i tot que l’estimin amb amor conscient. (p:14-15)

Tot això em duu a pensar en els polítics que poden conduir el procés de Catalunya. Avalem els qui tinguin vigor intel·lectual considerable però que no se sentin còmodes en la vida social institucionalitzada. Els hi ha entre els que estan a primera fila i entre els que obren noves files. I no en volem un, salvador de la pàtria. En vàrem tenir un que ens va dur la pau -deia la meva pobra mare que va patir els anys de guerra amb 13 anys- la pau del silenci i la por (Raimon) per les execucions criminals i la repressió del pensament. Vàrem fer els elogis d’un monarca sense ser monàrquics atribuint-li mèrit a un home covard i vividor com ha quedat ben palès. N’hem tingut un altre que ha actuat amb talla política però acomodat institucionalment tants anys ha fet negocis per a tota la família i va deixar fer als prenafetesdelaroses, gomissons i interessats similars.

Per això calen diferents opcions polítiques i no cal fer partits i partidets familiars. Per què no es pot fer una relectura d’idees i ideals i reescriptura de pràctica política amb les orientacions polítiques històriques. Totes mal gestionades (el vell, desvergonyit i cínic poder de la força) pels interessos egoistes de guany econòmic, de prestigi social i de poder polític que s’apuntalen els uns als altres amb complicitat sense mida.

El liberalisme té la seva part de raó per equilibrar el sistema productiu i els preus… però es fa trampa. Els trusts i càrtels controlen els preus i al producció, ara la més bàsica, l’alimentària.

El capitalisme pensat per al creixement continu de la producció i del benefici ha necessitat guerres per obrir nous mercats i nous territoris de matèries primeres. Ara  són guerres armades a d’altres territoris (model USA el s. XX) i ja es maten ells, o guerres econòmiques, altra vegada Europa ocupada  per la indústria alemanya amb el col·laboracionisme francès per protegir la seva agricultura i indústria alimentària.

El socialisme reclama repartir els beneficis del treball front a la usura del capitalisme però ha creat la classe política privilegiada.

El comunisme és el cooperativisme al màxim nivell però s’ha aplicat amb centralisme autoritari abusiu i sense llibertat de pensament.

L’anarquisme o sistema en que cadascú ha de començar per governar-se ell mateix perquè és responsable de tot el món. No vol govern que el disciplini perquè ja es disciplina un mateix. Però no podent desenvolupar el cooperatvisme, va fer ús del terrorisme i va caure en total desprestigi.

 

Necessitem que hi siguin tots aquests partits i no algunes “baratijas” sense ideologia com ciudadanos o parits de la senyorita lista com progressitos democráticos o els populistes que enganyen la gent més senzilla. El pitjor mal són els partits sense ideologia construïda, ocasio d’oportunistes incompetents.

Recuperem les ideologies clàssiques, actualitzem-les  amb les necessitats actuals i posem-les totes al govern segons la proporció que els donin els ciutadans en una elecció no basada en la inversió econòmica en propaganda. Serà la millor manera de controlar desviacions i evitar oportunismes de rebaixa.   Martí Teixidó

 

 

 

Publicat dins de Pedagogia | Deixa un comentari

Catalunya 2014 independent. Fem un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

0
Publicat el 25 d'agost de 2014

Catalunya 2014 independent.

Fem un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Pot ser?

El mestre Arnella - Sergi Palau

 

 

 

 

 

Veiem clar que És ara amics és ara. Catalunya, recuperem la llibertat perduda per ocupació fa 300 anJaume Arnella70ys. (No és el cas de Scotland que es va integrar a Great Britain per acord, més o menys lliure). Els estats d’Europa i de Nacions Unides ho saben i avalaran Catalunya com a poble Estat que oferirà la seva nacionalitat als qui hi viuen establement, vinguin d’on vinguin i molt aviat a tots aquells que facin seva la llengua de Catalunya,  el català llengua territorial de tots i pluralitat de llengües per enriquiment personal i col·lectiu.

No hi arribem per casualitat aquí. Tot el moviment recent del Dret a decidir, d’Assemblea.cat, d’Òmnium Cultural, del centra Català de Negocis… ha calat perquè s’explica amb dades i raons, perquè ha estat palesa la contínua mentida, engany i falta de paraula dels governs d’España, centristes, socialistes o populistes. (Quina vergonya! Hi ha tren d’alta velocitat de Madrid a Sevilla (1992) però no hi ha connexió amb Paris (2014) ni corredor Mediterrani i  volen far passar un tunel d’Aragón a France, Parc Nautral de Cauterets i Gavarnie). Tot això ja ho va entenent la majoria de la població i saben que no posarem fronteres de pas a Andalucía, León o Galícia.

Des que Lluis Maria Xirinacs ho va XirinacsStJaumedeixar clar plantat a la plaça de Sant Jaume, el fòrum de la ciutat. La independència és que som grans i ens governem nosaltres mateixos i amb la nostra llengua. No posarem fronteres, però no som una colònia o territori ocupat. I cal gran maduresa personal per a una autèntica democràcia.

Des d’un punt de vista tecnològic és pràcticament possible, avui dia, la fins ara utopia omni-personalista, omni-llibertària predicada per Plató en els seus millors moments, per l’Evangeli en tot moment, per Mounier que es nodria de l’Evangeli; i això és possible en l’ordenació constitucional interna de cada Estat, i en les relacions contractuals externes entre tots els Estats de la terra. Allò que és tècnicament possible (6 i 7) esdevé realitat concreta, de seguit que els pobles estan íntimament convençuts d’aquesta immediata possibilitat tècnica. I això, per simple energia íntima de cada poble (12.3), sense cap necessitat del fals motor que és el mite de la violència com a única força generadora de revolucions socials.
Aquest axioma ens exigeix una democratització eficaç dels avenços tecnològics actuals (7) que fan possible la utopia. Demanem al poble lector l’esforç d’estudi per fer-se amb l’eina del seu alliberament. I li demanem una gran decisió de portar la utopia a la pràctica immediata, que només depèn:
1. Del refús de l’anti-política que fins ara ha regit el món per a mal conduir els homes cap a uns camins contraris a llur lliure creativitat mercantil i social.
2. De l’aprenentatge d’una conducció auto política de mercat clar
i societat transparent.

Cerquem l’alliberament de la persona individual i de la persona comunitària, de l’individu, de la nació i de la humanitat conjunta. Aquesta persona té una llibertat i una responsabilitat íntima, radical, inalienable, inviolable, que sempre, arreu, en tot i per al tot, és present en el seu interior malgrat amenaces, presons i esclavituds; malgrat que la persona negui en públic aquest misteri fundacional de la seva existència conscient. I quant parlem de llibertat i responsabilitat, ens referim a la llibertat i responsabilitat diària iconcreta tan limitada com es vulgui per la llei i la praxi, la tradició i la innovació, però efectiva. El conjunt d’aquestes llibertats i responsabilitats concretes i diàries, pràctiques i legals, tradicionals i noves, limitades però efectives, condicionades però també condicionants per i de les circumstàncies còsmiques i històriques, són el que constitueix en la més alta expressió i significació verbal: civilització , Estat de dret, autodeterminació, autopolítica, justícia positiva, mercat clar, societat transparent, moral en acte, nació amb moral pròpia (ètnia: «ethos-genos»: moral nacional).

Lluís Maria Xirinacs, http://www.bardina.org/nw2/tercera_via/terceraviact.pdf

Jaume Arnella30

I abans, ja el 1968 amb tot el moviment de la Nova Cançó, amb la Moguda de Cançó Folk estàvem posant contingut al país que volem. País de pau i entesa, país de justícia i no discriminació, país on els treballadors rebin la paga què els correspon amb un repartiment just dels guanys del capital.  tenen actualitat les lletres de Jaume Arnella, massa oblidat, un dels que han fet país i sempre un país per a tots. Quan va caldre, va cJaume Arnella CapiCuaantar en castellà, Las canciones del amor prohibido, i ha cantat romanços per als gitanos i magribins… i sempre amb música de festa alegre, la festa que agermana tothom.

Internet ens permet recuperar aquests cançons, en contingut, i amb la força expressiva d’un a Jaume Arnella a la ratlla dels trenta anys. Encara podem trobar els seus discos, Cap i cua… i sentir-lo a Tradicionarius. és ara amics, és ara!

És ara amics! És ara!

És ara, amics, és ara / Jaume Arnella

http://www.youtube.com/watch?v=79p8_9rkpWY

Quan per mi sigui la terra
i jo canti per tothom
i ens anomenem “nosaltres”
i no ens quadri cap més nom:
Jo cantaré cançons per tot arreu.
Jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Com més endavant camines
més s’eixampla l’horitzó,
quan entre els homes no hi hagi
cap esclau ni cap senyor:
Jo cantaré cançons de llibertat,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Quan fusells siguin arades,
no se sembrarà la mort,
quan la sang no pagui enveges
i el poder no el doni l’or:
Jo cantaré cançons, cançons de pau,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Quan les aigües són calmades,
la pau és el seu color,
quan els nostres ulls, petita,
no emmirallin ja cap por:
Jo cantaré cançons, cançons d’amor
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Si les veles són plegades
la nau no solca la mar,
si tenim les mans creuades
el bon temps mai no vindrà.
Per ‘xò jo vull cantar, jo vull cridar,
jo vull cantar esperança pel meu poble
i jo us vull dir: És ara, amics, és ara.

 

 

Sé que venen pels camins / Jaume Arnella

http://www.youtube.com/watch?v=79p8_9rkpWY

Sé que vénen pels camins
i que canten primavera.

Són els homes d’un país
i és el vent de les carenes.
Mira si n’alcen de pols,
deixen enrere les penes.

Vénen d’una mar de plors,
dels bardissars de la guerra,
de l’arena de la fam,
de la grisor de la cendra.

No són raïm de vi dolç,
no són gra d’espiga tendra,
han madurat al celler
i a la tina de les penes.

Porten flor d’ametller als ulls
i a les mans roses vermelles,
porten garbes a les mans,
ja no porten escopetes.

Els han llaurat amb diner
damunt les pròpies esquenes,
ells vivien espremuts
i ells són ara els qui veremen.

Homes i dones i nens
de pell blanca i de pell negra,
el preu que han pagat, la sang,
la seva herència, la terra.

Ja és temps, ja és temps d’arribar,
ja és temps de deixar la cleda;
el sol, el sol ja és prou alt
i l’esperança acomplerta.

 

 

Ai! Jordi Pujol. Tants que et vàrem honorar! Sentim vergonya, Això no és fer país

2
Publicat el 3 d'agost de 2014

Sóc entre els que he defensat Jordi Pujol. No puc ser dels seus votants perquè jo sóc de classe treballadora dels dels 16 anys. Sóc de classe intel·lectual perquè me n’he fet; treballant vaig estudiar magisteri, filosofia i lletres amb pedagogia, i doctorat en filosofia i ciències de l’educació. Sóc funcionari -sense voler ser-ho- perquè vaig superar dues oposicions i així no m’he hagut d’ocupar dels meus ingressos econòmics que ja me’ls decideixen.  Jo m’he ocupat de fer la feina de servei públic amb dedicació i atent a la formació què em cal, me la pagui l’administració o no. (L’administració em podia pagar cursos i cursets segons prioritats que decidia però no m’ha pagat mai la quantitat de llibres que he estudiat i els equips informàtics amb els que penso i elaboro ni els seminaris en els que he participat de manera continuada).

Dic que sóc de classe intel·lectual en el sentit de Paulo Freire. He deixat de ser de la classe oprimida gràcies a l’estudi i la cultura i per això he hagut d’abandonar partit i sindicat doncs demanen disciplina de vot. Però mantinc el meu compromís pels oprimits i desastrats que causa la classe opressora. Així s’entén que no podia votar amb Jordi Pujol i els seus (Prenafeta, de la Rosa…)  però l’he defensat pel seu compromís pel país, per la seva cultura i coneixement i havia dit que m’hagués agradat veure’l de president de la Comissió Europea. Hagués estat admirable pel seu coneixement d’Europa i molt més; pel domini de tantes llengües. Una lliçó a l’España malalta de monolingüisme i a l’Europa subordianda a la llengua  de l’imperi anglès.

El 8 de febrer de 1976 reclamant amnistia corríem per la plaça de Tetuán encalçats per la policia i  Jordi Pujol corria al meu costat.

El 1981 vaig tenir al responsabilitat d’Ordenació Educativa al Departament d’Ensenyament. Jordi Pujol inaugurà uns tallers de ciència al Saló de la Infància, que jo havia impulsat, on hi havia els seus fills Oriol i Oleguer.

Vaig deixar per voluntat pròpia el càrrec d’Ordenació Educativa perquè el president havia decidit que s’enviava un àlbum de cromos en català del mundial de futbol 1982 a tots les escoles de Catalunya; perquè havíem de fer el currículum escolar com demanaven les editorials preferents de Catalunya, Teide i Vicens Vives, en llibres separats; perquè ja hi havia un acord amb Sony de compra dels primers magnetoscopis vídeo per a les escoles sense haver decidit amb criteri pedagògic. El responsable de pedagogia a la Direcció General era jo, pensava i consultava però no em podia sotmetre a interessos i vaig marxar perdent el complement de sou.

El 1982 Ramon Juncosa va ocupar el càrrec que jo havia deixat. El 1988 ja era el director general. Era el cap de la sectorial d’ensenyament de Convergència. El 1992 va anar amb Pujol com a director general de coordinació interdepartamental. Un home que feia tot el què li deien, per Catalunya això sempre all llavis.. Gent així contribueixen a fer líders intocables i arribem al despotisme democràtic.

Sempre he valorat Jordi Pujol per capacitat i coneixement. Però de sempre vaig veure que Pujol era sectari, tan diferent de Prat de la Riba qui amb poques competències va cridar els millors.  Per Pujol, els qui no el seguien, els qui no es sotmetien, fora. Ho va ser amb Pallach, i amb Raventós i amb Xirinacs… tan defensors del país com ell. Havia estat sectari amb Unió Democràtica perquè feia pudor de cera (1977) però s’hi va aliar quan li va convenir. I als comunistes no els podia veure des que va deixar d’eixugar el dèficit de l’Escola d’Estiu de mestres el 1971 amb diners de Banca Catalana. I podia pactar amb els populistes i posar al govern Gomis i catalans renegats que no havien defensat la llengua.

Vaig escriure força vegades a Jordi Pujol, president. El 1982 per explicar-li que deixava el Departament d’Ensenyament doncs actuava com a departament d’editorials, d’empreses com Sony o editores de cromos de futbol. També per explicar-li que algunes necessitats de l’ensenyament que no s’atenien, entre altres la falta de direcció pedagògica a escoles i instituts. Quan en discurs de l’Onze de Setembre va fer el gran elogi de l’arquitectura escolar de Catalunya li vaig explicar que era aparença i esteticisme dels arquitectes però que no era una arquitectura funcional ni per als alumnes , ni per manteniment i neteja.  Quan el 1999 no va assolir majoria suficient li vaig dir que fes govern amb Carod Rovira, amb Saura i si era possible també amb Maragall… per fer una majoria catalanista; va preferir el suport dels populistes i va anar a la deriva la majoria catalanista (però quedaven protegits els seus negocis). I així estem avui amb atacs frontals a l’estatut i a la llengua de l’ensenyament.

Pujol ha tingut molt d’interès en parlar de pedagogia. Què sap ell de pedagogia ciència de l’educació?. Per a ell fer pedagogia és convèncer. I ha tingut més audiència ell que jo, ja veieu!. El nostre sistema escolar funciona sense direcció pedagogica i aixi ens va. Ara, Pujol retirat crea edu21 al seu centre d’estudis. Ara vol contribuir a resoldre (a la seva manera) el què no va resoldre en educació durant 23 anys. Vaig poder lliurar-li el document  Qüestions d’Estat:  Instituïm l’educació a Catalunya (2013) que jo havia elaborat per a IEC-ÒMNIUM. No li devia interessar. Sols va parlar de pedagogs doncs li havia lliurat  la carpeta de la Societat Catalana de Pedagogia amb la galeria de pedagogs i pedagogues catalans.

Ara veiem clar que Jordi Pujol ha sabut vetllar per la seva família des de les responsabilitats del país: “Els diners que demano són per a Catalunya, no per a mi, que no necessito res, que ja tinc els meus set fills col·locats”, va dir Pujol en un acte electoral de l’any 1999. (Ara 03.08.2014, pàg: 13)

Dues consideracions:

1.No s’escau demanar perdó. (El perdó te l’han de donar per magnanimitat). Ara fa el ploramiques. Qui ha faltat,  ha de reparar. Ara Pujol podria donar una fortuna als ciutadans més trinxats del país. Ni caritat ni…,  justícia.

2. Ja ha gaudit en vida de tots els honors i beneficis amb interès privat? Ja s’ho ha cobrat tot? Doncs s’ha acabat. Oblidem-ho! Solament mereix oblit.

Jordi Pujol ens mirava amb voluntat de seducció el 1980. I va preparar la presidència hereditària  Un o dos mandats de Mas i després president Pujol II però avarícia política i econòmica és massa i ha explotat. Ara Jordi Pujol, no ens mira, mira cap a una altra banda.

I si tot això ha passat, la vida segueix i el poble català es fa evolutivament per experiència i per incorporació de nous ciutadans d’altres cultures. Ens hem fet grans i no necessitem salvadors. Nosaltres seguim el nostre camí, Sí Sí. Catalunya és un ens amb origen i  passat que acceptem sense enganyar-nos però vivint el present i decidint el futur que ara volem per a tots, no per a clans familiars. Martí Teixidó

 

 

Publicat dins de Pedagogia | Deixa un comentari

Escola catalana. Res fet per imperatiu legal.

0
Publicat el 2 d'agost de 2014

dissabte, 14 juny de 2014

Escola catalana. Res fet per imperatiu legal

No caldrà fer res per imperatiu legal. La manifestació Somescola.cat, tots som escola i volem escola catalana per a tots dóna clara legitimitat social al model d’escola catalana.

 

 

La consellera s’ha vist protegida enmig de tanta gent i tindrà l’autoritat per deixar d’aplicar unes sentències que per atendre uns pocs, ataquen uns molts.

S’atendrà els infants  dels pares que no entenguin que aprendre en català i en castellà de ben petits amplia el seu desenvolupament en competència lingüística.  Molt més que en infants que aprenen en una sola llengua encara o que incorporin l’anglès sense que hi hagi un entorn que el faci habitual i expressiu de comunicacions.

Dimarts,10 de juny la consellera es sentia pressionada per les sentències que s’havien s’havien de complir i es va fer public:

Rigau desplegarà articles de la LOMCE ‘per imperatiu legal’

http://www.vilaweb.cat/noticia/4196723/20140609/rigau-desplegara-articles-lomce-imperatiu-legal.htmlHo farà ‘de manera transitòria’ i ‘modificant el mínim possible allò que funciona’

La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha explicat avu que l’executiu prepara una resolució transitòria per desenvolupar aquells articles de la LOMCE que ‘per imperatiu legal s’han de desplegar’, però que es farà ‘de manera que s’assembli més al que ens havíem proposat a la LEC’. Rigau ha dit que es tracta ‘d’una sèrie d’estratègies que ens permeti modificar el mínim possible allò que sabem que ens funciona als centres’, i donar-los ‘seguretat jurídica’. La resolució tractarà aspectes com els consells escolars, la música i els Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI).

L’imperatiu legal solament és comprensible quan uns ciutadans electes havent anunciat que volen canviar una forma d’Estat, han d’accedir per la forma legal vigent que no comparteixen i que tothom sàpiga que canviaran quan siguin majoria política legítima.

Els qui diuen que la llei és intocable quan estan en majoria, organitzen dictadures militars quan perden la majoria i promouen dictats judicials de jutges no electes, posats per ells. Recordem: Prat de la Riba i Puig i Cadafalch van arribar legitimanent; Primo de Rivera va suspendre la Mancomunitat per dictat. Companys va ser president legítim, afusellat pel general Franco colpista i dictador. La majoria popular de 2011 no respecta la legalitat de l’Estatut de Catalunya recent de 2006, aprovat a España i referendat a Catalunya. “Facta, non verba”.

Publicat dins de Pedagogia | Deixa un comentari

Mancomunitat 9 anys. Generalitat 35 anys

0
Publicat el 2 d'agost de 2014

diumenge, 8 juny de 2014

Mancomunitat 9 anys. Generalitat 35 anys

“L’art, la ciència, els coneixements útils i profitosos, els trobem dipositats en una escassa minoria; doncs bé, apoderem-nos primer d’aquesta minoria; prenguem el millor metge, el millor mestre d’escola, el millor enginyer i fem-los mestres d’altres, els que no saben”
                                                                           Enric Prat de la Riba (1914-1917)

En nou any, podem veure què va fer la Mancomunitat de Catalunya, amb pocs mitjans i amb emissió de crèdit. Vegeu les exposicions amb motiu dels 100 anys.

http://educacio-comunicactiva.blogspot.com.es/

La Generalitat de Catalunya, 1979-2014 ha disposat de 35 anys, subordinada a l’Estat espanyol però amb molts més mitjans que no va disposar la Mancomunitat de Catalunya.
Ens falta unitat per posar els més competents (cada canvi de govern, canvien els encarregats de la direcció superior).

I, sempre fent lleis, decrets i ordres… com ens van ensenyar durant 40 anys els “leguleyos” espanyols.
I retòriques: disseny curricular, avaluacions d’aficionats, competències que cadascú explica a la seva manera, impuls a la lectura que és compulsió de fitxes de classe de llengua…

I dafos i plans estratègics importats de les empreses productives que volen ser competitives… a l’escola, institució de procés, desenvolupament i cooperació…

Hi ha massa contradiccions. I aquestes no depenen d’España. Ens les hem muntat nosaltres sols. I seguirem tenint-les si seguim així.

Ni els mestres surten preparats en ciència, llengua i pedagogia. Ni el màster de professorat garanteix la formació pedagògica… si els qui formen no tenen llarga i elaborada experiència docent. Hi ha tants mestres sense batxillerat, sense cultura secundària! Hi ha tants llicenciats refugiats en al seva especialitat que no s’interessen per cap altre camp de coneixement!

On ha quedat al pedagogia dels grans científics de l’educació: Dewey, Montessori, Decroly, Ferrière, Kerchensteiner, Freinet… que van incoporar els nostres: Ferrer i Guàrdia, Homs, Martorell, Galí, Estalella, Sensat, Comas…

I apareixen els qui havent llegit dos autors importen “la nova pedagogia”: Li diguin: pràctica reflexiva, pedagogia sistèmica, programació neurolingüística, TIC-TAC, 1X1 i una especial obsessió per innovació, innovació, innovació.

  • Què aporta Bert Hellinger al sistema pedagògic? No estava ja dit, entre d’altres, per la Pedagogia Institucional de 1965?
  • Què va aportar Donald A. Schön amb la pràctica reflexiva el 1983 quan les escoles de Coordinació escolar ja feien revisió pedagògica abans de 1970?
  • La PNL (Richard Bandler  i John Grinder, 1975) de poc serveix si no hem seleccionat mestres i docents per les seves aptituds comunicatives que sí que es podrien millorar.
  • Les competències bàsiques, vuit definides, havien d’ajudar a fer major interdisciplinarietat entre tants objectius d’àrees de coneixement separats. I ara multipliquem cada competència per 12 subcompetències …!
  • 1X1 ni parlar-ne. Una vergonya l’alta despesa feta per l’administració i per les famílies. Tots els alumnes amb dispositiu mòbil i no el poden entrar a l’institut. Igual que quan anaven amb walkman i no el feien serveir per a l’aprenentatge de l’anglès.

Encara no s’han “enterat”, assabentat que l’educació és tradició i innovació, que la pedagogia solament progressa per renovació i que l’administració ha de fer ordenació (si pot ser, posar en ordre i no tant ordenar/manar) però la mínima.

“L’educació només té sentit com a aposta de futur i es materialitza de dia en dia a les aules, a les escoles i als instituts d’arreu del territori. Mestres, professors, personal de suport i tècnic estem cridats a exercir un mestratge ferm i generós, al servei del benestar i la instrucció dels nostres infants i joves.”
                                                                               Irene Rigau, gener de 2013

Publicat dins de Pedagogia | Deixa un comentari

Política de l’educació a Catalunya

0
Publicat el 1 d'agost de 2014

diumenge, 2 març de 2014

Política de l’educació a Catalunya

La política de l’educació ha quedat polaritzada per:

El LEGOTON. Jugar a lleis: “-Jo més que tu… -Jo encara més…”
Deia la meva àvia: “Tal faràs, tal trobaràs”. I en castellà diuen: “Quien siembra vientos, halla tempestades”

Des quan hem fet confiança que les lleis duen implícita la qualitat de l’educació? Va començar el joc Aguirre i ho va completar del Castillo per derogar la llei LOGSE 1990 que havia fet la majoria política socialista amb un excés de suficiència que no reconeixia cap mèrit a la llei LGE 1970 que hem de reconèixer que va dur a l’escolarització del tot el país i a la professionalització de l’ensenyament amb mestres de nivell universitari. Quan va tornar la majoria política socialista va aturar l’aplicació de la llei de qualitat de l’educació fent una extensíssima llei LOE 2006 per incorporar el què li demanava l’oposició. A Catalunya a partir del nou Estatut es va voler derivar una llei d’educació LE 2009 pròpia que per voler dir-ho tot i fer content tothom arriba a 205 articles.

Canvien les lleis l’escola?
Quina obsessió més inútil. Les lleis solament poden donar un marc que permeti als professionals docents desenvolupar un ensenyament fonamentat en el coneixement científic, impulsat per professionals compromesos i organitzats en equip amb direcció pedagògica. Les lleis ho han volgut regular tot, han canviat la terminologia i la retòrica i han esdevingut feixugues fins a convertir-se en un entrebanc per als mateixos docents.

I va entrar en escena el ministre Wert a jugar al LEGO i la consellera Rigau li segueix el joc com qui aposta i aposta pensant que al final guanyarà… I ara ja està en escac.

Potser és per això que la consellera Rigau anuncia que els infants de set anys jugaran a escacs com a matèria de classe! Sí, ja hem vist imatges a televisió: Tota la classe jugant a escacs, alumnes de dos en dos.

Jo he ensenyat a jugar a infants de set anys, no com a matèria de classe sinó com a activitat estimulant dins la classe. No ha interessat a tots i tampoc cal. Hi ha d’altres activitats que desenvolupen de manera diferent. En general, als qui agraden els mots encreuats o els sodokus, no interessen els escacs. Tant parlar de diversitat i seguim fent innovacions uniformistes: tots han de fer el mateix. No canviem.

La segona polaritat són: proves (PISA, CB, Diagnòstiques)  més proces internes del centre (ACL, Cangur, PAU).  Amb proves i avaluacions no es resolen els problemes, solament s’identifiquen. Però amb tantes proves, no estan identificats encara?

Del què menys es tracta és de pedagogia, pedagogia fonamentada i pensada. Cada escola pot inventar-ho tot sense haver aprofundit, rellegit en clau actual, cap dels sistemes pedagògics del segle XX (Decroly, Montessori, Projectes, Winnetka, Waldorf, Cousinet, Freinet…) que van ser presents a Catalunya de la mà dels nostres pedagogs: Ferrer i Guàrdia, Martorell, Homs, Galí, Vergés. Cada institut assaja agrupaments, desdoblaments i, qui coneix l’escola del treball de Kerschensteiner, el Pla Langevin-Wallon d’optativitat, el model Costa-Pau de pedagogia per a adolescents.

En medicina hom esmenta sempre directors d’equips mèdic o d’equips de recerca que estan fent importants aportacions. En pedagogia tot es vol regular per lleis o als diaris i televisions tothom hi diu la seva, tothom en sap. Així ens va des de fa tants anys… prò farem rodes de premsa per dir que han millorat uns resultats numèrics.

Publicat dins de Pedagogia | Deixa un comentari