Educació ComunicActiva + Pedagogia política

L'educació que cal a la societat de comunicació de masses telecomunicada + Algunes decisions polítiques fonamentades

Publicat el 3 d'agost de 2014

Ai! Jordi Pujol. Tants que et vàrem honorar! Sentim vergonya, Això no és fer país

Sóc entre els que he defensat Jordi Pujol. No puc ser dels seus votants perquè jo sóc de classe treballadora dels dels 16 anys. Sóc de classe intel·lectual perquè me n’he fet; treballant vaig estudiar magisteri, filosofia i lletres amb pedagogia, i doctorat en filosofia i ciències de l’educació. Sóc funcionari -sense voler ser-ho- perquè vaig superar dues oposicions i així no m’he hagut d’ocupar dels meus ingressos econòmics que ja me’ls decideixen.  Jo m’he ocupat de fer la feina de servei públic amb dedicació i atent a la formació què em cal, me la pagui l’administració o no. (L’administració em podia pagar cursos i cursets segons prioritats que decidia però no m’ha pagat mai la quantitat de llibres que he estudiat i els equips informàtics amb els que penso i elaboro ni els seminaris en els que he participat de manera continuada).

Dic que sóc de classe intel·lectual en el sentit de Paulo Freire. He deixat de ser de la classe oprimida gràcies a l’estudi i la cultura i per això he hagut d’abandonar partit i sindicat doncs demanen disciplina de vot. Però mantinc el meu compromís pels oprimits i desastrats que causa la classe opressora. Així s’entén que no podia votar amb Jordi Pujol i els seus (Prenafeta, de la Rosa…)  però l’he defensat pel seu compromís pel país, per la seva cultura i coneixement i havia dit que m’hagués agradat veure’l de president de la Comissió Europea. Hagués estat admirable pel seu coneixement d’Europa i molt més; pel domini de tantes llengües. Una lliçó a l’España malalta de monolingüisme i a l’Europa subordianda a la llengua  de l’imperi anglès.

El 8 de febrer de 1976 reclamant amnistia corríem per la plaça de Tetuán encalçats per la policia i  Jordi Pujol corria al meu costat.

El 1981 vaig tenir al responsabilitat d’Ordenació Educativa al Departament d’Ensenyament. Jordi Pujol inaugurà uns tallers de ciència al Saló de la Infància, que jo havia impulsat, on hi havia els seus fills Oriol i Oleguer.

Vaig deixar per voluntat pròpia el càrrec d’Ordenació Educativa perquè el president havia decidit que s’enviava un àlbum de cromos en català del mundial de futbol 1982 a tots les escoles de Catalunya; perquè havíem de fer el currículum escolar com demanaven les editorials preferents de Catalunya, Teide i Vicens Vives, en llibres separats; perquè ja hi havia un acord amb Sony de compra dels primers magnetoscopis vídeo per a les escoles sense haver decidit amb criteri pedagògic. El responsable de pedagogia a la Direcció General era jo, pensava i consultava però no em podia sotmetre a interessos i vaig marxar perdent el complement de sou.

El 1982 Ramon Juncosa va ocupar el càrrec que jo havia deixat. El 1988 ja era el director general. Era el cap de la sectorial d’ensenyament de Convergència. El 1992 va anar amb Pujol com a director general de coordinació interdepartamental. Un home que feia tot el què li deien, per Catalunya això sempre all llavis.. Gent així contribueixen a fer líders intocables i arribem al despotisme democràtic.

Sempre he valorat Jordi Pujol per capacitat i coneixement. Però de sempre vaig veure que Pujol era sectari, tan diferent de Prat de la Riba qui amb poques competències va cridar els millors.  Per Pujol, els qui no el seguien, els qui no es sotmetien, fora. Ho va ser amb Pallach, i amb Raventós i amb Xirinacs… tan defensors del país com ell. Havia estat sectari amb Unió Democràtica perquè feia pudor de cera (1977) però s’hi va aliar quan li va convenir. I als comunistes no els podia veure des que va deixar d’eixugar el dèficit de l’Escola d’Estiu de mestres el 1971 amb diners de Banca Catalana. I podia pactar amb els populistes i posar al govern Gomis i catalans renegats que no havien defensat la llengua.

Vaig escriure força vegades a Jordi Pujol, president. El 1982 per explicar-li que deixava el Departament d’Ensenyament doncs actuava com a departament d’editorials, d’empreses com Sony o editores de cromos de futbol. També per explicar-li que algunes necessitats de l’ensenyament que no s’atenien, entre altres la falta de direcció pedagògica a escoles i instituts. Quan en discurs de l’Onze de Setembre va fer el gran elogi de l’arquitectura escolar de Catalunya li vaig explicar que era aparença i esteticisme dels arquitectes però que no era una arquitectura funcional ni per als alumnes , ni per manteniment i neteja.  Quan el 1999 no va assolir majoria suficient li vaig dir que fes govern amb Carod Rovira, amb Saura i si era possible també amb Maragall… per fer una majoria catalanista; va preferir el suport dels populistes i va anar a la deriva la majoria catalanista (però quedaven protegits els seus negocis). I així estem avui amb atacs frontals a l’estatut i a la llengua de l’ensenyament.

Pujol ha tingut molt d’interès en parlar de pedagogia. Què sap ell de pedagogia ciència de l’educació?. Per a ell fer pedagogia és convèncer. I ha tingut més audiència ell que jo, ja veieu!. El nostre sistema escolar funciona sense direcció pedagogica i aixi ens va. Ara, Pujol retirat crea edu21 al seu centre d’estudis. Ara vol contribuir a resoldre (a la seva manera) el què no va resoldre en educació durant 23 anys. Vaig poder lliurar-li el document  Qüestions d’Estat:  Instituïm l’educació a Catalunya (2013) que jo havia elaborat per a IEC-ÒMNIUM. No li devia interessar. Sols va parlar de pedagogs doncs li havia lliurat  la carpeta de la Societat Catalana de Pedagogia amb la galeria de pedagogs i pedagogues catalans.

Ara veiem clar que Jordi Pujol ha sabut vetllar per la seva família des de les responsabilitats del país: “Els diners que demano són per a Catalunya, no per a mi, que no necessito res, que ja tinc els meus set fills col·locats”, va dir Pujol en un acte electoral de l’any 1999. (Ara 03.08.2014, pàg: 13)

Dues consideracions:

1.No s’escau demanar perdó. (El perdó te l’han de donar per magnanimitat). Ara fa el ploramiques. Qui ha faltat,  ha de reparar. Ara Pujol podria donar una fortuna als ciutadans més trinxats del país. Ni caritat ni…,  justícia.

2. Ja ha gaudit en vida de tots els honors i beneficis amb interès privat? Ja s’ho ha cobrat tot? Doncs s’ha acabat. Oblidem-ho! Solament mereix oblit.

Jordi Pujol ens mirava amb voluntat de seducció el 1980. I va preparar la presidència hereditària  Un o dos mandats de Mas i després president Pujol II però avarícia política i econòmica és massa i ha explotat. Ara Jordi Pujol, no ens mira, mira cap a una altra banda.

I si tot això ha passat, la vida segueix i el poble català es fa evolutivament per experiència i per incorporació de nous ciutadans d’altres cultures. Ens hem fet grans i no necessitem salvadors. Nosaltres seguim el nostre camí, Sí Sí. Catalunya és un ens amb origen i  passat que acceptem sense enganyar-nos però vivint el present i decidint el futur que ara volem per a tots, no per a clans familiars. Martí Teixidó

 

 



  1. No entenc l’encaparrament contra en Ramon Juncosa, i trobo poc seriós dir que s’abandona un càrrec perquè es reparteix un àlbum de cromos a les escoles.. Se’n pot discrepar, és clar, però jo crec que en tot moment en Ramon Juncosa fou una persona d’alta dedicació i de criteri clar, tant a Ensenyament com a Presidència. A Presidència vàrem coincidir a l’època que jo era director General d’Afers Interdepartamentals, vam col·laborar en diverses comeses i en conservo un gran record.

    Pel que fa al tema principal de la teva entrada, ja he dit el que havia de dir en un altre apunt.

    1. Ja vaig acceptar anar als serveis centrals del Departament d’Ensenyament com a pedagog. Quan vaig veure que la pedagogia i l’orientació de l’educació es subordinaven a convenències polítiques i económiques, em vaig retirar. He donat tres fets indicadors: informació privilegiada a empresaris editorials amics; acord econòmic amb comercial de marca abans d’haver considerat els usos pedagògicsi les condicions tècniques; banalització dels recursos didàctics identificant-los amb objectes de consum mitificador (minimites).

      Ramon Juncosa, ja he declarat, molt treballador i dedicat al país, absolutament fidel als seus superiors, marcadament desconfiat respecte a la feina dels seus subordinats. El seu sentit jeràrquic no penso que sigui propi d’una societat democràtica. Compartia amb Jordi Pujol tenir molt clar quins són els nostres “cosa nostra” i quins no són dels nostres “perquè discuteixen”.
      Gràcies per la franquesa i per expressar discrepància. Martí Teixidó

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Pedagogia per Martí Teixidó | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent