Ja no tenim tantes opcio
ns i ja és hora de tenir decidida la ruta I sinó, ens quedarem a casa, a la casa España on ens tracten malament.
Ens agradi o no, ens hem encallat moltes vegades. Per tres, Artur Mas personalment ha pres posició i ens ha obligat a posicionar-nos i deixar tanta xerrera. Podem dir moltes coses, però poques ja ens queden per fer.
Artur Mas va marcar línia: va avalar el 9-N des del govern, va prendre posició el 25-N i encallats, desencalla de nou. Llista única interpartits i ciutadans per gestionar la reconstitució de Catalunya en pocs mesos i procedir a l’elecció de representació democràtica, segons que ja haguem regulat. Si ER i CUP no volen una sola llista, hauran de ser dues o tres… no més. I ara tots cagadubtes.
I no farem una llista més sols amb la societat civil. I no farem una llista única sense els partits polítics. Quina imaginació més falsa! Ho diuen però no s’ho creuen. Però què volen? … Ha quedat clar qui escolta, revisa i pensa i qui no escolta i va amb idees fixes. 
És ridícula la consulta d’Òmnium, que una “llista unitària sense polítics en actiu arrasaria a les eleccions del 27-N””. Una lluita així no és unitària i si s’arriba a un 49%, amb llista integrada de partits i ciutadans es podria arribar al 60% i necessitem arribar als 100 diputats sobiranistes pel cap baix, per tenir crèdit internacional.
Fem tres llistes amb partits sobiranistes i amb independents, persones suggerides per ANC, per OC… Un cop fetes, encara podríem mirar si s’integren en una sola llista. Amb una llista Rajoy mourà els jutges per impugnar i s’arruinarà. Amb tres llistes anirem massa justos, el 52% ? No tindrem prou crèdit.
En el darrer any ha quedat clar que Artur Mas, president actual de la Generalitat ha sabut anar al davant i calia que fos així. Oriol Junqueres ens va sorprenent per poder passar al davant doncs el partit el pressiona. Com està escrit en el tractat de política de Machiavelli, les repúbliques contigües s’enfronten per interessos i les aliances es fan amb les repúbliques que estan més enllà de la veïna. O no passa això?
Deixem les beneiteries:
No parlem del soci d’Òmnium, Muriel Casals. Això ens recorda el soci del Barça de Núñez.. Serà que sent 50.000 no convenia i sent 17.000 ja n’erem prou.
La pregunta d’assemblea.cat era excessiva Jordi Sànchez. Però la consulta ha estat ràpida i amb garanties democràtiques. La resposta àmplia i sense cap dubte..
Una llista de no-polítics és falsa llista. Al capdavall, els ciutadans que no estan en partit, podrien anar a una o altra llista de les tres. I no impediríem a ciutadans que estan en partit que anessin en llista única.
Oliveras, Forcades, Navarro, Colau, Herrera… pugeu a la nau o us quedareu a la Ancha Castilla del Lazarillo que no tracta millor els pobres. Dreta n’hi haurà… però que sigui culta i benèfica mentre no siguem a la societat justa. (A Catalunya hi ha mostres ben conegudes des de principis del segle XX i d’empreses actuals que financien ajuts socials o cultura).
No podem excloure ningú. ningú que ha lluitat per la justícia en favor dels ciutadans més empobrits i dels migrants, vinguin d’on vinguin. Els grups minoritaris no s’han de convertir en noves sucursals del centralisme, de nous partits encara que es presenten com a regeneradors de l’esquerra espanyola.
Durant la transició amb Tarradellas (1978-1980) vàrem fer un govern integrat per tots els partits. Ara sols podem fer un govern de transició integrat per tots els sobiranistes, els partits i la societat civil viva com enlloc. No hi pot faltar ningú. Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum, de les discrepàncies en farem país, que Catalunya és meva i vostra si és que hi ha un país d’algú (Jaume Sisa). Que la Terra no és partida com un mapa mal pintat i que això és una mentida de molt mala voluntat (Jaume Picas).
Cantem
Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum,
els convidats van arribant i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.
Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, els tres porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad,
l’Ali-baba i en Gullivert.
Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum,
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d’algú.
Hola Jaimito, i doña Urraca, i en Carpanta, i Barba-azul,
i Frankenstein, i l’home-llop,i el compte Dràcula, i Tarzan,
la mona Chita i Peter Pan,
la senyoreta Marieta de l’ull viu ve amb un soldat,
els Reis d’Orient, Papa Noël, el pato Donald i en Pasqual,
la Pepa maca i Superman.
Bona nit senyor King Kong, senyor Asterix i en Taxi-Key,
Roberto Alcazar i Pedrín, l’home del sac, i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obelix.
en Pinotxo ve amb la Monyos agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus, la família Ulises,
i el Capitán Trueno en patinet.
I a les dotze han arribat la fada bona i Ventafocs,
en Tom i Jerry, la bruixa Calixta, Bambi i Moby Dick,
i l’emperadriu Sissi,
i Mortadelo, i Filemón, i Guillem Brown, i Guillem Tell,
la Caputxeta Vermelleta, el Llop Ferotge, i el Caganer,
en Cocoliso i en Popeye.
Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,
o potser sí, ja me n’adono que tan sols hi faltes tu,
també pots venir si vols, t’esperem, hi ha lloc per tots.
el temps no compta, ni l’espai, qualsevol nit pot sortir el sol.
Sols així podrem fer una Terra lliure amb no-violència activa.
I molts catalans voldríem afegir-hi a la llista de Sisa referents internacionals com Lev Tolstoi, Mahatma Gandhi, Luther King, Nelson Mandela, Václav Havel. I els qui han estat senyera, : Carrasco i Formiguera, Josep Pallach, Alfonso C. Comín, Paco Candel, Lluis M. Xirinacs, Ernest Lluch… pacífics lluitadors pel país que ja anem fent, que ja és l’hora.
Catalunya procés. Mas, tres vegades valent
Catalans dialogants, sí!. Indecisos. covards o mesells, no !
Aquest procés es va iniciar el 2010. Hem sabut actuar amb unió, fer-nos sentir, amb gran creativitat i sempre amb no-violència. Això és excel·lent. Som d’allò que no hi ha!
Però a l’hora de decidir, ja fa temps que Ara és l’hora. Ja són cinc anys i en decisions ens encallem
Artur Mas, president de la Generalitat des 2010 ha estat al cas del sentir majoritari dels ciutadans de Catalunya. l’11 de setembre de 2012 no va ser a la manifestació immensa (com sí ho havia fet l’anterior president Montilla el 2010 per guardar les aparences).
Mas va ser valent i va convocar casi en solitari el 9-N. Solament va poder facilitar els instituts d’ensenyament perquè la societat civil organitzés la consulta d’opinió. Els ajuntaments feien aigües i no sabien si podien cedir les escoles cedir les llistes del padró d’abitants… Els ordinadors comprats els necessitaven els instituts però es van cedir per 24 hores ala ciutadans. Imaginació i valentia. I encara els volen processar judicialment!
Mas va ser valent altra vegada a la conferència del 25-N proposant una llista única per preparar l’Estat propi en 18 mesos de ciutadans que es retirarien en finalitzar la comesa. Se’l va deixar sol. La direcció d’Unió a al contra. Els militants de Convergència decebuts per cedir protagonisme. Esquerra Republicana controlant el seu president perquè no cedís doncs ja es veien com a primera força política.
Mas torna a ser valent quan tot està fent aigües per al 27-S. No hi ha llista única però ell proposa una llista unitària des de les iniciatives de la societat civil, amb CDC, amb ciutadans sobiranistes d’UDC, del PSC i de l’històric PSUC. I deixa clar que ell s’hi afegeix però que no va al davant necessàriament.
Ja no es por demostrar més compromís pel que ha encaminat la majoria de ciutadans de Catalunya i més responsabilitat personal. Es mostra com home d’Estat, gens sectari i capaç d’abraçar-se amb Fernández de la CUP, necessària per arrelar la base popular i el progrés social i de convidar militants de l’històric PSUC (cosa que no hagués fet Pujol, home d’Estat però sectari).
Podem sortir de la incertesa i caminar cap al 27-S amb seguretat. No pot dubtar l’ANC, ni pot dubtar Òmnium Cultural. No dubtarà l’AMI i encara s’hi hauria d’afegir l’Ateneu Barcelonès, totes institucions cíviques obertes i plurals però ja sense dubtar que Catalunya ha de ser un Estat. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir facilita que s’hi afegeixin totes.
La llista ja està iniciada: Mas no es posa ell davant però li posarem. Si ha reconduït el procés cada vegada que derrapàvem, si ha estat el més dialogant, si s’ha arriscat personalment, no ha fet abús de poder i el volen encausar sense saber com… si és el President de la Generalitat per elecció democràtica…
Artur Mas ha d’anar al davant perquè li demanaran i seguiran: Joan Rigol, Muriel Casals, Jordi Sànchez/Carme Forcadell, Josep M Vila d’Abadal, Jordi Casassas… alternats amb militants polítics que hagin mostrat tarannà dialogant i que en campanya electoral no s’hagin permès atacs indignants.
Jo, ja ho donava per perdut. Donava per perduda la causa unitària a la que em vaig apuntar quan vaig deixar un partit polític perquè la disciplina de vot no és compatible amb la consciència poliètica. Solament puc formar part d’institucions plurals i dialogants: IEC (acadèmica), OC (cívica) AB (cultural), ANC (constituent) No va prosperar la iniciativa d’una llista però ara poden ser dos i millor que no siguin tres. Faran bé Arcadi Oliveras i Teresa Forcades de conjuntar-se amb la CUP, IC-Verds o incorporar-se a la llista de ciutadans sobiranistes. Martí Teixidó
Volem un país, una terra que sigui per tothom. És ara amics, és ara vàrem cantar amb Jaume Arnella el 1970. Jo ho segueixo cantant i Sé que venen pels camins i que canten primavera a Catalunya.
És ara amics, és araQuan per mi sigui la terra
i jo canti per tothom
i ens anomenem “nosaltres”
i no ens quadri cap més nom:
Jo cantaré cançons per tot arreu.
Jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.Com més endavant camines
més s’eixampla l’horitzó,
quan entre els homes no hi hagi
cap esclau ni cap senyor:
Jo cantaré cançons de llibertat,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.Quan fusells siguin arades,
no se sembrarà la mort,
quan la sang no pagui enveges
i el poder no el doni l’or:
Jo cantaré cançons, cançons de pau,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.
Quan les aigües són calmades,
la pau és el seu color,
quan els nostres ulls, petita,
no emmirallin ja cap por:
Jo cantaré cançons, cançons d’amor
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.
Si les veles són plegades
la nau no solca la mar,
si tenim les mans creuades
el bon temps mai no vindrà.
Per ‘xò jo vull cantar, jo vull cridar,
jo vull cantar esperança pel meu poble
i jo us vull dir: És ara, amics, és ara.
Lletra i música: Jaume Arnella
http://www.viasona.cat/grup/jaume-arnella/ |
|
Sé que vénen pels caminsSé que vénen pels camins
i que canten primavera.Són els homes d’un país
i és el vent de les carenes.
Mira si n’alcen de pols,
deixen enrere les penes.Vénen d’una mar de plors,
dels bardissars de la guerra,
de l’arena de la fam,
de la grisor de la cendra.
No són raïm de vi dolç,
no són gra d’espiga tendra,
han madurat al celler
i a la tina de les penes.
Porten flor d’ametller als ulls
i a les mans roses vermelles,
porten garbes a les mans,
ja no porten escopetes.
Els han llaurat amb diner
damunt les pròpies esquenes,
ells vivien espremuts
i ells són ara els qui veremen.
Homes i dones i nens
de pell blanca i de pell negra,
el preu que han pagat, la sang,
la seva herència, la terra.
Ja és temps, ja és temps d’arribar,
ja és temps de deixar la cleda;
el sol, el sol ja és prou alt
i l’esperança acomplerta.
Lletra i música: Jaume Arnella
http://www.viasona.cat/grup/jaume-arnella/ |
La sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya de 2010 que havia estat aprovat per Las Cortes españolas (amb retallades) i refrendat per la majoria del poble de Catalunya (74% del 49% votant) el 2006, donava la raó al Partido Polupar i al presidente del Gobierno de España Rajoy que no van acceptar el resultat d’un procés democàric i legal i va iniciar el Procés a Catalunya, un procés judicial interessat i gens independent.
Davant l’evidència de trampa i de no respectar la legalitat, una clara majoria de Catalunya s’afegeix a les accions pel dret a decidir i per a la independència i sense ser independentistes. A això cal afegir-hi el clar retrocés de l’ús de català en el període del govern tripartit molt a pesar d’Esquerra Republicana. Des d’aleshores la Televisió de Catalunya convidats amb títol universitari parlen tranquil·lament en castellà; a la Diputació de Barcelona se sent parlar en castellà com no se sentia abans; en unitats de l’Adminsitració de la Generalitat de Catalunya s’atén el telèfon en castellà d’entrada; els Mossos d’Esquadra parlen majoritàriament en castellà. Ha quedat clar que si no es parla català, no passa res; s’ha perdut la por… millor.
Però també s’ha perdut el respecte pels ciutadans de parla catalana que viuen en terra catalana i es deixa que les ciutadans més fràgils es quedin amb el seu codi restringit sense fer cap esforç cultural. Està clar que el mal ve d’Almansa o de Madrid, però que també el tenim dins amb ciutadans que diuen: -Sí però no, -No però sí, -I què passarà? -No ho veig tan clar. -És possible la independència?… Qui pregunta ja respon -canta Raimon. I tots els qui fan aquestes preguntes… després de cinc anys… són covards o s’excusen, o tenen interessos. Ciudadanos (no Ciutadans) pot defensar el que pensi però presentar-se al Parlament de Catalunya parlant castellà és ofensiu. Al Parlament espanyol, si no parles espanyol et retiren la paraula, justament on s’haurien d’admetre totes les llengües de l’estat com s’admet el dialecte andalús o canari. Tots els parlamentaris espanyols poden entendre llengües romàniques pròximes i solament caldrien ajuts de traducció (subtítols com en l’opera) per a l’euskera. Tots hem de sentir els diversos parlars en una societat oberta, plural i democràtica.
Un altre maltracte a Catalunya que duu a veure necessària la indepèndència és l’ofeg econòmic. Els impostos, més que suficients, es recapten a Catalunya però ens els han d’administrar, decideixen la part que ens retornen i quan la retornen; i encara més, incomplint els terminis. Una relació unilateral inacceptable. Aquest ofeg ha fet que molts experts economistes estudiessin la situació i hem descobert que sols seríem un país més ric i pròsper. No marxem per ser més rics, marxem per dignitat i seguirem sent solidaris doncs això ens caracteritza igual que el voluntariat i la munió d’entitats cíviques i culturals independents de qualsevol govern.
Ja no hi ha marxa enrera. Qualsevol crida crida al diàleg, ara, és malèfica. O és que no ha quedat clar que a Catalunya havíem acceptat un Estatiut retallat, que sempre hem col·laborat a refer España: La I República i el federalisme, la II República i l’autonomia, la Transició democràtica i un Estatut esquifit amb traspassos de competències limitats i endarrerits… I un abús de Normas Básicas que són la traïció permanent, hagi governat qui hagi governat España.
ART I LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ. LA NOVA DIVINITAT ABSOLUTA
El meu reconeixement al director del Macba, Bartomeu Marí. Perquè pensa, perquè decideix, perquè escolta i perquè concedeix davant del pensament majoritari dels altres. Confio que el Consorci del Macba confirmarà en la direcció un home que pensa i s’arrisca, sense absolutismes perquè escolta.
Jo trobo desagradable, facilona i oportunista l’obra de Ines Doujack La bèstia i el sobirà. La semblança amb una persona pública rebaixa la qualitat artística i la converteix un una postal infantil. Aconsegueix que es miri per qui representa no pel treball del pseudoartista. Jo no veig on és la crítica. No passa de burla fàcil sobre els altres. Ni evidencia la tercera ocupació d’Europa per Alemanya, ara econòmica, ni és crítica integral a la tirania militar que gasta en armament el que podria donar aliment a tanta gent , ni és crítica amb la tirania econòmica -la més criminal- que ofereix préstecs hipotecaris arriscats per acabar cobrant-s’ho amb desnonaments. (I s’han excedit tant que ara tenen inflamació de ventre hipotecari).
Tothom… ,jo no, proclama la llibertat d’expressió per damunt de tot. Ja es va fer amb motiu de l’assassinat dels treballadors i creatius de Charlie Hebdo. I és clar que defensem la llibertat d’expressió però no per damunt de tot.
Per sobre de tot i ha el respecte a la vida, total i indiscutible de les persones, quasi total dels animals superiors, i respecte responsable de la natura tota, incloses les pedres i la sorra que movem com a “sobirans poderosos”.
En segon lloc, el respecte a tota persona, al seu cos, a la seva ànima, a les seves creences i sentiments. Jo no accepto la monarquia però haig de respectar la persona, jo no comparteixo determinades idees, creences o costums però haig de respectar les persones.
Sols en tercer lloc puc posar la llibertat d’expressió.
I encara demano que la llibertat d’expressió no estigui en contradicció amb la raó. Després dels il·lustrats, no podem restar en la ignorància, en la superstició, en la mitificació superficial. La raó té dret de veto a determinades concepcions religioses, a determinades ideologies, a determinades creacions artístiques justament per no retornar a dominacions despòtiques siguin religioses (La Inquisició), siguin polítiques (El centralisme democràtic) o siguin artístiques (El valor de la novetat i la provocació).
A Occident
Per alliberar-nos de la monarquia absoluta i del déu absolut vàrem progressar en la raó però vàrem convertir la raó en deessa absoluta que quasi ens duu al suïcidi.
Per alliberar-nos de l’absolutisme de la raó hem entrat en la Postmodernitat on tot és relatiu, tot és opinable i tot és permès. On val tant una caricatura d’un setmanari satíric com una pintura de Caravaggio o Rembrandt. La música i lletres prosaiques de Mishima són valorades mentre el jazz que cantava Núria Feliu, tan avançat fa cinquanta anys, resta oblidat. Sols es parla del que recullen els mitjans de comunicació.
¿És que hem convertit la llibertat d’expressió en la nova desa absoluta? ¿Amb quina racionalitat podem sustentar-ho? Tots els grans conflictes de la llibertat d’expressió són a causa de fer sàtira dels altres, ridiculitzar la posició dels altres i no precisament per via racional. Ja ho hem vist: Si els nazis van fer abusos sexuals associats al seu domini sense escrúpols… a la pseudoartista no se li acudeix altra cosa que les imatges de sexualitat brutal. Fa el joc al sistema, potser, perquè no ha tingut un moment de sexualitat delicada i afectuosa que integri tota la persona de l’altre i no solament els òrgans genitosexuals.
I arribem al ridícul. Veiem al diari com senyores tocades i posades fotografien “La bèstia i el sobirà”. Com que tothom ho ha defensat… és un gran valor que cal captar i enregistrar amb el mòbil. I arribem a l’anòmia social. S’ha de pensar el què pensa tothom?… Tothom?
Jo Martí Teixidó, no. I Bartomeu Marí, tampoc. Però evidentment com a prova de respecte deixarem fer i no condemnarem. Avui condemnen els mitjans de comunicació. Són els que imposen el que els interessats del món fan que imposin.
I parlo perquè no vull ser còmplice de l’espiral de silenci. Com que tothom pensa així… no podem dir res. Han parlat els de la cultura i si discrepem ens diran incultes. I amb l’espiral de silenci van ser possibles les atrocitats de La Inquisició i l’Holocaust Nazi i tants més.
No m’ho crec que hi hagi democràcia. On és la democràcia si la gent no ens atrevim a pensar? Per què volem la democràcia si tots podem pensar igual?
Necessitem la democràcia de ciutadans que pensen, lliures i responsables de la vida en comú per decidir junts allò que no és una evidència de la ciència positiva. Per això fem política. La felicitat personal la cerca cadascú donant valor i sentit. La felicitat col·lectiva ha de ser promoguda per una bona política. I ja ho hem vist. Els professionals de la política s’escorren i callen, ens deixen lliures i no regulen els afers col·lectius. Martí Teixidó
Mot a la fi. No tinc cap interès en singularitzar-me. Ja m’agradaria animar a expressar-se altres persones que puguin pensar diferent de “tothom”.
9-N A Catalunya vàrem desactivar tot intent de lluita armada. La no-violència és un camí lent però segur.
És el 9 de novembre de 2014I tanta gent que ha maldat per una Catalunya amb la nostra llengua que ha de ser llengua de tots sens perjudici de la seva llengua familiar. Els hi ha que han mort per causa de Catalunya, d’altres hi han dedicat la vida, Recordem Lluís M.
Xirinacs el primer que es va plantar amb no-violència activa. Aquests darrers anys, des 2006, vista la befa del TC a l’Estatut de Catalunya veuen necessària la independència ciutadans de tota procedència.
Ara és l’hora. Si hem arribat aquí amb l’acció continuada de tanta gent i ho hem fet amb cultura, amb imaginació, amb somriure i amb no-violència activa. A Catalunya vàrem desactivar tot intent de lluita armada. La no-violència és un camí lent però segur. Mirem Gandhi amb la independència de l’Índia, Luther King amb l’abolició de la segregació als USA, Nelson Mandela amb l’accés dels negres de l’apartheid al govern de Sudàfrica.
Que ningú pregunti què passarà. Nosaltres decidim i decidim en favor de tots, també dels qui han estat enganyats amb la mentida compulsiva del Gobierno de España.
He de ser dos milions. Si som dos milions i mig ningú podrà interpretar i discutir. Podem ser-los. Avui dissabte a les 20 h l’entrada a la Ciutatd e Barcelona era com de diumenge, no de dissabte. Bon símptoma.
Cantem! Avui amb perspectiva internacional, universal.
We shall overcome
http://www.youtube.com/watch?v=RkNsEH1GD7Q
March on Whashington 1963
http://www.youtube.com/watch?v=WLwHnNybADo
9-N pena tots plegats. Queda la porta d’emergència. Eleccions amb candidatura conjunta per la independència
Hem cremat les naus. Ja hem entrat en descrèdit. No fem més l’enze. Els funcionaris que no s’arrisquin, tots “legalitos” quan justament estem aquí per la il·legalitat, deslegitimitat i despotisme del TC que es va posar per sobre de l’Estatut de Catalunya legalíssim, aprovat seguint tota la legalitat. Si no guanyo no jugo. Poso les lleis que em convenen per guanyar. les canvio quan m’interessa.
declarat il·legal
Doncs no es pot jugar aquest joc.
Ja vaig dir el proppassat 4 d’octubre que la darrera porta eren eleccions però amb candidatura única ben acordada dels partits pel dret a decidir. Jo sempre he tendit a proposar governs amplis. A Jordi Pujol ja li havia escrit el 1999 que governés CiU amb ERC i si ho volia Pasqual Maragall també amb PSC per fer un govern català ben sòlid davant el govern ppista.
Al diari ARA d’avui, Narcís Comadira ho diu clar i no n’espera massa ( A veure si els provoca).
Mentre els nostres polítics fan equilibris sobre la corda fluixa, fan veure que van tots junts i cadascú tira per la seva banda i ningú no s’atreveix a fer el que realment cal: unes eleccions amb una llista unitària que, del tot legals, ens mostrarien quants catalans som independentistes… Jo, cansat, avorrit de tantes maniobres i de tants partidismes, me’n vaig a la platja.
…
Ja ho he dit, l’única cosa que ens podem permetre, i no és pas poc, amb tota la legalitat i totes les garanties, són unes eleccions. Amb tots els partits que fins ara han defensat la consulta del dia 9 units, amb un programa únic que mostrés al món que, més enllà dels interessos dels partits, hi ha una voluntat seriosa de ser un país amb cara i ulls… Quan penso això, jo mateix ric. Perquè me’ls conec.
M’explicaven col·legues que Miquel Sellarès, prou gat vel en política, ha dit que una sola candidatura amb tots els partits sobiranistes i els líders de la societat civil. Encara em sembla millor: legislatura de quatre anys tots els partits i ciutadans reconeguts compromesos en la unitat d’acció sens perjudici de la diversitat de pensament.
Ja m’imagino la llista…
1 Artur Mas, 2 Oriol Junqueres, 3 Muriel Casals, 4 Joan Herrera, 5 David Fernández, 6 Carme Forcadell, 7 Ramon Espadaler, 8 Joan Rigol, 9 Arcadi Oliveras, 10 Ada Colau, 11 Carles Viver, 12 Vicenç Navarro, 13 Víctor Cucurull, 14 Salvador Cardús, 15 Joan-Ignasi Elena, 16 Miquel Calzada, 17 Elisenda Paluzie, 18 Josep Ramoneda, 19 Rafel Grassa, 20 Jordi Savall, … (Hi ha poques dones; no pot ser així)
I així seguint donant representants als partits en proporció segons sondejos sociològics i a persones individuals per la seva trajectòria i competència acreditada.
Democràtic, legítim i legaaaaaal. Qui ho podrà parar! Encara que es vulguin inventar una nova llei d’urgència. “Las coaliciones electorales no pueden ser de más de dos partidos…” Són capaços però revalidarien el descrèdit. El món estarà de la nostra banda. No dubtem. Anem a Catalunya Estat.
Què diran els déus
si aturem el pas
o creiem que n’hi ha prou
amb el poc que hem avançat.
Ens diran: miserable d’aquell dissortat
que no té la humilitat del constant començar.
Ai d’aquell que no té més demà que l’avui,
que no pren nou alè per anar més enllà. (Lluís Llach) Escoltem el que ja ens va prevenir fa quaranta anys.
Si aturem el pas ens diran dissortats. Si no ho féssim el món diria: Catalan people had been this kind for ever and will be in the future. Ara és l’hora. I ja casi som i serem.
I amb tants alcaldes i alcaldesses de tants ajuntaments que donen supor al dret a decidir i que esperen la decisió del president de Catalunya,
Com no ens atrevirem?
NATIONAL GEOGRAPHIC
Will Catalonia Hold a Referendum on Whether to Break Away From Spain?
An independence vote was slated for November 9, but Madrid declared it illegal. Who will win the tug-of-war?
Catalan separatist flags brighten a gathering of thousands in central Barcelona on September 11 to mark Diada—Catalonia Day. A decision is imminent on whether an independence referendum will go ahead on November 9.
Photograph by Albert Gea, Reuters
Som majoria els qui estem pel dret a decidir del poble i de tota la gent que viu a Catalunya. Estem disposats a comprovar-ho amb una consulta democràtica ben gestionada i supervisada. Alguns, els independentistes de sempre, ho volien fa molt anys però havien d’acceptar que la majoria hagués votat la Constitiución Española de 1979 que va canviar la legalitat del Movimiento Nacional i la “democràcia orgànica” del general Franco referendada el 1962. D’altres maldaven perquè la llengua catalana fos llengua de tots els ciutadans del país i la cultura catalana un patrimoni obert a evolució amb aportacions dels nous col·lectius de migrants que han d’esdevenir ciutadans. Darrerament ciutadans de tota classe social, condició d’origen i cosmovisió han vist que Catalunya tenia una creativitat que España ofega amb despotisme “legalista”, sense consistència racional.
Els dèspotes centralistes han vist que malgrat les dificultats, amb idea creativa, amb tenacitat de decisió i amb constància d’acció… la llengua catalana és àmpliament coneguda (encara no prou parlada), les entitats cíviques i culturals nombroses i actives i el Govern de Catalunya respectat i amb alternança política, els grups socials amb convivència basada en la diversitat… Els dèspotes centralistes van a matar la llengua catalana, la iniciativa social i a ofegar l’economia emprenedora de Catalunya.
El 2005 es va aprovar un nou Estatut de Catalunya que va seguir tota la tramitació legislativa establerta, va ser roibotejat i retallat per las Cortes Españolas, ens vàrem conformar i el vàrem aprovar en referèndum el 2006. Legítim, legal, actual i signat pel rei d’España. I el varen impugnar els 12 homes i dones del TC ? Però qui són aquesta gent? Juristes a sou de qui? Com s’han atrevit a estar per sobre de tothom (perquè las Cortes Españolas el varen aprovar).
Catalunya país i Estat. 5 raons clares i definitives. (No cal ser independentista)
- Perquè no renunciarem a la nostra llengua catalana, perquè la volem per a tots els ciutadans que hem de parlar diverses llengües i així l’ensenyem als infants de ben petits. Estan enganyant els seus pares fent-los demanar ensenyament en espanyol, monolingüisme en una Catalunya que no és monolingüe.
- Perquè ens volen mantenir en la seva cultura rància i xavacana (com la de Tele5 i Antena3). Imposen a l’escola un currículum escolar que recupera les antigues assignatures i ignora que avui l’aproximació al coneixement s’ha de fer des de la globalització a la interdisciplinarietat.
- Perquè som grans i sabem decidir la nostra vida col·lectiva coneixent les necessitats, les dificultats i els possibles conflictes. La Unió Europea proclama el principi de subsidiarietat i España va a la recentralització fins i tot volent suprimint les limitades autonomies.
- Perquè ens administren econòmicament, recaptant molt i retornant poc, amb retard i amb incompliments legals. Estan ofegant l’economia de Catalunya (intencionadament). I així s’ha vist com pel camí alguns hi posen la mà o financien els negocis dels amics i companys de pupitre.
- Perquè quan Catalunya afronta les dificultats amb idees creatives, impulsa iniciatives empresarials i funcionen… se les emporten a Madrid (Gas Natural, Saló de Moda Gaudí, la Caixa…)
Ja es la tercera vegada que Catalunya veu que no pot encaixar a España. Ho hem intentat tantes vegades…! Marxem i no ens fem enrere!. Però seguirem tenint amics arreu
No tenen vergonya perquè en espanyol són sinverguenza. Van contra la legalitat de l’Estatut de Catalunya perquè ells estan per sobre de la legalitat, la legalitat és seva. Què s’han cregut? Deixarem que se’n surtin amb la seva? No ho podem acceptar els catalans i tampoc és bo per als castellans, andalusos, gallecs o aragonesos.
El Govern, El Parlament en majoria i els partits que donen suport a la consulta senyalada per al 9-N es mantenen ferms. Certament David va poder abatre Goliath però no li va ensenyar la fona, ni la pedra, ni va fer exhibicions d’habilitat. No necessitem tanta informació i els enemics de Catalunya solament la volen per anar a la contra. Unitat d’acció i silenci. Cadascú faci allò que ha de fer.
Tres portes de sortida.
- Seguir la convocatòria fins el 9-N: acció de govern i acció de tots els ciutadans. (Primera porta). Tots a una com en Fuenteovejuna, “prototipo iconográfico-teatral de “la unión del pueblo contra la opresión y el atropello”. Amenacen… que ens condemnin tots. Serà el seu descrèdit internacional.
- El nostre govern calla, els funcionaris no es mouen… però els ciutadans anònims, del govern, funcionaris o no, (segona porta) anem a votar el 9-N a la porta de les seus electorals tancades. Sense meses electorals formals, amb urnes (si l’Adminisrtació havia comprat urnes de cartró a preu de 2 o 3 €, els ciutadans els les comprarem i podran anul·lar la partida) o capses de cartró reutilitzables, amb paperetes signades amb DNI, NIF o NIE i especificació: ciutadà del cens electoral, ciutadà jove 16-17 anys, resident comunitari 1 any, resident extracomunitari 3 anys). Cadascú durà la seva papereta. S’accepta també dur la papereta del pare gran, de la tieta malalta o de la dona infantant. Compromís ètic de tots els ciutadans de no fer cap trampa. Volem saber realment que som una majoria clara per dir: Adéu España! Amb els teus ciutadans, sí. Però amb els vostres poders de mal govern, no.
- Si no fossim capaços de tot això, el 9-N a votar (tercera porta). A votar eleccions legislatives. Una única candidatura. Única i ben proporcionada segons estudis sociològics. CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA, CUP, la candidatura que sembla que fins avui representa la majoria del ciutadans de Catalunya. Aquesta serà legal. Ningú ho pot impedir. El resultat encara serà més favorable per economia d’escala. Després responsabilitat per fer un Parlament, Govern i Judicial just i generós durant quatre anys pel cap baix. Després d’anys de dipartit, de set anys de tripartit… som capaços de fer el govern de l’hexapartit.
I si treuen la guàrdia o els tancs… nosaltres sortirem amb titelles i nassos de pallasso. Amb cançons, enlairant globus i afirmació elegant i festiva, com hem demostrat saber fer.
L’espectacle durarà poc més de vint-i-quatre hores i España es sumirà en la vergonya i descrèdit internacional.
Catalunya de tots: nos+altres… som nosaltres
Un tractament de Catalunya amb immigrants-emigrants = migrants documentat, il·lustrat i posicionat.  |
|
Excel·lent editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots que ha aconseguit arraconar el lerruxisme i la immigració volguda del franquisme per diluir les identitats. L’escola en català per a tots (sense separatisme) i la televisió en català a l’abast de tots. L’aznarisme o el rajoyisme no hi tenen res a fer.
Jo era un noiet de 14 anys, coix de polio, que vivia al carrer Vilamarí, al peu de Montjuïc, i pujava a caminar per l’estadi i Can Valero (barri de barraques) i em vaig comprar Els altres catalans de Paco Candel. Integrant convivència i pensament som un poble més viu que cap amb Els negres catalans (Edmundo Sepa), magribins catalans M’hamed Abdelouahed Allaoui), argentins catalans (Patricia Gabancho)… Som i serem. Sí i Sí. Martí Teixidó
|
Lliurament dels premis 2014Dimarts, 28 d’octubre a les 19 h. Centre Civic Pati Llimona. Carrer del Regomir, 3 de Barcelona
 El llibre clàssic Catalunya, poble decadent (1935), de Josep Antoni Vandellós, pioner de la demografia catalana, va donar cos científic a una preocupació que ja venia de lluny com a resposta a l’ombra allargada del lerrouxisme i que, a partir d’aleshores, va quedar centrada en dos eixos: garantir l’empenta demogràfica del país i garantir, també, la pervivència de la llengua com a principal tret identitari. Sense població vinguda de fora Catalunya corria el perill de decadència econòmica; sense la integració d’aquesta població, corria perill la seva llengua. El debat centrat per Vandellós va tenir un punt d’inflexió als anys 60, amb la irrupció d’una nova gran onada migratòria procedent de diferents regions espanyoles en plena dictadura i, per tant, amb el català arraconat de la vida pública. És en aquest context que apareix Paco Candel i el seu assaig Els altres catalans, que aviat esdevé un referent. El catalanisme antifranquista de dretes i d’esquerres fa seva l’obra i la figura de Candel i l’adopta com la síntesi dels neguits vandellosians: el país necessita nova saba però cal que aquesta nova saba es faci seu el país. La Catalunya vella no pot viure d’esquena a la nova realitat de la immigració; la Catalunya immigrant no pot ignorar la llengua catalana. La lluita per la democràcia facilita aquesta simbiosi, que durant la Transició qualla amb el lema pujolià “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i amb dos èxits decisius fruit d’un ampli consens: l’escola en català -que evita la fractura des de la base- i la televisió pública en català. El conjur va funcionar i ho ha seguit fent durant els prop de quaranta anys d’autonomia, integrant noves onades d’immigrants de fora d’Espanya i foragitant el perill de guerra identitària, amb el castellà incorporat amb normalitat al patrimoni col·lectiu. La Catalunya d’avui no és el poble decadent que temia Vandellós. Al contrari: malgrat l’actual crisi econòmica, és un país puixant, amb capacitat de sortir-se’n i, ara, amb la il·lusió de tirar endavant amb la màxima ambició nacional. Però sobretot és un sol poble que acull i fa seva una gran pluralitat cultural, i que assumeix com una riquesa de tots la llengua pròpia del país.
Diari: ARA 16.03.2014. L’Editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots.
|
|
Es cuestión, cada vez, de dar al consumo, al tiempo libre, a las exhibiciones de prestigio y poder y a la cultura el lugar que les corresponde y su relativa urgencia. ¿Qué es lo que queremos en suma? ¿Una economía consumista? ¿O de poder? ¿O de prestigio? ¿O es necesario sacrificar el consumo y al complacencia de una o dos generaciones en alguna otra virtud? ¿Qué queremos con esta elección? ¿Qué clase de hombre estamos forjando? Aquí está el problema. Cada vez más y más la tarea del educador político moderno será iniciar al ciudadano continuamente en el ejercicio de la elección colectiva.
Pero, justamente, a la vez que nos enfrenta con la tarea de hacernos conscientes, tenemos que luchar por la edificación de una democracia económica. En efecto, la única manera de compensar los desplazamientos de la libertad del sector de la iniciativa individual con el de las decisiones colectivas es permitir la participación en la discusión y la decisión del mayor número posible de individuos. Ése es el problema de la economía democrática: como asegurar que la elección colectiva no es confiscada por una minoría, trátese de la organización partidaria, de los tecnócratas o de los grupos de presión.
Este problema de la economía democrática será el gran problema de las décadas por venir; hoy no se da realmente en ninguna parte. Por ahora sólo estamos tratando de entender las formas salvajes de planificación económica. Aquí, rigidez de planes autoritarios; allá la coalición de los intereses privados, ocultos bajo la apariencia de interés público; en una y otra parte, burocracia.
Paul Ricoeur: “Tâches de léducateur politique.” Esprit, 1965. (Republicat a Política, sociedad e historicidad. Buenos Aires: UCA-Prometeo, 1986).
|
|
Realment no sabem què volem. Hi ha grups de pressió que sí que ho saben. La política democràtica ha de decidir i arbitrar per a tots els ciutadans.
· Horaris comercials?
· Promoció d’un complex de casinos i lleure amb desgravació d’impostos?
· Explotar el riu segons els interessos de qui?
· Única exigència a l’escola: millorar els resultats dels alumnes?
Democràcia econòmica. Acceptem que no serà igualtat econòmica. Però podem acceptar aquestes diferències abusives: uns no tenen ni per menjar ni casa… uns pocs no en tenen mai prou i estan fent-se una metàstasi econòmica. És un holocaust econòmic i els polítics diuen que no hi poden fer més, que és la crisi econòmica.
La política sense ètica no té control, no té inhibidor, és un càncer.
El que més m’impresiona és que Ricoeur ho va escriure l’any 1965.
|
Catalunya 2014 independent. Fem un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!
Catalunya 2014 independent.
Fem un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!
Pot ser?
Veiem clar que És ara amics és ara. Catalunya, recuperem la llibertat perduda per ocupació fa 300 an
ys. (No és el cas de Scotland que es va integrar a Great Britain per acord, més o menys lliure). Els estats d’Europa i de Nacions Unides ho saben i avalaran Catalunya com a poble Estat que oferirà la seva nacionalitat als qui hi viuen establement, vinguin d’on vinguin i molt aviat a tots aquells que facin seva la llengua de Catalunya, el català llengua territorial de tots i pluralitat de llengües per enriquiment personal i col·lectiu.
No hi arribem per casualitat aquí. Tot el moviment recent del Dret a decidir, d’Assemblea.cat, d’Òmnium Cultural, del centra Català de Negocis… ha calat perquè s’explica amb dades i raons, perquè ha estat palesa la contínua mentida, engany i falta de paraula dels governs d’España, centristes, socialistes o populistes. (Quina vergonya! Hi ha tren d’alta velocitat de Madrid a Sevilla (1992) però no hi ha connexió amb Paris (2014) ni corredor Mediterrani i volen far passar un tunel d’Aragón a France, Parc Nautral de Cauterets i Gavarnie). Tot això ja ho va entenent la majoria de la població i saben que no posarem fronteres de pas a Andalucía, León o Galícia.
Des que Lluis Maria Xirinacs ho va 
deixar clar plantat a la plaça de Sant Jaume, el fòrum de la ciutat. La independència és que som grans i ens governem nosaltres mateixos i amb la nostra llengua. No posarem fronteres, però no som una colònia o territori ocupat. I cal gran maduresa personal per a una autèntica democràcia.
Des d’un punt de vista tecnològic és pràcticament possible, avui dia, la fins ara utopia omni-personalista, omni-llibertària predicada per Plató en els seus millors moments, per l’Evangeli en tot moment, per Mounier que es nodria de l’Evangeli; i això és possible en l’ordenació constitucional interna de cada Estat, i en les relacions contractuals externes entre tots els Estats de la terra. Allò que és tècnicament possible (6 i 7) esdevé realitat concreta, de seguit que els pobles estan íntimament convençuts d’aquesta immediata possibilitat tècnica. I això, per simple energia íntima de cada poble (12.3), sense cap necessitat del fals motor que és el mite de la violència com a única força generadora de revolucions socials.
Aquest axioma ens exigeix una democratització eficaç dels avenços tecnològics actuals (7) que fan possible la utopia. Demanem al poble lector l’esforç d’estudi per fer-se amb l’eina del seu alliberament. I li demanem una gran decisió de portar la utopia a la pràctica immediata, que només depèn:
1. Del refús de l’anti-política que fins ara ha regit el món per a mal conduir els homes cap a uns camins contraris a llur lliure creativitat mercantil i social.
2. De l’aprenentatge d’una conducció auto política de mercat clar
i societat transparent.
…
Cerquem l’alliberament de la persona individual i de la persona comunitària, de l’individu, de la nació i de la humanitat conjunta. Aquesta persona té una llibertat i una responsabilitat íntima, radical, inalienable, inviolable, que sempre, arreu, en tot i per al tot, és present en el seu interior malgrat amenaces, presons i esclavituds; malgrat que la persona negui en públic aquest misteri fundacional de la seva existència conscient. I quant parlem de llibertat i responsabilitat, ens referim a la llibertat i responsabilitat diària iconcreta tan limitada com es vulgui per la llei i la praxi, la tradició i la innovació, però efectiva. El conjunt d’aquestes llibertats i responsabilitats concretes i diàries, pràctiques i legals, tradicionals i noves, limitades però efectives, condicionades però també condicionants per i de les circumstàncies còsmiques i històriques, són el que constitueix en la més alta expressió i significació verbal: civilització , Estat de dret, autodeterminació, autopolítica, justícia positiva, mercat clar, societat transparent, moral en acte, nació amb moral pròpia (ètnia: «ethos-genos»: moral nacional).
Lluís Maria Xirinacs, http://www.bardina.org/nw2/tercera_via/terceraviact.pdf
I abans, ja el 1968 amb tot el moviment de la Nova Cançó, amb la Moguda de Cançó Folk estàvem posant contingut al país que volem. País de pau i entesa, país de justícia i no discriminació, país on els treballadors rebin la paga què els correspon amb un repartiment just dels guanys del capital. tenen actualitat les lletres de Jaume Arnella, massa oblidat, un dels que han fet país i sempre un país per a tots. Quan va caldre, va c
antar en castellà, Las canciones del amor prohibido, i ha cantat romanços per als gitanos i magribins… i sempre amb música de festa alegre, la festa que agermana tothom.
Internet ens permet recuperar aquests cançons, en contingut, i amb la força expressiva d’un a Jaume Arnella a la ratlla dels trenta anys. Encara podem trobar els seus discos, Cap i cua… i sentir-lo a Tradicionarius. és ara amics, és ara!
És ara amics! És ara!
|
|
|
|
És ara, amics, és ara / Jaume Arnella
http://www.youtube.com/watch?v=79p8_9rkpWY
Quan per mi sigui la terra
i jo canti per tothom
i ens anomenem “nosaltres”
i no ens quadri cap més nom:
Jo cantaré cançons per tot arreu.
Jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.
Com més endavant camines
més s’eixampla l’horitzó,
quan entre els homes no hi hagi
cap esclau ni cap senyor:
Jo cantaré cançons de llibertat,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.
Quan fusells siguin arades,
no se sembrarà la mort,
quan la sang no pagui enveges
i el poder no el doni l’or:
Jo cantaré cançons, cançons de pau,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.
Quan les aigües són calmades,
la pau és el seu color,
quan els nostres ulls, petita,
no emmirallin ja cap por:
Jo cantaré cançons, cançons d’amor
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.
Si les veles són plegades
la nau no solca la mar,
si tenim les mans creuades
el bon temps mai no vindrà.
Per ‘xò jo vull cantar, jo vull cridar,
jo vull cantar esperança pel meu poble
i jo us vull dir: És ara, amics, és ara.
|
|
Sé que venen pels camins / Jaume Arnella
http://www.youtube.com/watch?v=79p8_9rkpWY
Sé que vénen pels camins
i que canten primavera.
Són els homes d’un país
i és el vent de les carenes.
Mira si n’alcen de pols,
deixen enrere les penes.
Vénen d’una mar de plors,
dels bardissars de la guerra,
de l’arena de la fam,
de la grisor de la cendra.
No són raïm de vi dolç,
no són gra d’espiga tendra,
han madurat al celler
i a la tina de les penes.
Porten flor d’ametller als ulls
i a les mans roses vermelles,
porten garbes a les mans,
ja no porten escopetes.
Els han llaurat amb diner
damunt les pròpies esquenes,
ells vivien espremuts
i ells són ara els qui veremen.
Homes i dones i nens
de pell blanca i de pell negra,
el preu que han pagat, la sang,
la seva herència, la terra.
Ja és temps, ja és temps d’arribar,
ja és temps de deixar la cleda;
el sol, el sol ja és prou alt
i l’esperança acomplerta.
|
cs seran els companys dels seus fills. També els hi ha els qui miren les instal·lacions, especialment de tecnologia de la informació i esportives. Darrerament també s’han posat en relleu unes certes marques d’escola: viva i activa, innovadora, avançada, nova 21, que s’afegeixen identificacions habituals d’institucions religioses o administratives. Les mateixes institucions, titulars d’un grup d’escoles, s’afanyen a redefinir el seu projecte educatiu anticipant canvis organitzatius i reorientació de l’ensenyament de llengües.
Escola de l’Ateneu Igualadí
Des de 2010 per l’atac a Catalunya i des de 2012 amb el president Mas al davant hem fet molt bona marxa fins el 2015. Ens hem dividit i ho hem encallat tot. Fem riure els enemics de Catalunya. Fem plorar els homes i dones més generosos de Catalunya. Ja n’hem perdut uns quants perquè els hem apartat o perquè s’han apartat quan hem entrat en via erràtica.
ó?
1965, Rosa Sensat, una escola de mestres (Archivo y Asesoramiento Pedagógico S.A., nom legal que cobria l’activitat) completava la deficient formació de l’Escola Normal i recuperava un patrimoni pedagògic que els mestres desconeixíem i l’ensenyament de la llengua catalana. Jo em vaig incorporar a l’Escola d’Estiu “Pompeu Fabra” de 1968, l’any que vaig començar a fer de mestre amb infants de 8 i 9 anys d’edat. Espantant perquè tindria infants de dues edats a la mateixa classe, Marta Mata em va donar bones orientacions i vaig descobrir els avantatges d’infants de diferents edats al mateix grup.
s i molt poc perquè han trobat gust pel coneixement i volen aprendre amb passió. I els pares i mares van de bòlid per compaginar horaris laborals i atenció als infants. I els docents van tan cansats que malden per fer un horari continuat i desconnectar de l’escola.
ió i ensenyen a dissenyar sistemes o projectes pedagògics: pedagogia, didàctica, organització escolar i orientació psicopedagògica.
Els mestres Célestin i Élise Freinet van impulsar tot un moviment que incorporava tots els mitjans i màquines disponibles a mitjans del segle XX perquè havien fet un canvi en l’organització escolar. 
Seymour Papert va comprendre el fonament constructivista del coneixement amb Piaget i va “inventar” el Logo i l’aplicació LogoTechnic i passada la moda d’uns anys ja quasi ningú se’n recorda. 
Skinner va dissenyar la instrucció programada amb ordinadors de targes perforades. Avui totes les escoles podrien tenir programari de càlcul, operatòria i problemes, d’ortografia, de coneixements que cal recordar en programes informàtics a l’abast i es segueixen fent llibretes, cada dia més mal organitzades,
ia per a adolescents va ser creada el 1974 amb Josep Costa-Pau. Grup d’amics que aprenen junts. horari funcional segons format didàctic, ús normalitzat dels mitjans aidiovisuals, avui TIC. Un model organitzatiu que interessa els nois i noies i que eprmet incorporar qualsevol activitat.
ri, Heura, Ton i Guida, Àngels Garriga Mireia…. Darrera sempre hi havia una directora o director pedagògic que pensava, que estudiava, que anava a preguntar a qui fos. Maria-Teresa Codina, Josep Pereña, Jordi Cots, Pere Darder/P.au López, Jordi Galí, Montserrat Casas/Jordi Maduell, Maria-Antònia Canals, Carme Trias, Maria Bondia… i feien equip de mestres.